Els 10 millors llibres llegits el 2015

1.
The Broom of the System, David Foster Wallace (Abacus)
Després de temps perseguint aquest llibre, per fi a principis d'any el vaig poder llegir. I va resultar millor del què m'esperava. Filosofia del llenguatge, Wittgenstein, personatges solitaris i amb problemes socials, crítica a la societat americana (i global), una prosa generosa i fascinant... què més es pot demanar?

2.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler (Libros del Asteroide).
Hi ha llibres que ens sorprenen per la seva dolça senzillesa, per la humilitat i extremada correcció de la seva escriptura, per la proximitat dels personatges i les ressonàncies de les situacions. Si a més hi afegim  el ressó de les cançons de Bon Iver com a rerefons sonor i alhora fil argumental de la història, l'èxit està assegurat.

3.
El condominio, Stanley Elkin (La Fuga ediciones).
Aquest llibre em va arribar a les mans com un regal inesperat de la bona gent de Revista de Letras i immediatament vaig entrar al món irònic i crític d'Stanley Elkin, a la realitat de les micro-ciutats que ens construïm constantment, amb les seves lleis estúpides, el seu exclusivisme bel·ligerant i el seu racisme imperant que, en el fons, no fan més que ressaltar la solitud de l'individu contemporani.

4.
El rostre de l'altre, Xavier Antich (Edicions 3 i 4).
El meu primer contacte amb el pensament d'en Lévinas es va produïr fa tres anys llegint, precisament, amb una traducció de Xavier Antich de L'humanisme de l'altre home. Aquí, la necessitat de reconèixer i reconèixer-nos en l'altre, aprofundeix en l'imperatiu ètic d'un pensament necessari.

5.
Old Times, Harold Pinter (Faber and Faber).
Després de molts anys d'haver de sentir que les meves obres recordaven a Pinter, va arribar un dia que em vaig veure obligat a pal·liar la meva deixadesa i llegir-ne alguna cosa. Encara que només fos per veure quines similituds hi trobaven. Després de llegir un bon grapat de texts d'en Pinter, sincerament, em sento afalagat per la comparació i penso que tant de bo les meves obres s'hi assemblessin més.

6.
¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran (Anagrama).
Amb una intel·ligent i ben resolta combinació d'assaig i biografia, Soley-Beltran encara l'individu, la creació d'identitat, els valors socials, estètics, visuals, amb la realitat d'un món regit per l'economia. Desmuntant mites sobre crecions iconogràfiques però, sobretot, fent-nos pensar sobre com ens mostrem i per què ens mostrem tal i com ho fem (si som lliures de fer-ho o responem a unes coercions exteriors), aquest assaig obre un camí d'investigació i, sobretot, de legitimació, sobre el cos i l'individu.

7.
East of Eden, John Steinbeck (Penguin)
Steinbeck mai decepciona. Ja sigui amb The grapes of Wrath o La perla, és sempre capaç de crear un món tan real i crític alhora, tant humà i ple de misèries que ens deixa amb ganes de passar més estona amb els seus personatges.

8.
La puerta, Albert Lladó (A Fortiori ediciones).
Més enllà de l'amistat que ens uneix amb l'Albert, resulta curiós veure els paral·lelismes de les nostres vides: mentre ell (el personatge i la persona) creixia en un poble del Maresme i anava a ciutat a estudiar filosofia, jo realitzava un viatge semblant. I els neguits, dubtes, raonaments i qüestions que omplen La puerta s'assemblen tant als que m'acompanyaven i m'acompanyen encara que, si sabés escriure tant bé com ell, potser podria haver signat jo La puerta.

