Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris junot díaz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris junot díaz. Mostrar tots els missatges

21 de març 2018

The Corrections, Jonathan Franzen

La fina ironia d'en Franzen (o se'n podria dir cinisme directament?) es mostra ja des del principi. Quan ens presenta a l'Albert i l'Enid, aquesta parella d'avis que no se suporten l'un a l'altre. Però quan van a Nova York a veure al seu fill (no per veure'l realment sinó perquè marxen de creuer des d'allà i aprofiten que són a la ciutat per visitar-lo), el grau d'ironia augmenta sense límits. Aquesta família disfuncional, amb mitges tintes, relacions forçades, aparences... s'assembla tant a qualsevol de les nostres que la tempació és la d'enrogir de vergonya.

"A lack of desire to spend money becomes a symptom of disease that requires expensive medication. (...) The very definition of mental "health" is the ability to participate in the consumer economy."

I, solapadament, anem coneguent millor als diferents personatges. Els avis, l'Enid i l'Albert amb les seves rutines i obsessions, els seus cupons de descompte i el seu parkinson. En Chip, ex professor expulsat per seduir a una alumna, periodista mediocre i pitjor fill. La Denise, potser la més coherent de tota la família perquè n'ha intentat fugir amb més vehemència. I en Gary, el tercer fill, lluitant per no acceptar que està deprimit vivint en una nova família disfuncional pròpia.

"He wondered if he'd reached the age where money excited him more than a beautiful nude blonde engaging in sex acts."

"Never mind what´s going on underneath. As long as we're all civil." I aquesta sembla ser la premisa de moltes de les trobades familiars que el calendari festiu imposa damunt nostre.

"The only guaranteed result of having an affair would be to add yet another disapproving woman to his life."

Una de les virtuts de les novel·les d'en Franzen (i d'en Junot Díaz i d'en David Foster Wallace...) és que anem coneguent els personatges lentament, ens anem endinsant dintre de les seves vides gràcies a fragments del seu passat sense importar quin personatge de l'auca és. Fins al punt que el concepte "protagonista" es difon i passem a tenir un grapat d'individus davant nostre, amb els seus presents, passats i futurs. Les seves pors, alegries i neguits. El perill, però, és que a vegades alguns d'aquests personatges no resulten tan interessants com d'altres i la seva sub-trama, malgrat poder ser curiosa, no ens arriba tant. Serveix per a entendre millor el per què de les accions presents, però no ens interessa de la mateixa manera.

"Everyone's trying to correct their thoughts and improve their feelings and work on their relationships and parenting skills instead of just getting married and raising children like they used to."

És l'excès de teoria, d'idees bones, de paraules boniques però buides que observem diàriament. Són els muntatges xarons que omplen les nostres xarxes socials mostrant-nos un món meravellós; són els missatges cadena que demanen que tots pensem en la pau després de l'atemptat de Barcelona, com si això servís de res, com si els veritables responsables (i propiciadors de l'atemptat), els nostres governants, haguessin de canviar les seves polítiques o deixar de beneficiar-se de la guerra de la por.

"Chip was struck by the broad similarities between black-market Lithuania and free-market America. In both countries, wealth was concentrated in the hands of a few; any meaningful distinction between private and public sectors had disappeared; captains of commerce lived in a ceaseless anxiety that drove them to expand their empires ruthlessly; ordinary citizen lived in ceaseless fear of being fired and ceaseless confusion about which powerful private interest owned which formerly public institution on any given-day; and the economy was fuelled by the elite's insatiable demand for luxury."

I si algú s'hi ha sentit identificat, és perquè nosaltres també hem caigut en el mateix parany.

I quina és la diferència entre els dos països? El grau de cobertura que donen a la seva violència i dominació. Res més. "In America the wealthy few subdued the unwealthy many by means of mind-numbing and soul-killing entertainments and gadgetry and pharmaceuticals, whereas in Lithuania the powerful few subdued the unpowerful many by threatening violence."

Perfecte descripció del que intuiïm que sent un individu amb alzheimer. És a dir, per aquells que l'hem observat d'aprop, reconeixem la mirada perduda de l'Albert, el passar una i altra vegada la mà per la corretja que el té lligat a la cadira amb la il·lusió, en cada nou intent, que aquest cop sí que podrà deslligar aquest estrany cinturó que sembla haver-se entortolligat amb la cadira. O bé les paraules de por, les queixes que tothom li vol fer mal, que en aquesta presó hi ha gent que va per ell... Sí. Potser en realitat ells no ho viuen així, però, des de fora, realment és com ho veiem i ho patim.

I la sensació final després de tants d'anys d'arrossegar aquest llibre (no l'objecte físic sinó la imatge que m'ha acompanyat des que el vaig veure davant meu gairebé un any seguit en el mostrador de la Geli) és que ja era hora de llegir-lo i quina sort haver-ho pogut fer finalment.
_________________
Jonathan Franzen, The Corrections
començat_ 20/7/17  /  acabat_ 6/9/17

4 de febr. 2015

Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler

Quatre amics. Quatre vides diferents. Alguna més vàlida que l'altra? Segurament no, però, tot i això, sí que la vida de l'estrella del rock ens enlluerna més, tant a nosaltres com a lectors com als demés protagonistes de la novel·la. "Me pregunto qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello, y luego sacudí la cabeza, me sacudí todas esas imágenes de encima y volví al lado de Lee, contento y orgulloso de él." (26) Massa sovint, allò en què s'ha convertit un amic, la visió que d'ell en tenen els desconeguts, pot modificar la manera com el veiem.

