Només de començar aquest llibre, se’ns mostra
un exemple d’aquesta estima cap a la incertesa: “la catástrofe ultravioleta”.
El fet que arràn de múltiples anàlisis s’arribà a la conclusió que “a mayor
temperatura, menor longitud de onda en la luz emitida por un objeto caliente.” (20) i per això un ferro roent canvia
de calor en augmentar la seva temperatura: cada color té la seva intensitat
d’ones i només cal traçar una escala cromàtica per saber si un objecte està a
una temparatura o una altra. Fins aquí tot correcte. Basant-nos en l’empirisme,
tots podem acceptar aquesta idea, tots hem vist la rojor d’un ferro roent.
Perfecte. El que passà, però, és que s’observà que aquesta llei es mantenia
estable i constant (el somni de tot científic!) fins que la freqüència arribava
a l’ultravioleta, i que llavors actuava de forma inesperada i incoherent. És a
dir, trencava les nostres rígides estructures mentals i ens plantejava
actuacions imprevistes, desiguals, sense ordre ni constància. Naixia la física
quàntica.
Einstein va dir: “no existen trayectorias
independientes, sino tan sólo trayectorias relativas a un cuerpo especial de
referencia.” (50) I amb aquesta frase posà les bases de la teoria de la
relativitat, mostrant que no hi ha res de cert ni absolut sinó que tot depèn. I
depèn de molts factors. Depèn del punt de vista, del referent pres, de l’escala
utilitzada (no és el mateix una pilota de tenis per a una persona que per a una
puça), del grau de coneixement (directe o indirecte)… tot depèn. Potser, fins i
tot, aquesta afirmació.
Paradoxes: “A
medida que una velocidad se aproxima a la de la luz el tiempo transcurre más
lentamente.” (61) Aquesta és la gran descoberta d’Einstein. Aquest fet és el
que genera totes les paradoxes inversemblants però que, teòricament, són
correctes, com la dels dos bessons que envellirien a ritmes diferents “si uno
permanece en tierra y el otro viaja a las estrellas; los objetos se acortan o
achican en el sentido de su marcha; la masa aumenta paulatinamente al
aproximarse a la velocidad de la luz; la simultaneidad no existe sino dentro de
un mismo sistema de referencia, y dos relámpagos que parecen simultáneos a un
observador en tierra no lo son para el viajero en un tren.” (57) I aquesta
darrera paradoxa és cabdal perquè ens fa qüestionar la realitat d’allò que
veiem, ens fa qüestionar la veracitat d’unes lleis físiques, mesurables,
contrastables, basades en unes proves científiques estructurades i
universalitzades (i, per tant, acceptades segons el paradigma Kuhnià) que ens
diuen que si juguem a llençar una pilota enlaire en un avió en marxa, la mesura
del seu temps de descens, així com l’espai recorregut i la seva velocitat seran
diferents depenent del nostre punt inercial. És a dir, per a un passatger de
l’avió, la pilota es mourà en línia recta a una velocitat X i amb un temps Y,
però per a un observador exterior (si obviem les dificultats tècniques d’aquest
fet), la pilota traçarà una diagonal o, si més no, una paràbola, perquè en
moure’s l’avió, la pilota el seguirà i, per tant, la seva velocitat serà X + la
velocitat de l’avió. I el que resulta curiós és que el temps serà el mateix.
Per tant, una de dues, o bé la pilota va a una velocitat major que li permet
transcórrer més espai en el mateix temps, o bé es produeix una contracció del
temps. Del temps i prou? No es pot contraure també l’espai? I per aquí és per
on anaren els estudis d’Einstein. Perquè aquests dubtes perceptibles a la
vista, es multipliquen quan s’apliquen a la llum i al fet que, independentment
del seu origen, de si és una llum en moviment (per exemple els fars d’un cotxe)
o estàtica, la seva velocitat serà sempre la mateixa perquè la velocitat de la
llum no és només la més gran coneguda, sinó que també sembla ser la màxima
possible. La màxima, clar, per aquesta època i per aquests instruments de
mesura. Probablement d’aquí uns anys en descobrirem una de superior. Però, de
moment, això és amb el que comptem i amb aquestes dades hem de treballar.
[Aquest idea comença a ser qüestionada, per fi!, gràcies a l’estudi dels
neutrins que sembla que han viatjat més ràpidament que la llum plantejant la
possibilitat que les bases establertes no siguin tan estables com els
científics volien creure. Clar que no ho són! No ho eren abans, no ho van ser
quan la terra es creia plana, tampoc quan no es coneixia la gravetat, perquè
ara sí que hauríem d’haver assolit un coneixement absolut i irrefutable? Tant
llestos i superiors ens creiem a les generacions futures que ens miraran amb
condescendència?]