9.
Una trilogía palestina, Gasán Kanafani (Hoja de Lata editores)
Fa pocs dies, un visat denegat m'ha obligat a abandonar temporalment la meva nova residència i vida a Shanghai fent-me plantejar, una vegada més, el per què de l'existència de fronteres. En un món pretesament global i globalitzat, on la gent adinerada, les empreses caudaloses, poden afincar-se allà on volen i fer allò que volen, la realitat dels pobres és que no podem sortir de casa en llibertat. Per què? De què tenen por? Que tots anirem a viure a un altre país? I quin mal hi ha? Si no existeix la possiblitat de sobreviure a casa teva, per què no pots buscar feina i fortuna fora sense necessitat de visats ni fronteres? Que el país s'ompliria? Tant bon punt es veiés que no hi ha prou feines per tothom aquells sense feina anirien  un altre país i problema solucionat. En canvi, sembla que és preferible que la gent es jugui la vida entrant clandestinament a països pretesament millors amagats dintre camions cisterna i creuant deserts infernans.

10.
El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre (Palamedes editorial).
Després d'entrar al món vitalista i naturalista de Jon López de Viñaspre amb El clan de los Benasperi, aquest viatge a la Colòmbia dels cafetals, dels pobles petits i de, com ell mateix diu, la vida i la mort a l'antiga, és a dir, autèntiques, esdevé una necessitat i un plaer. Encara que només sigui per recordar que hi ha altres vides possibles.

Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler

Quatre amics. Quatre vides diferents. Alguna més vàlida que l'altra? Segurament no, però, tot i això, sí que la vida de l'estrella del rock ens enlluerna més, tant a nosaltres com a lectors com als demés protagonistes de la novel·la. "Me pregunto qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello, y luego sacudí la cabeza, me sacudí todas esas imágenes de encima y volví al lado de Lee, contento y orgulloso de él." (26) Massa sovint, allò en què s'ha convertit un amic, la visió que d'ell en tenen els desconeguts, pot modificar la manera com el veiem.

"¿Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta." (26) El moment que et comences a plantejar quant falta perquè aquells que un dia foren els teus amics (primordialment a causa d'una qüestió geogràfica) passin a ser simples coneguts amb qui intercanviar-se alguna salutació discreta.

"Me pregunté entonces si la fama sería eso: un montón de desconocidos con cámaras y esa ceguera que sigue a un retrato inesperado." (31)

Tal i com ha jo feren Jonathan Franzen (a Freedom) i Junot Díaz (a The Brief Wondrous Life of Oscar Wao), Butler cedeix cada capítol a un personatge perquè ens mostri la seva realitat des del seu punt de vista i  amb les seves pròpies paraules. Potser sí que en el primer moment no ens convenç: ens agrada el personatge d'en Henry i de cop haver-lo d'abandonar per conèixer en Lee, ens fa una mica de mandra. Però un cop superada aquesta reticència inicial, el recurs funciona. Un exercici narratiu que, quan està ben fet, permet mostrar els móns interiors dels diferents personatges de manera molt més directa i, per tant emotiva. Les paraules, les entonacions, les reflexios, la interpretació que del món fa cadascú, és diferent. Plasmar això en paper és posar un mirall davant la societat.

"Llevar tanto tiempo casado con alguien, ser la mejor amiga de alguien durante tantos años es algo muy raro, porque las contadas ocasiones en las que esa persona te sorprende te parecen lo más increíble del mundo." (140)

Personatges realistes, propers, que mostren les esquerdes del seu passat comú: com en Kip no es porta bé amb cap d'ells, especialment amb en Ronny a qui deixa per idiota i en Lee a qui, segurament, enveja; com en Henry i la Beth havien estat junts i separats durant força temps, el suficient perquè ella tingués una història amb en Lee; l'amor no tancat que la Beth sent per en Lee; l'avorriment d'en Ronnie que n'està fart que tothom es pensi que està trist...

"Deja la puerta de casa abierta en la gran ciudad, y te despertarás sin muebles ni ropa. Deja la puerta abierta aquí, y aparecerá un coyote esperando a que le des algo." (152) reflexiona en Lee quan retorna a casa després d'haver trencat la seva relació amb la Chloe. No hi ha res com a casa, afirma. I té raó. Sempre i quan trobis ell lloc que és "casa".

