La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset

Abans de començar el llibre em pregunto: què en conec, d’Ortega y Gasset? Quin coneixement de les teories d’aquest autor m’ha aportat quatre anys de la carrera de filosofia? Doncs pràcticament cap, de fet. Només una vague noció sobre el perspectivisme, sobre la relativització del coneixement i poca cosa més. I, de fet, estic pràcticament convençut que a aquesta noció hi vaig arribar jo sol un cop acabada la carrera…

Una vegada més, donem la benvinguda a un filòsof desconegut.

En aquesta edició hi ha un pròleg pels francesos, unes breus notes d’avís als lectors francesos per a que no quedin defraudats amb el llibre que no és més que un recull d’articles publicats en un diari de Madrid. Perquè ell mateix s’adona que la recepció dels textos a Madrid no té per què repetir-se a l’exterior perquè “estoy persuadido de que hablar es una operación mucho más ilusoria de lo que suele creerse.” (9) I afegeix: “cuando el hombre se pone a hablar, lo hace porque cree que va a poder decir cuanto piensa. Pues bien: esto es lo ilusorio. El lenguaje no da para tanto. Dice, poco más o menos una parte de lo que pensamos y pone una valla infranqueable a la transfusión del resto.” (10) “Dóciles al prejuicio inveterado de que hablando nos entendemos, decimos y escuchamos tan de buena fe, que acabamos muchas veces por malentendernos mucho más que si, mudos, procurásemos adivinarnos.” (10)

Crítica a Rousseau: “la idea de la sociedad como reunión contractual, por lo tanto, jurídico, es el más insensato ensayo que se ha hecho de poner la carreta delante de los bueyes.” (13) És a dir, de començar la casa per la teulada perquè Ortega afirma que passa al revés, que “todo acuerdo de voluntades presupone la existencia de una sociedad, de gentes que conviven, y el acuerdo no puede consistir sino en precisar una u otra forma de esa convivencia, de esa sociedad preexistente.” (13) I sembla lícit. Tot i agradar-me personalment la idea rousseaniana del contracte social per les arbitrarietats i acords futils que exposa, és a dir, pel relativisme que ens demostra, és cert que aplicant fòrmules de la lògica més elemental, l’ordre més coherent en aquest cas és:

                        p èq

On p és la societat i q el contracte.

I no:

q èp

Perquè sense societat no hi ha possibilitat de contracte.

Visionari: “Es sumamente improbable que una sociedad, una colectividad tan madura como la que ya forman los pueblos europeos, no ande cerca de crearse su artefacto estatal mediante el cual formalice el ejercicio del poder público europeo ya existente.” (15) Avançava l’any 1937 la Comunitat europea. “La unidad de Europa no es una fantasía, sino que es la realidad misma, y la fantasía es precisamente lo otro, la creencia de que Francia, Alemania, Italia o España son realidades sustantivas e independientes.” (16)

L’Home-massa: “un tipo de hombre hecho de prisa, montado nada más que sobre unas cuantas y pobres abstracciones y que, por lo mismo, es idéntico de un cabo de Europa al otro. A él se debe el triste aspecto de asfixiante monotonía que va tomando la vida en todo el continente.” (17) I afegeix: “es el hombre previamente vaciado de su propia historia, sin entrañas de pasado y, por lo mismo, dócil a todas las disciplinas llamadas internacionales.” (17) Exacte. Amb el passat inexistent, amb el trencament amb la tradició pròpia, l’individu esdevé dòcil, necessitat de pertànyer. “Más que un hombre, es solo un caparazón de hombre.” (17) Per això mateix, Orwell exposava la importància que l’aniquilament control·lat de tota mena de passat tenia pels governants de 1984.

Una curiositat etimològica: la paraula esnob prové del fet que a Anglaterra es posava al costat del nom l’ofici i els títols de la persona i com que els burgesos no tenien cap ofici i menys títols se’ls posava “s. nob.” (sine nobilitate) és a dir, sense noblesa.

L’home massa “tiene sólo apetitos, cree que tiene sólo derechos y no cree que tiene obligaciones.” (17) Vés que no en conegui un parell o tres de milers d’aquests…

“La obra intelectual aspira, con frecuencia en vano, a aclarar un poco las cosas, mientras que la del político suele, por el contrario, consistir en confundirlas más de lo que estaban.” (26) I afegeix encara: “ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbécil.” (26) Però el dubte és si aquí es produeix un cas de falsa elecció com el que denunciava l’escola de Frankfurt o si bé l’home pot escollir no ser imbècil.

“Sorprenderse, extrañarse, es comenzar a entender. Es el deporte y el lujo específico del intelectual.” (38) La capacitat d’obrir els ulls, de sorprendre’s davant alguna cosa, és la que permet, i alhora genera, la investigació posterior. És el fet de preguntar-se “per què” davant de qualsevol cosa l’única esperança que tenim d’avançar.

“Masa es todo aquel que no se valora a sí mismo –en bien o en mal– por razones especiales, sino que se siente como todo el mundo y, sin embargo, no se angustia, se siente a sabor al sentirse idéntico a los demás.” (40)

“Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.” (42) Avui en dia, pràcticament 100 anys després, les coses segueixen igual, o potser pitjor perque masses vegades la massa ignora la seva vulgaritat creient-se en una situació de superioritat basada únicament en el poder econòmic.

