Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kuhn. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kuhn. Mostrar tots els missatges

30 de jul. 2019

Insults al públic, Peter Handke

Hi va haver una època en què les editorials acceptaven frases quilomètriques, inacabables. Frases compostes de subordinades dintre de subordinades amb juxtaposades i coordinades entrevessades. Frases que, de ser pronunciades en veu alta, deixarien sense esma a més d’un i que, llegides, reclamen d’una atenció extrema del lector per arribar a entendre-les. Hi va haver una època que, quan llegíem, llegíem. Sense entrellucades al mòbil, no fos cas que tinguéssim algun nou “m’agrada” o, joia d’entre les joies, un nou seguidor! Clar que la frase que obre el pròleg d’en Ricard Salvat és completament innecessària, hiperbòlica i fàcilment (necessàriament?) fragmentable. Una frase d’aquelles que fa que més d’un deixi el llibre davant l’abisme de l’esforç que ens espera. Però resulta interessant en tant que reflex d’una època morta: “Peter Handke, l’home del veritable teatre experimental alemany, del retorn al subjectivisme, la persona que més pregonament ha investigat sobre el llenguatge teatral de la segona meitat del segle XX, el màxim exponent de l’anomenada “neo-avantguarda”, el creador verbal que millor ha denunciat, amb reiteració gairebé obsessiva, els condicionaments que les paraules del “sistema” o de l’engranatge (paraula estimada per Jean Paul Sartre) exerceixen sobre els components de la societat dels individus, va néixer el dia 6 de desembre de 1942 a Griffen-Kärnten (Àustria)”. I no cal dir res més.

En aquestes peces parlades no pot haver-hi acció”, afirma Handke a les “observacions respecte a les meves obres parlades”, i afegeix, “perquè una acció a l’escena fóra només la imatge d’una altra acció”. I aquest és el gran dilema persistent davant les peces pròpies. O, més ben dit, l’equilibri que busco, la predominància de la paraula davant l’acció, que es converteix també en la crítica recurrent que reben les meves escenificacions: “és que no passa res!” quan, en realitat, hi “passen” tantes coses que és gairebé impossible escollir un sol tema o una sola trama que expliqui l’obra. Perdó que segueixi parlant de mi però és que després de l’estrena de Els gronxadors a Nova York, va aparèixer un article que identificava gairebé una cinquantena de temes abordats a l’obra. I no exagerava.

Molt ben creada l’atmosfera prèvia a l’aixecament del teló, com crea expectatives generant sorolls falsos d’escenografia, utilitzant –i abusant de- els element característics del teatre. Posant, de fet, una altra posada en escena. I tot per oferir quelcom inesperat: “vosaltres heu esperat alguna altra cosa”.

Handke juga intel·ligentment amb les expectatives dels espectadors. Sap que, en tant que espectadors, esperen esdevenir elements passius d’un espectacle, esperen rebre estímuls, observar un temps, una acció diferents, creats... però en el fons, no rebran res d’això sinó només paraules. Clar que ens enganya, per molt que proclami que no ens ofereix res, en realitat, pel fet d’estar escrit, pel fet de ser repetit per uns actors nit rere nit, el que ens ofereix és tan artificial com una obra clàssica. Però això no li ho diem. Perquè, d’entrada, el trencament és evident. El xoc damunt l’espectador brutal. El canvi de paradigma, gairebé kuhnià.

I al final sobresurt la idea de l’insult com a l’element que fa despertar al públic, que el fa passar d’un element passiu, un observador inanimat, a una entitat activa. Potser la traducció catalana dels insults peca d’academicista, del què en Pau Vallvé denunciava amb el seu àlter ego Estanislau Verdet, per arribar a produir l’efecte desitjat, però preserva, en part, el seu interès.
_____________
Peter Handke, Insults al públic (Institut del teatre)
començat_ 17/1/18  // acabat_ 3/2/18

25 de març 2015

Las fuentes de la ciencia de la educación, John Dewey

Autor pragmatista per excel·lència, Dewey pretén conjuminar filosofia i educació per poder dur a terme les seves teories. Confia plenament "en el poder de la inteligencia y de la razón humanas para ofrecer una visión global del individuo y su entorno." (XII) Ens mostra Carla Carreras al próleg. Vol que "el individuo recupere el control inteligente sobre sus acciones y sobre la naturaleza". (XII) El dubte, però, és si no es planteja que potser a l'intividu (entès aquí com aquells que tenen el poder per prendre i dur a terme les decisions polítiques i socials que, en última instància, seran les que permetran aquests canvis que ell reclama) no l'interessa recuperar aquest "control inteligente" de les seves accions. Potser ja interessa convertir a la humanitat en massa inerta i a-racional perquè realitzin la seva funció de mà d'obra barata. Potser, també l'interessa regular la natura tal i com ho fa actualment, és a dir, sotmetent-la egoistament i despòtica als designis propis. No ens enganyem. No estem com estem perquè hem perdut el control. Estem com estem perquè el control ha caigut en les mans equivocades.

"Subraya a cada paso la necesidad de entender la educación como un fenómeno extremadamente complejo que rechaza la adopción de recetas inmediatas." (XIII) Segueix la introducció del pensament de Dewey. I l'encerta. Clar que l'encerta. Això és el que fa més ràbia quan ho comparem amb la manera que es prenen les decisions en matèria educativa. Com apareixen i desapareixen nous plans educatius depenent de quin partit estigui al govern sense plantejar-se el trasbals i la confusió que provoquen en els alumnes que han d'anar canviar de sistema al llarg de la seva vida d'estudiants. Criatures que no saben si han fet BUP o ESO o la LOGSE o la LOMCE o la...

"Según Dewey, la necesaria "reconstrucción" de la filosofía pasa, justamente, por la superación del error inicial de la filosofía tradicional: haberse situado fuera del campo de la experiencia." (XIV)

"¿Puede haber una ciencia de la educación?" (3) exposa Dewey la pregunta que sap que generarà el seu text. Perquè, "¿son los procedimientos y objetivos de la educación de tal índole que sea posible reducirlos a algo que pueda llamarse propiamente ciencia?" (3) Estem disposats a cedir la grandiloqüència que s'otorga socialment a la ciència a un acte tan inferior com l'educació? La resposta de Dewey és que sí, sempre i quan s'accepti que la ciència "tiene una amplia variedad de significados." (3) Per molts, la ciència es limita a les matemàtiques, als resultas exactes... però això (seguint el pensament d'en Dewey) fa que fins i tot la física i la química deixin de ser considerades ciències en tant que són teories més conceptuals i abstractes que treballen en elements no exactes fins que no són demostrats. Cal, doncs, una concepció més oberta, heterogènia, del concepte ciència partint de la idea d'allò científic com aquell estudi que es regeix per unes pràctiques empíriques, universalitzables i repetibles. No es tracta de dir que l'educació es basa en unes teories científiques, teòriques i matematitzables. Sinó d'afirmar que convé utilitzar les eines d'estudi que ha adoptat la ciència (els procediments controlats, els estudis, les comparacions, les deduccions...) per aplicar-les a l'educació i així intentar millorar-la.

"La existencia de la ciencia convierte la eficacia individual del genio en una eficacia colectiva; la ciencia hace posible que los resultados de especial relevancia se conviertan en parte del material de trabajo de otros investigadores, en vez de perecer junto al genio." (5)

"Hay una fuerte tendencia a identificar la habilidad educativa con el uso de procedimientos que traigan consigo resultados exitosos inmediatos." (7) Afirma Dewey. A més d'aquest problema de la immediatesa, l'altre gran problema rau en la concepció equivocada que es té de l'èxit: l'èxit es mesura "por cosas como el orden en la clase, la correcta recitación por parte de los alumnos de las lecciones asignadas, la superación de exámenes, la promoción de los alumnos a un curso superior, etc." (7) És a dir, a través de parámetres caducs que s'ha demostrat una i altra vegada que són totalment inútils. De què serveix que un nen aprovi un examen sobre un tema que no ha entès? De què serveix que una persona pugui recitar perfectament una lliçó si de tots és sabut que fins i tot un lloro ben ensinistrat ho pot fer? Ningú es planteja mesurar si els alumnes aprenen de debò, si es desperta en ells un interès pel coneixement, una curiositat per la cultura, una passió per seguir creixent intel·lectualment... el que importa és que sàpiguen vomitar quatre dades correctament que oblidaran a l'acte. El que importa és que els centres tinguin el major número d'aprovats. Aquesta és la mesura de l'èxit docent a l'actualitat. Aquest és el magre futur que ens espera.

Crítica encertada i més que necessària: "ciencia de sillón" (23) Referida a la distància que hi ha entre la realitat (per exemple un centre educatiu) i aquells que teoritzen sobre ella (els inspectors i la bona gent del departament d'educació). "Hay una falta de conexión vital entre el trabajo práctico de campo y el trabajo de investigación." (23) I no es tracta únicament d'una distància física, tant de bo, sinó que és una distància conceptual. Es mouen en diferents paradigmes. I això ja és molt més difícil de superar. Un exemple recent el mostra la "brillant" idea d'introduir els mòbils a les aules que s'ha promogut des dels despatxos més opacs de la conselleria d'ensenyament. Per entendre una mica més la separació conceptual, vital, experiencial, entre els funcionaria tancats al seu despatx i els docents als centres, només cal llegir l'article Mòbils a l'aula d'en Roc Casagran, docent en actiu .

"Los fines que no pueden ser realizados son fines solo de nombre." (32)

"Resulta una triste evidencia el hecho de que una persona pueda aprender a leer eficientemente y a pesar de ello no tome gusto por la lectura de buena literatura." (34) I segueix: "la cuestión de lo que uno aprende a leer se encuentra así inextricablemente ligada a la cuestión de cómo aprende uno a leer." (34) I conclou: "desafortunadamente, la experiencia muestra que los métodos que de manera más rápida y eficiente logran la obtención de la capacidad de leer (o de escribir o calcular) [...] no tienen al  mismo tiempo el cuidado de formar las actitudes que deciden los usos en los que la habilidad será puesta en práctica." (34-5) És a dir, s'ensenya als nens a desxifrar una símbols (lletres, números) però no se'ls mostra què en poden arribar a obtenir. El que importa és el continent, que sàpiguen llegir, no importa el contingut, què llegeixen. I així estem.

"El creciente número de insanos y neuróticos es en sí mismo una evidencia del gran fracaso y perversidad de nuestros procesos educativos, ya sean familiares o escolares." (38)

"Lo que una sociedad es, lo es como producto de la educación." (41) I, tenint en compte l'educació present, fa feredat pensar quina mena de societat ens espera en els propers anys.

En conjunt, doncs, aquest text inèdit en castellà de Dewey que l'editorial Palamedes ha traduït per primera vegada, ens mostra un clam a la necessitat d'incorporar els mètodes científics (i les ciències en general: psicologia, sociologia, matemàtiques, física...) dintre dels mètodes de plantejament educatius. Un crit al canvi necessari de les escoles i de com s'eduquen (i no ensinistren com se sent a molts claustres arreu de Catalunya) les criatures. Un esforç més per mostrar que cal canviar l'educació des de la base. I, malauradament, un altre crit que no arriba a les orelles que hauria d'arribar.
____________
John Dewey, Las fuentes de la ciencia de la educación (Palamedes Editorial)
començat_ 11/03/15  /  acabat_ 11/03/15

2 de febr. 2015

A girl's war, Joyce van Dyke

"ANNA: Yogurt is the same thing as madzoon. The words are different but the thing is the same.
ARSHALUIS: Not the same." (352) I afegeix: "What Turk is doing, what Turk is saying, is never the same as Armenian." (353) I la idea pot semblar extremista, banal potser fins i tot, però encertada a més no poder: les paraules que utilitzem per definir les coses, també configuren aquestes coses. Per algú com Arshaluis, "madzoon" vol dir un menjar típic del seu país, de la seva tradició, del seu passat, és a dir, d'allò que ella encara és malgrat els intents per a que ho deixi de ser. Mentre que "iogurt", pel fet de ser una paraula turca, fa referència inevitable a aquells que els van atacar, que els van intentar erradicar. Conté, inevitablemente, un regust amarg. El producte pot ser el mateix, però el valor emocional que li atribuïm és completament diferent. És, en part, una mostra mundana del caràcter performatiu de les paraules, que deia Austin però, també, de la incommensurabilitat de les paraules entre diferents paradigmes que ens mostrà Kuhn.

"Who can hurt me? All things taken from me already." (363)

"You people make her like this! Your Satan world! You seduce my daughter -you kill her. You kill my daughter." (404) s'exclama Arhaluis quan descobreix que ella ha estat protegint a Ilyas, el veí desaparegut que afirmava estar enamorat d'ella però que, en realitat, havia tornat al poble a posar-hi bombes. "Swearing, lying, whoring -this is your life!" (404) prosegueix acusant ara a l'Stephen i a la cultura occidental: "We are dying while you take picture. You like to take picture now? Why you don't take picture?" (404) perquè quan la tragèdia és aliena, no ens importa immortalitzar-la, tothom recorda imatges de turistes fent-se selfies davant de contenidors encesos en una manifestació a Barcelona, o somrient en els camps d'extermini nazis, per exemple. Però quan ens toca directament, quan deixem de ser espectators de la vida i en passem a formar-ne part... ja és una altra història.

I l'obra acaba amb una pregunta molt interessant que l'Anna llença a la imatge del seu germà mort: "were we in the same world at the same time?" (408) és a dir, mentre tu estaves sent torturat i decapitat quan no havies fet res de dolent, jo estava vivint la meva vida de model a Nova York entre luxe i festes. Pot ser que, realment, estiguéssim vivin en el mateix món? Una pregunta que, inevitablement, en genera una altra de més genèrica però tant difícil de contestar: com es pot sobreviure amb la consciència del dolor que hi ha arreu? De veritat. Com?
__________________
Joyce van Dyke, A girl's war (dintre de Contemporary Armenian American Drama -Columbia University Press)
començat_ 11/10/14  /  acabat_ 11/10/14

24 d’oct. 2014

Los cuatro suicidios del poeta Otavio, Jon López de Viñaspre

Una vegada més, el protagonista viatja fora del seu país per descobrir fets inesperats. En aquest cas, el narrador va a Colòmbia, al casament del seu amic Bernat amb una indígena. Però el casament no és el que més el sorprèn de la seva visita, sinó el poeta Otavio. Un personatge rancuniós que ja fa anys que no escriu perquè no li arriba la inspiració ("se encierra en su desván y se desespera esperando a las musas" (149)). Un individu sincer que és l'únic que diu als nuvis que no es casin, que aquella relació serà molt difícil perquè no només són diferents, sinó que es podria dir que són incommensurables. Un individu afligit que vagareja pels carrers d'aquell poble abandonat de Colòmbia llegint a Baudelaire. "Qué carajos hace un poeta vivito y coleando en un siglo en el que nadie compra poesía, en un país donde nos matamos a la tremenda y desterrado en un pueblo como éste, alejado de la bohemia capitalina, allí donde se adoban los amores y las letras, allí donde el mundo tiene una vigencia, una actualidad." (156)

"¡Qué caricatura de la vida es esta vida!" (157)

"La fuerza de la costumbre es tan fuerte en él que incluso el médico cree que no logró el objetivo porque no pudo desacostumbrarse a respirar" (174) I potser per això Otavio no acosegueix suïcidar-se. Potser perquè és molt més difícil morir que viure. Sigui pel que sigui, continua vivint com un símbol d'esperança dels somnis i il·lusions que un dia tinqué la humanitat. Un símbol trencat i melancòlic, d'acord, però un punt d'esperança. El fet que el poeta, malgrat tot, segueixi viu, demostra que la poesia (i per extensió), la bellesa, la sensibilitat tot i estar constantment atacades, alienades, anihilades, previuen encara.
________________
Jon López de Viñaspre, Los cuatro suicidios del poeta Otavio (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes Editorial)
començat_ 30/07/14  /  acabat_ 30/07/14

11 d’ag. 2014

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà

"Quan parlem de presència literària de la química, l'obra literària de Goethe és referència obligada [...] [Les afinitats electives] porta el mateix títol que una obra científica -De attractionibus electivis- escrita el 1775 pel químic suec Torbern Bergman. Aquest definia l'activitat com la tendència de dos elements a dissociar-se en presència d'un tercer per al qual un dels dos primers tingués més afinitat." (126) Brillant i racional manera d'entendre molts trencaments amorosos.

"Quan un món sorgeix, un altre en desapareix" (139) Talment com si aquests móns, siguin físics o intel·lectuals, tinguessin una matèria que empeny a l'anterior a desaparèixer. I, sovint, és una qüestió merament conceptual, de comprensió del món, de la realitat, a través d'uns conceptes i no d'uns altres. El famós canvi de paradigma de Kuhn. Però, efectivament, tots dos no tenen cabuda, quan entra el nou, l'anterior ha de desaparèixer.

Primo Levi, químic a més de narrador, "afirmava que la seva formació el situava en millor posició que altres col·legues per apreciar l'espectre de significats de paraules com "clar", "fosc", "pensament" o "lleuger" [...] Explicava que la química l'havia ajudat a treballar els materials poc corrents i de propietats fora del comú, cosa que el va dur a ampliar el seu vocabulari personal d'apreciacions." (150) I d'aquesta afirmació en sobresurten dos punts: el primer, la necessitat de crear una nou vocabulari per a definir allò que hom experimenta, és a dir, poder dotar de paraules la realitat viscuda i, alhora, conformar la realitat gràices a la seva nominalització.
I, segon, el fet que es tracta d'un vocabulari personal. És a dir, propi i, segurament, difícil de comunicar als demés sense un exercici previ de definició. Un exercici que molta gent no està disposat a fer perquè creuen que ells ja saben què vol dir "blau", per exemple (com podríem haver dit "democràcia") tot i no ser capaços de copsar que s'està parlant d'un altre tipus de "blau" (d'una altra concepció de "democràcia").
Per això, Levi afirmava que "abans d'utilitzar un mot, cal aprofundir el seu abast així com el seu camp lingüístic" (150) Abans de parlar, hem de saber què volen dir les nostres paraules. I això ben poques vegades ho fem. Seduïts pel significat generalitzat que s'ha donat a una paraula, o que creiem que s'ha donat a una paraula, la utilitzem sense ni adonar-nos que allò que estem dient, en el fons, no té cap sentit. O té, precísament, el sentit contrari que li creiem donar. Meravelles del llenguatge.
________________
Xavier Duran i Escribà, La química: amors i desamors literaris (dintre de Entre la por i l'esperança, Jordi Font-Agustí, coord. - Proa editorial)
començat_ 20/05/14  /  acabat 01/06/14


7 de juny 2013

El espacio vacío, Peter Brook

Un hombre camina por este espacio vacío mientras otro le observa, y esto es todo lo que se necesita para realizar un acto teatral.” (11) Comença, delimitant conceptes, Brook. I no s’equivoca. El teatre no és necessàriament cortines, grans decorats i profusa il·luminació. El teatre no demana de tant per a ser-ho. Creure això és un producte de la e(in)volució humana. La vida no demana de tant per a ser-ho, tampoc. Mirem sinó les teories del decreixement.

El público busca en el teatro algo que pueda calificar como mejor que la vida.” (14) No recordo ni qui, ni on, però vaig sentir com un autor teatral (o un crític citant a un autor teatral) afirmava que a la vida passen poques coses realment excitants o meritòries i que en les dues hores que dura una funció teatral ell/a intenta agrupar-les, mostrar ràpidament (i de manera exagerada, si convé), la vida. La gent va al teatre per molts motius: per a distreure’s, per sentir emocions (còmiques, tràgiques), per a reflexionar, per buscar respostes… El que està clar és que no hi ha cultura teatral i a la majoria de la gent que va al teatre els costa un esforç el fer-ho i, ho fan esperant rebren alguna cosa a canvi. Només cal que escollin aquella funció que els doni allò que busquen.

Una palabra no comienza como palabra, sino que es un producto final que se inicia como impulso estimulado por la actitud y conducta que dicta la necesidad de expresión.” (16) Diu una frase de Brook que en Paco (l’ànima caritativa que m’ha deixat i impulsat a llegir aquest llibre) ha subratllat. I és una frase interessant. Una reflexió que comparteixo, però no puc evitar plantejar-me si m’hi he fixat per ella mateixa o bé pel fet que estava subratllada. Probablement mai ho sabré. Res: el poder de la PNL que ja fa temps que intento aplicar a la representació de les meves obres.

Los mejores dramaturgos son los que menos acotan. Reconocen que las acotaciones son probablemente inútiles.” (17) Doncs em deixa més tranquil. Ja no he de patir per no ser el millor dramaturg (que tampoc ho feia), ja sé que, per definició, no ho puc ser. Em treu un pes de sobre. Durant el muntatge de Els Convidats, el seu director es queixava de les moltíssimes acotacions que hi havia en el meu text i em digué que no les seguiria totes. Clar que no: no cal seguir-les. Són només una mostra de la meva visió del text, la teva pot ser completament diferent. Tot i que és una mica com el tema de la frase subratllada, un cop ja has vist una possible lectura, és difícil fer la teva de manera neutra.

Un dels problemes principals del teatre actual: el poc temps que es concedeix per al muntatge de les obres: “el sentido común nos dice que si de modo sistemático los ensayos no pasan de tres semanas, la mayor parte de los elementos se resienten. No cabe la experimentación ni es posible el verdadero riesgo artístico.” (24) Per això moltes de les obres que veiem a grans teatres, amb grans actors, no deixen de ser un exercici estilístic. Impecable, això sí, però sense sorpreses. “El director, al igual que el actor, ha de entregar la mercancía o le despiden.” (24) Aquesta sembla ser la trista realitat actual: el teatre és també una mercaderia que es compra i ven al mercat de les nostres vides.

La paradoxa del teatre comercial: “mientras que cada vez asiste menos público, cada vez es mayor la suma recaudada, hasta que finalmente el último millonario que quede pagará una fortuna por una representación que le tendrá a él como único espectador.” (25)

El teatro no admite piedad, no hay en él lugar para el error o el desperdicio.” (43)
Tal i com indica el propi Brook, en una novel·la el lector pot obviar aquelles pàgines o capítols que no l’interessen, però en el teatre no. I aquest és un dels grans perills del teatre: perdre els espectadors. No només pels espectadors, sinó per la reacció en cadena que això genera, pel fet que els actors s’adonen que el públic no els acompanya i la seva actuació se’n resenteix i llavors encara perden més espectadors.

En teoría pocos hombres hay tan libres como el dramaturgo, quien puede llevar el mundo entero al escenario.” (49)

Si se deja hablar a una obra puede que no emita sonido alguno.” (53) Per això Tu i Jo ens murmurava històries amb veu finíssima i vam haver d’arrencar-li el so a base de canvis, adaptacions i modificacions. Un so que va servir per aquells actors que, lògicamant, seria un de totalment diferent per a uns altres. Ja ho deia Derrida, el text està mort fins que no és ressuscitat per un lector; és a dir, fins que algú no li dóna un significat, un text (una obra) és buida.

Frase ja trobada en la lectura de Grotowski però que cal repetir aquí i tantes vegades com siguin necessàries: “En cierto sentido, el director es siempre un impostor, un guía nocturno que no conoce el territorio y, no obstancte, carece de elección, ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.” (54)

Lo que  en el mundo se llama teatro es el disfraz de una palabra en otro tiempo plena de sentido.” (56) I afegeix: “teatros, actores, críticos y público están trabados entre sí en una máquina que rechina, pero que nunca se detiene.” (56)
I amb aquesta reflexió sobre el teatre, sobre la necessitat de plantejar-nos-el, de veure’n les seves possibilitats i la necessitat de reformular-lo, acaba el primer apartat. Una més que interessant crítica a aquest “Teatre mortal” que omple els nostres escenaris.


El espectador es un socio que ha de olvidarse y, al mismo tiempo, tenerlo siempre en la mente.” (75) En el moment de crear una obra, l’espectador ha de ser ignorat, altrament la llibertat del dramaturg es veuria coaccionada o, si més no, modificada. Un cop comencen els assajos, el director ha de tenir consciència dels espectadors, però els actors els han de seguir ignorant: no poden acutar de cara als espectadors, sinó representar l’obra, viure-la. Si ho fan així, els espectadors ho agrairan molt més.

El emplear un lenguaje ilógico, mediante la introducción de lo ridículo en el discurso y de lo fantástico en la conducta, un autor del teatro del absurdo se adentra en otro vocabulario.” (77) O, per posar-ho en termes kuhnians, “canvia de paradigma”. No necessàriament vers un paradigma millor que farà avançar el teatre (seguint la comparació kuhniana), sinó un de diferent que mostra les altres possibilitats de comunicació.

El teatro del absurdo no buscaba lo irreal por buscarlo. Empleaba lo irreal para hacer ciertas exploraciones, ya que observaba la falta de verdad en nuestros intercambios cotidianos, y la presencia de verdad en lo que aparecía traído por los pelos.” (77)

Un teatro sagrado no sólo muestra lo invisible, sino que también ofrece las condiciones que hacen posible su percepción.” (82) Perquè, tal i com comenta Brook, no n’hi ha prou en generar una emoció, cal donar-li continuïtat, forma. Sinó és mera anècdota. Veure l’invisible uns segons per tornar-ho a perdre.

Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.” (86) En canvi, segueix Brook, “cuando aceptamos las afirmaciones de Beckett tal como son, repentinamente todo se transforma.” (86) Podem riure amb l’amor frustrat del protagonista de El primer amor, o amb l’espera inefable de Vladimir, Estragó, Pozzó i Lucky.

Fígaro, Falstaff o Tartuffe satirizan y revelan la realidad mediante la risa, y el propósito del autor es lograr un cambio social.” (105)

Analitzant el final del Rei Lear, Brook es qüestiona: “¿Qué quiere decir Shakespeare? ¿Qué intenta enseñarnos? ¿Quiere decir que el sufrimiento ocupa un lugar necesario en la vida y que vale la pena cultivarlo debido al conocimiento y desarrollo interior que aporta, o bien desea hacernos entender que la época del inmenso sufrir ha acabado y que nuestro papel es el de los eternamente jóvenes?” (140) I respon encertadament el propi Brook: “Sabiamente, Shakespeare se niega a contestar.” (140) Exacte, hi ha preguntes que no poden ser contestades, que potser tampoc cal que siguin contestades, però que cal que siguin fetes, plantejades, debatudes…

En el moment de muntar una obra, “el primer ensayo es siempre algo parecido a la conducción de un ciego por otro ciego.” (157) Ningú sap molt bé de què va tot plegat ni com anirà. De fet, “la finalidad de la reunión es preparar la labor del segundo encuentro.” (157) I, efectivament, és així. El primer dia es pot llegir el text, es poden fer proves per decidir quin actor farà quin paper… però no hi ha res segur i tot està predestinat a canviar 10.000 vegades abans del dia de l’estrena. Un clar cas n’és Avui és gairebé mai, que va començar com una obra per a sis actors que representaven una vintena de personatges i va acabar sent una obra de quatre actors fent-ne 13.

Todo actor está dispuesto a interpretar escenas de muerte, a ellas se lanza con tal abandono que no se da cuenta de que no sabe nada en absoluto sobre la muerte.” (176)

Mientras sigamos creyendo –aunque sea de manera oculta– que las máscaras grotescas, los maquillajes acentuados, los trajes hieráticos, la declamación, los movimientos de ballet, son de algún modo ritualistas por derecho propio y, en consecuencia, líricos y profundos, nunca saldremos de la tradicional rutina del arte teatral.” (177) I no puc evitar pensar en una versió desafortunada de La cantant calva en la qual s’intentava suplir amb maquillatge la manca de ritme, coordinació, gràcia i encert del muntatge.

Presenciar el estreno de la obra que se ha dirigido es una extraña experiencia […] situado entre el público, una parte de uno mismo reacciona como éste y se dice: “me aburro”, “ya lo ha dicho antes”.” (189) I si ho diu ell, doncs ja no em sento tan malament per haver tingut pesaments semblants. Potser no en les estrenes però sí en algunes de les següents representacions. Un pensament que, lògicament, obliga a mirar al voltant, a les cares dels espectadors esperant trobar-hi interès, il·lusió… a vegades hi és i tot té sentit. Altres vegades no, i descobreixo que hi ha coses que no funcionen i que convé pulir.

Siempre que se tiene un verdadero fracaso crítico existe un pequeño grupo de entusiastas, y la última representación se despide con aplausos. Todo ayuda a condicionar al público.” (193)

La verdad es que no hay razón alguna para que el público se precipite hacia la salida en cuanto acaba la representación; muchas personas aceptaron nuestra sugerencia, permanecieron sentados durante diez o más minutos y luego de manera espontánea comenzaron a hablar entre sí. Esto me parece un final más natural y saludable a una experiencia compartida que la prisa en salir.” (194)

¿Qué queda al terminar una representación?” (201) És a dir, què en recordem d’aquella experiència teatral passats uns dies, uns mesos, uns anys?

Unas pocas horas podrían modificar mi forma de pensar para siempre.” (201)

En el teatro, la verdad está siempre en movimiento.” (207) Res és fixe, estàtic, inamovible. Tot, sempre, torna a començar. Aquí rau la seva gràcia. Aquí rau, també, el seu perill.

20 de gen. 2012

Atomised, Michel Houellebecq

Recordo positivament La possibilitat d’una illa, el seu interès, la seva àgil lectura, les seves reflexions, però també en recordo l’obsessió sexual, la sensació d’estar cercant l’escàndol només a través del sexe que tant em va fer detestar La vida sexual de Catherine M. Potser per això he trigat tant a començar Atomised: no m’agrada que em vulguin escandalitzar de manera tan clara i vulgar.

Per sort, aquest llibre comença millor que l’altre. Potser el pròleg no calia, però bé, s’accepta en tant que ens introdueix allò que ell anomena Metaphysical mutations (“radical, global transformations in the values to which the majority subscribe” (4), Kuhn n’hi diria canvi de paradigma) i afegeix que són poc freqüents en la història de la humanitat. No cal dir que s’entén que aquest llibre ens n’aportarà una, d’aquestes mutacions.

I, encara no 15 pàgines llegides, el primer somriure generat pel llibre: “Djerzinski had lived on the rue Frémicourt for ten years, during which he had grown accustomed to the quiet. In 1993 he felt the need for a companion, something to welcome him home in the evening. He settled on a white canary.” (13). Perfecte. Subtil. Ja veiem de quin peu calça aquest protagonista solitari i melancòlic. I, per deixar-ho ben clar, unes pàgines després apareix aquesta reflexió: “youthful optimism fades and happiness and confidence evaporate.” (23) Una molt bona descripció del pas del temps.

Després d’introduïr-nos breument el personatge d’en Djerzinski, el qual hem suposat que seria el protagonista de la novel·la, Houellebecq retrocedeix en el temps i ens explica qui van ser els seus avantpassats. Segurament amb la voluntat de mostrar-nos el passat d’aquest personatge per a que entenguem millor el seu present.
Així, coneixem a en Michel i a en Bruno, dos germanastres del seu passat que tenen unes vides diferents però que acaben sent paral·leles en certa manera, que es van separant i retrobant al llarg de les seves vides i que mantenen incontables converses que recorden, sovint, a les tingudes pels protagonistes de L’última trobada de Sándor Marai. I, mentre els coneixem a ells, també anem veient el pas de la història i els canvis que es van produïnt al món. I, sovint, de manera breu, però molt efectiva, es mostren opinions clares i directes com aquesta extreta de les revistes per adolescents dels 70: “the ideals of the entertainment industry: individual freedom, the supremacy of youth over age and the destruction of Judaeo-Christian values.” (63)

El passat d’en Bruno se’ns mostra com a fosc, decadent, centrat en la recerca del plaer sexual i plagat de la frustració de no assolir-lo. En un moment, quan ell té 42 anys i està al Campament Lieu du Changement básicament per a trobar-hi noies, el narrador se’l mira i pregunta: “what had changed since his adolescence? He still had the same desires, with the knowledge that he could probably never satisfy them.” (131) I aquesta és la definició de l’absoluta tristesa: la descoberta que tots els somnis, desitjos i il·lusions que vam tenir de joves, no els hem arribat a realitzar i segurament ja no ho podrem fer mai.

Per la seva banda, el passat d’en Michel ens el mostra com a un individu introvertit, estudiós, amb problemes socials i amb una forta inclinació cap a les ciències. “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.” (140) De la cultura catòlica del sofriment, de la vida vista com un camí colorós cap a una veritat millor, a una vida mediàtica que valora les persones per la quantitat d’hores que surten a la televisió.

Bruno: “Brave new world is our idea of heaven: genetic manipulation, sexual liberation, the war against age, the leisure society. This is precisely the world that we have tried —and so far failed— to create.” (187) I veient com ha evolucionat la humanitat en el darrer segle, cap on s’han invertit més esforços i més estudis, resulta temptador donar-li la raó.

Michel: “Any philosopher, not just Buddhist or Christian, but any philosopher worthy of the name knows that, in itself, desire —unlike pleasure— is a source of suffering, pain and hatred.” (191-192) Ja ho digué Epicur. I amb això veiem la diferència entre els dos germanastres. Veiem com en Michel, voluntàriament o no, s’absté dels desitjos mentre que en Bruno, un home de desitjos, està condemnat a la frustració i a la insatisfacció. I conclou Michel: “for society to function, for competition to continue, people have to want more and more until it fills their lives and finally devours them.” (192)

Bruno: “I work for someone else, I rent my apartment from someone else, there’s nothing for my son to inherit. I have no craft to teach him, I haven’t a clue what he might do when he’s older” (200-201) i continua afegint: “by the time he grows up, the rules I lived by will be meaningless —the world will be completely different” (201) Exacte. I aquest és un fet que molt poca gent sembla estar disposada a acceptar, que molts s’entossudeixen a forçar als seus fills a repetir la vida que ells han tingut ignorant que tot ha canviat i que, encara que es volgués fer, ja no es pot. Així, en Bruno conclou: “if a man accepts the fact that everything must change, then his life is reduced to nothing more than the sum of his own experience —past and future generations mean nothing to him. That’s how we live now.”

Bruno: “I’m completely dependent on my society, but I play no useful role on it.” (242)  I afegeix: “most of the people I know are exactly the same. In fact, the only useful person I know is my brother.” (242)

As he passed the old houses and the canals on his way to the cemetery, he felt the sadness and confussion of anyone returning to their childhood home.” (274-275) Perquè, massa sovint, retornar al lloc on vas créixer, després de molts anys, l’únic que ens genera és això: tristesa i confussió.

Exacte: “in general life is a series of long stretches of dazed monotony, and for the most part, it is miserable.” (296)

Mentre en Michel sembla iniciar una nova vida, o si més no vol intentar-ho, en Bruno està condemnat a repetir els seus actes una vegada rera l’altra. Així, passa del càmping nudista de Lieu du Changement amb els seus rituals sexuals i les seves orgies, a les nits desenfrenades amb la Christine al club Chris et Manu amb els seus rituals sexuals i les seves orgies. Per això, quan la Christine se suïcida, quan la vida d’en Bruno torna a ser trencada, se sent perdut. Intenta retornar al passat, al seu fill que fa anys que no veu, però ja no sap ni com parlar-hi.

Children suffer the world that adults create for them and try their best to fit in with it; in time, they will replicate it.” (300) Sí. Massa sovint, per molt malament que ho hagin fet els pares, els fills ho tornaran a fer igual de malament o pitjor.


L’epíleg potser resulta innecessari. Les reflexions finals, la contextualització de l’obra en un futur, el crit darrer (“this book is dedicated to mankind” (379)) no feia falta.
El llibre podia haver acabat, i amb molta dignitat, amb la desaparició d’en Michel. Llàstima, una oportunitat perduda. Novament s’ha obviat el fet que menys és més.
___________
Michel Houellebecq, Atomised (Vintage)
començat_ 28/09/11  /  acabat_ 24/10/11

7 de nov. 2011

Adiós a la razón, Paul Feyerabend

Sovint ignorem les introduccions dels llibres, anem tan apressats en el nostre dia a dia que no volem perdre temps llegint ex-cursos que alguns creuen foranis al llibre. Bé, si la introducció està impresa en el llibre, en la majoria de casos és perquè n’és una part intrínseca i important.

En aquest llibre de Feyerabend, la introducció ens mostra, ja d’entrada, l’objectiu del llibre, és a dir, ens diu què desitja assolir i ens cedeix a nosaltres, els lectors, la feina de veure si ho ha assolit o no. Aquest objectiu és el desig que “combinemos estos descubrimientos [científics i tecnològics] y desarrollemos una nueva clase de conocimiento que sea humano no porque incorpore una idea abstracta de humanidad, sino porque todo el mundo pueda participar en su construcción y cambio, y empleemos este conocimiento para resolver los dos problemas pendientes en la actualidad, el problema de la supervivencia y el problema de la paz; por un lado, la paz entre los humanos y, por otro, la paz entre los humanos y todo el conjunto de la naturaleza.” (17)  Un repte bastant gran, però certament admirable.
Però no s’atura aquí, ens mostra què opina ell i, sobretot, com opina. Ens diu, per exemple, que “La investigación con éxito no obedece a estándares generales: ya se apoya en una regla, ya en otra, y no siempre se conocen explícitamente los movimientos que la hacen avanzar. Una teoría de la ciencia que apunta a estándares y elementos estructurales comunes a todas las actividades científicas y las autorice por referencia a alguna teoría de la racionalidad del quehacer científico, puede parecer muy imponente, pero es un instrumento demasiado tosco para ayadar al científico en su investigación.” (20) S’ha d’acceptar que les coses evolucionen, varien i, per tant, cal adreçar-nos-hi de maneres diferents i que s’adaptin a les noves circumstàncies. Acceptar, fins i tot, hipòtesis ad hoc perquè una teoria que ahir funcionava, un mètode que ahir anava bé, avui pot no fer-ho.

En aquest començament del llibre, se’ns mostra, també, l’estil agressiu de Feyerabend, la seva prepotència que posa (o hauria de posar) al lector a la defensiva: aquest és el pensament d’un autor convençut d’allò que diu (“si estoy en lo justo —y me hallo bastante seguro de ello—“ (24) ens afirma l’autor) i, per tant, intentarà imposar les seves idees sigui com sigui. Precaució davant d’aquells que dubten perquè ens poden confondre, però encara més precaució davant d’aquells que estan convençuts perquè ens poden enganyar.

“El positivismo pre-kuhniano era infantil, pero relativamente claro (esto incluye a Popper que es un positivista en todos los aspectos relevantes). El positivismo post-kuhniano ha permanecido siendo infantil, pero además es muy oscuro.” (24) Comencen les crítiques directes, els judicis de valor que es repeteixen al llarg del llibre. De fet, les crítiques dirigides concretament a Popper són tantes que es mereixen (i tenen en aquesta fitxa) un apartat per a elles soles.

Las ideas sobre éxito y progreso cambian de un episodio de la investigación al próximo.” (31) que això ja ens ho havia dit Kuhn quan ens parlava del canvi de paradigma. Per tant, Feyerabend accepta i defensa el relativisme científic: entendre que res és cert per sempre, sinó que tot és susceptible al canvi.

La ciencia en su mejor aspecto, es decir, la ciencia en cuanto es practicada por nuestros grandes científicos, es una habilidad, o empresa “racional” que obedece estándares inalterables de la razón y que usa conceptos bien definidos estables, “objetivos” y por eso también independientes de la pràctica.” (32) En tant que els principis, les bases, les regles, sempre s’han de qüestionar, la pràctica científica requereix de certes aptituds o habilitats personals del científic.

I apareix el primer ERROR d’edició. El primer d’un llarg llistat d’errors gramaticals, lèxics, de traducció, semàntics... que s’aniran explicitant rere l’epítet “ERRORS”.

- ERROR de traducció: “se encuentra demasiado embarazado para admitir esto en público.” (38) Aquesta frase apareix fent referència al científic Gunner Anderson. La construcció anglesa “to be embarrassed” vol dir sentir-se avergonyit, tenir vergonya, timidesa, però mai, malgrat la seva temptadora semblança visual i sonora, es pot traduir com a “embarassat”.

- ERROR de correcció: “dichoss” (45) No està clar si ens apropem a la doble ss del català o bé a la β de l’alemany. Sigui com sigui, un nou error en només 45 pàgines de text.

Mostra d’arrogància i manca de respecte de Feyerabend: “por esto admito que me equivoqué al denominar “falsas” (CSL, p. 256) las sugerencias de JW [Jonathan Wurril]; pero tenía mis razones: daba por hecho que el antiguo alumno de Lakatos estaba mejor informado de lo que está realmente. La aportación de JW muestra que me había equivocado. JW no es una persona de intenciones “falsas”: es simplemente incompetente.” (46, nota 24) I, de fet, fins aquest punt, el text es basa molt més en defensar-se (atacant) de les crítiques rebudes que no pas en seguir formulant (o reformulant, com ell afirma que fa) idees i teories. Una manera de treballar que em desagrada.

La veritat “no sólo guía desarrollos, sino que también queda constituida por ellos, y por eso se modifica de un período histórico a otro.” (52-53, nota 28ª) És la relativitat de la certesa, el fet d’acceptar que allò que entenem com a vertader ara, no té per què ser-ho sempre. Un fet que, per desgràcia, massa sovint s’oblida. Només cal recordar el drama recent de la comunitat científica davant la possibilitat que els neutrins es desplacessin més ràpidament que la velocitat de la llum. Es veu que això és impossible. Que és inadmissible. Que no es pot ni pensar. Es veu que ja s’han oblidat que un dia vam creure amb la mateixa vehemència que la terra era plana.

- ERROR gramatical: “Anthony Perovich (AP) muestra que, al discutir la inconmensurabilidad, yo he pasado de una versión semàntica a una versión ontológica, y que ocasionalmente ha confundido ambas cosas.” (54) Passar de “he”, referint-se a un jo, al “ha”, referint-se a un ell, que segurament és un error de teclejat, però acaba provocant confusions de personalitat.

- ERROR gramatical: “separar la ciencia y la instituciones relacionadas con ella...” (59) La regla és senzilla: singular-singular, plural-plural. No sembla tan difícil.

La ciencia no salva almas” (58) I aquesta és la resposta, irrefutable, que hauria de donar per tancades totes les discussions sobre ciència i arts; sobre el valor de l’una damunt l’altre, sobre el valor de curar un càncer o d’omplir l’esperit.

No hay razones que obliguen a preferir la ciencia y el racionalismo occidental a otras tradiciones, o que les presten mayor peso.” (59) I això masses vegades s’oblida. Ens creiem els reis del món, els únics savis coneixedors de la natura i menystenim totes aquelles teories que no són nostres, pressuposant que hi ha una jerarquia científica: que algunes ciències són millors que d’altres. Feyerabend afegeix que “los ciudadanos no aceptan por más tiempo los juicios de sus expertos; no siguen dando por seguro que los problemas difíciles son mejor gestionados por los especialistas.” (59)

- ERROR vocabulari/teclejar: “Desee luego...” (66) vull imaginar que volien escriure “desde luego”.

- ERROR gramatical: “los líderes religioso” (66) Novament, problemes singular-plural.

Feyerabend diu que, per a defensar la superioritat de la ciència, hi ha gent que afirma que “las tradiciones no científicas tuvieron ya su oportunidad, pero no sobrevivieron a la competencia de la ciencia y del racionalismo.” (67) I ell es pregunta molt encertadament: “¿fueron eliminadas por motivos racionales, o su desaparición fue resultado de presiones militares, políticas, económicas, etc?” (67) I afegeix un exemple: “¿se eliminaron los remedios ofrecidos por la medicina india (que muchos médicos norteamericanos todavía utilizaban el siglo XIX) por haberse comprobado que eran inútiles o peligrosos, o porques us inventores, los indios, carecían de poder político y financiero?” (67) I encara afegeix un altre exemple: “¿se eliminaron los métodos tradcionales de la agricultura y fueron sustituidos por métodos químicos por una superioridad sobre el terreno, o por ser la química claramente superior, o porque se generalizaron sin más examen los éxitos de la química en otros dominios muy limitados y porque las instituciones que apoyaban la química tuvieron el poder de sustituir este brinco intelectual con coacción pràctica?” (67-68) I conclou dient: “las tradiciones diversas de las del racionalismo y de las ciencias fueron eliminadas no porque un examen racional hubiera demostrado su inferioridad, sino porque presiones políticas (incluida la política de ciencia) arrollaron a sus defensores.” (68) I no podria tenir més raó.

- ERROR: parlant de presoners examinats per psiquiatres i de la pressió a la qual estan sotmesos, diu: “parecen inevitables cambios de personalidad” (75) però, pel context, es veu clar que aquí no estem interessats en la seva aparença sinó en les mals que pateixen, és a dir, que “padecen”.

Crítica a la medicina tradicional: “con mucha frecuencia no saben ni de lo que hablan, pero que ocultan su ignorancia con una tanda de tests aquí, algo de cirugía exploratoria allá, sólo para dar la impresión de que están al cabo de todo.” (74) I afegeix: “en medicina, lo mismo que en cualquier otro campo, los deficientes mentales superan con mucho el número de la gente inteligente.” (74) I, per contrarestar el poder social que tenen els metges, els anomena “fontaneros del cuerpo” (75) en una comparació que, malgrat exagerada, massa sovint resulta certa.

Esta es, por tanto, la razón por la que no tengo nada que decir sobre problemas políticos, éticos, estéticos, científicos, etc.: una discusión abstracta de las vidas de gentes que no conozco, y cuya situación no me es familiar, no me es sino una pérdida de tiempo.” (79) I afegeix: “también es algo impertinente” (79) Perquè, i amb això coincideixo amb ell, no es pot pretendre conèixer la situació i els problemes d’algú únicament a nivell teòric sense tenir cap contacte amb aquella persona: “sólo gente muy ingenua o muy intolerante puede creer que un estudio de la “naturaleza del hombre” es algo superior a contactos personales, tanto en la vida privada propia como en la política.” (79)

- ERROR de traducció: “el fascismo no es mi taza de té.” (85) Em pregunto si molta gent entendrà aquesta traducció literal i barroera de la frase feta anglesa “not my cup of tea” que indica que quelcom no és del nostre estil, que no ens agrada. En una societat cafetera com la nostra, això del te ens ve gros.

“¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia? ¿Tienen nuestras grandes cabezas como Platón, Lutero, Rousseau, Marx algo que ofrecer, o es la reverencia que sentimos ante ellos un mero reflejo de nuestra credulidad? (82-83) I massa sovint la gent hi creu cegament, en aquests experts, o auto-proclamats experts. Sense dubtar-ne, sense cap esperit crític: així de domesticats ens tenen.

- ERROR de teclejat: “algunos de los recursos que cenvertían la vida...” (91) provem “convertían”.

- CRÍTICA A POPPER: “estudié a Wittgenstein mucho más detenidamente de lo que jamás hice con Popper (y con razón, porque Wittgenstein es un filósofo mientras que Popper es un ambicioso maestro de escuela.” (90, nota 54).

- ERROR: “Rehusó por tener otras obligaciones. Pero le quedó la conciencia tranquila: a Hans Peter no le resulta cómodo rechazar invitaciones amistosas.” (93) O bé hi falta un “no” a la segona frase després del “pero” o bé caldria canviar “tranquila” per “intranquila”. D’opcions correctes, n’hi ha, llàstima que hagin optat per la incorrecta.

Bon resum de tots els nostres mals: “el problema es el tratamiento de las minorías en las democracias industriales; el problema es la “educación”, educación hacia un punto de vista humanitario, incluido el hecho de que la mayoría del tiempo consiste en transformar a maravillosa gente joven en copias incoloras y farisaicas de sus maestros; el problema es el colosal engreimiento de nuestros intelectuales, su creencia de que saben precisamente lo que la humanidad necesita y sus esfuerzos inexorables para recrear a la gente a su triste imagen y semejanza.” (92) Exacte: fabriquen còpies de models caducs i això només ens pot portar a la destrucció. I encara afegeix: “el problema es la falta de consideración de valores espirituales y su sustitución por un materialismo o un humanismo crudo, pero “científico”.” (92)

- ERROR tipogràfic: “buenos francos suizos,comencé a pensar...” (96) La coma enganxada a la paraula prèvia i a la posterior no és errata meva, sinó d’ells.

Moments de lucidesa: Parlant sobre com va sorgir la idea de fer aquest recull d’assaigs, afirma que “no fue, pues el mérito de mi obra el que ha producido tal colección, sino el poder del alcohol.” (94)

“Mucha gente, científicos, artistas, juristas, políticos, sacerdotes, no hacen distinción alguna entre su profesión y sus vidas. Si logran éxito, ello se entiende como una afirmación de toda su existencia. Si fracasan en su profesión, creen que han fracasado también como seres humanos, sin importarles las alegrías que puedan sentir con sus amigos, hijos, esposas, amantes o perros.” (94)
 
Los caballeros sirven a maestros que los pagan y les dicen lo que tienen que hacer; no son mentes libres buscando la armonía y la felicidad para todos, sino sirvientes civiles (Denkbeamte —funcionarios del pensamiento—, para usar una maravillosa palabra alemana), y su manía por el orden no es resultado de una investigación equilibrada, sino una enfermedad profesional.” (95) Molt bona la idea i encara millor paraula per a definir-la: els funcionaris del pensament.

“A veces creía que tenía ideas propias —alguna vez todos somos víctimas de tales ilusiones—, pero nunca habría soñado en considerar tales pensamientos como partes esenciales de mí mismo.” (97)

La razón es una dama muy atractiva. Los asuntos con ella han inspirado algunos maravillosos cuentos de hadas, tanto en las artes como en las ciencias. Pero es una característica peculiar de esta singular dama que el matrimonio la cambia en una vieja bruja parlanchina y dominante.” (98) I afegeix que a ell no li importa si la gent s’hi vol recrear en aquest brutícia, allò que sí que el molesta és que “intenten extender su mugre a su alrededor y que creen instituciones que garantizan que tampoco generaciones futuras lleguen jamás a liberarse de ella.” (98) Repetint una vegada més la idea que les institucions perpetuen la estupidesa en comptes d’encoratjar el lliure pensament. Que potser un principi van començar com a entitats creadores, lliures, crítiques, però que, amb el temps, s’han estancat, han esdevingut conservadores i geloses del canvi.

Amb la democratització del coneixement s’ha canviat “una clase de inmadurez (fe firme e ignorante en la Iglesia) por otra (fe firme e ignorante en la Ciencia).” (100)

- ERROR gramatical: “las ciencia” (99)

CRÍTICA A POPPER: “Mach recomendaba el uso de hipótesis audaces e inductivismo criticado. Lo hacía en unas pocas líneas e ilustraba sus propuestas con ejemplos tomados de la historia de la ciencia. Popper exendió esas pocas líneas a toda una carrera sin incrementar su contenido.” (101, nota 59)

Parlant sobre la validesa de les ciències, sobre la veracitat dels seus arguments, hipòtesis, conclou que “todo lo que podemos decir es: éstas son las ideas existentes hoy (y habrá muchas ideas conflictivas sobre ellas), éstas son las razones por las que algunos científicos las aceptan, éstas son las razones (frecuentemente muy distintas) por las que otros científicos las rechazan, éstas son las formas en que muchos científicos (pero, desde luego, no todos) delimitan y valoran la investigación. Pero nuevas ideas y nuevos modos de hacer ciencia pueden estar ya a la vuelta de la esquina.” (105) I afegeix que “algunas de las más bellas teorías modernas fueron en su día incoherentes, carecieron de base y chocaron con los hechos básicos del tiempo en que se las propuso por primera vez.” (108) un fet que ara no es permet, que, per culpa de l’estancament científic, la moderació i el conservadorisme, no es té en consideració.
Un exemple que ell ha afegit ja un parell de vegades és el de la destrucció de la medicina Índia las Estats Units: “en el siglo XIX, los médicos de los Estados Unidos hicieron frecuente uso de la sabiduría médica índia hasta que las compañías farmacéuticas consiguieron eliminarla sin haberla examinado.” (111, nota 19) Un fet que, malauradament, es repeteix una i altra vegada avui en dia, que predominen els interessos econòmics damunt la voluntat de curar als malalts.

La decisión de pasar por alto posibilidades importantes conduce siempre a cambios irreversibles: habiendo decidido vivir con preferencia en un país, aprendo su idioma; me familiarizo con su arte, literatura, burdeles; hago amistades, y con todo esto llego a ser una persona muy diferente  de la que hizo la elección.” (113) I aquest fenomen, al qual Derrida hi afegiria l’espectre d’allò no fet que ens perseguirà tota la vida, Feyerabend diu que també passa amb la ciència: “la decisión de invertir dinero, energía, formación o esfuerzo intelectual en un determinado programa científico cambia ciencia y sociedad de una forma que imposibilita volver de nuevo a la decisión y al puento de partida.” (113) I per això conclou que “una decisión científica es una decisión existencial, que, más que seleccionar posibilidades de acuerdo a métodos previamente determinados desde un conjunto preexistente de alternativas, llega a crear esas mismas posibilidades.” (114) Aquest procés, aquesta evolució massa sovint atzarosa perquè, com ell mateix diu, no es poden analitzar totes les possibilitats abans d’escollir un camí, és sovint ignorat per la gent perquè “pocas personas están preparadas para poder aceptar lagunas tan grandes en sus vidas e intentan taparlas. Casi todas las autobiografías creadas por “grandes hombres” o “grandes mujeres”, casi todas la biografías en ciencia, artes o política son un intento de mostrar razón y finalidad donde una visión más detallada revela una serie de accidentes benéficos felizmente fomentados por la ignorancia y/o la incompetencia de la persona sujeta a ellos.” (114) I afirma: “nosotros creamos nuestras vidas actuando en y sobre condiciones que nos re-crean constantemente.” (114)
Seguint aquesta idea, exposa que “la elección de un programa de investigación es una apuesta. Pero es una apuesta cuyo resultado no puede ser comprobado.” (118) I, per aquest fet, combinat amb una voluntat democràtica, diu que “la elección de programas de investigación en todas la ciencias es una tarea en la que deben participar todos los ciudadanos.” (119) És a dir, que no és una decisió que hauria de ser presa únicament pels científics, sinó que, en tant que afecta a tothom, hauria de ser presa per tota la societat. Ell mateix n’és conscient de les queixes que pot generar aquesta afirmació (“el público en general no comprende suficientemente la ciencia como para participar en la elección de programas de investigación .” (119-120)) i per això en mostra les seves possibles respostes, tot i que no totes elles són satisfactòries i per això no apareixen aquí.


I comença l’últim assaig, “Ciencia como arte” i ens diu que “el arte es la producción de formas de estilo y la historia del arte es la historia de su sucesión.” (137) lligant-ho amb el fet que l’art no és lineal, sinó que el seu grau representatiu (que aquest sembla ser el criteri que Feyerabend utilitza per valorar l’art) varia depenent de les èpoques.

- ERROR: “Como los mosaicos de de San Vitale.” (139)
- ERROR de teclejar: “ocasionamente” (147)

Feyerabend critica a aquells que diuen que la realitat “es una; y sólo una forma de representación puede ser la adecuada.” (146) Exacte. Què volen dir amb això que només hi ha una realitat? Com ho saben ells? Que és la mateixa la seva realitat que la meva? Els sentits de cadascú de nosaltres perceben les coses de maneres determinades i individuals; el llenguatge que utilitzem per expressar-ho també ens és propi i personal (recordem que és impossible saber amb absoluta certesa que allò que per a mi és blau per a tu també ho sigui, que el llenguatge és una eina artificial que ens ajuda a comunicar-nos, però que no és perfecta ni fidel a cap realitat aliena a nosaltres); els experiments que es puguin fer per captar i analitzar la realitat sempre seran subjectius, perquè els resultats els analitzarà i/o interpretarà una persona... què volen dir que només hi ha una manera “adecuada” de representar la realitat?

- ERROR de traducció: “la concepción de los modernas ciencias” (155) Tal i com em va recordar en moltíssimes ocasions l’editor de Tu i Jo (sense obtenir-ne res perquè la decisió estava ja presa i l’ordre de les paraules era el desitjat), l’adjectiu va al darrera del nom. Només puntualment, en texts subjectius, poètics, l’autor pot preferir (per raons estètiques, sonores, ideològiques) utilitzar el recurs de l’epítet i posar l’adjectiu al davant, normalment amb la intenció de remarcar-lo. Doncs bé, aquí Feyerabend no està fent un text subjectiu o poètic, sinó amb voluntat objectiva i racional, per tant, aquest desplaçament de l’adjectiu sembla ser producte d’un calc directe del text original en anglès (“modern sciences”).

Reproducció del mític text de Xenofont sobre els déus i els cavalls, exemple clar del relativisme absolut: “los habitantes de Etiopía hacen a sus dioses negros y chatos; los tracios, con ojos azules y pelo rojo [...]. Si las vacas, los caballos y los leones tuvieran manos, entonces los caballos crearían figuras de dioses en forma de caballo y las vacas en forma de vaca.” (163) I no cal afegir-hi res més. Que l’any 355 aC algú pogués veure això d’una manera tan clara i que a l’any 2011 encara hi hagi integrisme religiós, ens fa plantejar que l’evolució no ha existit, que patim d’un clar cas d’involució.

- ERROR de teclejat: “de una forma anagógica” (194)

Dubte interessant sobre la realitat: “en primer lugar, el problema de la representación de la realidad, y en segundo lugar, el problema de la representación del modo en que aparece la realidad al espectador.” (191) Que concorda amb la idea anteriorment comentada que la realitat és subjectiva, que no n’hi ha una sola i vertadera. Per això mateix, tot el que ens diu Feyerabend, tota la seva justificació religiosa de la realitat i del pensament, tampoc és la única i vertadera. Convé acceptar allò de sensat que ell ens ofereix, és a dir, la idea del relativisme de pensament aplicat a tots als àmbits, fins i tot al de la ciència; l’esperit crític davant del conservadorisme establert per aquells que ocupen les altes jerarquies; la idea del funcionariat del pensament... però també saber rebutjar tot allò que no és coherent, tot allò que ens intenta imposar, tot allò que ens vol fer creure i que no hem d’acceptar. I això, depèn de cadascú el destriar-ho.
______________
Paul Feyerabend, Adiós a la razón (Tecnos)
començat_ 29/08/11  /  acabat_ 12/09/11


28 de set. 2011

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luís González de Alba (part 2)


(Part2)

Una explicació que intenten donar a aquesta estranya concepció és que el problema no és de la natura, sinó que és nostre, del nostre mancat enteniment i encara més precari llenguatge. És a dir, no podem entendre que una cosa sigui i no sigui alhora i, encara menys, no ho podem expressar en paraules. Però les proves físiques ens mostren que, de fet, ara com ara així és com hem d’entendre que funciona el món. Per tant, si volem interactuar amb ell, convé que acceptem aquest ser i no ser, aquest “vivo sin vivir en mi.”

Quan surt l’explicació del gat de Schrödinger (breu, molt breu, de fet) recordo el títol del llibre i corroboro que les estratègies mercantilistes poden fer molt mal a la cultura. D’acord que està ben trobat, que desperta un somriure això de “El burro de Sancho y el gato de Schrödinger”, però a mesura que avança el llibre, veiem que l’ase d’en Sanxo és merament anecdòtic, amb prou feines es comenta, així de passada, que es tracta d’un capítol del Quixot que comença amb Sanxo queixant-se que li han robat l’ase però que acaba amb ell damunt l’ase una altra vegada sense saber com ha tornat i que, imagino, a la comunitat científica els ha anat bé com a metàfora per mostrar la idea quàntica de ser i no ser alhora. Perquè, de fet, el gat de l’Schrödinger és això: la possibilitat de ser i no ser alhora, i la consciència que la observació en modificarà l’estat. Un exemple que pot semblar frívol però que implica un gran canvi de mentalitat. Implica acceptar que, potser, les nostres ànsies de coneixement no ens apropen a la realitat, sinó que ens n’allunyen. Que, com a molt, el que fan és apropar-nos a una única realitat que pot ser atzarosa i que només existeix perquè nosaltres l’hem observat, no perquè existeixi en realitat.

Resulta curiosa la manera de mostrar a Einstein com a un pobre home desesperat que no vol acceptar que el món de la física està canviant. Precisament ell, a qui sempre s’ha mostrat com a un geni trencador, aquí se’ns mostra com a un vell rondinaire. Algú que apel·la constantment al sentit comú i que es pregunta: “¿Cómo podían Bohr, Heisenberg, Dirac y tantos hombres que no parecían tontos decir lo contrario?” (125-6) És a dir, com es pot anar en contra d’allò que veiem independentment de la quantitat d’experiments certers que pugui realitzar la quàntica? Per això Einstein, conjuntament amb Podolsky i Rosen poblicaren un article (conegut com a EPR) que plantejava una paradoxa de la quàntica. Que ens conduïa a una reducció a l’absurd amb la intenció de mostrar que la quàntica és errònia. Clar que, l’alegria els durà poc perquè, primer teòricament i després experimentalment, els rebateren la hipòtesis. Einstein estava forçat a acceptar que Déu jugava als daus o, com li respongué Hawking pòstumament: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos” (128), referint-se als forats negres.