"¿Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta." (26) El moment que et comences a plantejar quant falta perquè aquells que un dia foren els teus amics (primordialment a causa d'una qüestió geogràfica) passin a ser simples coneguts amb qui intercanviar-se alguna salutació discreta.

"Me pregunté entonces si la fama sería eso: un montón de desconocidos con cámaras y esa ceguera que sigue a un retrato inesperado." (31)

Tal i com ha jo feren Jonathan Franzen (a Freedom) i Junot Díaz (a The Brief Wondrous Life of Oscar Wao), Butler cedeix cada capítol a un personatge perquè ens mostri la seva realitat des del seu punt de vista i  amb les seves pròpies paraules. Potser sí que en el primer moment no ens convenç: ens agrada el personatge d'en Henry i de cop haver-lo d'abandonar per conèixer en Lee, ens fa una mica de mandra. Però un cop superada aquesta reticència inicial, el recurs funciona. Un exercici narratiu que, quan està ben fet, permet mostrar els móns interiors dels diferents personatges de manera molt més directa i, per tant emotiva. Les paraules, les entonacions, les reflexios, la interpretació que del món fa cadascú, és diferent. Plasmar això en paper és posar un mirall davant la societat.

"Llevar tanto tiempo casado con alguien, ser la mejor amiga de alguien durante tantos años es algo muy raro, porque las contadas ocasiones en las que esa persona te sorprende te parecen lo más increíble del mundo." (140)

Personatges realistes, propers, que mostren les esquerdes del seu passat comú: com en Kip no es porta bé amb cap d'ells, especialment amb en Ronny a qui deixa per idiota i en Lee a qui, segurament, enveja; com en Henry i la Beth havien estat junts i separats durant força temps, el suficient perquè ella tingués una història amb en Lee; l'amor no tancat que la Beth sent per en Lee; l'avorriment d'en Ronnie que n'està fart que tothom es pensi que està trist...

"Deja la puerta de casa abierta en la gran ciudad, y te despertarás sin muebles ni ropa. Deja la puerta abierta aquí, y aparecerá un coyote esperando a que le des algo." (152) reflexiona en Lee quan retorna a casa després d'haver trencat la seva relació amb la Chloe. No hi ha res com a casa, afirma. I té raó. Sempre i quan trobis ell lloc que és "casa".

"No sabria distinguir entre el amor, la soledad, la añoranza y la debilidad." (154)

"Lo más seguro es convertirse en una isla. Convertir tu casa en un baluarte contra la basura y la fealdad del mundo. ¿Cómo, si no, vas a estar seguro de nada?" (189) reflexiona en Henry després que en Lee li hagi confessat que està enamorat de la Beth. Traït pel seu millor amic, se sent atacat i ferit i pensa en com aïllar-se de tot el mal latent que l'envolta.

"América, diría yo, consiste en gente pobre tocando música y en gente pobre compartiendo comida y en gente pobre bailando aún cuando llevan una vida tan desesperante y tan deprimente que ya ni debería haber sitio para la música o para algo de comida extra, cuando no deberían quedarles energías ni para bailar." (270)

Sensació d'amistat. Amistat autèntica, perduda i retrobada, com el moment que en Lee s'adona que l'única manera que podrà tornar a ser amic d'en Herny és fent alguna ximpleria junts i comença a llenar ous als cotxes que passen fins que un conductor s'atura, treu una pistola i li dispara a la cama. Un acte estúpid amb conseqüències doloroses però que, realment, funciona i l'amistat entre els dos es reestableix.
Perquè això sí que ho té aquest llibre, sap generar sensacions reals, despertar records, emocions, de moments que ja hem viscut. Una de les virtuts que Italo Calvino atribuïa als clàssics en el seu article de Por qué leer a los clasicos.

"La palabra "melancolía" puede sonar dramática, pero a veces es la más ajustada." (307) 

"Y se ríen y se asombran de nosotros, de dos hombres adultos, de dos amigos cubiertos de sangre que dicen cosas como: "te quiero, tío" o "respira hondo, colega"." (333) Perquè d'això va, en el fons, aquest libre, més enllà dels dubtes vitals que semblen anar lligats al fet de passar dels trenta anys, dels amors i els desamors, casaments i divorcis, feines i fracasos, fills i maternitat, il·lusions trencades i camins no seguits, Canciones de amor a quemarropa és una història sobre l'amistat. Sobre la solitud de qui no té amics, sobre les pors de qui està sol i sobre el sentit que pot tenir la vida quan s'està ben acompanyat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Oh, amigos míos, que vaig publicar a Revista de Letras)
______________
Nickolas Butler, Canciones de amor a quemarropa - Libros del Asteroide
començat_ 16/10/14  /  acabat_ 21/10/14