“La masa arrolla todo lo diferente, egregio, individual, calificado y selecto. Quien no sea como todo el mundo, quien no piense como todo el mundo, corre el riesgo de ser eliminado.” (42) I tothom pot recordar ara la frase cèlebre de George W. Bush fill davant la guerra d’Irak: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”. Ara bé, aquest “todo el mundo”, com molt bé puntualitza Ortega és fals perquè “todo el mundo era, normalmente, la unidad compleja de masa y minorías discrepantes, especiales. Ahora, todo el mundo es sólo la masa.” (42)

Per això a la televisió o a programes de ràdio, tertulians d’allò més barroers s’atreveixen a exclamar: “i tot el món ho sap!” perquè per a ells, el món només està format per aquells que són i pensen com ells.

Davant la sensació generalitzada (i promocionada) que evolucionem progressivament de forma ascendent, és a dir, que nosaltres som o estem millor que els nostres avantpassats, Ortega recorda les paraules d’Horaci: “nuestros padres, peores que nuestros abuelos, nos engendraron a nosotros aún más depravados, y nosotros daremos una progenia todavía más incapaz.” (50)

“Nuestra vida es en todo instante y antes que nada, conciencia de lo que nos es posible, Si en cada momento no tuviéramos delante más que una sola posibilidad, carecería de sentido llamarla así. Sería más bien pura necesidad.” (57) La vida és la possibilitat d’escollir, el fet de tenir opcions i poder-nos decantar per una. Això implica, o hauria d’implicar necessàriament, tot i que Ortega no ho concreta, la llibertat de poder escollir l’opció que vulguem. Perquè sense aquesta llibertat, llavors sí que la vida passa a ser “pura necesidad”. I afegeix “mundo es el repertorio de nuestras posibilidades vitales. No es, pues, algo aparte y ajeno a nuestra vida, sino que es su auténtica periferia. Representa lo que podemos ser; por lo tanto, nuestra potencialidad vital.” (57-8) Tampoc especifica, però, com ens ho fem per relacionar-nos amb el món, si aquesta relació que tenim és personal o universal. És a dir, obvia els problemes claus de la metafísica i la seva impossibilitat de justificar que realment el món, la realitat, existeix. Però és normal en filosofia de caire  més social. Hem d’acceptar algunes condicions que ens serveixin com a punt de partida, sinó estaríem perpètuament aturats. Sempre som a temps d’arribar a una reducció a l’absurd.

“La física de Einstein se mueve en espacios tan vastos que la antigua física de Newton ocupa en ellos sólo una buhardilla.” (58) Tan gran va ser el canvi. Tan gran pot tornar a ser el futur canvi en ciència, malgrat la ferma oposició de molts científics a acceptar que tot pot tornar a canviar una altra vegada. Fixem-nos, sinó, en el que diu Ortega: “el átomo, en fin, límite ayer del mundo, resulta que hoy se ha hinchado hasta convertirse en todo un sistema planetario.” (59) Aquest fet, Ortega l’atribueix a la llibertat d’esperit, “es decir, la potencia del intelecto se mide por su capacidad para disociar ideas tradicionalmente inseparables. Disociar ideas cuesta mucho más que asociarlas.” (59) Exacte.

Visió lúcida de la realitat, tan encertada abans com ara: “vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicos que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva.” (60) I si no estiguéssim immersos en una crisi econòmica tan profunda, és a dir, en una època de crisi temporal, veuríem els problemes de fons i ens esgarrifaríem. Ara, però, prou feina tenim en desinfectar primer la part més superficial de la ferida.

Encert rere encert: “todo el que se coloque ante la existencia en una actitud seria y se haga de ella plenamente responsable, sentirá cierto género de inseguridad que le incita a permanecer alerta.” (61)

“La revolución no es la sublevación contra el orden preexistente, sino la implantación de un nuevo orden que tergiversa el tradicional.” (68)

Dues característiques de l’home massa: “la libre expansión de sus deseos vitales” (69). Es creu en dret de demanar-ho tot, de desitjar-ho tot. “Y la radical ingratitud hacia cuanto ha hecho posible la facilidad de su existencia.” (69) Ortega també ho anomena “la psicología del niño mimado” (69) perquè, de fet, així és com ell veu actuar a l’home-massa, com algú a qui se li ha donat tot allò que ha volgut i més, i al final és incapaç d’apreciar-ho.

Anatole France: “un necio es mucho más funesto que un malvado. Porque el malvado descansa algunas veces; el necio, jamás.” (77)

“Bajo las especias de sindicalismo y fascismo aparece por primera vez en Europa un tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tener razón, sino que, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones.” (79) I tot aquell que hagi intentat tenir una conversa amb algú que té una gran opinió d’ell mateix ho entendrà perfectament.