"No sabria distinguir entre el amor, la soledad, la añoranza y la debilidad." (154)

"Lo más seguro es convertirse en una isla. Convertir tu casa en un baluarte contra la basura y la fealdad del mundo. ¿Cómo, si no, vas a estar seguro de nada?" (189) reflexiona en Henry després que en Lee li hagi confessat que està enamorat de la Beth. Traït pel seu millor amic, se sent atacat i ferit i pensa en com aïllar-se de tot el mal latent que l'envolta.

"América, diría yo, consiste en gente pobre tocando música y en gente pobre compartiendo comida y en gente pobre bailando aún cuando llevan una vida tan desesperante y tan deprimente que ya ni debería haber sitio para la música o para algo de comida extra, cuando no deberían quedarles energías ni para bailar." (270)

Sensació d'amistat. Amistat autèntica, perduda i retrobada, com el moment que en Lee s'adona que l'única manera que podrà tornar a ser amic d'en Herny és fent alguna ximpleria junts i comença a llenar ous als cotxes que passen fins que un conductor s'atura, treu una pistola i li dispara a la cama. Un acte estúpid amb conseqüències doloroses però que, realment, funciona i l'amistat entre els dos es reestableix.
Perquè això sí que ho té aquest llibre, sap generar sensacions reals, despertar records, emocions, de moments que ja hem viscut. Una de les virtuts que Italo Calvino atribuïa als clàssics en el seu article de Por qué leer a los clasicos.

"La palabra "melancolía" puede sonar dramática, pero a veces es la más ajustada." (307) 

"Y se ríen y se asombran de nosotros, de dos hombres adultos, de dos amigos cubiertos de sangre que dicen cosas como: "te quiero, tío" o "respira hondo, colega"." (333) Perquè d'això va, en el fons, aquest libre, més enllà dels dubtes vitals que semblen anar lligats al fet de passar dels trenta anys, dels amors i els desamors, casaments i divorcis, feines i fracasos, fills i maternitat, il·lusions trencades i camins no seguits, Canciones de amor a quemarropa és una història sobre l'amistat. Sobre la solitud de qui no té amics, sobre les pors de qui està sol i sobre el sentit que pot tenir la vida quan s'està ben acompanyat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Oh, amigos míos, que vaig publicar a Revista de Letras)
______________
Nickolas Butler, Canciones de amor a quemarropa - Libros del Asteroide
començat_ 16/10/14  /  acabat_ 21/10/14

The B.A.R. man, Richard Yates

La solitud de l'home que no encaixa, un ex-militar que és escarnit pels militars actuals, que no s'entén amb la seva dona i que acaba passant una nit pels bars de Nova York pensant, cercant, intentant encaixar. Com el viatge que realitza en Rick Vigorous de The Broom of the System, de David Foster Wallace, al campus de la seva facultat. Viatges frustrats buscant el passat perdut.

"The crowd there were friends of habit rather than of choice" (130) reflexiona el narrador sobre els seus companys de bar. "For the first half hour they would stand around selfconsciously insulting one another and jeering at each new arrival." (130) Perquè, en realitat, si ho pensem bé, quants amics per costum tenim i quants per elecció? Què és el que ens condueix a allò que creiem ser amistat sinó la repetició de certes accions? Quants "amics" ens queden quan fem un canvi de rutines?
[Més sobre el tema de l'amistat a la Fitxa de Lectura de Canciones de amor a quemarropa, de Nickolas Butler - properament-]

Perdut en el bar, aquest ex-militar és rebutjat una vegada més per una morena que no li vol seguir el joc i per uns joves que estan per altres coses. Sol i afligit, només sembla trobar la redempció al seu estat en un acte de justícia social atacant a un individu odiat per tots. A vegades, la frustració esdevé ràbia i necessita sortir per alguna banda. Malauradament, normalment acostuma a trobar víctimes innocents i no persones que es mereixen la nostra ràbia. Perquè, malgrat l'obcecació temporal, no deixem de ser dèbils i només ens veiem en cor d'atacar als que creiem que són inferiors i més vulnerables que nosaltres. Per molt improbable que ens sembli que encara n'hi hagin per sota nostra.
______________
Richard Yates, The B.A.R. man (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 30/09/14  /  acabat_ 30/09/14