La tragèdia de l'home, Imre Madách

Un dels plantejaments ateistes que des de sempre he trobat més encertat és aquell que qüestionava la necessitat que pugui tenir un ser totpoderós i magnànim de ser lloat. Les lloances semblen ser el refugi dels insegurs i dels febles d'esperit, per tant, per què voldria aquest déu totpoderós que els homes el lloin si no li manca de res? Que potser no és tan poderós (i, per tant, segur d'ell mateix) com ens diu la seva definició? Que potser li manca alguna cosa i, per tant, ja no és aquell ésser diví que ens han promès? O bé és que no cal lloar-lo perquè no ho necessita o bé potser és que no existeix. Es tracta d'una versió del mag d'Oz que necessita del beneplàcit dels demés.
Aquí, Madách posa en boca de Déu:

"I tu, Llucifer, calles dret i altívol.¿No trobes cap paraula per lloar-me o no t'agrada res de la meva obra?" (191)

I en això, qualsevol persona amb un mínim de coneixements de psicologia, hi pot veure un clar principi d'inferioritat i una necessitat de ser estimat.

Davant la temptació de Llucifer, Eva exposa el primer dubte ontològic sobre la possibilitat que Déu hagi creat el mal i Llucifer li respon:

"Vet aquí, aparegué el primer filòsof.
Te'n seguirà una munió, bufona,
que ho tornarà a tractar de mil maneres.
Molts aniran a raure al manicomi,
molts s'esporuguiran, i ningú a port
no arribarà." (200)

I encara afegeix: 

"Totes les coses tenen tants colors
que aquell que els vol percebre en sabrà menys, en veure'ls tots, que al primer cop de vista" (200) Ara bé, Llucifer conclou: "La mort de l'acte és el raonament." (200) és a dir, cal no pensar tant i actuar. I, si bé això és cert en molts aspectes de la vida (moltíssims) precísament sobre el tema de les preguntes sense resposta no ho és: malgrat no poder-les respondre, quin gaudi poder-nos-les fer.

"És de les dones gloriosa dèria
eternitzar el pecat i la misèria" (203) És a dir, procrear.

"Que el poble ignori el meu turment.
Si em compadís, ja no m'adoraria." (209) Diu Adam convertit en Faraó en aquest repàs a la història de la humanitat que ofereix Madách. Una opinió que es pot enllaçar amb la idea inicial d'aquesta fitxa: si un ésser (Déu o qui sigui) és adorat serà per la seva fortalesa o virtuts magnànimes. Si, en canvi, és ell qui reclama de ser-ho (si Adam/faraó es mostra aturmentat) ja no es mereix ser adorat.

"Sols poesia de les coses, sense
noció encara, és la filosofia." (286) Bonica definició d'un concepte tan difícil de definir. Recordo el començament del tercer any de carrera, quan Josep Maria Terricabras ens va dir que aquell any no ens impartiria filosofia del llenguatge, ni filosofia de la ment, ni antropologia... sinó que ell ens faria filosofia. D'acord. El problema va aparèxier quan ens va demanar que li definíssim què era la filosofia. Pregunta trampa socràtica perquè cap de les respostes va resultar encertada. La seva tampoc, clar, tot i ell estar-ne convençut.

"Tothom per vanitat es considera a si mateix el mig de l'horitzó." (317)

Resulta curiós com l'obra desemboca, ja més clarament a mesura que avancen els capítols, en un viatge que Llucifer porta a fer a Adam al llarg de la història. Talment com Dickens féu amb Mr Scrooge al Conte de Nadal, Adam va veient els diferents moments i els diferents mals de la humanitat. Però allò que resulta més curiós encara (clarament un símptome del temps en què es va escriure l'obra) és que Eva és ignorada. Eva no viatja al costat d'Adam, sinó que ella es troba allà on va ell i, gairebé sempre, ignora la presència d'Adam en tant que Adam.

