Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la haine. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la haine. Mostrar tots els missatges

26 de març 2021

Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 


"He does what we all do these days, Michael. He gets by."


"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21  

18 de març 2015

Gazoline, Jordi Casanovas

L'any 2006, els suburbis parisencs van dir prou i van començar a revoltar-se i a cremar cotxes per mostrar el descontentament generalitzat dels barris més pobres de la capital francesa. Partint d'aquesta notícia real, en Jordi Casanovas traça la història de cinc adolescents de les afores que estan a punt de cremar un cotxe. Ja n'estan farts de no fer res i volen actuar. Amb un sentiment semblant al que es dibuixa a La Haine, d'en Mathieu Kassovitz, aquests joves pobres no tenen res a perder i la seva frustració esdevé odi. Ja no poden estar-se quiets i callats durant més temps. És el moment d'actuar per mostrar que existeixen. Que, malgrat que se'ls vulgui ignorar i marginalitzar tancant-los a les banlieue, ells existeixen. "Ahora están pasando cosas. Estamos a punto de revolucionarnos. Se nota. La gente está muy cabreada y está a punto de explotar." (18) Reivindica en Marcel davant la notícia que l'André ha decidit anar a la ciutat a treballar. Per ell, ara no és moment de fugir sinó de lluitar. És el gran dilema que persegueix a la joventut espanyola actual: marxar del país ensorrat per la crisi, la corrupció i l'estafa col·lectiva o bé quedar-se i lluitar. Llàstima que en aquest país l'esperit de revolta no està tan arrelat com a França i les manifestacions de descontentament acaben sent sofocades amb boles de goma i cops de porra.

"Haré que venga la televisión. Grabarán como quema el coche de un tío importante y, a partir de aquí, tendrán que hacernos caso y nos sacarán de este jodido pozo." (29) L'esperança de la intervenció del govern paternalista. Malauradament, masses vegades s'intenta millorar la situació present confiant en l'ajuda d'aquells que, precisament, ens hi han condemnat perquè s'adequa més als seus interessos.

"Todos queremos salir en la televisión. Si no, no existimos." (36) És el crit d'en Marcel. El crit de la societat pre-contemporània que considera més real allò que veu per la televisió que allò que l'envolta. Actualment, potser hauríem de caviar la televisió per Twitter o Youtube. Però el problema de la invisibilitat, de la falsa percepció de la realitat, persisteix i s'ha incrementat. Si no tenim presència a les xarxes, no som ningú. Encara que la nostra personificació només duri els minuts que duri la viralitat d'allò que ens ha donat a conèixer. Entre tot el soroll que rebem diàriament, només esdevenim persones/caricatures mentre dura la bombolla viral.

L'obra mostra dues postures diferents davant del problema social real: en Marcel reclama l'acció directa, el canvi (violent per força perquè ja no els queda cap altra alternativa), mentre que l'André planteja el diàleg, l'ensorrament del sistema des de dintre, la constitució d'assemblees i xarxes veïnals. És a dir, el donar flors a la policia que es va veure en tantes ocasions durant les manifestacions del 15M i que només va servir per a què els manifestants rebessin encara més fort.
Es tracta de la diferència entre el canvi immediat i el canvi a llarg termini. La diferència entre actuar i resignar-se (si més no d'entrada). El pensament revolucionari que tant ens fa falta avui en dia però que encara no s'acaba de donar. Encara ens donen masses engrunes per no estar morint de gana i no tenir cap altra opció que contra-atacar. Encara que no ho semblin, els enemics són més llestos que nosaltres.
______________
Jordi Casanovas, Gazoline (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 28/02/15  /  acabat_ 28/02/15