The heart is a lonely hunter, Carson McCullers

Després de la densitat textual i conceptual d'en Pynchon (encara no he pogut acabar Gravity's rainbow, i potser mai ho faré), la prosa lenta d'en Walser va semblar un descans. Ara, les frases curtes i les poques ornamentes de McCullers, semblen un passeig vora el mar un torrid capvespre d'estiu. 

M'agrada el joc d'anar introduint els personatges lentament a mesura que van coincidint a l'espai i el temps. Una mica semblant, salvant les moltíssimes diferències, al joc proposat per Linklater a Slackers, el de seguir a un personatge una estona fins que es topa amb un altre i després seguim al segon personatge, com en una cursa de relleus.

"Don't you know you can't bring no nigger in a place where white men drink?" li pregunta un client del bar al borratxo d'en Blount. I la pregunta i prou ja fa feredat. Que en algun moment de la història algú pugui dir una cosa així (perquè existeix una prohibició real, clar, perquè hi ha un govern al darrere que ho legitima, no ho oblidem) m'esfereix. M'esfereix i em fa pensar en la merda de món que tenim. Perquè alguns aspectes han canviat, per descomptat, ara les lleis són més rebuscades i camuflades, però les prohibicions, restriccions, menyspreu o maltractes per raça, cultura o sexe persisteixen. Tant a l'orgullós occident (no oblideu mai que per molts britànics nosaltres som immigrants de baixa qualitat a qui poder trepitjar i insultar) com a l'Orient més altiu (a la Xina el racisme cap als estrangers està en auge, el patriotisme exacerbat que la covid ha generat i que el partit s'ha encarregat de promulgar, està causant estralls). 

"The mutual distrust between the men who were just awakened and those who were ending a long night gave everyone a feeling of estrangement."

Alguna vegada, poques la veritat perquè en general m'apretava més la son que la gana, quan era jove havia acabat en un bar de treballadors un diumenge pel matí i mentre jo acabava de matar la nit, ells començaven la jornada. I he de dir que bevien molta més cervesa i conyac i estaven molt més actius ells que no pas jo. 

"I don't believe in God any more than I do in Santa Claus"

 
I quina sorpresa tan agradable topar-me amb la solitud dels diferents personatges. La solitud del mut Singer, la solitud del borratxo, la solitud del propietari del bar, la solitud de la Mick la filla de la casa d'hostes, la solitud del doctor Copeland, que va voler projectar ideals en els seus fills i els va acabar foragitant, la solitud del pare de la Mick, que només busca a algú amb qui poder parlar una estona... Quin pes tan gran que comporta aquesta solitud al llibre. I que ben dibuixada. 

I una segona sorpresa és sentir parlar a en Jake, el borratxo del bar, sobre les injustícies socials i la pressió laboral. I retronen les paraules d'en Tressell a The ragged trousered philanthropists (l'última gran producció de Palamedes editorial) 

"Why was it that in cases of real love the one who is left does not more often follow the beloved by suicide?" 

Quan ens creiem tan moderns, trencadors, defensors de les llibertats i de les múltiples tendències vitals i sexuals, de sobte trobem una frase com "By nature all people are of both sexes", escrita abans de 1940 i, com a mínim, hauríem de sentir vergonya. Vergonya i admiració per l'autora. I després ja vindrà la tristesa de comprovar que no hem avançat massa en els últims 80 anys... 

La gran tristesa de la colonització/genocidi blanc en poques frases: "I will get to stand before Jesus with all my children and grandchildrens and great grandchildrens and kinfolks and friends and I say to him, 'Jesus Christ, us is all sad colored peoples.' And then he will place His holy hand upon our heads and straightaway us will be white as cotton" Perquè malauradament a vegades la víctima aspira a ser com el seu butxí perquè creu que estarà millor. Merda d'humanitat. 

"We are forced to sell our bodies so that we can eat and live. And the price which is given us for this is only enough so that we will have the strength to labor longer for the profits of others." 

I afegeix el Doctor Copeland en el seu discurs marxista de Nadal: "today we are not put up on the platforms and sold at the courthouse square. But we are forced to sell our strength, our time, our souls during almost every hour that we live. We have been freed from one kind of slavery only to be delivered into another." 

"He recalled the words he had used, and they seemed to fade and lose their strength. The words left unsaid were heavier on his heart." 

"The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

I finalment en Jake Blount té l'oportunitat d'exposar el seu raonament vital. Amb l'excusa de la visita al fill del metge Copeland, acaba parlant amb en Copeland que també està malalt i mostren tots els mals de la nostra societat. Com el món està governat per quatre empreses que exploten als demés. Com els pobres no estan millor que si fossin esclaus tot fent-los creure que són lliures. 

"The whole system of capitalistic democracy is rotten and corrupt. There remains only two roads ahead. One: fascism. Two : reform of the most revolutionary and permanent kind." 

I el llibre acaba amb un bonic epíleg en forma de dia a través del qual tanquem les diferents històries (ens acomiadem d'elles tancant el cercle de relleus del començament) i tots els personatges retornen a la solitud que, temporalment, havien aconseguit allunyar. 

____________
Carson McCullers, The heart is a lonely hunter
començat_ 29/07/21 // acabat_ 9/10/21

Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 

"He does what we all do these days, Michael. He gets by."

"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21