Builders, Richard Yates

"Writers who write about writers can easily bring on the worst kind of literary miscarriage" (191) adeverteix Yates per afegir, acte seguit, que no cal patir, que ell no pensa fer això, sinó explicar una història sense artificis sobre un taxista, una estrella de cine i un psicòleg infantil. Però, en el fons, sí que es tracta de la història d'un escriptor. D'un jove que somia ser Hemingway i emular les seves gestes mentre es guanya la vida treballant en una agència de notícies escribint sobre la borsa sense saber-ne ni un borrall. Estratègies literàries per enganyar al lector. Per dotar de certa verosimilitud al text.

De sobte, respon a un anunci del diari demanant un escriptor i acaba escrivint la falsa biografia d'en Bernie, un taxista de Nova York que, al principi, li dóna notes de possibles històries que podrien haver-li passat a dintre del taxi per a que ell les narri però que, després, ja no li dóna ni aixó i li demana que utilitzi la seva imaginació. Creant una història tal i com els paletes (d'aquí ve el títol d'aquest conte) construeixen un edifici: cavant els fonaments (introducció de la història), comencen a aixecar les parets (el nus) i el coronen amb la teulada (desenllaç) i, sovint, hi afegeixen una ximeneia (el punt apegalós final). Així de fàcil s'inventa una vida. I aquest escriptor novell ho fa molt bé, i en Bernie confia en que ho voldran publicar perquè és amic d'una estrella de cine i d'un psicòleg infantil mediàtic perquè així (i només així) és com s'arriba a publicar: inventant falses biografies hagiogràfiques i fent que l'amic famós de torn en parli bé d'elles... però tot són somnis. Els somnis frustrats d'uns personatges que lluiten per construir les seves vides i, sobretot, per trobar finestres en elles per les quals entri la llum (l'esperança): "God knows there certainly ought to be a window around here somewhere for all of us" (230). Mentrestant, no ens queda cap altra opció que seguir-la buscant donant cops de cec una i altra vegada.

Un molt bon tancament d'aquests onze contes sobre la solitud que es recullen a Eleven Kinds of Loneliness. Una bona introducció al món d'en Yates i a l'esberlament del somni americà.
___________
Richard Yates, Builders (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 3/10/14  /  acabat_ 3/10/14

Out with the old, Richard Yates

Un hospital per a tuberculosos a la nit de cap d'any. Aquest és l'escenari d'aquest conte. Un grapat de personatges malalts a qui la malaltia els ha anat agreujant l'humor i les esperances. Com en Tiny, que fora de l'hospital era un home respectable amb una família que l'estimava i, en canvi, aquí dintre busca la confiança dels demés a través de bromes de poc gust. O en McIntyre a qui la seva família el va allunyant mica en mica de la seva realitat i es troba, per nadal, que la seva filla de 18 anys està emabarassada i ningú n'hi havia dit res... personatges que estan perdent la seva identitat dia rera dia i esdevinguent sers anònims reclosos en un hospital.

Però aquest conte, a diferència dels previs que conformen el recull Eleven Kinds of Loneliness, acaba amb una certa nota optimista. Agredolça, però optimista. Malgrat la situació que estan vivint, malgrat la seva debilitada salut i el seu aïllament familiar, és la nit de cap d'any i s'emborratxen junts (d'amagat dels infermers) i ho celebren desitjant-se sort per l'any que entra i, sobretot, que siguin capaços d'arribar a sobreviure'l.
____________
Richard Yates, Out with the old (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 1/10/14  /  acabat_ 2/10/14

A really good jazz piano, Richard Yates

"The terrible daily, nightly sense of being young and rich and free on the Riviera -The Riviera!- and of having nothing to do!" (156) L'avorriment i la solitud de l'amic submís qui, malgrat tenir tot el que molts altres cobegen, viu a l'ombra d'algú altre més simpàtic, més atractiu, més agradable...

Dos joves rics americans que van a França a buscar la bona vida, que comparteixen un temps junts a Paris però s'acaben separant un a cada punta del país fins que es tornen a trobar amb l'excusa d'un músic de jazz que volen incorporar en el seu ridícul club de borinots. Més enllà de l'acció (superficial en aquest cas) Yates mostra el desengany de dos llicenciats recents que pretenien gaudir de la vida i acaben, en comptes, caient en una espiral de monotonia i avorriment.

La crueltat del líder avorrit que tan bé retratà Hanecke a Funny Games, aquí es converteix en una desagradable actitud (racista ? ) contra el pianista que només vol triomfar, tornar als Estats Units i guanyar-s'hi la vida, encara que això impliqui haver-se de rebaixar i fer allò que els productors li diguin. El dilema entre la creativitat lliure i la supervivència. Entre l'art i la comercialitat.

