L'aigua que vols, Víctor García Tur

 Començament interessant. Provocador. I suposo que tots hem fet el mateix, oi? Hem llegit les primeres pàgines en diagonal cercant només la darrera frase afegida. He intentat no fer-ho, però el text perdia sentit si no ho feia. Potser era això el què buscava l'autor... Després, l'explicació. 

"En quin moment el vespre passa a dir-se nit?" 

I amb ben poques pàgines, en Víctor García Tur ens transporta al bosc, a la vora d'un llac, a aquella sensació càlida que tenia Canciones de amor a quemarropa. I em sembla meravellós. 

"Si tant valores la realitat, per què mires porno?" 

Feia molt de temps que no entrava tant dintre d'un llibre. Que no em llevava a les 6 del matí i pensava, encara em queda una estona abans d'anar a treballar, llegiré una mica més. I quan arribo a la crítica a en Mouawad ("potser un gra massa", "Li falta contenció, a aquest noi") ja estic aplaudint a cor que vols! Clar que sí. Bon llibre, bona crítica (semblant a la que en vaig fer sobre Seuls) 

"Espera sempre el pitjor i tot anirà millor del que pensaves." 

Llàstima que l'aparició d'en Bernard i el seu casament californià trenca el ritme narratiu i em fa perdre l'interès. 

"Totes les democràcies fan el mateix, Anne-Sophie, de tant en tant ens deixen votar i sembla que podem triar entre A o B, però al final sempre resulta que qui realment mana és Z." 

Sorprèn que en Víctor García Tur digui que la història dels dos peixos joves que se'n troben un de més avançada edat que els pregunta com està l'aigua i ells li responen què és l'aigua és un acudit antic. M'ha fet dubtar de si és així però enlloc he trobat que no fos original d'en Foster Wallace pel seu famós discurs de graduació del 2005. Cap editor ho ha volgut corregir? O ho deixem per fer creure que és una equivocació del personatge (altrament difícil de concebre dintre d'una família de literats). No ho sé. 

"Havia descobert que és difícil agradar a la gent amb segons quines talles i que la gent no perdona que, a sobre de ser grossa, confiïs en tu mateixa." 

"En fer-se mare, una pensa què he tingut que no vull que ells tinguin i què vull que ells tinguin que jo no he tingut. És això la maternitat." I l'encerta. Però que difícil d'assolir aquesta fita. 

El text ens va presentant als diferents personatges, ens explica breument d'on venen, on eren abans d'arribar al xalet i quin bagatge emocional carreguen. És una informació molt útil que ens ajuda a llegir-los millor però aquests excursos no tenen la volada de la resta del text. Quan tornem al present, al xalet, a les hores dilatades i les converses, el llibre s'enlaira i emociona. Com si les presses de voler explicar tot el passat (o els elements representatius) en poques pàgines juguessin en contra de l'obra. 

"allà on ha anat, a la universitat com a professora associada, al partit com a militant de base, ha hagut d'interpretar el paper teatral de la seva vida i fer veure que no era una dona sinó un col·lega com els altres, en igualtat de condicions." I això també ho explicava la Patrícia Soley-Beltran a Divinas, com resultava incompatible (i segueix sent-ho) el fet de ser dona, de tenir un cos, uns atributs, elements estètics millors o pitjors, més o menys bellesa i sensibilitat estètica, amb el fet de ser acadèmica. Fins al punt que li suggerïen de posar-se ulleres per semblar més acadèmica. Vergonyós. Hi ha qui vol veure-hi aquesta reclamació a la pel·lícula de Barbie, tant de bo i que no sigui només una neteja de cara de la marca per tornar a vendre nines.

"Fer d'actor i de puta no és exclusiu dels actors i les putes." 

I acaba el llibre enlairant-se molt amunt. Només en moments puntuals recupera els tons bucòlics del principi (en el sentit de Canciones de amor a quemarropa, s'entén) però el recorregut de l'obra és tan gran, el viatge que ens fa fer l'autor tan agradable, que gairebé ni m'importa. 

____________

Víctor García Tur, L'aigua que vols

començat_ 27/5/23 // acabat_ 15/6/23