Lullaby, Leïla Slimani

 Una vegada més, sembla que els llibres em troben en el moment adequat. Aquest llibre fa mesos que el tinc guardat després que me'l recomenés la Lisa i avui, en un vol de Ho Chi Minh a Hanoi, ha reaparegut davant meu. I, sorpresa, justament ara que estem buscant cangur pel nostre fill, ara començo aquesta lectura. I quantes coses que comparteixo amb la Myriam, quina solitud del que es queda a casa cuidant als fills i, sense adonar-se'n, es distancia del món. Quan ni te n'adones però els teus dies es repeteixen i no tens converses amb adults i el teu llenguatge empitjora i el teu raonament s'atrofia.

"How she felt as if she were dying because she had nothing to talk about but the antics of her children and the conversations of strangers overheard in the supermarket."

I aquest és un d'aquells llibres que comencen amb el gran xoc i després ens expliquen per què hem arribat fins aquí. No es tracta d'un text policíac ni de detectius per descobrir qui ha fet què, sinó que el qui i el què ja ens els diuen a la primera pàgina. I sovint em pregunto, què passaria si el text hagués estat estructurat diferent? Arribaria de la mateixa manera? Interessaria als mateixos lectors? Segurament no. 

"We will, all of us, only be happy, she thinks, when we don't need one another any more. When we can live a life of our own, a life that belongs to us, that has nothing to do with anyone else. When we are free." 

"Children are just like adults. There's nothing to understand." 

"She drinks and the discomfort of living, the shyness of breathing, all this anguish dissolves in the liquid she sips." I aquests dies (anys?) que l'alcohol m'acompanya tant, com l'entenc. 

El llibre aconsegueix retratar perfectament la dependència absoluta que acabem tenint els pares treballadors (i sense familiars a prop) de cangurs. Quan la Louise està al llit malalta i no pot anar a treballar, el món de la Myriam s'ensorra i ni un sol moment es plantegen que la cangur també és humana i pot estar malalta. 

I també dibuixa molt bé el descens a l'infern de la Louise. Com la seva precarietat vital interfereix amb la seva feina, els problemes econòmics, el propietari del pis que la fa fora per impagaments. El temor real que els seus amos prescideixin d'ella tan bon punt l'Adam, el fill petit, comenci l'escola i no necessitin una cangur tantes hores. Com la por, la tristesa i el sofriment alimenten un monstre que ningú pot aturar. 

I aquest és el fil argumental del llibre: ens passem tota l'estona buscant per què ho ha fet. Per què una cangur tan bona, dolça i eficient, decideix matar als dos nens. S'insinuen motius per l'acte abominable de la cangur, la majoria tendeixen cap a problemes mentals i, una vegada més, se'm presenta un dubte recorrent en aquests casos: ens sentim millor si el culpable d'una atrocitat és declarat malalt mental? Ens fa menys por seguir vivint si ens diuen que aquell veí tan amable que sempre saludava i que ha matat a 8 nens patia d'un trastorn X? Què diu de nosaltres, com a societat, que només coneguéssim la salutació d'aquell veí i n'ignoréssin qualsevol altre detall de la seva vida? Som culpables, però escollim mirar cap una altra banda. 

_____________

Leïla Slimani, Lullaby

començat_ 17/2/23 // acabat_ 21/3/23

Entertaining Mr. Sloane, Joe Orton

[Petit recull d'idees recordades d'una fitxa més extensa que es va quedar en el mòbil robat per un conductor de Didi davant la indiferència de Didi] 

N'esperava més. Tal i com ja vaig comentar en l'anterior fitxa recuperada, la introducció m'havia fet despertar les ganes de llegir aquesta obra i no ha arribat a les expectatives generades. De fet, recordo que en un moment vaig tenir la sensació que seria només una repetició del mateix gir argumental que el de The Ruffian on the Stairs. El personatge extern que arriba, que vol llogar una habitació, que incomoda la dona, que resulta tenir una relació més estreta amb ells del què pensàvem...però per sort hi ha més que això. Molt més, de fet. Hi ha una dona necessitada d'amor (o sexe) que sedueix a algú que podria ser el seu fill i a qui ella anomena fill meu i fa que li digui mama a ella. Hi ha un avi a qui tothom pren per boig però que en realitat és qui hi toca més, qui desemmascara l'Sloane i en rep les conseqüències. Un cunyat que maltracta la seva cunyada i que està enamorat de l'Sloane fins al punt d'acceptar que mati l'avi... 

