Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 

"He does what we all do these days, Michael. He gets by."

"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21  

Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler

Quatre amics. Quatre vides diferents. Alguna més vàlida que l'altra? Segurament no, però, tot i això, sí que la vida de l'estrella del rock ens enlluerna més, tant a nosaltres com a lectors com als demés protagonistes de la novel·la. "Me pregunto qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello, y luego sacudí la cabeza, me sacudí todas esas imágenes de encima y volví al lado de Lee, contento y orgulloso de él." (26) Massa sovint, allò en què s'ha convertit un amic, la visió que d'ell en tenen els desconeguts, pot modificar la manera com el veiem.

"¿Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta." (26) El moment que et comences a plantejar quant falta perquè aquells que un dia foren els teus amics (primordialment a causa d'una qüestió geogràfica) passin a ser simples coneguts amb qui intercanviar-se alguna salutació discreta.

"Me pregunté entonces si la fama sería eso: un montón de desconocidos con cámaras y esa ceguera que sigue a un retrato inesperado." (31)

Tal i com ha jo feren Jonathan Franzen (a Freedom) i Junot Díaz (a The Brief Wondrous Life of Oscar Wao), Butler cedeix cada capítol a un personatge perquè ens mostri la seva realitat des del seu punt de vista i  amb les seves pròpies paraules. Potser sí que en el primer moment no ens convenç: ens agrada el personatge d'en Henry i de cop haver-lo d'abandonar per conèixer en Lee, ens fa una mica de mandra. Però un cop superada aquesta reticència inicial, el recurs funciona. Un exercici narratiu que, quan està ben fet, permet mostrar els móns interiors dels diferents personatges de manera molt més directa i, per tant emotiva. Les paraules, les entonacions, les reflexios, la interpretació que del món fa cadascú, és diferent. Plasmar això en paper és posar un mirall davant la societat.

"Llevar tanto tiempo casado con alguien, ser la mejor amiga de alguien durante tantos años es algo muy raro, porque las contadas ocasiones en las que esa persona te sorprende te parecen lo más increíble del mundo." (140)

Personatges realistes, propers, que mostren les esquerdes del seu passat comú: com en Kip no es porta bé amb cap d'ells, especialment amb en Ronny a qui deixa per idiota i en Lee a qui, segurament, enveja; com en Henry i la Beth havien estat junts i separats durant força temps, el suficient perquè ella tingués una història amb en Lee; l'amor no tancat que la Beth sent per en Lee; l'avorriment d'en Ronnie que n'està fart que tothom es pensi que està trist...

"Deja la puerta de casa abierta en la gran ciudad, y te despertarás sin muebles ni ropa. Deja la puerta abierta aquí, y aparecerá un coyote esperando a que le des algo." (152) reflexiona en Lee quan retorna a casa després d'haver trencat la seva relació amb la Chloe. No hi ha res com a casa, afirma. I té raó. Sempre i quan trobis ell lloc que és "casa".

"No sabria distinguir entre el amor, la soledad, la añoranza y la debilidad." (154)

"Lo más seguro es convertirse en una isla. Convertir tu casa en un baluarte contra la basura y la fealdad del mundo. ¿Cómo, si no, vas a estar seguro de nada?" (189) reflexiona en Henry després que en Lee li hagi confessat que està enamorat de la Beth. Traït pel seu millor amic, se sent atacat i ferit i pensa en com aïllar-se de tot el mal latent que l'envolta.

"América, diría yo, consiste en gente pobre tocando música y en gente pobre compartiendo comida y en gente pobre bailando aún cuando llevan una vida tan desesperante y tan deprimente que ya ni debería haber sitio para la música o para algo de comida extra, cuando no deberían quedarles energías ni para bailar." (270)

Sensació d'amistat. Amistat autèntica, perduda i retrobada, com el moment que en Lee s'adona que l'única manera que podrà tornar a ser amic d'en Herny és fent alguna ximpleria junts i comença a llenar ous als cotxes que passen fins que un conductor s'atura, treu una pistola i li dispara a la cama. Un acte estúpid amb conseqüències doloroses però que, realment, funciona i l'amistat entre els dos es reestableix.
Perquè això sí que ho té aquest llibre, sap generar sensacions reals, despertar records, emocions, de moments que ja hem viscut. Una de les virtuts que Italo Calvino atribuïa als clàssics en el seu article de Por qué leer a los clasicos.