“La filosofía no necesita ni protección, ni atención, ni simpatía de la masa. Cuida su aspecto de perfecta inutilidad, y con ello se liberta de toda supeditación al hombre medio.” (88)

“La técnica contemporánea de la copulación entre el capitalismo y la ciencia experimental” (102), és a dir, que moltes coses han estat fetes per interès, no per necessitat científica. Potser, fins i tot, es podria afirmar que avui en dia la gran majoria són per interès perquè d’on, sinó de l’interès econòmic, neixen les ajudes privades, els finançaments, cap a la recerca mèdica, científica i tecnològica? I potser la resta de motius es divideixen entre interès militar i una miqueta d’interès científic. Només una miqueta.

“Por masa –prevenía yo al principio– no se entiende especialmente al obrero; no designa aquí una clase social, sino una clase o modo de ser hombre que se da hoy en todas las clases sociales.” (103) Exacte. No es tracta de classisme o de divisió per castes, sinó de criteris qualitatius.

Trencant tòpics: “la ciencia experimental ha progresado en buena parte merced al trabajo de hombres fabulosamente mediocres, y aun menos que mediocres. Es decir, que la ciencia moderna, raíz, y símbolo de la civilización actual, da acogida dentro de sí al hombre intelectualmente medio y le permite operar con buen éxito.” (105) Ortega arriba a aquesta afirmació arran de la crítica a l’especialització. En tant que els homes, i en aquest casa els científics, s’especialitzen, passen a ignorar allò fora de la seva especialització, és a dir, esdevenen mediocres. I potser sí que excel·leix en el seu camp, però no per virtut pròpia, sinó per la gran mecanització de les ciències. “El especialista sabe muy bien su mínimo rincón de universo; pero ignora de raíz todo el resto.” (105) El dubte és si la noció de savi, aquell individu que coneix de tot, encara pot existir avui en dia. Ara que l’especialització ha fet avançar cada camp fins a cotes insospitades per Ortega, potser ningú pot tenir coneixement propi de tots els camps. Ara bé, si això és positiu, si aquest camí escollit és el correcte, doncs aquí apareixen els dubtes. Aquí és on la crítica d’Ortega a l’especialització té més raó de ser: el coneixement mínim, partit, augmenta però la ignorància de la resta també convertint l’home en home-massa, en individu sense coneixement (més enllà del seu propi camp) i, per tant, manipulat necessàriament.

En tant que l’especialista és savi en la seva petita fracció de coneixement, no podrem dir que és un ignorant, malgrat ser-ho en totes les altres branques del coneixement, ens diu Ortega, “habremos de decir, que es un sabio ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora, no como ignorante sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio.” (106) És la pedanteria de l’ase, una de les pitjors classes de pedanteria.

“Hoy, cuando hay mayor número de hombres de ciencia que nunca, [hay] muchos menos hombres cultos que, por ejemplo, hacia 1750” (107) I, tanmateix, es segueixen situant les ciències per davant de qualsevol altre mètode de coneixement.

“Éste es el mayor peligro que hoy amenaza a la civilización: la estatificación de la vida, el intervencionismo del Estado, la absorción de toda espontaneidad social por el Estado.” (111) Per això, quan començà la crisi i s’acabaren les ajudes estatals i les subvencions molta gent se sentí perduda i convençuda que era la fi del món. Tan poderosa és la força de l’estat-pare.

“Vida es luchar con las cosas para sostenerse entre ellas. Los conceptos son el plan estratégico que nos formamos para responder a su ataque.” (119-20) I afegeix més: “si se escruta bien la entraña última de cualquier concepto, se halla que no nos dice nada de la casa misma, sino que resume lo que un hombre puede hacer con esa cosa o padecer de ella.” (120 ) Totalment d’acord. Les paraules, els conceptes, en tant que invents humans, convencions socials, no designen res en concret sinó que designen las nostra relació amb aquell fragment concret de món.

“Librada a sí misma, cada vida se queda en sí misma, vacía, sin tener qué hacer. Y como ha de llenarse con algo, se finge frívolamente a sí misma, se dedica a falsas ocupaciones, que nada íntimo, sincero, impone. Hoy es una cosa; mañana, otra, opuesta a la primera. Está perdida al encontrarse sola consigo.” (127) I només cal mirar com reacciona la gent (molta gent) quan els treuen la tele, o quan es veuen forçats a esperar pel metge, per exemple, i es queden a soles amb ells mateixos: embogeixen.

Interessant punt de vista: “al defender la nación defendemos nuestro mañana, no nuestro ayer.” (150) És a dir, no ens mobilitzem per preservar un passat, sinó per assegurar un futur.Si Hume hi pugués dir la seva segurament se’n riuria de nosaltres. Estem tan acostumats a creure en l’existència d’un demà que ja el donem per fet sense ni plantejar-nos que potser no hi ha demà.

L’origen de les rivalitats: “no hay pueblo que, mirado desde otro, no resulte insoportable.” (164)

“Desde hace casi un siglo se habla de que los nuevos medios de comunicación –desplazamiento de personas, transferencias de productos y transmisión de noticias– han aproximado los pueblos y unificado la vida en el planeta. Mas, como suele acaecer, todo este decir era una exageración.” (183) I, recordem-ho, aquest text va ser escrit fa pràcticament 100 anys. Hi ha errors que semblen perdurar en el subconscient humà.

