"There are no wrong books. What's wrong is the fear of them."
"The past was a wound in the head." I masses vegades això és el que és precisament el passat: una ferida (oberta) en el nostre cap que mai som capaços de guarir del tot.
Pots ser jueu (encara que no practicant) i treballar per un antisemita? Aquest és el dilema que se li presenta a en Yakov. I la resposta, com la majoria de respostes que rebem en les últimes dècades, passa pels diners. Si ens paguen, sí. I, despres, un cop hagi cobrat, ja marxarà i s'oblidarà d'allò que ha fet. Us sona? Quantes vegades hem acceptat feines de merda per desesperació i hem pensat en cobrar-les ben ràpidament per oblidar-les? I quantes vegades ens hem dit: espero al mes que ve i plego? O bé, quan arribi a X dies ho deixo, però no ho deixem mai? Perquè, quants diners són suficients per assolir aquest cim inabastable des d'on anhelem asseure'ns a observar com passa la resta de la vida que ens han inoculat com a objectiu des que vam nèixer? Acceptem-ho: fins i tot en èpoques de vaques grasses, no som més que ridículs Sísifs arrossegant el coi de pedra muntanya amunt una i altra vegada.
"If there was a God, after reading Spinoza he had closed up his shop and become an idea."
"If I have any philosophy, if you don't mind me saying so, it's that life could be better than it is."
I llegeixo amb ràbia la caiguda en picat d'en Yakov. Aquest procés Kafkià que li toca viure on la condemna ja està escrita prèviament. I m'emprenyo. M'emprenyo perquè aquestes injusticies passen. Perquè masses vegades ens hem enfrontat amb pre-judicis semblants, perquè la vida al nostra voltant sembla ensorrar-se, perquè malgrat estar a 10.000km de distància de Catalunya, les notícies que en llegeixo sobre la mala gestió del coronavirus, sobre l'empresonament d'en Hasel, sobre l'estupidesa de fer eleccions... em fan encendre. Perquè els morts ja no són únicament estadístiques, sinó que han engolit també a amics i familiars. Perquè n'hi ha masses de preocupats únicament en l'Íbex-35 dels collons i no en la salut de ningú. Perquè a Europa la població estava massa envellida, les pensions ja començaven a ser difícils de pagar i sobraven avis i àvies. Perquè tan de bo per una vegada, encara que només fos una maleïda vegada, es produís un fenòmen de justícia universal i rebessin aquells que han de rebre i els demés mortals poguessin tornar a fer la seva vida normal!
"If you work like a horse you can't live like the gentry."
"When one had nothing to do the worst thing to have was and endless supply of minutes. It was like pouring nothing into a million little bottles."
Després de mesos tancat a la cel·la d'aïllament, quan per fi en Yakov pot sortir una hora i mitja per anar al jutjat, només podem intuir com es pot sentir: "on the trolley he watched the shops and passers-by in the streets as though he were in a foreign country. How moving it was that a peasant entered a store." I me n'adono que la nostra rutina diària es menja les nostres il·lusions. Que ja no mirem al nostre voltant amb la il·lusió infantil de descobrir un món nou. De sobte, el món que ens envolta, encara que no deixi de ser sorprenent, ja no ens crida l'atenció. Els primers dos anys de treballar a Xangai, els meus desplaçamens diaris en metro (1 hora per anar i 1 per tornar) se'm feien curts tot observant el formigueig de persones al meu voltant. El degotall de vides i persones/personatges que omplien el metro. Les vides que m'envoltaven i els misteris dels seus móns. Ara, que ja en fa més de 5 anys que faig un trajecte semblant, gairebé mai miro al meu voltant: es veu que la vida digital que escup el meu mòbil em resulta més interessant. I me n'avergonyeixo.
"Where do you look when you lose your mind?"
El relat del temps a la cel·la de confinament esdevé horrorífic. Cada dia que passa el seu dolor augmenta i l'esperança es deteriora. Cada vegada que sembla que està a punt de passar alguna cosa positiva (el jueu ric, la carta de la dona, la visita del sogre...) acaba sent 50 vegades pitjor. Fins al punt de l'encadenament 24 hores al dia al llit. Una mort en vida. I un llibre a moments tant dur que et fa enrrabiar. Et fa venir ganes de sortir al carrer a clamar justícia, a buscar la llibertat. I aquesta és una virtut que no tots els llibres tenen. Aquesta és la crida a l'acció que s'anticipava al pròleg. I efectivament l'ha assolit. Foc al cor!
__________________
Bernard Malamud, The Fixer
començat_ 2/3/20 // acabat_ 17/6/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada