"Aquí hi ha l'essencial de la vida, les grans preguntes que ens hem fet tots i les respostes que no trobem." Amb un pròleg així de la Jenn Díaz em faig il·lusions. Això és el que sento. Això és el que vull llegir. Arribarà el llibre a satisfer-ho?
Però he de deixar el pròleg a mitges. No podem explicar els contes en el pròleg. No. Repeteixo, no. Des del moment que expliquem els contes això ja no és un pròleg sinó una putada. Pot funcionar com a epíleg, com a reflexió posterior. Però no com a pròleg. Mai.
Princesa.
"Els doctors no miren als ulls quan han de donar males notícies." I efectivament es tracta d'un conte breu. Però rodó. Un preciosista retrat d'un moment de dolor. Dels instants que ens assalten els fantasmes del record, que ens fan recordar allò que ens fa mal, les vides que hauríem pogut compartir però que el destí va fer que no arribessin mai a germinar. Jo vaig viure un avortament però mai vaig tenir el coratge de veure el cos mort. La protagonista d'aquest conte sí que ho va fer. El dolor té altres referents, però la seva punxança és la mateixa.
Kind of blue.
"quan no tens nens (...) les coses funcionen diferent. Hi ha vida més enllà de la pel·lícula dels divendres, les cues del supermercat i les reunions de la classe de les tortugues."Llàstima. Un conte que comença bé, que té elements interessants, es converteix en una anècdota previsible. Un moment, com els milers que omplen Twitter, de frases incòmodes que diuen els nens. I que podrien fer gràcia, si no fossin tan previsibles. Si no trenquen el to del conte. La Marta Orriols ho arregla, hi afegeix una pàtina de foscor i retrets amagats, de vides possibles i somnis realitzats, i el conte acaba bé.
Tots els colors.
D'acord que el títol ja avança la idea cromàtica qie acompanyarà el text; el paral·lelisme entre la feina d'il·lustradora de la protagonista i els colors qie omplen el seu dia a dia, però hi ha un moment que el text perilla. Que juga a la corda fluixa de la cursileria, que s'apropa perillosament al món de seda d'en Baricco però per sort l'autora ho trenca. Gràcies.
Sísif a la novena planta.
"com una onada que el tirés a terra amb un punt ofensiu, comprèn aleshores que el passat torna per més que ell hagi fet passos agegantats per defugir-ne."
I la Orriols torna a tocar un tema que m'agafa molt d'aprop. En aquest cas, l'alzheimer. I recordo aquell matí de ja fa molts anys, que una casualitat absurda del destí em tenia fent un Erasmus a la UaB pagat per la University of Stirlign, que el meu avi va trucar al timbre de casa dels meus pares on m estava temporalment i em va dir que la meva àvia havia marxat, que ell s'estava dutxant i ella havia aconseguit obrir la porta i havia desaparegut i no sabia on era. Recordo l'estranyesa, la sensació de pèrdua perquè jo no havia viscut encara la realitat de la terrible malaltia i no vaig saber fer altra cosa que sortir al carrer a buscar-la. Sense saber on ni com. Hores després la vam trobar fent cua a la peixateria, com si no passés res, però ella ja no era ella. Això ho vaig veure ben clar. I això és el que dibuixa la Marta Orriols en aquest conte, combinat amb la crítica al món laboral més esquerp que ha perdut qualsevol mena d'humanitat.
Síndrome del membre fantasma.
El fet més que comentat que aquells a qui els han amputat un membre el troben a faltar, serveix de metàfora per l'amor que li prenen a l'Àlex. Ell que ha estat incapaç de comunicar el seu amor a la Beth durant tots els anys que han sigut amics, creu que pot canviar-ho tot just el dia abans del casament d'ella. Però aviat descobreix que el temps no passa en va, que les oportunitats perdudes no només formen part del passat sinó que ja han desaparegut, que les meves passejades vesprivoles pel carrer de la força fa més de vint anys (i perdó per tornar a fer referències personals però aquest llibre té la gran virtut de fregar-me la biografia a consciència) tenien sentit i valor llavors però cap dels dos vam tenir el coratge d'entendre-ho.
La piscina.
Retrat d'una burgesia pedant que té servents a mida, que els llueix com a esclaus o gossos de fira obviant la persona que hi ha al darrera. Obviant la realitat que s'amaga rere els somriures complaents. Que la Marta Orriols tampoc és pas que ens la mostri. Tampoc no cal. La pinzellada breu que en fa, ja deixa als personatges ben dibuixats.