“Para los efectos de la vida pública universal, el tamaño del mundo súbitamente se ha contraído, se ha reducido.” (184) La tecnologia l’ha fet més petit. Però, afegeix Ortega, “esto acontece precisamente a la hora en que los pueblos europeos se han distanciado más moralmente.” (184). Ara que tenim els mitjans per estar junts, cada vegada estem més allunyats els uns dels altres.

“Un pueblo es, como una persona, aunque de otro modo y por otras razones, una intimidad –por lo tanto un sistema de secretos que no pueden ser descubiertos sin más, desde fuera–.” (190) Fer-ho, és a dir, opinar sobre algú, o sobre una altra cultura des de l’exterior sovint és caure en la ignorància superba, en el creure’s en dret d’opinar malgrat no saber res.

“El dinero no es más que un medio para comprar cosas. Si hay pocas cosas que comprar, por mucho dinero que haya […] su influjo será escaso.” (196) O dit d’altra manera, el poder social dels diners “será tanto mayor cuantas más cosas haya que comprar, no cuanto mayor es la cantidad del dinero mismo.” (196)

“Todas las generaciones del siglo XIX han aspirado a ser maduras lo antes posible y sentían como una extraña vergüenza de su propia juventud. Compárese con los jóvenes actuales –varones y hembras–, que tienden a prolongar ilimitadamente su muchachez y se instalan en ella como definitivamente.” (200) I potser ara encara es va més enllà. Incapaços d’abandonar el segle XX, seguim regits per la dictadura de la joventut que, com a molt, està derivant cap a un infantilisme generalitzat preocupant. I el propi Ortega ja ho afirma quan parla de l’interés posat damunt del cos: “el entusiasmo que hoy despierta ha inundado de infantilismo la vida continental” (204) “Los que ya estamos muy en la cima de la vida nos encontramos con la inaudita necesidad de tener que desandar un poco el camino hecho, como si lo hubiéramos errado, y hacernos –de grado o no– más jóvenes de lo que somos.” (203) Altrament, només hi ha un camí a seguir, el que porta a l’ostracisme. 
____________
José Ortega y Gasset, La rebelión de las masas (Espasa-Calpe)
començat_ 1/09/12  /  acabat_ 29/09/12

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luís González de Alba (part 2)

(Part2)

Una explicació que intenten donar a aquesta estranya concepció és que el problema no és de la natura, sinó que és nostre, del nostre mancat enteniment i encara més precari llenguatge. És a dir, no podem entendre que una cosa sigui i no sigui alhora i, encara menys, no ho podem expressar en paraules. Però les proves físiques ens mostren que, de fet, ara com ara així és com hem d’entendre que funciona el món. Per tant, si volem interactuar amb ell, convé que acceptem aquest ser i no ser, aquest “vivo sin vivir en mi.”

Quan surt l’explicació del gat de Schrödinger (breu, molt breu, de fet) recordo el títol del llibre i corroboro que les estratègies mercantilistes poden fer molt mal a la cultura. D’acord que està ben trobat, que desperta un somriure això de “El burro de Sancho y el gato de Schrödinger”, però a mesura que avança el llibre, veiem que l’ase d’en Sanxo és merament anecdòtic, amb prou feines es comenta, així de passada, que es tracta d’un capítol del Quixot que comença amb Sanxo queixant-se que li han robat l’ase però que acaba amb ell damunt l’ase una altra vegada sense saber com ha tornat i que, imagino, a la comunitat científica els ha anat bé com a metàfora per mostrar la idea quàntica de ser i no ser alhora. Perquè, de fet, el gat de l’Schrödinger és això: la possibilitat de ser i no ser alhora, i la consciència que la observació en modificarà l’estat. Un exemple que pot semblar frívol però que implica un gran canvi de mentalitat. Implica acceptar que, potser, les nostres ànsies de coneixement no ens apropen a la realitat, sinó que ens n’allunyen. Que, com a molt, el que fan és apropar-nos a una única realitat que pot ser atzarosa i que només existeix perquè nosaltres l’hem observat, no perquè existeixi en realitat.

Resulta curiosa la manera de mostrar a Einstein com a un pobre home desesperat que no vol acceptar que el món de la física està canviant. Precisament ell, a qui sempre s’ha mostrat com a un geni trencador, aquí se’ns mostra com a un vell rondinaire. Algú que apel·la constantment al sentit comú i que es pregunta: “¿Cómo podían Bohr, Heisenberg, Dirac y tantos hombres que no parecían tontos decir lo contrario?” (125-6) És a dir, com es pot anar en contra d’allò que veiem independentment de la quantitat d’experiments certers que pugui realitzar la quàntica? Per això Einstein, conjuntament amb Podolsky i Rosen poblicaren un article (conegut com a EPR) que plantejava una paradoxa de la quàntica. Que ens conduïa a una reducció a l’absurd amb la intenció de mostrar que la quàntica és errònia. Clar que, l’alegria els durà poc perquè, primer teòricament i després experimentalment, els rebateren la hipòtesis. Einstein estava forçat a acceptar que Déu jugava als daus o, com li respongué Hawking pòstumament: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos” (128), referint-se als forats negres.

