Any 1981, en una habitació d'una residència universitària femenina, tres estudiants reben la visita de la Lenore, la germana petita d'una d'elles. Beuen, fumen, xerren... combinant expressions juvenils amb llenguatge acadèmic i barroc, fins que apareixen dos nois d'una altra universitat: la festa es capgira. Tensió, fricció i, sobretot, sensació d'impotència: "just because you're bigger, physically, just take up more space, you think -do you think?- that you can rule everything, make women do whatever stupid rotten disgusting stuff you say you want just because you're drunk?" (18) Però, per desgràcia, es veu que sí.
La qualitat narrativa d'en David Foster Wallace és incommensurable. Els capítols esdevenen històries que volem sentir, relats que reclamen la nostra atenció. Volem saber què li passa a l'home que pateix d'una doble vanitat (és vanitós però està obsessionat en fingir que no ho és), o a la besàvia de la Lenore que, juntament amb 20 residents més, ha desaparegut de la residència on s'estava, o a l'obès Norman Bombardini que s'ha proposat menjar-se, literalment, el món...
David Foster Wallace utilitza intel·ligentment diferents registres narratius per mostrar espais, sensacions i personatges. Així, veiem, en format teatral, la decisió del governador d'Ohio de construir un desert fals enmig de l'estat per a què els ciutadans no es relaxin, perquè tinguin un punt de referència negativa, de contrast, i vegin com n'estàn de bé. I, davant la pantomima a què ens tenen acostumats la majoria de polítics, l'elecció teatral no és gens casual ni innocent.
El cinquè capítol està explicat a través d'en Rick Vigorous, l'editor per qui treballa la Lenore i que no fa honor al seu cognom. Ell està enamorat d'ella malgrat la diferència d'edat i ens explica com es van conèixer. Sense diàlegs, només amb una detallada descripció narrativa d'en Rick, convertint les paraules directes de la Lenore en una mena de transcripció periodística.
"She studied classics and philosophy and who knows what else under a mad crackpot genius named Wittgenstein, who believed that everything was words. Really. If your car would not start, it was apparently to be understood as a language problem. If you were unable to love, you were lost in language. Being constipated equalled being clogged with linguistic sediment." (73) I, malgrat la clara ironia malintencionada d'en Rick Vigorous, Wittgenstein tenia raó: el món són paraules. Sense elles seríem incapaços de delimitar, entendre, definir, comunicar, la realitat. Sense paraules, tot seria una massa homogènia impossible de desxifrar: un oceà inacabable.
Preciosa imatge de la familia Spaniard (la germana de la Lenore, el seu home i els seus fills) respresentant una funció de teatre familiar: primer es posen màscares amb les seves pròpies cares i reciten les virtuts de la vida familiar. Després es posen màscares amb la inscripció "membre de la família" i perden les seves individualitats pel benefici de la família. El joc de les màscares que tots representem diàriament.
Quan la Lenore visita al seu germà al campus d'Amherst, recuperem la importància del llenguatge en la història. Ja sabíem que la besàvia Lenore havia estat alumne de Wittgenstein i vivia la vida a través del llenguatge. Ara, però, veiem com el germà intenta plantejar hipòtesis sobre la desaparició de la besàvia seguint la lògica del seu pensament lingüístic proporcionant converses interessants sobre el significat i les paraules. Jugant amb antinòmies (el dibuix del barber a qui li acaba explotant el cap perquè es troba davant d'un enigma d'actuació en el qual actuar i no actuar es sobreposen i no sap què fer), paranys visuals (el dibuix de l'home en un pla inclinat que tots tendim a creure que està pujant però que Wittgenstein planteja que podria estar baixant).... i, entremig, en Rick, que ha retornat a la seva facultat després de molts anys, es troba atacat pels records i es refugia en un bar on la casualitat (potser una mica massa, i no és el primer cop ni l'últim que l'atzar esdevé un mecanisme narratiu dins l'obra) fa que es trobi amb l'home de la seva ex-veïna. "Ti symptosis" (234) n'hi diu en Lang, "what a hell of a coincidence." (234) I encara més si tenim en compte que aquest en Lang és el mateix que apareix al primer capítol quan la Lenore visita a la seva germana a la facultat. Però, malgrat tot, la vida està plena d'aquestes coincidències. I moltes més de les que no en som conscients.
Continuant amb la filosofia del llenguatge, en Rick Vigorous cita (sense nombrar-lo) a Austin i la seva teoria performativa de les paraules: "some words have to be explicitly uttered, Lenore. Only by actually uttering certain words does one really do what one says. "Love" is one of those words, performative words. Some words can literally make things real." (285)
"Lang constructs Lenore, constructs her the way we each of course construct, impose our frameworks of perception and understanding on, the persons who inhabit our individual networks." (343) Esse est percipi, però també la construcció de la realitat, dels individus, a través de les nostres nocions. Construïm personatges, caràcters, a la gent que ens envolta i, sovint, descobrim que s'acaben assemblant massa a les nostres creacions fins al punt que hem de dubtar si són així perquè nosaltres les hem "fet" així o bé si nosaltres els hem "percebut" així perquè ja ho eren d'entrada. Però si tenim en compte que la realitat no existeix sense la nostra percepció d'ella (el nostre concepte de "realitat", s'entén) és més plausible decantar-se per la primera opció.
"No symbol is merely a symbol Rick. A symbol is valid and appropriate because its reference is real." (346) Però això no vol dir que aquesta referència sigui inamovible. Aquí rau, massa sovint, l'error d'interpretació que molts cometem. Els referents dels nostres símbols (posem per exemple, les paraules del nostre vocabulari) són purament arbitraris, convencionals i, per tant, temporals i modificables. Wittgenstein construí un diccionari amb els seus alumnes on les paraules tenien el significat, el referent, que havien acordat entre tots que era el més adequat. Probablement es tractava d'un llenguatge més coherent, útil i pràctic que el nostre però, malauradament, no va passar de ser un llenguatge privat. I potser mai podrà ser res més que això perquè costa canviar els hàbits humans perquè tendim a atribuir universalitat i certesa absoluta i inamovible a tot allò que nosaltres mateixos hem creat. Tan gran és el nostre egocentrisme. I, mentrestant, seguim amb aquest vocabulari nostre ple d'ambigüetats i d'imperfeccions que no ens garanteix que el nostre receptor entengui exactament allò que li volem transmetre.
"Attachment to things, to places, to other living beings requires in my view expenditures of energy and attention for in excess of the value of the things thus brought into the relation of attachment." (351) I massa sovint tenim aquesta mateixa sensació en la nostra lluita diària per relacionar-nos amb el món i aquells que ens envolten. Com afirmava Osvaldo Lamborghini en els seus últims anys de reclusió al seu pis de Barcelona, perquè sortir si ningú ens vol?
I el final, abrupte, inacabat (literalment, l'última frase queda inacabada) mostra una de les qualitats principals del llibre: la intel·ligent i lúcida mostra de les paradoxes del llenguatge, la narració i la realitat.
(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Un nido de paradojas, que vaig publicar a Revista de Letras)
_______________
David Foster Wallace, The Broom of the System (Abacus)
començat_ 23/12/14 / acabat_ 13/01/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada