L'oient, Ignasi García Barba

"La gent només et fa bona cara quan vol alguna cosa de tu. O més ben dit, quan la gent et fa bona cara és que vol alguna cosa de tu."

Amb una situació semblant, malgrat les diferències, a la que proposava Sanchis Sinisterra a El lector por horas, García Barba ens presenta un individu que ha contractat els serveis d'un oient per hores. I tinguent en compte els problemes de comunicació actuals, la manca de converses reals més enllà de les pinzellades virtuals del whatsapp i les diarrees inversemblants de Twitter, no sembla una idea tan descabellada. A tots ens agrada que ens escoltin i si hem arribat al punt que hem de pagar per fer-ho, doncs ho haurem d'afegir al llistat de les nostres despeses. Ja no en vindrà d'una. Vull dir que si hem acceptat anar a una cafeteria, pagar el cafè a preu d'or i a sobre haver-nos-el de portar nosaltres a la taula, ja no ve d'aquí l'humiliació.

El gir fosc que proposa l'autor s'endinsa a les malures postmodernes d'una societat infantilitzada, farta de tot, que es pren la vida com un joc, com una partida més del Candy Crush. Ja sigui un joc d'aparences, de falses acusacions, de vides imaginades o de fantasies sexuals. El retrat d'una societat depravada on ningú té les mans netes.
________________
Ignasi García Barba, L'oient (Revista Assaig de Teatre)
començat_ 25/03/16  /  acabat_ 25/03/16

Quimera, Federico García Lorca

Escena d'un possible drama inacabat de Lorca en què Enrique, el protagonista, està a punt de marxar i s'acomiada de la seva dona i els seus fills sota l'atenta mirada d'un vell ex-cotxer que mostra els principis del futurisme criticant els cavalls i enaltint el tren. "Aunque viviera cien años yo no tendría miedo al tren. El tren no está vivo. Pasa y ha pasado." En canvi, ens animals perduren, estan vius, ens afecten. I tots sabem de quina manera ho poden arribar a fer. Tant els suposadament racionals com els altres.

No sabem el motiu del seu viatge, ni falta que fa, perquè en el teatre, com a la resta d'arts, no cal que ens ho expliquin tot, no cal que ens justifiquin cada acció i reacció dels personatges. I molt menys que ho facin barroerament, tractant al públic de curt d'enteniment. Fa un any, escoltava meravellat la saviesa d'en Sanchis Sinisterra en una classe magistral/debat sobre la figura d'en Pinter a la Sala Beckett de Barcelona (sí, tres autors de referència junts en una sola línia) i afirmava que quan a Pinter li preguntaven el per què de moltes de les accions i diàlegs dels seus personatges, ell responia que no ho sabia. I potser no ho sabia de debó. No importa. L'important és la constatació que el text està davant nostre, les accions i diàlegs al nostre abast i que nosaltres som els que li hem de donar el sentit (o el sense-sentit) que vulguem; o el que se'ns insinua delicadament sense pressions ni encaixos lamentables. És en aquest sentit que no sabem per què marxa el protagonista de Quimera ni falta que fa, però sí que intuïm el dolor d'aquells que queden enrere. La seva dona l'observa com es va fent petit quan s'alllunya i desitja no estimar-lo tant com ho fa per no sentir-se tan ferida per la seva absència. I els nens, incapaços encara de mostrar el seu dolor, ansien ja els regals que el pare els ha promès que els portarà. Ofrenes quimèriques d'un món futur que, malgrat tot, sabem que no arribarà.
_________
Federico García Lorca, Quimera (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16