I arribats a aquest punt, apareix l’antimatèria, l’energia negativa, la no-existència de la determinació, el principi d’incertesa, la possibilitat de la simultaneïtat d’estats i acceptem les paraules de Hawking quan, davant de la pregunta de què és la realitat, ell afirma que no ho sap.

I aquest és el gran canvi en física: abans es buscava una manera d’entendre el món, de definir la realitat, de quantificar i ordenar allò que percebíem. Ara, els nostres càlculs, els nostres experiments, els nostres estudis, són tots correctes sempre i quan prescindim de la realitat.

Per això ens costa tant acceptar la quàntica.

Curiositat literària: “Murray Gell-Mann tomó el nombre de “quark” de Finnegans Wake, la última novela de Joyce, y, según dicen, más ininteligible que la física cuántica por su invención de palabras y con algunas similitudes con el mundo subatómico, pues los personajes aparecen, se mezclan y desaparecen como guiados por el principio de incertidumbre.” (161)

Mica en mica es va construint la nova piràmide física, es mostra com els múltiples elements (neutrons, protons, electrons, muons, neutrins, bosons…) s’agrupen segons les seves característiques i així esdevenen més ordenats, lògics i bells (“una ley física debe poseer belleza matemática” (159), va dir Paul Dirac). El que passa, però, és que en aquest moment d’eufòria, l’autor cau en la contradicció absoluta. En l’afirmació d’allò que negà des d’un principi: dir que una branca de la ciència ja està conclosa, que tot s’ha descobert i ja no resta res més per fer. Perdó? No era aquesta la crítica que vostè mateix feia a la física del s. XIX, senyor de Alba? Per què es pot aplicar aquest error a la química actual? (“Podemos decir que desde entonces [des del descobriment de l’electró] la química está concluida. Por supuesto, se inventarán nuevas moléculas, se añadirán elementos más pesados. Pero la investigación básica, fundamental, está hecha, y terminó con el descubrimiento del electrón como explicación de los elementos.” (167))

Què passa? Que ens ofèn que es doni per morta la nostra especialitat, però no dubtem en enterrar la del veí? Senyor González de Alba, aquí se li han vist les inclinacions científiques. I les preferències no haurien de cegar l’enteniment.

Prova a prova s’arriba a la conclusió que el buit no està buit: “el espacio vacío está lleno de un mar de pares de quarks virtuales que brotan por nanoinstantes en una vibración de perenne animación causada por el principio de incertidumbre.” (170) Amb tots els dubtes existencialistes que això planteja i que, alhora, soluciona: si no hi ha diferència entre existència i no existència, el nostre patir pel viure, per saber què és això d’existir, per fugir de la mort, del buit, d’allò desconegut, seria insensat. Tot seria exactament el mateix: viure, morir, ser, no ser… qui fos àtom!

El conflicte de la relativitat i la quàntica s’intenta solucionar: apareix la teoria de les cordes, una teoria que permet descriure les partícules elementals ja no com a punts (que havia sigut la causa de la majoria de discussions), sinó com a petites cordes vibrants: “sus diversos modos de vibración darían origen a las diferentes partículas, tal y como el vibrar de una cuerda de violín produce distintas notas.” (179) I afegeix Greene: “La estructura matemática de la teoría de las cuerdas era tan hermosa y tenía tantas propiedades maravillosas que debía estar apuntando hacia algo profundo.” (179)

I així sembla perquè, de fet, la física s’ha encaminat cap aquí, sobretot per dos grans motius: “1) parece resolver el conflicto entre la teoría de la relatividad y la física cuántica. 2) Provee una teoría verdaderamente unificada, pues toda la materia y todas las fuerzas son el resultado de un solo ingrediente básico e idéntico: cuerdas vibrantes. Es el modo de vibración, no la cuerda misma, lo que produce un electrón, un fotón, un quark up, un quark strange.” (182)

Treballant amb la teoria de les cordes, la nostra realitat, o la nostra manera d’intentar desxifrar i ordenar la realitat, continua variant i es postula la necessitat de considerar que en el món no hi ha només tres dimensions (alçada, amplada i fondària), ni tampoc 4 (si hi afegim el temps), sinó 10 o 11 dimensions. Clar que nosaltres no les podem veure, i ni tan sols concebre, però existeixen teòricament seguint els càlculs formulats. Bé, si funciona, haurem d’acceptar que “si non é vero, e ben trobatto”. El problema és que no es poden realitzar experiments perquè requereixen d’unes dimensions inassumibles per a l’ésser humà, però sí que han permès fer algunes postdiccions, és a dir, arribar a un punt que ja estava estudiat. Com en el cas de la gravetat: “de acuerdo con las matemáticas de la teoría, en el universo debe haber algo que tenga todas las características… de la gravitación.” (193) Ara bé, si nosaltres no parléssim de gravetat, si no l’haguéssim considerada mai, el resultat hauria estat igualment interessant o una simple hipotesis més?

De vegades, sembla que la il·lusió per fer que una cosa sigui certa ens pot induir a l’engany o a la inclinació inadvertida de la veritat.

