A girl's war, Joyce van Dyke

"ANNA: Yogurt is the same thing as madzoon. The words are different but the thing is the same.
ARSHALUIS: Not the same." (352) I afegeix: "What Turk is doing, what Turk is saying, is never the same as Armenian." (353) I la idea pot semblar extremista, banal potser fins i tot, però encertada a més no poder: les paraules que utilitzem per definir les coses, també configuren aquestes coses. Per algú com Arshaluis, "madzoon" vol dir un menjar típic del seu país, de la seva tradició, del seu passat, és a dir, d'allò que ella encara és malgrat els intents per a que ho deixi de ser. Mentre que "iogurt", pel fet de ser una paraula turca, fa referència inevitable a aquells que els van atacar, que els van intentar erradicar. Conté, inevitablemente, un regust amarg. El producte pot ser el mateix, però el valor emocional que li atribuïm és completament diferent. És, en part, una mostra mundana del caràcter performatiu de les paraules, que deia Austin però, també, de la incommensurabilitat de les paraules entre diferents paradigmes que ens mostrà Kuhn.

"Who can hurt me? All things taken from me already." (363)

"You people make her like this! Your Satan world! You seduce my daughter -you kill her. You kill my daughter." (404) s'exclama Arhaluis quan descobreix que ella ha estat protegint a Ilyas, el veí desaparegut que afirmava estar enamorat d'ella però que, en realitat, havia tornat al poble a posar-hi bombes. "Swearing, lying, whoring -this is your life!" (404) prosegueix acusant ara a l'Stephen i a la cultura occidental: "We are dying while you take picture. You like to take picture now? Why you don't take picture?" (404) perquè quan la tragèdia és aliena, no ens importa immortalitzar-la, tothom recorda imatges de turistes fent-se selfies davant de contenidors encesos en una manifestació a Barcelona, o somrient en els camps d'extermini nazis, per exemple. Però quan ens toca directament, quan deixem de ser espectators de la vida i en passem a formar-ne part... ja és una altra història.

I l'obra acaba amb una pregunta molt interessant que l'Anna llença a la imatge del seu germà mort: "were we in the same world at the same time?" (408) és a dir, mentre tu estaves sent torturat i decapitat quan no havies fet res de dolent, jo estava vivint la meva vida de model a Nova York entre luxe i festes. Pot ser que, realment, estiguéssim vivin en el mateix món? Una pregunta que, inevitablement, en genera una altra de més genèrica però tant difícil de contestar: com es pot sobreviure amb la consciència del dolor que hi ha arreu? De veritat. Com?
__________________
Joyce van Dyke, A girl's war (dintre de Contemporary Armenian American Drama -Columbia University Press)
començat_ 11/10/14  /  acabat_ 11/10/14

Mirrors, Herand M. Markarian

Una dona inconscient és ingressada a l'hospital. Quan recupera els sentits, no parla ni respon a les preguntes. Aviat, però, resulta evident que està vivint en el passat i que aquest passat és tràgic.

"Innocence is like a crystal, it doesn't just break, it shutters." (255)

Reminiscències derridianes en el diàleg entre els dos metges que criden a la senyora Ross: "What a catchy tittle. "The Non-existent Past"! I can't say I understood the entire article. As a matter of fact, I still have difficulty with your concept of "letting the non-existing go". (Pauses) If something doesn't exist, how can you let it go?" (248) Aquest és el gran problema dels espectres derridians: un cop ens assalten, com els podem fer desaparèixer? Com podem allunyar de nosaltres la melangia per un passat que no va existir?

"Thoughts are like winds, my dearest, they carry us to worlds unknown." (256)

"We are all fragmented, only in different dimensions." (273) és l'explicació que el Dr Brown li dóna a Ms Ross quan es queixa sobre la fragmentació del seu passat. Potser la solució d'injectar una droga experimental a la pacient per ajudar-la a confrontar i superar el seu passat a través d'actuar els personatges que l'habiten, no és la millor possible, però més enllà d'aquesta solució del conflicte, una obra interessant sobre l'individu, el passat i els records. Tal com anunciava el seu autor al pròleg: "a voyage into the intricacies and the convolutions of the self." (237)
____________
Herand M. Markarian, Mirrors (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 9/10/14  /  acabat_ 9/10/14

Nine Armenians, Leslie Ayvazian

El genocidi armeni del 1915. El país ocupat una i altra vegada per turcs i russos. Els milers d'exiliats. Però no en surt res de res als llibres d'història. Aquest és el punt de partida (i l'objectiu potser també) d'aquesta obra: donar a conèixer la realitat armènia. I una de les seves qualitats és que ho fa defugint el dramatisme que la tràgica situació podria aportar i ho explica amb gran sentit de l'humor. Només cal llegir la primera escena, el comiat de casa dels avis que s'allarga fins l'eternitat i mostra una família que ben bé podria ser qualsevol de les nostres: els avis pesats en que s'enduguin menjar, els fills que no volen pujar el cotxe, la mare que s'ha oblidat alguna cosa a dintre... un comiat que mai s'acaba.

"ANI: I couldn't speak the language [...] You never taught me.
NON: I wanted you to ask.
ANI: I needed you to teach." (221)
El dilema sobre la possible imposició dels pares (en aquest cas, l'àvia) sobre els fills. Cal ensenyar-los quelcom que és estrictament propi? Cal que el fill d'un catòlic sigui educat com a catòlic? O bé és previsible mostrar el ventall de possibilitats i que la criatura decideixi per ella mateixa allò que més l'interessa? Sembla, però, que en el sentit cultural, de tradició, els pares poden mostrar (que no imposar) el seu llegat als fills amb cert valor. Encara que només sigui per convertir-los en éssers culturalment més rics. Potser, però, en aquest cas, l'àvia no volia introduir el passat armeni perquè era massa dolorós, tal i com l'Ani comprova per experiència pròpia quan va a Armènia a veure com sobreviu (que no viu) la gent.

Una virtut d'aquest recull d'obres teatrals armènies és la importància de la música tradicional com a element que els manté units al seu país. Tant a Dance, Mama, Dance, com en aquesta obra, l'escena del ball dels protagonistes esdevé un moment catàrtic de connexió amb allò que creien haver deixat enrere en el moment d'anar a viure als Estats Units. Afortunadament, però, hi ha passats que val la pena que perdurin i records que cal ser recordats.
___________
Leslie Ayvazian, Nine Armenians (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 8/10/14  /  acabat_ 8/10/14

Dance, mama, dance, Barbara Bejoian

"There is a concentration camp of the mind
in which women have been forced to dwell
and my Father was the first man to lead me there" (130)

Així és com comença aquesta obra sobre les dones armènies: parlant sobre un camp de concentració simbòlic "where duty still demands
that all women surrender
their personhood to wifery" (130)

L'acció transcorre en un barri d'armenis que viuen a Amèrica, un dels molt guettos que conformen les ciutats modernes i que impedeixen la necessària barreja de cultures i tradicions. I aquest barri no n'és una exepció; el pes del passat marca el seu present malgrat ser-ne conscient de la inutilitat d'algunes de les seves costums. I, entremig, una família que decideix marxar-ne per poder viure una vida sense les constriccions auto-imposades pel passat històric. Però arran del funeral de l'àvia materna, retornen al barri i Anne (nom anglicanitzat de l'originari Ani), la néta, s'enamora d'aquell passat que no li havien volgut mostrar. Vol conèixer més sobre la seva història. Vol saber què vol dir ser armeni. Mentre, per l'altra banda, els armenis de la seva generació, aquells que han estat forçats a viure allò que potser no volien, comencen a trencar amb el passat, sobretot les noies que ja n'estan fartes de la preponderància de l'home armeni sobre la dona. Diferents visions d'un mateix món i, sobretot, l'enigma sobre com és millor educar els fills: o bé instruir-los en allò que hom creu, respecta, o segueix fidelment (ja sigui tradició, religió o esports) o bé obrir-los el ventall de possibilitats i deixar que siguin aquests nens els que decideixin què volen creure, respectar o seguir fidelment.

"You can't change centuries of tradition!" (145) Li diu Vartan a la seva germana. "Why not?" (145) respon ella encertadament. Exacte: per què no?

Molt bon recurs per mostrar el distanciament forçat d'Ani del seu passat i, alhora, final dramàtic del primer acte: quan troben la caixa de l'àvia amb les cartes que Krikor (el pare de l'Ani desaparegut feia anys) havia estat escrivint tant a Lucene com a l'Ani, li confessen que el seu pare no està mort i li entreguen una carta que està adreçada a ella. L'Ani mira la carta i marxa entristida sense poder-la llegir perquè està en armeni. És a dir, forma part d'una tradició de la qual ella mai n'ha pogut formar part. La importància simbòlica del llenguatge com a tret cultural distintiu que massa sovint s'oblida.

I l'obra s'acaba amb el mateix poema que ha començat i molts dels seus versos prenen ara un sentit diferent, més densificat i emocionant. Un bon final per una obra emotiva sobre la identitat, la pertinença, la tradició, però també els pecats del passat, l'obcecació d'aquells que no volen veure més enllà, d'aquells que viuen només en el passat incapaços d'abraçar el seu present amb l'esperança de crear un futur millor.
______________
Barbara Bejoian, Dance, mama, dance (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia Press)
començat_ 4/'10/14  /  acabat_ 5/10/14