Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kids. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kids. Mostrar tots els missatges

26 de març 2021

Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 


"He does what we all do these days, Michael. He gets by."


"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21  

2 de maig 2014

Sing Yer Heart Out for the Lads, Roy Williams

Típic escenari anglès de classe obrera: un pub.
Típics personatges de barri obrer londinenc: els components de l'equip de futbol local, els propietaris del pub, els adolescents negres malparlats...

Però no per ser típica (en el sentit de prototípica, estereotipada) l'obra perd interès. Aviat es presenten diferents sub-trames que desperten la curiositat: la relació entre la Gina, la filla del propietari i el seu fill adolescent que vol entrar en una banda de carrer; el passat, encara desconegut, entre la Gina i en Mark; el temor que els habituals del pub s'excedeixin mirant el partit de futbol i la nit acabi en batalla campal. Diferents fronts oberts i uns personatges que no es callen res. Ben bé com llegir el guió d'alguna de les pel·lícules de Ken Loach.

Aviat l'acció es concentra en el racisme. Malgrat estar blancs i negres junts al pub, el tracte entre ells és diferent. Aixó li ho vol fer veure en Mark al seu germà, però ell se sent tan ben acollit pels seus amics blancs (que en realitat el tenen com a mascota de l'equip de futbol) que no l'escolta.
El retrat d'una societat pretesament pulcra i educada que, a més, manté l'agressivitat a flor de pell: "teach you how to fight, then you can go back, sort 'em out" (55) és el que li diu en Jimmy al seu nét quan li han robat el telèfon i la jaqueta.

"Look at all the trouble we've got now, it's those fucking black kids from that state that are causing it all." (59) Protesta en Jimmy obviant que potser el problema rau en la pobresa i marginació d'aquests "black kids" i no en el color de la seva pell. Si no, per què no diu que els negres de la City són els causants de tots els problemes?

"Papers don't lie, love" (60) segueix pixant fora de text en Jimmy afirmant que si els diaris culpen de tot als negres i als immigrants serà que és veritat. Per sort, la Gina li respon el que qualsevol que hagi fullejat un The Sun o un Daily Mirror li pot dir: "They lie in a regular basis when it comes to the likes of you. Throw in a pair of tits and they've got you hypnotised." (60) Durant els anys escocesos, quantes vegades havia escoltat les diatribes dels diferents companys de feina sobre el mal que estaven provocant els estrangers al Regne Unit, les feines que prenien als autòctons, els robatoris i les aberracions que cometien. Això sí, sempre anava seguit d'un "no offence, mate" o bé d'un "but you're different". L'extrapolació de veure que l'existència d'un corb blanc fa que no tots els corbs siguin negres no la van fer mai.

"The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?" (87) Li pregunta l'Alan a en Mark. "Britain needs people like Lawrie to do the shit jobs. It can't have everyone bein a doctor or a lawyer, the economy would fall apart." (87) Arriben, doncs, a la conclusió inicial: no és qüestió de racisme, en el fons és qüestió de classisme: "give them the shit life, shit education, the works. And do you know who we are going to blame for not getting ahead? You. Why? Because you're different, because it's convenient, because it's easier to blame you than it is to think about what's really going on." (87) Veritat rera veritat. La incapacitatat (promoguda) del poble de pensar. La voluntat de tenir-lo adormit per evitar que s'adoni de quina vida té realment. I, si hi afegim una mica de racisme a la barreja, a sobre tenen un culpable per tots els seus mals. La qüestió és com trencar aquesta rutina. Com sortir d'aquesta espiral. O, tal i com es va trobar Marx o es lamentava Orwell, com fer que la classe obrera prengui consciència de la seva situació si només es preocupa de beure cervesa i mirar futbol?

I arriba l'explosió final. Les discussions, la pèrdua de papers... i en Mark, el bon negre, apareix mort al lavabo a mans d'en Glen. Al final, la nova generació, la que havia de superar l'odi que escup l'anterior, és la que no sap controlar-se i actua. I el curiós és que segurament molts dels habituals del pub diran que és culpa seva, potser fins i tot, que en Mark s'ho havia buscat pel fet de ser negre, vés a saber, però l'única que l'encerta és la Gina quan li retreu al seu pare la seva actitud sempre agressiva: "hard enuff for yu now, Dad?" (107) En altres paraules (en to reflexiu semblant al moment de lucidesa final de la pel·lícula Kids de Larry Clark): veieu què heu provocat amb tot l'odi i l'agressivitat que heu generat?
____________
Roy Williams, Sing Yer Heart Out for the Lads (Methuen)
començat_ 08/01/14  /  acabat_ 08/01/14