I arribats a aquest punt, apareix l’antimatèria, l’energia negativa, la no-existència de la determinació, el principi d’incertesa, la possibilitat de la simultaneïtat d’estats i acceptem les paraules de Hawking quan, davant de la pregunta de què és la realitat, ell afirma que no ho sap.
I aquest és el gran canvi en física: abans es buscava una manera d’entendre el món, de definir la realitat, de quantificar i ordenar allò que percebíem. Ara, els nostres càlculs, els nostres experiments, els nostres estudis, són tots correctes sempre i quan prescindim de la realitat.
Per això ens costa tant acceptar la quàntica.
Curiositat literària: “Murray Gell-Mann tomó el nombre de “quark” de Finnegans Wake, la última novela de Joyce, y, según dicen, más ininteligible que la física cuántica por su invención de palabras y con algunas similitudes con el mundo subatómico, pues los personajes aparecen, se mezclan y desaparecen como guiados por el principio de incertidumbre.” (161)

Mica en mica es va construint la nova piràmide física, es mostra com els múltiples elements (neutrons, protons, electrons, muons, neutrins, bosons…) s’agrupen segons les seves característiques i així esdevenen més ordenats, lògics i bells (“una ley física debe poseer belleza matemática” (159), va dir Paul Dirac). El que passa, però, és que en aquest moment d’eufòria, l’autor cau en la contradicció absoluta. En l’afirmació d’allò que negà des d’un principi: dir que una branca de la ciència ja està conclosa, que tot s’ha descobert i ja no resta res més per fer. Perdó? No era aquesta la crítica que vostè mateix feia a la física del s. XIX, senyor de Alba? Per què es pot aplicar aquest error a la química actual? (“Podemos decir que desde entonces [des del descobriment de l’electró] la química está concluida. Por supuesto, se inventarán nuevas moléculas, se añadirán elementos más pesados. Pero la investigación básica, fundamental, está hecha, y terminó con el descubrimiento del electrón como explicación de los elementos.” (167))
Què passa? Que ens ofèn que es doni per morta la nostra especialitat, però no dubtem en enterrar la del veí? Senyor González de Alba, aquí se li han vist les inclinacions científiques. I les preferències no haurien de cegar l’enteniment.

Prova a prova s’arriba a la conclusió que el buit no està buit: “el espacio vacío está lleno de un mar de pares de quarks virtuales que brotan por nanoinstantes en una vibración de perenne animación causada por el principio de incertidumbre.” (170) Amb tots els dubtes existencialistes que això planteja i que, alhora, soluciona: si no hi ha diferència entre existència i no existència, el nostre patir pel viure, per saber què és això d’existir, per fugir de la mort, del buit, d’allò desconegut, seria insensat. Tot seria exactament el mateix: viure, morir, ser, no ser… qui fos àtom!

El conflicte de la relativitat i la quàntica s’intenta solucionar: apareix la teoria de les cordes, una teoria que permet descriure les partícules elementals ja no com a punts (que havia sigut la causa de la majoria de discussions), sinó com a petites cordes vibrants: “sus diversos modos de vibración darían origen a las diferentes partículas, tal y como el vibrar de una cuerda de violín produce distintas notas.” (179) I afegeix Greene: “La estructura matemática de la teoría de las cuerdas era tan hermosa y tenía tantas propiedades maravillosas que debía estar apuntando hacia algo profundo.” (179)
I així sembla perquè, de fet, la física s’ha encaminat cap aquí, sobretot per dos grans motius: “1) parece resolver el conflicto entre la teoría de la relatividad y la física cuántica. 2) Provee una teoría verdaderamente unificada, pues toda la materia y todas las fuerzas son el resultado de un solo ingrediente básico e idéntico: cuerdas vibrantes. Es el modo de vibración, no la cuerda misma, lo que produce un electrón, un fotón, un quark up, un quark strange.” (182)

Treballant amb la teoria de les cordes, la nostra realitat, o la nostra manera d’intentar desxifrar i ordenar la realitat, continua variant i es postula la necessitat de considerar que en el món no hi ha només tres dimensions (alçada, amplada i fondària), ni tampoc 4 (si hi afegim el temps), sinó 10 o 11 dimensions. Clar que nosaltres no les podem veure, i ni tan sols concebre, però existeixen teòricament seguint els càlculs formulats. Bé, si funciona, haurem d’acceptar que “si non é vero, e ben trobatto”. El problema és que no es poden realitzar experiments perquè requereixen d’unes dimensions inassumibles per a l’ésser humà, però sí que han permès fer algunes postdiccions, és a dir, arribar a un punt que ja estava estudiat. Com en el cas de la gravetat: “de acuerdo con las matemáticas de la teoría, en el universo debe haber algo que tenga todas las características… de la gravitación.” (193) Ara bé, si nosaltres no parléssim de gravetat, si no l’haguéssim considerada mai, el resultat hauria estat igualment interessant o una simple hipotesis més?
De vegades, sembla que la il·lusió per fer que una cosa sigui certa ens pot induir a l’engany o a la inclinació inadvertida de la veritat.
Però deixem-los, pobres, que estan feliços jugant amb la seva nova joguina, o amb l’intent d’aprendre com funciona la joguina: “Dice Greene que era como haber desempacado un juguete maravilloso por Navidad, y descubrir que falta el manual de instrucciones. Los físicos están escribiendo ese manual.” (193)

“Entropía es el nombre que se da a la tendencia universal al mayor desorden, postulada en la segunda ley de la termodinámica.” (199) o, com ens mostra en l’exemple d’una casa: el fet que, quan hi viu algú, es preserva però quan és abandonada, mica en mica el seu ordre, el fet de tenir un pis sobre l’altre, unes totxanes ben col·locades, unes finestres amb vidres, una teulada alineada… tot es va ensorrant. Passa de l’ordre al desordre de manera natural. El que passa és que no cal caure en l’optimisme i recordar que “la entropía existe para criaturas moderadamente inteligentes, como la gente, pero no para los demonios o los perros; que el orden o el desorden están en el ojo del espectador.” (204) I, per això mateix, podríem afirmar que “es nuestra miopía la que no ve orden en los estados de gran entropía.” (204) És a dir, una vegada més, tot depèn de l’observador i de com sigui la cosa observada.

Einstein dice: “las palabras o el lenguaje, ya sea escrito o hablado, no parecen desempeñar ningún papel en mi mecanismo de pensamiento”. Buscar las palabras adecuadas era un acto trabajoso que venía después y debía servir únicamente para comunicar aquel hallazgo.” (215) Tal i com va afirmar Kuhn: necessitem maneres d’expressar en paraules els nous descobriments i per això cal ser capaços de traduïr-ho al llenguatge antic.
Cada avenç científic, cada canvi de paradigma, implica també un canvi de món i de llenguatge. Per això massa sovint no ens entenem els uns als altres.

El ordenamiento temporal que uno “parece” percibir es, afirmo, algo que imponemos a nuestras percepciones para poder darles sentido en relación con la progresión temporal uniforme hacia adelante de una realidad física externa.” (227) diu Penrose a La mente nueva del emperador i massa sovint hem experimentat la sensació que el temps no és real, que es contrau i es dilata depenent de les nostres percepcions, per a no sentir-nos temptats a acceptar la seva hipotesis.

Definició seca, directa, del procés de la nostra consciència: “la conciencia es un continuo que abarca a todos los seres vivos. Se agudiza en perros y gatos, más todavía en los primates, incluido por supuesto el ser humano. También a lo largo de nuestra vida, la conciencia es un continuo que comienza con expresiones casi vegetales: en el recién nacido es apenas una respuesta como la fotokinética por la que las plantas siguen la luz, luego aparece la percepción del espacio y la distancia, después la separación entre el mundo interno y el externo, hasta que la conciencia es plena alrededor de los ocho años, alcanza su culminación con la madurez y comienza su declive hacia la incoherencia de la senectud.” (229-30) Doncs efectivament: ni més ni menys. Construïm un castell de sorra amb tota la nostra il·lusió i els nostres esforços i, al final, una onada (o un altre nen) ens l’ensorra i tot s’acaba; tanta feina per res. Així com de res ens serveix apel·lar a divinitats que ens perllonguin l’existència més enllà de la vida perquè ja ho digué Xenòfanes: “los hombres suponen que nacen los dioses teniendo forma humana, voces y piel, y sin embargo, si los bueyes tuvieran manos, y las tuvieran los caballos y los leones para poder dibujar como los hombres, los caballos dibujarían a los dioses como caballos y los bueyes como bueyes.” (236). I això, que va ser dit el segle VI  a.C., encara molts no ho han volgut acceptar.
____________
Luís González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 2 (Paidós)
començat_ 4/08/11  /  acabat_ 14/08/11

27 de set. 2011

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba (part 1)

Tendim a cercar veritats. Veritats absolutes, perdurables i, a poder ser, universalitzables, és a dir, que no siguin només vertaderes per a mi, sinó que també ho siguin pels demés. Potser per això ens desesperem davant llibres, pel·lícules, quadres, música… que desafien el nostre judici, que qüestionen allò que creiem com a vertader. Potser per això decidim girar la mirada i fer veure que no ho hem vist i continuar amb les nostres falses veritats. Però si acceptem que res és cert, que tot és relatiu, temporal, mutable, que, com va dir Kuhn, els mites d’avui poden esdevenir la ciència de demà (i caldria afegir que també pot passar a la inversa), si estem disposats a seguir vivint sense veritats absolutes, podem començar a gaudir de molts plantejaments filosòfics i descobrir que la físisca quàntica pot ser fascinant.

Només de començar aquest llibre, se’ns mostra un exemple d’aquesta estima cap a la incertesa: “la catástrofe ultravioleta”. El fet que arràn de múltiples anàlisis s’arribà a la conclusió que “a mayor temperatura, menor longitud de onda en la luz emitida por un objeto caliente.”  (20) i per això un ferro roent canvia de calor en augmentar la seva temperatura: cada color té la seva intensitat d’ones i només cal traçar una escala cromàtica per saber si un objecte està a una temparatura o una altra. Fins aquí tot correcte. Basant-nos en l’empirisme, tots podem acceptar aquesta idea, tots hem vist la rojor d’un ferro roent. Perfecte. El que passà, però, és que s’observà que aquesta llei es mantenia estable i constant (el somni de tot científic!) fins que la freqüència arribava a l’ultravioleta, i que llavors actuava de forma inesperada i incoherent. És a dir, trencava les nostres rígides estructures mentals i ens plantejava actuacions imprevistes, desiguals, sense ordre ni constància. Naixia la física quàntica.

Einstein va dir: “no existen trayectorias independientes, sino tan sólo trayectorias relativas a un cuerpo especial de referencia.” (50) I amb aquesta frase posà les bases de la teoria de la relativitat, mostrant que no hi ha res de cert ni absolut sinó que tot depèn. I depèn de molts factors. Depèn del punt de vista, del referent pres, de l’escala utilitzada (no és el mateix una pilota de tenis per a una persona que per a una puça), del grau de coneixement (directe o indirecte)… tot depèn. Potser, fins i tot, aquesta afirmació.

Paradoxes:A medida que una velocidad se aproxima a la de la luz el tiempo transcurre más lentamente.” (61) Aquesta és la gran descoberta d’Einstein. Aquest fet és el que genera totes les paradoxes inversemblants però que, teòricament, són correctes, com la dels dos bessons que envellirien a ritmes diferents “si uno permanece en tierra y el otro viaja a las estrellas; los objetos se acortan o achican en el sentido de su marcha; la masa aumenta paulatinamente al aproximarse a la velocidad de la luz; la simultaneidad no existe sino dentro de un mismo sistema de referencia, y dos relámpagos que parecen simultáneos a un observador en tierra no lo son para el viajero en un tren.” (57) I aquesta darrera paradoxa és cabdal perquè ens fa qüestionar la realitat d’allò que veiem, ens fa qüestionar la veracitat d’unes lleis físiques, mesurables, contrastables, basades en unes proves científiques estructurades i universalitzades (i, per tant, acceptades segons el paradigma Kuhnià) que ens diuen que si juguem a llençar una pilota enlaire en un avió en marxa, la mesura del seu temps de descens, així com l’espai recorregut i la seva velocitat seran diferents depenent del nostre punt inercial. És a dir, per a un passatger de l’avió, la pilota es mourà en línia recta a una velocitat X i amb un temps Y, però per a un observador exterior (si obviem les dificultats tècniques d’aquest fet), la pilota traçarà una diagonal o, si més no, una paràbola, perquè en moure’s l’avió, la pilota el seguirà i, per tant, la seva velocitat serà X + la velocitat de l’avió. I el que resulta curiós és que el temps serà el mateix. Per tant, una de dues, o bé la pilota va a una velocitat major que li permet transcórrer més espai en el mateix temps, o bé es produeix una contracció del temps. Del temps i prou? No es pot contraure també l’espai? I per aquí és per on anaren els estudis d’Einstein. Perquè aquests dubtes perceptibles a la vista, es multipliquen quan s’apliquen a la llum i al fet que, independentment del seu origen, de si és una llum en moviment (per exemple els fars d’un cotxe) o estàtica, la seva velocitat serà sempre la mateixa perquè la velocitat de la llum no és només la més gran coneguda, sinó que també sembla ser la màxima possible. La màxima, clar, per aquesta època i per aquests instruments de mesura. Probablement d’aquí uns anys en descobrirem una de superior. Però, de moment, això és amb el que comptem i amb aquestes dades hem de treballar. [Aquest idea comença a ser qüestionada, per fi!, gràcies a l’estudi dels neutrins que sembla que han viatjat més ràpidament que la llum plantejant la possibilitat que les bases establertes no siguin tan estables com els científics volien creure. Clar que no ho són! No ho eren abans, no ho van ser quan la terra es creia plana, tampoc quan no es coneixia la gravetat, perquè ara sí que hauríem d’haver assolit un coneixement absolut i irrefutable? Tant llestos i superiors ens creiem a les generacions futures que ens miraran amb condescendència?]

Així, davant del fet que la llum pot recórrer més espai sense augmentar la velocitat, Einstein conclogué que és producte de la contracció temporal. És curiós com ells mateixos (els científics en general, i en González de Alba en aquest cas concret, que no és científic però sí interessat i expert en el tema) es diuen i es desdiuen de les coses. Hem anat veient com la piràmide del coneixement físic del segle XIX, la que es creia que tot ja estava descobert i que poc quedava per investigar, es va ensorrar amb l’aparició dels quanta i amb la teoria de la relativitat. I, sobretot, hem vist que les teories, fins i tot aquelles més arrelades, són relatives, que la nostra percepció, els mitjans dels quals disposem per experimentar, les nostres observacions, són diferents i que, per tant, produeixen resultats diferents als d’altres èpoques. Com pot, arribats a aquest punt, afirmar l’autor amb tanta rotunditat que una velocitat superior a la de la llum “no exite ni puede existir en el universo” (66)? Però si poques pàgines enrera ens ha presentat als muons, unes partícules subatòmiques que poden haver estat creades a deu kilòmetres d’alçada dins l’atmosfera i que, malgrat tenir una vida de poc més de dos milionèssimes de segon, arriben a la Terra desafiant qualsevol llei de la velocitat (“aun a la velocidad de la luz, su vida es tan breve que en teoría no podrían avanzar más de 600 metros.” (63)). No podria ser que (i ara diré una blasfèmia científica) anessin més ràpid que la velocitat de la llum? Si un gat cau d’un balcó i en arribar al terra és atropellat pel camió de les escombraries, per molt que nosaltres el donem per mort, si el gat s’aixeca i marxa corrents, haurem d’acceptar que està viu, no? Si un muó, o l’element que sigui, ens mostra que es desplaça a una velocitat superior a la de la llum, ho haurem d’acceptar, no? Encara que això desbarati tota la nostra estructura mental, ho haurem d’acceptar.
Ells, però, justifiquen aquesta fita dels muons apel·lant a la contracció del temps. Apel·len a la idea que quan més a prop de la velocitat de la llum, més lent corre el temps i, per això, els muons poden arribar a la Terra. Està bé. Milers d’experiments deuen avalar aquesta hipòtesi, encara que ens pugui resultar estranya. Estem més inclinats a acceptar que el temps pot ser modulat a acceptar que la velocitat de la llum pot ser superada? Algú ha contemplat seriosament la possibilitat que els muons viatgessin a una velocitat superior a la de la llum? Teòricament és una hipòtesi tan vàlida com la de la contracció del temps en tant que dóna una explicació calculable, universalitzable i contrastable (només numèricament, clar) d’aquest fenòmen. Però clar, com que resulta que “no existe ni puede existir en el universo” (66) una velocitat superior a la de la llum, no cal ni perdre-hi el temps amb aquestes hipòtesis. Hom creuria que els errors del passat ens farien aprendre, però està clar que no: encara creiem que la nostra física és la millor i l’única correcta, quin desengany que s’enduran molts quan aquesta nova piràmide s’ensorri!

No! No, no i no! L’explicació que present, passat i futur existeix no és adequada! No es pot dir que si tenim dos observadors (A i B) situats en dos marcs inercials diferents, un fet futur que li passarà a A i que està sent observat ara per B (perquè està en un altre punt de referència, perquè el temps es dilata i es contrau, etc., etc., d’acord, s’accepta) implica que també existeix per a l’A. Ells apelen a la transitivitat: “lo que es real para alguien que es real para mí, debe, por transitividad, ser real para mí.” (68) El problema és com poden A i B ser reals alhora si havíem acordat que la simultaneïtat no existia? El fet que el B observa com a present, és present per a ell, mentre que per a l’A és futur, quan li succeeixi (i sigui passat pel B), llavors serà present per l’A. I prou. No implica que existeixi el futur. Ni el passat. Perquè si el B li ho comunica a l’A, ho farà en present, parlarà d’una cosa que veu o bé recordarà una cosa que ha vist, però que ja no veu. Potser experimentalment es compleixen lleis físiques que demostren que present, passat i futur existeixen alhora, però individualment, subjectivament, només vivim en el present: el passat és com un somni que pot no haver existit mai, que modifiquem de manera més o menys conscient, i el futur és una vana esperança que el principi de causalitat (tant criticat per Hume) es compleixi. És a dir, que si avui ha sortit el sol, demà també ha de sortir. Malgrat que no en tinguem cap certesa sobre aquest fet.

I apareix el principi d’incertesa de Heisenberg. Potser un dels principis que més m’han interessat en els darres anys. Potser una de les idees que, seguint la paradoxa de Bohr, ens produeix més vertígen: quan intentem medir la posició o la velocitat dels electrons, “no es que no sepamos la velocidad mientras no la midamos, afirmación fácil de aceptar por evidente, sino que un electrón no tiene velocidad ni posición ni órbita definida mientras no exista una observación.” (89) No es tracta, doncs, d’aquella noció innocent de dir que tot experiment modifica l’objecte analitzat, que el sol fet d’aplicar llum ja estem modificant el comportament d’allò estudiat. No. Aquí estem afirmant coses molt més importants: hi ha dades que senzillament no existeixen fins que no són observades. És l’exemple dels daus que tan poc va agradar a Einstein (“no puedo creer que Dios juegue a los dados con el mundo” (96)), que ens diu que en el moment de tirar uns daus, el seu resultat no és conegut per nosaltres (no és observat encara) i els daus no s’estan tampoc fixes i immòbils en el resultat possible, sinó que no tenen cap estat. No és fins que els llencem (que els observem), que ens mostren un resultat. Un resultat que, no ho oblidem mai, no és necessàriament l’únic. Si tornem a llençar els daus (si fem una nova observació), el resultat pot ser diferent. I no perquè ens equivoquem en la observació, sinó pel principi d’incertesa, és a dir, perquè les coses no són tan clares i estàtiques com havíem volgut creure.
(...)
_____________
Luis González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 1 (Paidós)
començat_ 4/08/11  /  acabat_ 14/08/11