"És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar." (328)

Al final, com amb Dickens, tot resulta ser un somni. El somni d'Adam un cop han menjat la poma i s'imagina tot el que li passarà a la humanitat per culpa d'aquell gest seu. Com l'ésser humà esdevindrà mesquí, fred, obsessionat en la ciència, les màquines, i el diner. És a dir, com esdevindrà l'individu modern. És una llàstima, però, que al final Madách tingui un rampell espiritual i mostri que Déu ens ajudarà. Que malgrat que el nostre pas pel món potser no sigui el millor possible, ens espera una altra vida millor.
Ja hi tornem a ser, la promesa d'una vida millor. I, mentrestant, a patir i a callar.
_______________
Imre Madách, La tragèdia de l'home (Edicions 62)
començat_ 12/01/14  /  acabat_ 17/01/14

Brown Buffalo, Carlos Morton

Començament confús d'una obra que promet ser esgotadora: projeccions, personatges múltiples, diferents espais i èpoques, realitat i ficció, món i inframón, rictus i supersticions... i jo que creia que La tragèdia de l'home d'Imre Madách era un projecte ambiciós!

Una vegada fora de l'inframón i acceptant el fet que el co-protagonista és Hunter Thompson, entrant dins la caòtica dinàmica inflamada d'LSD.

"My mother told me I was ugly as a pig and without any redeeming qualities." (13) Es queixa BB en to bukowskià.

Afortunadament, l'exageració inicial s'atura i les projeccions poc a poc només serveixen per ubicar el lloc de l'acció que, altrament, el mateix discurs ja ens el situa: d'un bar a Colorado a un ball d'institut, a la ciutat de Juárez l'any 1968... records d'una vida complicada. Flashos d'un passat que, inevitablement, estan marcant un present.

"One hijo de puta tells me I'm not Mexican and the other says I'm not American. What am I? What the hell am I?" (26) es queixa BB víctima de la deslocalització de l'emigrant: ja no pertany enlloc. I, quan l'emigrant és pobre i no pot comprar-se una identitat, encara pitjor.

"Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation." (27-8) Realment, quan s'enfada, el personage d'en BB és quan més lúcid està. Cínic i crític alhora.

"You treat all women the same -like shit!BB: I was reading Kerouac and Ginsberg -I got carried away" (47)

Les reflexions al voltant del racisme també resulten d'allò més interessants. Per exemple, mostren el fet que només es parla de l'home blanc o del negre i ningú diu res dels marrons. L'obsessió dicotòmica de la societat actual impedeix entendre que hi hagi més colors de pell. O, parlant de les seves relacions amb els psiquatres, BB diu: "their whole theory of insanity is white. They box us in a white bag so we can think white thoughts and call it recovery." (69) I podria afegir que omplen als pacients de medicaments que aturen el seu cervell i els adormen fins que passen a ser els individus adormiscats i dòcils que omplen les fàbriques de qualsevol país.

"Does life have a purpose? That's left to biographers. They find meaning because they see things in retrospect." (70) Exacte, la vida, a mesura que és viscuda, molt sovint sembla no tenir sentit, les nostres decisions i els nostres dubtes semblen no conduir enlloc i només se'ls hi pot donar un sentit quan es mira des de la distància. Encara que sigui un sentit fals que l'afegim nosaltres per no haver d'acceptar que res té sentit. Però un cop els fets han passat, la nostra mirada retrospectiva s'inventa el significat que més ens convé. Aquella decisió que vam prendre amb 20 anys, de sobte als 30 dóna els seus fruits. Com si durant aquells deu anys d'entremig no haguéssim pres cap altra decisió més decisiva.

I l'obra acaba, de fet, plantejant el dubte de si res és real, si es tracta d'un somni o bé dels records just abans de morir o bé de la visió que els pares tenen del fill enterrat a qui li han robat el cos (li han fet una autòpsia, l'han manipulat... no ho sabem). Diferents possibilitats obertes que s'agraeix que no es vulguin tancar perquè resalten que el fet realment important és que queda allò que ha escrit: el llegat de la seva vida.
_______________
Carlos Morton, Brown Buffalo (Part del Cimientos Play Development Program - IATI Theater)
començat_ 14/01/14  /  acabat_ 14/01/14