Les relacions entre els personatges són perturbadores i per això mateix interessants, els maltractaments físics i mentals constants i el cinisme de l'Sloane esfereïdor. I aquests són els millors elements de l'obra. Potser és per la il·lusió de retornar a El vigilant en el camp de sègol, potser perquè realment no és tan bona com m'esperava, potser perquè la Lisa ja ha començat la lectura i no la vull fer esperar, però arriba el moment d'aparcar en Joe Orton i retornar al món d'en Holden Caulfield. 

____________

Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane

començat_ mitjans de desembre de 2021 // acabat_ mitjans de desembre de 2021

[Recuperació de la fitxa que s'havia quedat en el mòbil robat i que ha reaparegut inesperadament. La fitxa, no el mòbil]

Les primeres pàgines de l'obra em fan témer una repetició de The Ruffian on the Stair. Algú que apareix, que sembla no tenir cap connexió amb la gent del pis però que en realitat en té molta més que la desitjable. 

Aquí l'Sloane sembla que és el fill de la Kath i per això rep l'agressió d'en Kemp. Però l'obra no revela res. Al contrari. Juga a l'equívoc. La Kath flirteja desesperadament amb L'Sloane, ell sembla caure en el parany i després ella es fa l'ofesa... I, per l'altra banda, l'Ed també busca a l'Sloane. El joc del gat i el ratolí. 

"This light is showing me up. (Pause) I blame it on the manufacturers. They make garments so thin nowadays you'd think they intended to provoke a rape." 

I per descomptat que la Kath al final sedueix a en Mr Sloane. Malgrat que ella podria ser la seva mare, malgrat que la mostren com una àvia esdentegada, el sedueix. Però les discussions amb en Kemp segueixen i l'Sloane el pega gairebé a diari... I entremig, l'Ed està enamorat de l'Sloane i li ho perdona tot. Un Ed que no sabem a què es dedica però s'intueix que no és res licit. Un Ed a qui el seu pare es nega a parlar-li. Un Ed que després que el seu pare ha estat assassinat, que la Kath li confirma que està embarassada de l'Sloane i que l'Sloane la sacseja agressivament, és capaç de marxar amb certa alegria i afirmar que ha estat un bon matí... I segurament té raó perquè sembla que ell és qui en surt més beneficiat d'aquest gran desgavell. 

I potser perquè en el pròleg n'havien dit tantes meravelles, havien dit que era l'obra més reconeguda de l'Orton, n'esperava més. 

__________

Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane

començat_ 11/12/21 // acabat_ 15/12/21

The Ruffian on the Stair, Joe Orton

[petita reproducció mnemotècnica de la fitxa que vaig fer unes setmanes enrere i que va quedar guardada en el mòbil que un conductor de Didi em va robar davant la parsimònia de Didi] 