Però deixem-los, pobres, que estan feliços jugant amb la seva nova joguina, o amb l’intent d’aprendre com funciona la joguina: “Dice Greene que era como haber desempacado un juguete maravilloso por Navidad, y descubrir que falta el manual de instrucciones. Los físicos están escribiendo ese manual.” (193)

“Entropía es el nombre que se da a la tendencia universal al mayor desorden, postulada en la segunda ley de la termodinámica.” (199) o, com ens mostra en l’exemple d’una casa: el fet que, quan hi viu algú, es preserva però quan és abandonada, mica en mica el seu ordre, el fet de tenir un pis sobre l’altre, unes totxanes ben col·locades, unes finestres amb vidres, una teulada alineada… tot es va ensorrant. Passa de l’ordre al desordre de manera natural. El que passa és que no cal caure en l’optimisme i recordar que “la entropía existe para criaturas moderadamente inteligentes, como la gente, pero no para los demonios o los perros; que el orden o el desorden están en el ojo del espectador.” (204) I, per això mateix, podríem afirmar que “es nuestra miopía la que no ve orden en los estados de gran entropía.” (204) És a dir, una vegada més, tot depèn de l’observador i de com sigui la cosa observada.

“Einstein dice: “las palabras o el lenguaje, ya sea escrito o hablado, no parecen desempeñar ningún papel en mi mecanismo de pensamiento”. Buscar las palabras adecuadas era un acto trabajoso que venía después y debía servir únicamente para comunicar aquel hallazgo.” (215) Tal i com va afirmar Kuhn: necessitem maneres d’expressar en paraules els nous descobriments i per això cal ser capaços de traduïr-ho al llenguatge antic.

Cada avenç científic, cada canvi de paradigma, implica també un canvi de món i de llenguatge. Per això massa sovint no ens entenem els uns als altres.

“El ordenamiento temporal que uno “parece” percibir es, afirmo, algo que imponemos a nuestras percepciones para poder darles sentido en relación con la progresión temporal uniforme hacia adelante de una realidad física externa.” (227) diu Penrose a La mente nueva del emperador i massa sovint hem experimentat la sensació que el temps no és real, que es contrau i es dilata depenent de les nostres percepcions, per a no sentir-nos temptats a acceptar la seva hipotesis.

Definició seca, directa, del procés de la nostra consciència: “la conciencia es un continuo que abarca a todos los seres vivos. Se agudiza en perros y gatos, más todavía en los primates, incluido por supuesto el ser humano. También a lo largo de nuestra vida, la conciencia es un continuo que comienza con expresiones casi vegetales: en el recién nacido es apenas una respuesta como la fotokinética por la que las plantas siguen la luz, luego aparece la percepción del espacio y la distancia, después la separación entre el mundo interno y el externo, hasta que la conciencia es plena alrededor de los ocho años, alcanza su culminación con la madurez y comienza su declive hacia la incoherencia de la senectud.” (229-30) Doncs efectivament: ni més ni menys. Construïm un castell de sorra amb tota la nostra il·lusió i els nostres esforços i, al final, una onada (o un altre nen) ens l’ensorra i tot s’acaba; tanta feina per res. Així com de res ens serveix apel·lar a divinitats que ens perllonguin l’existència més enllà de la vida perquè ja ho digué Xenòfanes: “los hombres suponen que nacen los dioses teniendo forma humana, voces y piel, y sin embargo, si los bueyes tuvieran manos, y las tuvieran los caballos y los leones para poder dibujar como los hombres, los caballos dibujarían a los dioses como caballos y los bueyes como bueyes.” (236). I això, que va ser dit el segle VI  a.C., encara molts no ho han volgut acceptar.
____________
Luís González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 2 (Paidós)
començat_ 4/08/11  /  acabat_ 14/08/11

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba (part 1)

Tendim a cercar veritats. Veritats absolutes, perdurables i, a poder ser, universalitzables, és a dir, que no siguin només vertaderes per a mi, sinó que també ho siguin pels demés. Potser per això ens desesperem davant llibres, pel·lícules, quadres, música… que desafien el nostre judici, que qüestionen allò que creiem com a vertader. Potser per això decidim girar la mirada i fer veure que no ho hem vist i continuar amb les nostres falses veritats. Però si acceptem que res és cert, que tot és relatiu, temporal, mutable, que, com va dir Kuhn, els mites d’avui poden esdevenir la ciència de demà (i caldria afegir que també pot passar a la inversa), si estem disposats a seguir vivint sense veritats absolutes, podem començar a gaudir de molts plantejaments filosòfics i descobrir que la físisca quàntica pot ser fascinant.