Emmagatzemar muntanyes.
A L'època dels cds, quan els de fora de la ciutat anàvem d'excursió a Barcelona a deixar-nos els estalvis d'aniversaris i Sants a Discos Revòlver i companyia, tornàvem a casa amb l'emoció de la peça comprada i ens tancavem a l'habitació a devorar les cançons. Puntualment ens trobàvem amb obres mestres, però en general, topàvem amb 4 o 5 cançons molt bones (en el millor dels casos, normalment eren 2 o 3), un parell d'acceptables i 3 o 4 per omplir els 45 minuts de rigor. Doncs això és el que em temo que m'està passant amb aquest llibre. Els primers contes són com uns singles molt ben arranjats però mica en mica em vaig trobant amb la palla, amb allò que els anglosaxons coneixen com a fillers. Una llàstima.
La bona nova.
"Tenir quaranta-dos anys i tanta incertesa ja no reconforta, sent la necessitat de problemes reals que l'aboquin a una base tangible que l'endreci i li acabi de donar la forma que es deu assolir quan ja en tens prou de maridatges de vins, de comiats de solters que ja no són tan joves, de viatges a destins impossibles i de banyar-ho tot amb un vernís d'intel·lectualitat estèril."
Boom! Retratat I ben retratat. Però també me n'adono que jo no havia demanat res d'això, que jo només anhelava una vida tranquila I feliç. Els grans problemes m'han vingut a trobar.
Dècimes de segon.
Una vegada més, un títol que diu molt més del què sembla. Un títol que encapsula dues o tres línies narratives: les dècimes de segon que separen a les bessones, les dècimes de segon que van provocar l'accident que va deixar-ne a una d'elles en cadira de rodes... Un breu retrat d'una estona de vida de dues bessones.
De pa sucat amb oli.
Pot un metge (imaginem que cirurgià) ser-ho si no és capaç de matar una rata? Aquesta és la premissa i la pregunta recorrent del text. I recordo les primerenques experiències de dos amics biòlegs amb els primers animals que van haver de trossejar. N'hem parlat poc, però els dos han comentat en algun moment molts any més tard, que els feia un gran respecte i que els animals que havien d'esquarterar se'ls apareixien en somnis. I no els culpo. No deu ser fàcil. Per això fa tanta ràbia aquesta ex parella inexistent de la protagonista que l'escarneix amb la cantarella de ser una metgessa de pa sucat amb oli incapaç de matar una rata.
No amb majúscules.
Umm... Potser no. Un conte vist masses vegades abans, la història de la criada submisa que rep docilment les exigències de la seva mestressa però que, un cop ella marxa, ens mostra que el seu somni secret és el de ser ella la senyora. I s'asseu al sofà de la senyora, i s'emprova la seva roba, les seves sabates, el seu perfum, beu els seus licors... I, com sempre que em trobo amb aquesta història (i repeteixo que no és la primera vegada), la meva pregunta és: però com pot ser que begui alcohol i utilitzi perfum de la senyora i ningú se n'adoni si aquests productes són líquids i, per tant s'acaben? I aquest dubte és el que fa que mai pugui gaudir plenament d'aquesta història. Per més vegades que la vegi.
Àngels i dimonis.
Una vegada més, la Marta Orriols sembla que parli amb mi, per no dir directament de mi. Un dels protagonistes d'aquest conte ha marxat a viure fora i les converses amb el seu amic quan torna de vacances ja no són tan fluides. La vida els ha portat per camins diferents i els somnis i projectes comuns que tenien s'han trencat. "t'anyores?" és potser una de les preguntes que més sentim els que vivim fora de casa. I de les més difícils de respondre. Clar que ens enyorem. Hem nascut a un lloc, hem estat criat amb una llengua uns valors i unes tradicions que ara ens queden lluny. Clar que ens anyorem. Però prou com per tornar?
La cadira.
Novament, moments. Moments delicats, breus, de connexió inesperada entre persones que, tot i això, tenen un to fosc, amaguen un futur que ja no podrà realitzar-se. Uns somnis que ja no s'acompliran.
Paranys.
Potser un dels contes més enigmàtics. Amb l'excusa del canvi de residència d'una parella, veiem breument la soledat i la buidor que sent ella convivint amb un artista. Un individu que rebutja la normalitat fins a extrems exagerats i que puntualment desapareix, suposem que per crear o cercar la inspiració. Però a part d'això, d'aquesta buidor, d'aquest malestar d'ella, no se'ns diu res més, malgrat que percebem que hi ha més.