La introducció presenta un autor meravellós, un personatge de qui en voldries ser amic, bromista, transgressor, divertit... L'anècdota dels llibres manipulats a la biblioteca nacional és boníssima. Que acabés amb l'Orton passant 6 mesos a la presó em sembla exageradissim, però eren altres temps. Al nostre país segurament t'haurien matat directament en aquells anys 60. Recentment, pensant en l'Orton, jo he aportat el meu petit punt a la profanació bibliotecaria i m'he encarregat de rectificar algun conte de la biblioteca de l'escola on treballo. M'explico: un cop a la setmana porto als nens a la biblioteca perquè s'acostumin als llibres i en descobreixin els seus móns i, mentrestant, jo tafanejo els quatre contes que hi tenen. I, tafanejant, tafanejant, vaig trobar un llibre tipus enciclopèdic 3D del cos humà que em va cridar l'atenció. Tot anava bé fins que vaig arribar a la part dels òrgans reproductors masculins i femenins. Algú s'havia encarregat de tapar/censurar minuciosament la pàgina tot cobrint-la amb un foli perfectament enganxat. No sé si a casa haurien fet el mateix, però aquí a la Xina les qüestions sexuals només es viuen de portes endins, ni petons no es poden veure pel carrer. Doncs l'esperit de l'Orton em va posseir i em vaig encarregar d'alliberar les imatges que algú podria creure ofensives. Perquè no ho oblidem, fa molta més basarda veure una polla i un cony que no pas un guerrer amb espases i pistoles matant a algú altre.

Potser per aquesta introducció m'esperava un text més trencador, unes farses més punyents, però no ho vaig acabar de trobar. M'agrada la presentació del Ruffian que em recorda molt als personatges de The Zoo story de l'Albee. Aquests diàlegs forts, inesperadament sincers que només pots tenir amb desconeguts. De fet, el desenllaç de l'obra també és molt semblant. El ruffian vol morir però ell no s'atreveix a fer-ho sol i força a algú altre a fer-ho per ell. 

Em van agradar els diàlegs entre ella i el ruffian per l'ambigüitat de la conversa, per la foscor que desprén el personatge extern malgrat mostrar-se tan educat. Recordo que l'obra em va semblar prou interessant com per decidir llegir una altra obra de l'Orton (sobretot perquè la següent en aquesta antologia és Entertaining Mr Sloane, que se suposa que és la seva peça més reeixida) i endarrerir uns dies el començament de la lectura conjunta de The catcher in the rye que havia promès a la Lisa per fer-ho encaixar amb el nadal. Però la Lisa em perdonarà. Sempre em perdona.
___________
Joe Orton, The Ruffian on the Stair 
començat_ principis de desembre del 2021 //  acabat_ prinicipis de desembre del 2021

[I, de sobte, la sorpresa inesperada de la tecnologia: la fitxa escrita al mòbil robat, de sobte reapareix al mòbil nou. I no puc evitar reproduir-la aquí]

"JOYCE. You never listen to me. 

MIKE. You never say anything interesting." 

La introducció de les obres completes de l'Orton estava tan ben escrita, presentava al dramaturg d'una manera tan llaminera que em fa por decepcionar-me per culpa de les altes expectatives que ha generat. De moment, però, no decepciona. 

"Suicide is difficult when you've got a pious mum." 

L'obra comença amb força amb les converses de la parella i amb l'aparició d'en Wilson. Hi ha un moment que el ritme frena quan parlen en Wilson i en Mike sobre el seu passat comú irlandès, però per sort és només un instant abans de tornar a agafar arrencada fins al final. S'hi intueix el to sardònic que es comentava a la introducció, les frases carregades de mala folla, els atacs a la convencionalitat. Només cal veure com la Joyce està molt més trasbalsada perquè se li han mort els peixos de colors que no pas per l'assassinat que acaba de viure. I l'Orton ho reforça amb una de les darreres frases del text: "I'll fetch the police. This has been a crime of passion. They'll understand. They have wives and goldfish of their own." 

La temàtica de fons beu fortament del romanticisme, de la idea de no poder seguir vivint sense la teva parella que tants bons (i mals) moments ha portat al món de la literatura i la dramatúrgia. També hi sento ressons de The Zoo Story de l'Albee en el fet de buscar a un desconegut (en aquest cas no tan desconegut) per a que faci l'acte que tu no t'atreveixes a fer. I totes dues referències m'agraden. 

La meva intenció era llegir una obra d'aquesta antologia i començar la lectura compartida de El vigilant en el camp de sègol però aquest text m'ha deixat amb ganes de més. La Lisa haurà d'esperar un parell de dies. 

_____________

Joe Orton, The Ruffian on the Stair

començat_ 7/12/21 // acabat_ 10/12/21