Només de començar aquest llibre, se’ns mostra un exemple d’aquesta estima cap a la incertesa: “la catástrofe ultravioleta”. El fet que arràn de múltiples anàlisis s’arribà a la conclusió que “a mayor temperatura, menor longitud de onda en la luz emitida por un objeto caliente.”  (20) i per això un ferro roent canvia de calor en augmentar la seva temperatura: cada color té la seva intensitat d’ones i només cal traçar una escala cromàtica per saber si un objecte està a una temparatura o una altra. Fins aquí tot correcte. Basant-nos en l’empirisme, tots podem acceptar aquesta idea, tots hem vist la rojor d’un ferro roent. Perfecte. El que passà, però, és que s’observà que aquesta llei es mantenia estable i constant (el somni de tot científic!) fins que la freqüència arribava a l’ultravioleta, i que llavors actuava de forma inesperada i incoherent. És a dir, trencava les nostres rígides estructures mentals i ens plantejava actuacions imprevistes, desiguals, sense ordre ni constància. Naixia la física quàntica.

Einstein va dir: “no existen trayectorias independientes, sino tan sólo trayectorias relativas a un cuerpo especial de referencia.” (50) I amb aquesta frase posà les bases de la teoria de la relativitat, mostrant que no hi ha res de cert ni absolut sinó que tot depèn. I depèn de molts factors. Depèn del punt de vista, del referent pres, de l’escala utilitzada (no és el mateix una pilota de tenis per a una persona que per a una puça), del grau de coneixement (directe o indirecte)… tot depèn. Potser, fins i tot, aquesta afirmació.

Paradoxes: “A medida que una velocidad se aproxima a la de la luz el tiempo transcurre más lentamente.” (61) Aquesta és la gran descoberta d’Einstein. Aquest fet és el que genera totes les paradoxes inversemblants però que, teòricament, són correctes, com la dels dos bessons que envellirien a ritmes diferents “si uno permanece en tierra y el otro viaja a las estrellas; los objetos se acortan o achican en el sentido de su marcha; la masa aumenta paulatinamente al aproximarse a la velocidad de la luz; la simultaneidad no existe sino dentro de un mismo sistema de referencia, y dos relámpagos que parecen simultáneos a un observador en tierra no lo son para el viajero en un tren.” (57) I aquesta darrera paradoxa és cabdal perquè ens fa qüestionar la realitat d’allò que veiem, ens fa qüestionar la veracitat d’unes lleis físiques, mesurables, contrastables, basades en unes proves científiques estructurades i universalitzades (i, per tant, acceptades segons el paradigma Kuhnià) que ens diuen que si juguem a llençar una pilota enlaire en un avió en marxa, la mesura del seu temps de descens, així com l’espai recorregut i la seva velocitat seran diferents depenent del nostre punt inercial. És a dir, per a un passatger de l’avió, la pilota es mourà en línia recta a una velocitat X i amb un temps Y, però per a un observador exterior (si obviem les dificultats tècniques d’aquest fet), la pilota traçarà una diagonal o, si més no, una paràbola, perquè en moure’s l’avió, la pilota el seguirà i, per tant, la seva velocitat serà X + la velocitat de l’avió. I el que resulta curiós és que el temps serà el mateix. Per tant, una de dues, o bé la pilota va a una velocitat major que li permet transcórrer més espai en el mateix temps, o bé es produeix una contracció del temps. Del temps i prou? No es pot contraure també l’espai? I per aquí és per on anaren els estudis d’Einstein. Perquè aquests dubtes perceptibles a la vista, es multipliquen quan s’apliquen a la llum i al fet que, independentment del seu origen, de si és una llum en moviment (per exemple els fars d’un cotxe) o estàtica, la seva velocitat serà sempre la mateixa perquè la velocitat de la llum no és només la més gran coneguda, sinó que també sembla ser la màxima possible. La màxima, clar, per aquesta època i per aquests instruments de mesura. Probablement d’aquí uns anys en descobrirem una de superior. Però, de moment, això és amb el que comptem i amb aquestes dades hem de treballar. [Aquest idea comença a ser qüestionada, per fi!, gràcies a l’estudi dels neutrins que sembla que han viatjat més ràpidament que la llum plantejant la possibilitat que les bases establertes no siguin tan estables com els científics volien creure. Clar que no ho són! No ho eren abans, no ho van ser quan la terra es creia plana, tampoc quan no es coneixia la gravetat, perquè ara sí que hauríem d’haver assolit un coneixement absolut i irrefutable? Tant llestos i superiors ens creiem a les generacions futures que ens miraran amb condescendència?]

Així, davant del fet que la llum pot recórrer més espai sense augmentar la velocitat, Einstein conclogué que és producte de la contracció temporal. És curiós com ells mateixos (els científics en general, i en González de Alba en aquest cas concret, que no és científic però sí interessat i expert en el tema) es diuen i es desdiuen de les coses. Hem anat veient com la piràmide del coneixement físic del segle XIX, la que es creia que tot ja estava descobert i que poc quedava per investigar, es va ensorrar amb l’aparició dels quanta i amb la teoria de la relativitat. I, sobretot, hem vist que les teories, fins i tot aquelles més arrelades, són relatives, que la nostra percepció, els mitjans dels quals disposem per experimentar, les nostres observacions, són diferents i que, per tant, produeixen resultats diferents als d’altres èpoques. Com pot, arribats a aquest punt, afirmar l’autor amb tanta rotunditat que una velocitat superior a la de la llum “no exite ni puede existir en el universo” (66)? Però si poques pàgines enrera ens ha presentat als muons, unes partícules subatòmiques que poden haver estat creades a deu kilòmetres d’alçada dins l’atmosfera i que, malgrat tenir una vida de poc més de dos milionèssimes de segon, arriben a la Terra desafiant qualsevol llei de la velocitat (“aun a la velocidad de la luz, su vida es tan breve que en teoría no podrían avanzar más de 600 metros.” (63)). No podria ser que (i ara diré una blasfèmia científica) anessin més ràpid que la velocitat de la llum? Si un gat cau d’un balcó i en arribar al terra és atropellat pel camió de les escombraries, per molt que nosaltres el donem per mort, si el gat s’aixeca i marxa corrents, haurem d’acceptar que està viu, no? Si un muó, o l’element que sigui, ens mostra que es desplaça a una velocitat superior a la de la llum, ho haurem d’acceptar, no? Encara que això desbarati tota la nostra estructura mental, ho haurem d’acceptar.