Al final, destaca el fet que, en el fons, en Carson, el líder absolut, és molt més vulnerable del que el seu amic creia: "haunted and vulnerable and terribly dependent, trying to smile, a look that said Please don't leave me alone." (168) L'arrogància i la sobèrbia potser només amaguen una por més gran a la solitud.
_______________
Richard Yates, A really good jazz piano (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 30/09/14  /  acabat_ 1/10/14

Fun with a stranger, Richard Yates

La solitud del mestre de primària que vol ensenyar, de totes totes, als seus alumnes, un grup de nens que només estan acostumats a jugar.
Yates mostra la cruesa d'una mestra de tercer de primària, la fama de la qual la precedeix. Una persona dedicada a l'ensenyament que ha oblidat què significa tractar amb nens. Una manufacturadora de caixes de contingut incapaç d'aportar qualsevol mena de sentiment. Clarament, la intel·ligència emocional no té cabuda a les classes de la senyoreta Snell. Ni a les seves ni a la de molts mestres actuals que, massa preocupats pel temari que han de donar i equips directius massa preocupats amb la imatge que volen que doni la seva escola, s'obliden que no estan tractant amb màquines a les quals se'ls ha d'introduir la informació de la manera que sigui sinó que estan tractant amb persones a qui s'ha de guiar (mai "ensinistrar" com tantes i tantes vegades he sentit a dir en claustres escolars), estimular, fer despertar la seva curiositat i les seves ganes d'aprendre.

"When we learn a new word it's like making a friend." (117) Afirma la senyoreta Snell a l'hora de llegir per encoratjar els alumnes. I té raó, però als nens els costa entendre el concepte d'amistat de la seva mestra, aquesta dona tan allunyada del món de les emocions, tan allunyada d'ells.

És molt difícil saber què caldria fer per millorar els sistemes educatius. És molt complicat plantejar quins mètodes podrien funcionar per abarcar la multiplicitat de les aules i poder estimular a tots els alumnes de la mateixa manera. I potser el problema rau aquí: en el fet de buscar un mètode únic, compartit i imposat per tots els centres. En el fet que aquells que planifiquen els currículums escolars són funcionaris tancats en un despatx allunyats de la realitat de les aules. Potser no tenim cap solució clara, però sí que sabem allò que no funciona i caldria evitar de reproduir a les aules. I això ja és un començament.
_____________
Richard Yates, Fun with a stranger (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 30/09/14  /  acabat_ 30/09/14

A wrestler with sharks, Richard Yates

Durant la primera dècada dels 2000, la precarietat laboral consistia en ser mil eurista. En ser un individu format acadèmicament (el gran engany heretat de la generació prèvia) però no poder cobrar més de 1000 euros per dur a terme una feina que anys enrere era remunerada pràcticament el doble. Avui en dia, la precarietat és treballar.
En aquest conte sobre un diari sindicalista, mal fet i mal pagat, la precarietat és la tònica.

Un conte sobre la solitud de l'idealista, de l'individu amb principis que aspira a fer sentir la seva veu, encara que sigui a través d'un diari de tercera, que topa amb l'obcecació dels dirigents del diari. L'intent frustrat d'expressar les pròpies idees en un món on les idees no hi tenen cabuda. No és d'estranyar, doncs, que l'acabin fent fora del diari i retorni a casa seva amb la cua entre cames a afrontar la realitat de la seva vida: una dona pragmàtica que ja n'està farta dels seus somnis i que li frena els peus pensant només en la necessitat de sobreviure. Quan els principis topen amb la gana, massa sovint tenen les de perdre. Quan l'idealisme s'enfronta amb la realitat, els somnis s'esvaeixen.
_____________
Richard Yates, A wrestler with sharks (dintre de Eleven Kinds of loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 28/09/14  /  acabat_ 28/09/14

A glutton for punishment, Richard Yates

Hi ha persones que semblen encaminades al fracàs, a la decepció, a la derrota. En Walter n'és una d'elles. Un personatge perdedor de mena acostumat a rebre patacades i a seguir endavant: "letting things happen and taking them gracefully had been, in a way, the pattern of his life." (79) Una persona amb una "tendency to push heavily against the doors marked "pull"" (78) que està a la feina esperant ser acomiadat.

Quan finalment l'acomiaden, decideix no dir-li res a la seva dona, fingir que va a treballar cada dia i matar les hores mortes pel carrer, per començar, les de la primera tarda sense feina. Com un Holden Caulfield adult, que amaga la seva realitat d'expulsat de la societat (l'escola en el seu cas, la feina en el d'en Walter) i recorre la ciutat esperant que passin els dies. Sense adonar-se, acaba anant a la biblioteca, allà on va tenir la primera cita amb la seva dona. Potser perquè inevitablement tendim a anar a llocs on ens hem sentit bé quan ens trobem davant d'un problema. En Holden Caulfield matava les hores passejant pel Museu d'història natural i per Central Park.

És la solitud del mentider, de qui sap que no pot compartir el secret amb ningú i això encara fa que sigui més feixuc. Potser per això en Walter, aquest individu de clara tendència al fracàs i, per tant, amb la moral minada, és incapaç de guardar el secret ni un sol dia.

Un conte trist d'un home trist que no dista molt de tots nosaltres.
_____________
Richard Yates, A Glutton for Punishment (dintre de Eleven Kinds of loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 27/09/14  /  acabat_ 27/09/14

No pain, whatsoever, Richard Yates

En Harry, casat amb la Myra, està hospitalitzat per tuberculosi i les expectatives no són massa bones ("wasn't it almost like being a widow?" (62)). Ella el va a visitar cada cap de setmana amb l'autobús, però aquell cap de setmana, ha anat a sopar a casa la Irene (la seva companya de feina) i el seu marit prequè, malgrat tot, la vida continua. Tants pels que estan sans com pels que estan malalts. I, de fet, continua tant, que la Myra té un afer amb en Jack, un amic que també va al sopar com si comencés, ja, a ocupar la posició del proper-difunt Harry.

El sopar s'allarga tant que, al final, li proposen de portar-la amb el cotxe a l'hospital a visitar en Harry i així tots quatre van junts cap a l'hospital en aquest fred dia de desembre ple de depriments decoracions de nadal. A vegades, et trobes amb un viatge inesperat en cotxe i veus les coses d'una altra manera.

Només amb aquesta ambientació, amb aquesta contextualització dels personatges, de les seves emocions, de les seves relacions i de les seves accions, el conte d'en Yates respira la bellesa melancòlica de les millors obres independents americanes.

La conversa entre la Myra i en Harry és pràcticament inexistent: fa tant que ell està hospitalitzat, que ja s'han separat l'un de l'altre i passen l'hora de visita en silenci llegint les revistes que la Myra ha portat. Una parella en procés de comiat que ja només esperen l'arribada del final, que simulen tenir alguna cosa en comú, però que les circumstàncies vitals dels dos els han separat irremeiablement.

A les vuit en punt, la Irene i companyia passen a recollir a la Myra i van tots a prendre una copa deixant a en Harry en el trist hospital. La vida continua, tant pels que encara tenen esperança de viure com pels que ja només esperen la mort. La qüestió és qui se sent més sol.
_____________
Richard Yates, No pain, whatsoever (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 27/09/14  /  27/09/14

The best of everything, Richard Yates

Com podem combinar les amistats i la parella? En una època (1952) en la qual casar-se implica canviar de domicili, anar a viure per primera vegada amb la parella, en Ralph es pregunta, la nit abans del casament, què passarà amb la seva vida. "Gracie had promised him at least one night off a week to spend with the boys, after they were married, but even so it would never be the same. Girls never understood a thing like friendship." (31) I, quan parla d'amistat, parla d'amistat masculina, de bars i borratxeres. I encara afegeix més, "nearly all his life had been devoted to the friendship of boys and men, to trying to be a good guy, and now the best of it was over." (31) El casament vist com una condemna, com una pèrdua d'una part de l'individu. Com el principi del final.

Per la seva banda, la Gracie no se sent gaire més entusiasmada. Se sent incòmode a la feina pel tracte especial que rep pel fet de casar-se aquell cap de setmana; recorda tots els comentaris negatius sobre el seu promès que li ha fet la Martha, la seva companya de pis. I dubta. Però quan la Martha li diu que se'n va a passar el cap de setmana fora perquè puguin passar la nit junts amb en Ralph, pensa que allò és precisament el què han de fer. Que ha arribat l'hora d'estar amb ell. Llàstima que ell no pensi el mateix.

En aquest conte, Yates mostra brillantment la solitud compartida del matrimoni que allunya els individus de les seves amistats i els converteix en una unió aïllada.
_____________
Richard Yates, The best of everything (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 26/09/14  /  acabat_ 26/09/14

Doctor Jack-o'-lantern, Richard Yates

En una escola a les afores de Nova York ("to most of the children the city was an awesome, adult place that swallowed up their fathers every day, and which they themselves were permitted to visit only rarely, in their best clothes, as a treat" (4)) una mestra intenta que l'alumne nou s'integri a la classe de quart de primària. Es planteja com ho pot fer per a què els demés companys l'acceptin sense forçar la situació i provocar, precisament, el contrary. S'absté de dir res quan el veu tot sol a l'hora del pati. Fa la vista grossa quan es queda a classe a dinar sol. Intenta no remarcar els seus errors (alguns més grans que els de la resta de companys) i aplaudir públicament els seus encerts... però això només fa que empitjorin les coses perquè el converteix en el favorit de la mestra i, per tant, el separa més dels seus companys.

El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?

I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14  /  acabat_ 25/09/14