Sota el plàstic protector.
El món de les il·lusions és terrible. Ens creem expectatives, forgem somnis meravellosos que mai s'arriben a complir. Potser per això la Sílvia, la protagonista d'aquest conte, fantasieja amb la trobada amorosa i clandestina amb un home casat, però un cop superat el que acaba sent un tràmit, corre a buscar el taxi que l'allunyarà d'ell i la retornarà a casa. Mai ha arribat a ser una gran fotògrafa, mai ha tingut una vida sentimental reeixida i ara que ja es veu gran, s'aferra a les petites il·lusions adolescents.
Estratègies de comunicació.
Com podem parlar amb gent d'altres generacions que no volen entendre/acceptar que les coses canvien, que els valors canvien, que els interessos canvien? La Laura està lluitant per treure's el doctorat però de sobte, i sense avís ni invitació, apareix la seva mare a casa seva i li diu que s'hi queda un parell de dies perquè ha de fer encàrrecs per la germana de la Laura. Perquè, i no triguem a veure-ho, ella sí que té una vida, una família i uns fills. Igual que el germà de la Laura. Perquè d'això es tracta, la seva mare no pot entendre que la Laura prefereixi estudiar que formar una família. No li entra al cap que no es vulgui arreglar una mica més per trobar una parella i tenir fills. Doncs això, com es pot parlar amb gent d'altres generacions que són incapaços de veure que el món canvia?
Kiwis.
Un altre conte de somnis trencats. De plans que no es poden complir per culpa del pes de la tradició i la família. Al final no queda clar del tot si ell es revelarà i acceptarà la feina al Kalahari o si baixarà el cap i acabarà batejant al seu fill a contracor, però la sola situació de frustració, d'indefenció, ja provoca malestar.
Danys col·laterals.
"El dramaturg francès d'origen libanès" diu el narrador. El pesat d'en Mouawad, penso jo. Encara recordo quan vaig acabar al Lliure veient Seuls i després de la inacabable orgia onanística d'en Mouawad damunt l'escenari buidant pots de pintura de l'Abacus, el meu amic i jo volíem sortir corrents del teatre però un bon grapat de llepes van començar a aplaudir com si els hi anés la vida. És curiós imaginar que potser l'Orriols hi era aquella nit i d'aquell instant en va sortir aquest conte. A mi només me'n va sortir un escrit que no va ser prou contundent amb el final tan innecessari de l'obra. Però per sort en Mouawad només és l'excusa per mostrar un moment de fragmentació d'una parella. Quan ell es troba amb l'amant, quan ella ho sospita i veu l'amant molt més guapa, elegant, sofisticada, i més de món que ella. Perquè l'amant sí que ha pogut viatjar pel món, aprendre idiomes, viure una vida plena, mentre que ella només ha passat a ser la dona d'algú amb diners.
Ficció.
"Sovint es pregunta com es pot passar per alt el moment de no retorn, el moment en què una mà improvisada sobre un pit deixa de ser un esclat de desig per convertir-se en una tímida pregària que resa per favor, que no s'esfumi l'incís."I amb aquest deix tan interessant de tristesa i desencís, que va omplint la majoria de contes, s'acaba el llibre. I, en aquest últim conte, la tristesa és novament per allò perdut, en aquest cas exemplificat pel desig, per la follia carnal que ja ha quedat enrere i ha deixat pas a una convivència dolça però ensopida i a un sexe puntual de cap de setmana sense emoció ni sorpreses.
Una bona manera d'acabar un llibre que em feia mandra de començar però que malgrat un parell de contes més fluixos, m'ha agradat de llegir. Ara podria llegir el pròleg que no era un pròleg, però no ho faré. En comptes, miro l'epíleg de la Tina Vallès i me n'adono que, de cels, jo no n'havia vist cap. La màgia de la lectura: les múltiples capes de percepció.
I fa gràcia que als agraïments l'autora agraeixi a l'Olga Jornet, editora de Revista de Letras i companya de més d'una nit d'alcohol per Sant Pere. Potser la propera vegada que quedem (quan els viatges entre Xina i Catalunya tornin a ser factibles, sobretot la part de la tornada a la Xina que ara és gairebé impossible) haurem de fer un cafè i que m'encanimi tan bé com la Orriols.
______________
Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi)
començat_ 24/4/21 // acabat_ 16/5/21