Ells, però, justifiquen aquesta fita dels muons apel·lant a la contracció del temps. Apel·len a la idea que quan més a prop de la velocitat de la llum, més lent corre el temps i, per això, els muons poden arribar a la Terra. Està bé. Milers d’experiments deuen avalar aquesta hipòtesi, encara que ens pugui resultar estranya. Estem més inclinats a acceptar que el temps pot ser modulat a acceptar que la velocitat de la llum pot ser superada? Algú ha contemplat seriosament la possibilitat que els muons viatgessin a una velocitat superior a la de la llum? Teòricament és una hipòtesi tan vàlida com la de la contracció del temps en tant que dóna una explicació calculable, universalitzable i contrastable (només numèricament, clar) d’aquest fenòmen. Però clar, com que resulta que “no existe ni puede existir en el universo” (66) una velocitat superior a la de la llum, no cal ni perdre-hi el temps amb aquestes hipòtesis. Hom creuria que els errors del passat ens farien aprendre, però està clar que no: encara creiem que la nostra física és la millor i l’única correcta, quin desengany que s’enduran molts quan aquesta nova piràmide s’ensorri!

No! No, no i no! L’explicació que present, passat i futur existeix no és adequada! No es pot dir que si tenim dos observadors (A i B) situats en dos marcs inercials diferents, un fet futur que li passarà a A i que està sent observat ara per B (perquè està en un altre punt de referència, perquè el temps es dilata i es contrau, etc., etc., d’acord, s’accepta) implica que també existeix per a l’A. Ells apelen a la transitivitat: “lo que es real para alguien que es real para mí, debe, por transitividad, ser real para mí.” (68) El problema és com poden A i B ser reals alhora si havíem acordat que la simultaneïtat no existia? El fet que el B observa com a present, és present per a ell, mentre que per a l’A és futur, quan li succeeixi (i sigui passat pel B), llavors serà present per l’A. I prou. No implica que existeixi el futur. Ni el passat. Perquè si el B li ho comunica a l’A, ho farà en present, parlarà d’una cosa que veu o bé recordarà una cosa que ha vist, però que ja no veu. Potser experimentalment es compleixen lleis físiques que demostren que present, passat i futur existeixen alhora, però individualment, subjectivament, només vivim en el present: el passat és com un somni que pot no haver existit mai, que modifiquem de manera més o menys conscient, i el futur és una vana esperança que el principi de causalitat (tant criticat per Hume) es compleixi. És a dir, que si avui ha sortit el sol, demà també ha de sortir. Malgrat que no en tinguem cap certesa sobre aquest fet.

I apareix el principi d’incertesa de Heisenberg. Potser un dels principis que més m’han interessat en els darres anys. Potser una de les idees que, seguint la paradoxa de Bohr, ens produeix més vertígen: quan intentem medir la posició o la velocitat dels electrons, “no es que no sepamos la velocidad mientras no la midamos, afirmación fácil de aceptar por evidente, sino que un electrón no tiene velocidad ni posición ni órbita definida mientras no exista una observación.” (89) No es tracta, doncs, d’aquella noció innocent de dir que tot experiment modifica l’objecte analitzat, que el sol fet d’aplicar llum ja estem modificant el comportament d’allò estudiat. No. Aquí estem afirmant coses molt més importants: hi ha dades que senzillament no existeixen fins que no són observades. És l’exemple dels daus que tan poc va agradar a Einstein (“no puedo creer que Dios juegue a los dados con el mundo” (96)), que ens diu que en el moment de tirar uns daus, el seu resultat no és conegut per nosaltres (no és observat encara) i els daus no s’estan tampoc fixes i immòbils en el resultat possible, sinó que no tenen cap estat. No és fins que els llencem (que els observem), que ens mostren un resultat. Un resultat que, no ho oblidem mai, no és necessàriament l’únic. Si tornem a llençar els daus (si fem una nova observació), el resultat pot ser diferent. I no perquè ens equivoquem en la observació, sinó pel principi d’incertesa, és a dir, perquè les coses no són tan clares i estàtiques com havíem volgut creure.

(...)

_____________
Luis González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 1 (Paidós)
començat_ 4/08/11  /  acabat_ 14/08/11