The Corrections, Jonathan Franzen

La fina ironia d'en Franzen (o se'n podria dir cinisme directament?) es mostra ja des del principi. Quan ens presenta a l'Albert i l'Enid, aquesta parella d'avis que no se suporten l'un a l'altre. Però quan van a Nova York a veure al seu fill (no per veure'l realment sinó perquè marxen de creuer des d'allà i aprofiten que són a la ciutat per visitar-lo), el grau d'ironia augmenta sense límits. Aquesta família disfuncional, amb mitges tintes, relacions forçades, aparences... s'assembla tant a qualsevol de les nostres que la tempació és la d'enrogir de vergonya.

"A lack of desire to spend money becomes a symptom of disease that requires expensive medication. (...) The very definition of mental "health" is the ability to participate in the consumer economy."

I, solapadament, anem coneguent millor als diferents personatges. Els avis, l'Enid i l'Albert amb les seves rutines i obsessions, els seus cupons de descompte i el seu parkinson. En Chip, ex professor expulsat per seduir a una alumna, periodista mediocre i pitjor fill. La Denise, potser la més coherent de tota la família perquè n'ha intentat fugir amb més vehemència. I en Gary, el tercer fill, lluitant per no acceptar que està deprimit vivint en una nova família disfuncional pròpia.

"He wondered if he'd reached the age where money excited him more than a beautiful nude blonde engaging in sex acts."

"Never mind what´s going on underneath. As long as we're all civil." I aquesta sembla ser la premisa de moltes de les trobades familiars que el calendari festiu imposa damunt nostre.

"The only guaranteed result of having an affair would be to add yet another disapproving woman to his life."

Una de les virtuts de les novel·les d'en Franzen (i d'en Junot Díaz i d'en David Foster Wallace...) és que anem coneguent els personatges lentament, ens anem endinsant dintre de les seves vides gràcies a fragments del seu passat sense importar quin personatge de l'auca és. Fins al punt que el concepte "protagonista" es difon i passem a tenir un grapat d'individus davant nostre, amb els seus presents, passats i futurs. Les seves pors, alegries i neguits. El perill, però, és que a vegades alguns d'aquests personatges no resulten tan interessants com d'altres i la seva sub-trama, malgrat poder ser curiosa, no ens arriba tant. Serveix per a entendre millor el per què de les accions presents, però no ens interessa de la mateixa manera.

"Everyone's trying to correct their thoughts and improve their feelings and work on their relationships and parenting skills instead of just getting married and raising children like they used to."

És l'excès de teoria, d'idees bones, de paraules boniques però buides que observem diàriament. Són els muntatges xarons que omplen les nostres xarxes socials mostrant-nos un món meravellós; són els missatges cadena que demanen que tots pensem en la pau després de l'atemptat de Barcelona, com si això servís de res, com si els veritables responsables (i propiciadors de l'atemptat), els nostres governants, haguessin de canviar les seves polítiques o deixar de beneficiar-se de la guerra de la por.

"Chip was struck by the broad similarities between black-market Lithuania and free-market America. In both countries, wealth was concentrated in the hands of a few; any meaningful distinction between private and public sectors had disappeared; captains of commerce lived in a ceaseless anxiety that drove them to expand their empires ruthlessly; ordinary citizen lived in ceaseless fear of being fired and ceaseless confusion about which powerful private interest owned which formerly public institution on any given-day; and the economy was fuelled by the elite's insatiable demand for luxury."

I si algú s'hi ha sentit identificat, és perquè nosaltres també hem caigut en el mateix parany.

I quina és la diferència entre els dos països? El grau de cobertura que donen a la seva violència i dominació. Res més. "In America the wealthy few subdued the unwealthy many by means of mind-numbing and soul-killing entertainments and gadgetry and pharmaceuticals, whereas in Lithuania the powerful few subdued the unpowerful many by threatening violence."

Perfecte descripció del que intuiïm que sent un individu amb alzheimer. És a dir, per aquells que l'hem observat d'aprop, reconeixem la mirada perduda de l'Albert, el passar una i altra vegada la mà per la corretja que el té lligat a la cadira amb la il·lusió, en cada nou intent, que aquest cop sí que podrà deslligar aquest estrany cinturó que sembla haver-se entortolligat amb la cadira. O bé les paraules de por, les queixes que tothom li vol fer mal, que en aquesta presó hi ha gent que va per ell... Sí. Potser en realitat ells no ho viuen així, però, des de fora, realment és com ho veiem i ho patim.

I la sensació final després de tants d'anys d'arrossegar aquest llibre (no l'objecte físic sinó la imatge que m'ha acompanyat des que el vaig veure davant meu gairebé un any seguit en el mostrador de la Geli) és que ja era hora de llegir-lo i quina sort haver-ho pogut fer finalment.
_________________
Jonathan Franzen, The Corrections
començat_ 20/7/17  /  acabat_ 6/9/17