"La palabra "melancolía" puede sonar dramática, pero a veces es la más ajustada." (307) 

"Y se ríen y se asombran de nosotros, de dos hombres adultos, de dos amigos cubiertos de sangre que dicen cosas como: "te quiero, tío" o "respira hondo, colega"." (333) Perquè d'això va, en el fons, aquest libre, més enllà dels dubtes vitals que semblen anar lligats al fet de passar dels trenta anys, dels amors i els desamors, casaments i divorcis, feines i fracasos, fills i maternitat, il·lusions trencades i camins no seguits, Canciones de amor a quemarropa és una història sobre l'amistat. Sobre la solitud de qui no té amics, sobre les pors de qui està sol i sobre el sentit que pot tenir la vida quan s'està ben acompanyat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Oh, amigos míos, que vaig publicar a Revista de Letras)
______________
Nickolas Butler, Canciones de amor a quemarropa - Libros del Asteroide
començat_ 16/10/14  /  acabat_ 21/10/14

The B.A.R. man, Richard Yates

La solitud de l'home que no encaixa, un ex-militar que és escarnit pels militars actuals, que no s'entén amb la seva dona i que acaba passant una nit pels bars de Nova York pensant, cercant, intentant encaixar. Com el viatge que realitza en Rick Vigorous de The Broom of the System, de David Foster Wallace, al campus de la seva facultat. Viatges frustrats buscant el passat perdut.

"The crowd there were friends of habit rather than of choice" (130) reflexiona el narrador sobre els seus companys de bar. "For the first half hour they would stand around selfconsciously insulting one another and jeering at each new arrival." (130) Perquè, en realitat, si ho pensem bé, quants amics per costum tenim i quants per elecció? Què és el que ens condueix a allò que creiem ser amistat sinó la repetició de certes accions? Quants "amics" ens queden quan fem un canvi de rutines?
[Més sobre el tema de l'amistat a la Fitxa de Lectura de Canciones de amor a quemarropa, de Nickolas Butler - properament-]

Perdut en el bar, aquest ex-militar és rebutjat una vegada més per una morena que no li vol seguir el joc i per uns joves que estan per altres coses. Sol i afligit, només sembla trobar la redempció al seu estat en un acte de justícia social atacant a un individu odiat per tots. A vegades, la frustració esdevé ràbia i necessita sortir per alguna banda. Malauradament, normalment acostuma a trobar víctimes innocents i no persones que es mereixen la nostra ràbia. Perquè, malgrat l'obcecació temporal, no deixem de ser dèbils i només ens veiem en cor d'atacar als que creiem que són inferiors i més vulnerables que nosaltres. Per molt improbable que ens sembli que encara n'hi hagin per sota nostra.
______________
Richard Yates, The B.A.R. man (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 30/09/14  /  acabat_ 30/09/14

Doctor Jack-o'-lantern, Richard Yates

En una escola a les afores de Nova York ("to most of the children the city was an awesome, adult place that swallowed up their fathers every day, and which they themselves were permitted to visit only rarely, in their best clothes, as a treat" (4)) una mestra intenta que l'alumne nou s'integri a la classe de quart de primària. Es planteja com ho pot fer per a què els demés companys l'acceptin sense forçar la situació i provocar, precisament, el contrary. S'absté de dir res quan el veu tot sol a l'hora del pati. Fa la vista grossa quan es queda a classe a dinar sol. Intenta no remarcar els seus errors (alguns més grans que els de la resta de companys) i aplaudir públicament els seus encerts... però això només fa que empitjorin les coses perquè el converteix en el favorit de la mestra i, per tant, el separa més dels seus companys.

El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?

I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14  /  acabat_ 25/09/14