Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa del segle XIX, Jordi Lamarca

Quan Descartes pregonava el dualisme extrem, la separació cos/ment, cos/ànima, cos/esperit, i quan La Mettrie ens brindava el seu mecanicisme absolut dibuixant a l'individu com una màquina i res més que una màquina, el que estaven fent (conscient o inconscientment) era deshumanitzar les persones. els arrebataven la capacitat de sentir, d'emocionar-se. Això mateix és el que criticà France Cobbe, fundadora de la National Anti-Vivisection Society quan "atribueix al cientifisme la pèrdua de sensibilitat davant del patiment humà" (110):

"Uno de los peores es el peligro de que el estudiante aplique los puntos de vista materialistas a todos los asuntos. Considerará las lágrimas de la madre -no como expresión de dolor- sino como disoluciones de muriatos y de carbonatos de sosa y de fosfatos de calcio; y reflexionará diciendo que han sido provocados no por la crueldad del hijo sino por presión cerebral sobre las glándulas lacrimales." (110)

Davant la controvèrsia entre fe i ciència a mitjans del XIX, Thomas Henry Huxley respongué a les burles de ser parents del mico en tant que descendents d'ell, dient: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat." (119) I aquesta és potser una de les millors respostes que es pot donar a aquells que, pregonant bondat i empatia, només busquen brega.
_____________
Jordi Lamarca, Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa del segle XIX (dins de Entre la por i l'esperança, Jordi Font-Agustí, coord - Proa editorial)
començat_ 16/05/14  /  acabat_ 20/05/14