Així, davant del fet que la llum pot recórrer
més espai sense augmentar la velocitat, Einstein conclogué que és producte de
la contracció temporal. És curiós com ells mateixos (els científics en general,
i en González de Alba en aquest cas concret, que no és científic però sí
interessat i expert en el tema) es diuen i es desdiuen de les coses. Hem anat
veient com la piràmide del coneixement físic del segle XIX, la que es creia que
tot ja estava descobert i que poc quedava per investigar, es va ensorrar amb
l’aparició dels quanta i amb la teoria de la relativitat. I, sobretot, hem vist
que les teories, fins i tot aquelles més arrelades, són relatives, que la
nostra percepció, els mitjans dels quals disposem per experimentar, les nostres
observacions, són diferents i que, per tant, produeixen resultats diferents als
d’altres èpoques. Com pot, arribats a aquest punt, afirmar l’autor amb tanta
rotunditat que una velocitat superior a la de la llum “no exite ni puede
existir en el universo” (66)? Però si poques pàgines enrera ens ha presentat
als muons, unes partícules subatòmiques que poden haver estat creades a deu
kilòmetres d’alçada dins l’atmosfera i que, malgrat tenir una vida de poc més
de dos milionèssimes de segon, arriben a la Terra desafiant qualsevol llei de
la velocitat (“aun a la velocidad de la luz, su vida es tan breve que en teoría
no podrían avanzar más de 600 metros.” (63)). No podria ser que (i ara diré una
blasfèmia científica) anessin més ràpid que la velocitat de la llum? Si un gat
cau d’un balcó i en arribar al terra és atropellat pel camió de les
escombraries, per molt que nosaltres el donem per mort, si el gat s’aixeca i
marxa corrents, haurem d’acceptar que està viu, no? Si un muó, o l’element que
sigui, ens mostra que es desplaça a una velocitat superior a la de la llum, ho
haurem d’acceptar, no? Encara que això desbarati tota la nostra estructura
mental, ho haurem d’acceptar.
Ells, però, justifiquen aquesta fita dels
muons apel·lant a la contracció del temps. Apel·len a la idea que quan més a
prop de la velocitat de la llum, més lent corre el temps i, per això, els muons
poden arribar a la Terra. Està bé. Milers d’experiments deuen avalar aquesta
hipòtesi, encara que ens pugui resultar estranya. Estem més inclinats a
acceptar que el temps pot ser modulat a acceptar que la velocitat de la llum
pot ser superada? Algú ha contemplat seriosament la possibilitat que els muons
viatgessin a una velocitat superior a la de la llum? Teòricament és una
hipòtesi tan vàlida com la de la contracció del temps en tant que dóna una
explicació calculable, universalitzable i contrastable (només numèricament,
clar) d’aquest fenòmen. Però clar, com que resulta que “no existe ni puede
existir en el universo” (66) una velocitat superior a la de la llum, no cal ni
perdre-hi el temps amb aquestes hipòtesis. Hom creuria que els errors del
passat ens farien aprendre, però està clar que no: encara creiem que la nostra
física és la millor i l’única correcta, quin desengany que s’enduran molts quan
aquesta nova piràmide s’ensorri!
No! No, no i no! L’explicació que present,
passat i futur existeix no és adequada! No es pot dir que si tenim dos
observadors (A i B) situats en dos marcs inercials diferents, un fet futur que
li passarà a A i que està sent observat ara per B (perquè està en un altre punt
de referència, perquè el temps es dilata i es contrau, etc., etc., d’acord,
s’accepta) implica que també existeix per a l’A. Ells apelen a la
transitivitat: “lo que es real para alguien que es real para mí, debe, por
transitividad, ser real para mí.” (68) El problema és com poden A i B ser reals
alhora si havíem acordat que la simultaneïtat no existia? El fet que el B
observa com a present, és present per a ell, mentre que per a l’A és futur,
quan li succeeixi (i sigui passat pel B), llavors serà present per l’A. I prou.
No implica que existeixi el futur. Ni el passat. Perquè si el B li ho comunica
a l’A, ho farà en present, parlarà d’una cosa que veu o bé recordarà una cosa
que ha vist, però que ja no veu. Potser experimentalment es compleixen lleis
físiques que demostren que present, passat i futur existeixen alhora, però individualment,
subjectivament, només vivim en el present: el passat és com un somni que pot no
haver existit mai, que modifiquem de manera més o menys conscient, i el futur
és una vana esperança que el principi de causalitat (tant criticat per Hume) es
compleixi. És a dir, que si avui ha sortit el sol, demà també ha de sortir.
Malgrat que no en tinguem cap certesa sobre aquest fet.
I apareix el principi d’incertesa de
Heisenberg. Potser un dels principis que més m’han interessat en els darres
anys. Potser una de les idees que, seguint la paradoxa de Bohr, ens produeix
més vertígen: quan intentem medir la posició o la velocitat dels electrons, “no
es que no sepamos la velocidad mientras no la midamos, afirmación fácil de
aceptar por evidente, sino que un electrón no tiene velocidad ni posición ni
órbita definida mientras no exista una observación.”
(89) No es tracta, doncs, d’aquella noció innocent de dir que tot experiment
modifica l’objecte analitzat, que el sol fet d’aplicar llum ja estem modificant
el comportament d’allò estudiat. No. Aquí estem afirmant coses molt més
importants: hi ha dades que senzillament no existeixen fins que no són
observades. És l’exemple dels daus que tan poc va agradar a Einstein (“no puedo
creer que Dios juegue a los dados con el mundo” (96)), que ens diu que en el
moment de tirar uns daus, el seu resultat no és conegut per nosaltres (no és
observat encara) i els daus no s’estan tampoc fixes i immòbils en el resultat
possible, sinó que no tenen cap estat. No és fins que els llencem (que els
observem), que ens mostren un resultat. Un resultat que, no ho oblidem mai, no
és necessàriament l’únic. Si tornem a llençar els daus (si fem una nova
observació), el resultat pot ser diferent. I no perquè ens equivoquem en la
observació, sinó pel principi d’incertesa, és a dir, perquè les coses no són
tan clares i estàtiques com havíem volgut creure.
(...)
_____________
Luis González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 1 (Paidós)
començat_ 4/08/11 / acabat_ 14/08/11
Luis González de Alba, El burro de Sancho y el gato de Schrödinger - part 1 (Paidós)
començat_ 4/08/11 / acabat_ 14/08/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada