20 de maig 2013

The Bonfire of the Vanities, Tom Wolfe

Un llibre de la magnitud d’aquest reclama d’una bona introducció. En aquest cas, millor encara, la introducció la fa el propi autor. És a través d’ell que sabem que el seu objectiu en el moment d’escriure aquesta obra era fer una novel·la de no-ficció sobre Nova York. Entenent la ciutat com un element clau i protagonista de l’obra. Explica com ja ho havia intentat de fer en els 60, però havia estat incapaç i com mirava, temorós, la inevitable arribada d’un llibre com el que ell volia fer. Un llibre que, de fet, no va arribar mai perquè “young people with serious literary ambitions were no longer inerested in the metropolis or any other big, rich slices of contemporary life.” (X)
I en aquesta introducció també ens mostra, mica en mica, sense cap pressa, conscient que té encara moltes pàgines per a fer-ho, el seu estil àcid i crític: “In the arts, their audience would be the inevitably small minority of truly cultivated people as opposed to the mob, who wished only to be entertained or to be assured they were cultured.” (XI) I afegeix, reblant el clau, “by now, if one need edit, the mob was better known as the middle class.” (XI)
By the mid-1960s the conviction was not merely that realistic novel was no longer possible but that American life itself no longer deserved the term real.” (XIV)

Posant un mirall davant moltíssima gent (jo inclòs) Wolfe diu: “the young person who decides to become a writer because he has a subject for an issue in mind, because he has something to say, is a rare bird. Most make that decision because they realize they have a certain musical facility with words.” (XXII) Exacte. És només amb el pas del temps, a mesura que l’escriptor va vivint, que troba temes dels quals vol o creu que ha de parlar.


Bon començament, a mode de pròleg, que ens mostra el que ja se’ns havia dit a la introducció: el canvi d’una societat. L’alcalde de Nova York va a Harlem a fer una assemblea i es troba superat per un grup que l’escridassen i l’obliguen a fugir: “do you really think this is your city any longer? Open your eyes! The greatest city of the twentieth century! Do you think money will keep it yours? (13) Reflexiona l’alcalde vençut.

Bona manera de mostrar el racisme a través del perspectivisme: en Sherman està en una cabina amb el gos a coll i s’espanta veient que s’apropa un noi jove de color. Al final, el noi canvia de vorera i en Sherman pensa que ha tingut sort, que no ha estat atacat, “not once did it dawn on Sherman McCoy that what the boy had seen was a thirty-eight-year-old white man, soaking wet, dressed in some sort of military-looking raincoat full of straps and buckles, holding a violently lurching animal in his arms, staring, bug-eyed, and talking to himself.” (25)

Veient la rebuda de l’alcalde a Harlem per la tele (descrita en el pròleg del llibre), Larry Kramer, segon personatge principal presentat, pensa: “once he was the Mayor of New York City, Now he is the Mayor of White New York.” (42)
El fet de mostrar els dos personatges de manera paral·lela, dedicant-los un o dos capítols sencers a l’un i després a l’altre, potser fa mandra al principi perquè no volem conèixer a un nou personatge, volem seguir aprofundint en l’afer d’en Sherman… però a mesura que les dues històries evolucionen, que se’ns mostra indirectament que són simultànees (sobretot gràcies a l’ajuda de la revolta de Harlem que funciona d’àncora temporal) anem valorant aquest recurs de l’autor. Gràcies a aquest paral·lelisme, veiem com dues persones poden conviure en la mateixa ciutat, compartir alguns conflictes, però ignorar-se l’un a l’altre. Fins que algun element els apropa. Un element que encara no ha aparegut, però que és imminent que ho faci: hi ha certes estratègies literàries que, per repetides, són fàcils de predir.

Parlant de la mena de casos amb els quals s’enfronta Kramer com a ajudant d’advocat d’homicidis, Wolfe diu: “it was just poor people killing poor people. To prosecute such cases was to be part of the garbage-collection-service, necessary and honorable, plodding and anonymous.” (123)

I es produeix la primera aproximació, que no contacte, dels dos personatges, el primer punt d’unió real: una trucada al bufet d’advocats de Kramer els indica que hi ha un noi hospitalitzat a punt de morir i que no saben si va caure o bé si va ser atropellat per un Mercedes… i el lector sap perfectament de quin noi estan parlant i a quin Mercedes estan fent referència, el d’en Sherman.
Les peces del trencaclosques comencen a encaixar. I ho fan visiblement, per por de perdre els lectors pel camí. A hores d’ara està al límit de passar a ser un llibre fàcil, vanal i frívol adreçat a un públic majoritari. El meu principal temor en el moment de començar-lo a llegir.

Bona mostra de la separació poder/societat, del conflicte entre el sistema i la realitat: “They [els jutges i advocats] were terrified to go out into the heart of the Bronx at high noon and have lunch in a restaurant! Terrified! And they ran the place.” (150) Per això es descriu la depriment escena d’en Kramer menjant un entrepà per dinar al mateix edifici on treballa. I no està sol.

L’explotació blanca dels Estats Units, segons el Reverend Bacon: “The red man, he was in the way, and he was eliminated. The yellow man, he could lay rails across it, but then he was shut up in Chinatown. And the black man, he was in chains the whole time anyway. And so you owned it all, and you still own it.” (172-3) I no s’equivoca.

Bona manera de mostrar certs criteris periodístics que ja s’intuïen en els 80 i que ara semblen ser els predominants: “just think of the fine sense of gutter syntax that inspired them to create a headline that was all verbs and objects, with the subject missing.” (186)

Like more than one Englishman in New York, he [Fallow] looked upon Americans as hopeless children whom Providence had perversely provided with this great swollen fit fowl of a continent.” (188)

A partir de la pàgina 150, més o menys, els capítols deixen de ser exclusivament dedicats a un sol personatge. És a dir, a mesura que el lector comença a fer les connexions necessàries entre els diferents personatges de l’obra, comença a veure que tenen (o tindran) punts en comú, l’estructura del text també es modifica per a reforçar aquesta idea. Les delicadeses de l’engranatge novel·lesc.

I no és fins a la pàgina 209 que dos personatges del llibre (Peter Fallow i Ed Fiske) coincideixen en un mateix espai (el restaurant Leicester’s) i són, a més, presentats l’un a l’altre. Les peces ara sí que ja comencen a encaixar.

Well, she –she don’t have to worry about that, said Kramer. In a room with three people who said She don’t, he couldn’t get a doesn’t out of his mouth.” (217)

From his viewpoint [d’en Fallow] the Bronx was like the Arctic. It was somewhere to the north, and people didn’t go there.” (239)

La mediocritat de la feina d’en Kramer resumida en una frase: “with a heavy heart he realized he was actually going to have to sit down and talk to these three germs and get something coherent out of them about a man named Pimp who shot a man who knew a man who may or may not have known the whereabouts of forty suits.” (246)

Descrivint la feina d’en Sherman a Wall Street a la seva filla, de vegades l’única manera de fer entendre coses complicades: “just imagine that a bond is a slice of cake, and you didn’t bake the cake, but every time you hand somebody a slice of the cake a tiny little bit comes off, like a little crumb, and you can keep that.” (260) I, de fet, no ho fem tots això de viure de les engrunes que ens deixen recollir?

Seguint amb la creació de connexions entre els personatges, reforçat ara per la cadena causa-efecte, Wolfe mostra sàviament com la publicació de l’article de Peter Fallow al the City Light sobre l’atropellament de Lamb provoca tot un seguit de reaccions in crescendo: Sherman és incapaç de tancar un tracte milionari amb els francesos, Kramer és advertit que els seus encarregats estan enfurismats… sense pressa, s’ha anat forjant la història, el conflicte i, a partir d’ara, unes 280 pàgines dintre de la narració, es preveu que les accions començaran a succeïr-se a un altre ritme.

Bonica imatge: “that hour in the dead of night when drinkers and insomniacs suddenly wake up and know it’s all over.” (344) Que, per cert, recorda molt a una altra bona frase de Cioran: “Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas” (dins Del inconveniente de haber nacido)

Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?” (363)

El capítol 15, The masque of the red death, és una brillant i satírica mostra d’aquesta foguera de les vanitats, d’aquest ball de màscares en el qual viu constantment en Sherman i, en diferents graus, bona part de la població. Una festa a casa d’una família adinerada a la qual “tout le monde” (370) (en francès a l’original per resaltar la pedanteria vàcua de l’acte) que és algú hi va. Una festa per aparentar, per presumir de dones esquelètiques i emperifollades, de riqueses, de vacances… una precisa dissecció d’un moment, d’un grup social, d’unes pantomimes que encara perduren.

She was intoxicated, not by alcohol –alcohol was fattening– but by society.” (399)
L’estupidesa creixent: “once it’s on TV and all over the nespapers, people figure it’s important. They figure they got to get excited about it.” (422) Una mostra més del pensament tele-dirigit; del poder del control de les masses; del per què, cada vegada més, internet, la televisió del segle XXI, serà més restringit i controlat.

I com totes les demés parts importants del llibre (l’accident, la connexió entre els diferents protagonistes…) la re-aparició del company de Lamb disposat a explicar què va passar la nit de l’accident, succeeix discretament enmig d’una escena quotidiana. Però el lector sap que a partir d’aquest punt, tot canviarà. Aquesta és una altra de les virtuts de la narrativa de Wolfe.

Bona manera de mostrar com, malgrat tot, la vida continua. Quan en Sherman és arrestat i conduït a comissaria, veu la vida a través de la finestreta del cotxe de policia, “heartlessly, Park Avenue, le tout New York, would go on living its every day life.” (497) Fins i tot quan ell és humiliat a la cel·la, quan és mossegat per una rata, escarnit pels demés presoners, ell que era un déu a Wall Street, la vida continua.

Un altre exemple d’aquesta mateixa idea, tot i que en aquest cas mostrat amb voluntat de criticar l’esnobisme de l’alta societat americana, apareix quan Ruskin té un atac de cor enmig d’un restaurant de luxe mentre Fallow l’estava entrevistant per descobrir més coses sobre la seva dona, l’amant d’en Sherman. Ruskin té l’atac de cor i ningú fa res per ajudar-lo. La presència d’aquell cos inert al terra del restaurant esdevé un problema únicament protocolari per a la resta de comensals: “if an old man was dying on the carpet a few feet from your table, what was the proper thing to do? Offer your services? […] Stop eating until the drama had played itself out and the old man was out of sight? But the orders were in, and the food had began to arrive […] Avert your eyes? Well, perhaps that was the only solution. So they averted their eyes and returned to the picturesque dishes.” (608-9)

I, de sobte, el problema d’en Sherman esdevé polític, encara més, quan hi intervé l’alcalde de Nova York: recolzar a en Sherman és girar l’esquena a la comunitat de color i això podria fer-li perdre les eleccions. Cal que ataqui a en Sherman. I potser l’alcalde no hi està del tot d’acord, potser creu que no és just amb en Sherman, però tal i com el seu conseller li diu (fent un resum perfecte de la trama central del llibre), resulta que en Sherman “hit the wrong kind of kid in the wrong part of town driving the wrong brand of car with the wrong woman, not his wife, in the bucket seat next to him.” (626)

Whaddaya want, a gold star for ethics… or your own funeral?” (632) És a dir, la pregunta kantiana sobre les nostres accions: hem d’actuar bé perquè volem el bé? I ell respon que hem d’actuar bé per deure. En aquest cas, Killin, l’advocat d’en Sherman li mostra la necessitat d’actuar malament pel bé dels interessos propis.

Bona manera de descriure el procés de creació d’un escriptor, com la història neix a l’interior i lluita per sortir: “the story existed not only in his mind but in his skin and his solar plexus. It surged like a current in every axon and dendrite of his body. As soon as he got near the word processor, the story would pour out of his fingers.” (642)

I quan el llibre acaba, després del judici final, de la revolta dels espectadors, però també de la revolta interna d’en Sherman, que ja no és l’home de Wall Street sinó un supervivent, la sensació és de lleugera decepció. L’interès que s’havia anat creant al llarg del llibre no és satisfet en aquest final. Potser per això hi ha l’epíleg en forma de notícia de diari que dóna a conèixer què ha passat amb la majoria de protagonistes del llibre un any després, quan Henry Lamb mor definitivament. Un epíleg correcte que connecta i reforça la idea del Nou Periodisme iniciat per Wolfe, però que tampoc no acaba de satisfer les expectatives aixecades al llarg de les anteriors 730 pàgines. Potser aquí rau el problema: el llibre és massa bo per trobar un final que hi estigui a l’alçada.
________________

Tom Wolfe, The Bonfire of the Vanities (Picador)
Començat_ 30/10/12  /  Acabat_ 27/01/13 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada