Federico, de viu en viu, José Moreno Arenas

Fer que la primera entrada de Federico García Lorca a l'escenari sigui apareixent d'una claveguera, em resulta fascinant. Per què surt de sota terra? S'hi amagava? És un mirall de la seva condició de clandestí? O bé és per fer tocar de peus a terra a la persona/mite? Que acte seguit en Federico estigui maldant perquè li acceptin el text d'una obra nova en va potser fa pensar que es tracta d'aquesta última lectura. 

"Fer el teatre del futur és oferir a la societat els problemes que hi haurà d'aquí a unes dècades. A qui li importa, això, si seran problemes d'una altra societat diferent de la nostra?" 

Es pregunta una conservadora Margarita Xirgu davant la voluntat d'en Lorca de canviar d'estil i fer unes obres diferents. Però clar, no se n'adona que el seu raonament també invalida els textos del passat, que parlen de problemes d'unes altres èpoques. Fa poc he sentit comentaris irats contra una versió nova que s'ha fet de la Casa de Bernarda Alba. He de reconèixer que la distància i el poc temps que em queda al final del dia no m'han permès seguir massa la trifulca però sí que he entès que aquesta nova versió situa als personatges i els fets en temps i espais diferents dels originals. He llegit que hi ha gent que vol comparar-ho a les relectures constants que es fan de Romeu i Julieta (jo mateix me'n declaro culpable indirectament amb la meva obra Romeo & Juliet zai Shanghai) i afirmen que el text de Shakespeare sí que es pot descontextualitzar perquè apel·la a problemes universals i atemporals mentre que el text lorquià és intrínsec a una època molt concreta i a una part d'Espanya molt delimitada. No ho sé. Està clar que molts elements es perden pel camí quan allunyem qualsevol obra del seu marc temporal i espaial però això també passa inevitablement amb les traduccions (amb major o menor mesura) i no per això deixen de ser necessàries. Si algun creador ha sentit la pulsió de recrear La casa de Bernarda Alba no és qüestió de si l'ha situat a Andalusia o a Les Maldives, sinó de si aquesta recreació és reeixida, si aporta res de valor a l'obra original, si ens remou per dintre, si ens fa sentir vius, si ens emociona.

Al pròleg ja se'ns indicaven les intrusions de Bernarda Alba i altres personatges de Lorca a l'obra i es parlava d'Unamuno com a referència i, un cop apareix Bernarda Alba, entenc millor la referència. Aquí, els personatges són conscients de ser creacions dintre d'una obra, tal i com feia Unamuno a Niebla o Milan Kundera. I aquests moments de metateatre aporten una pàtina extra al text, una nova relectura. I s'agraeix. I molt.

"Vostè no és la Bernarda. L'ànima de la Bernarda l'ha creat en Federico i l'he polida jo." li diu Margarita Xirgu a Bernarda Alba presentant un gran dubte: què és real? Si tenim davant nostre a la Bernarda, si la veiem i la sentim (és a dir, si compleix els requisits empírics per l'existència) com pot ser que no sigui real? O, si més no, no tan autèntica com el personatge dibuixat pel dramaturg i encarnat per l'actriu. Què vol dir, que només hi pot haver una Bernarda, que és la interpretada per la Xirgu? I què passa amb les altres Bernardes que hi ha hagut després? I afegeix la Xirgu: "només és la Bernarda, el seu personatge, quan és damunt l'escenari. Vostè només és una persona de carn i os; no és un personatge teatral." D'acord però, cal que una obra sigui representada perquè els seus personatges esdevinguin reals? Sí que el teatre es multiplica per mil quan s'escenifica, però el teatre llegit també crea grans personatges (en un àmbit molt més íntim i personal). I la resposta de la Bernarda és irrefutable: "Vostè fa de Bernarda; jo sóc la Bernarda. Vostè interpreta el dolor per la mort de l'Adela; jo el porto a dins i em rosega per la tragèdia de la meva filla." I no cal afegir-hi res més.

Pot un autor/creador canviar d'estil? Com ja he dit abans, aquesta és una de les grans qüestions de l'obra: Federico vol abandonar els drames que li han donat tanta fama i escriure comèdies impossibles. La lluita entre seguir remenant el passat o aventurar-se al futur jugant-se ser incomprès. I aquí són els mateixos personatges dels drames els que es rebel·len i decideixen marxar abans que l'autor els finiquiti. Una bona representació visual de la transició artística. Del matar el passat per avançar cap al futur.

"on va anar aquell petó que no li vaig fer?" 

"La bellesa del teatre no rau en el glamur que l'envolta. El teatre és formós per si mateix; és intrínsicament bell." 

I un Federico decebut, enfadat, rendit, exposa les frases més dures i, potser, les més encertades:

"Desisteixo de les meves pretensions de canviar el món; ni tan sols és possible fer-ho des de plantejaments surrealistes. A més a més, no us mereixeu que us canviïn el món on viviu; heu trobat la felicitat xipollejant en el fariseisme de la vostra pròpia misèria espiritual. "

"Vosaltres no teniu perdó perquè heu escollit entre viure en llibertat o encadenats al prejudici i al què diran... I us ha fet por ser lliures."

I potser l'única reconciliació possible és la que planteja Moreno Arenas: la fusió del passat amb el futur, el drama amb l'absurditat; aquesta tertúlia que el mateix Federico personatge diu que farà eternament amb en Beckett, o la representació visual de la Bernarda marxant damunt la bicicleta d'en Buster Keaton: la comèdia impossible.

_____________

José Moreno Arenas, Federico, de viu en viu

començat_ 6/2/23 // 9/2/23

Dinou, Ferran Joanmiquel

Al pròleg, el mateix Ferran Joanmiquel ens explica com va néixer aquest text. Com, arran d'un curs de teatre amb un grup d'estudiants d'E.S.O i batxillerat, van crear un text col·lectiu. I es nota. Les primeres escenes són més jovenils, innocents, senzilles, fins i tot. Les converses, les situacions, són més previsibles i molt ancorades a una franja d'edat. Però, en algun punt imprecís, el text agafa certa volada i les reflexions pugen de to o, si volem, de profunditat. Segueixen parlant els mateixos adolescents, però ara estan més encertats i resulta més interessant.

"Si no ho recordo, és que no ha passat?"

"Tot hauria de ser més senzill. La gent gran es complica massa la vida" diu el GERMANET. I té tota la raó. Ens compliquem massa la vida. Les estructures socials, els engranatges que fan girar els nostres dies ens hi obliguen. I quan intentem simplificar-la, quan busquem maneres de viure menys complicades (o menys absurdes, que moltes vegades ve a ser el mateix), no ens ho permeten. Heu provat mai de viure en un altre país perquè Catalunya (o Espanya) us oprimeix? Perquè heu sentit que l'herba és més verda fora? Perquè heu vist que som dels pocs països on els bancs ens cobren comissions per tenir (i beneficiar-se de) els nostres diners? Perquè heu vist que els sous a l'estranger són millors? Perquè heu vist que les condicions laborals a molts d'altres països són més bones, més humanes? Perquè heu vist que es pot viure i no només sobreviure?... si ho heu fet i heu comés l'error de tornar al vostre país per allò que la terra crida, que els amics les famílies i demés... haureu vist les grans trabes que us posen: des de no reconèixer les carreres fetes a l'estranger a no acceptar els vostres títols (perquè aquí pequem de titolítits) i no donar-vos feina passant per no voler ingressar els vostres diners perquè diuen que venen tacats de sang, quan són més nets que els d'aquí.

I l'obra acaba plantejant un gran misteri, confonent a l'espectador i marcant clarament la divisió entre el que semblen dos textos paral·lels: la primera part més adolescent, superficial, de sortir de festa, fumar porros i enganyar a la parella, i una segona part més reflexiva, amb dubtes més punyents i preguntes pregones. No cal dir quina de les dues parts m'ha agradat més.

____________

Ferran Joanmiquel, Dinou

començat_ 28/1/2023  // acabat_ 28/1/2023 

The Bus, Stanislav Stratiev

 Em comunica una amiga que es presenta a un càsting d'una obra a Londres, me l'envia i em trobo amb aquest text d'un autor búlgar que desconeixo amb personatges-caràcter i un autobús que no va enlloc (o va al lloc equivocat). Mica en mica entro al text i em sorprenc veient, momentàniament, que comparteix la idea amb el primer text que estic escrivint pel projecte 12x12 (escriure 12 obres de teatre en 12 mesos): tal i com passava a l'Ángel exterminador, uns personatges resten presoners en un lloc obert. Ells són presoners del bus que no els porta mai on ha d'anar, els meus personatges (si més no un d'ells) són presoners d'un jardí. 

Sobresurt ben aviat la constatació de l'egoisme humà: malgrat trobar-se junts en una situació complicada i que sembla potencialment perillosa, són incapaços de col·laborar entre ells i segueixen només lluitant pels seus interessos personals. La humanitat. Sorprèn com hem pogut aguantar tant de temps sense extingir-nos. 

"Luck always deserts you sooner or later."

"When a woman looks like a burnt bun, they talk about how good the cream inside is."

"What's the use of staying alive if love is dead?" 

Els viatgers de l'autobús proven totes les opcions per convèncer al conductor de parar i no acabar caiguent per un penya-segat. Van a parlar amb ell, l'intenten seduir amb música, amb la noia jove... Fins que arriben a la conclusió que si li donen els tres pans que volia comprar potser s'atura. I aquí comença el discurs sobre el comunisme, per què jo he de donar més que un altre. És a dir, si tots donen la meitat del pa que tenen, per què aquell que n'ha comprat 2 n'ha de donar 1 i un altre que n'ha comprat 1 només en dona mig? El gran dilema sobre ser capaços d'entendre la vida com un esforç comú i no una lluita individual de tots contra tots. I aquesta és la incògnita que desperta el text: estem tan enllotats que som incapaços de sacrificar una mica d'allò nostre pel bé col·lectiu? Som els llops d'en Hobbes a punt d'atacar-nos salvatjament? I aquesta és la gràcia de la peça. 

Al final la meva amiga no es va poder presentar al càsting. Però em va regalar un text interessant.

_____________

Stanislav Stratiev, The Bus

començat_ 12/01/2023 // acabat_ 26/1/2023

Un tret al cap, Pau Miró

 "És pitjor arriscar-te a un tret al cap o dur sempre una pistola invisible a la nuca?" pregunta la Mònica Terribas al pròleg. I ja veig que aquest text m'agradarà. De fet cap text d'en Pau Miró m'ha decepcionat. Sorprèn que no sigui més venerat.

I quina gran diferència entre el pròleg d'en Sergi Belbel a Fairfly amb aquest de la Mònica Terribas. El primer parlava de l'obra, de la seva teatralitat, fins i tot afirmava que era un fenomen escènic... Aquest, en canvi, ens parla del periodisme com a ofici, de la perversió del ram i, només puntualment ens remet a l'obra d'en Pau Miró.

"Com vols obtenir beneficis sense forçar una mica l'ètica?"

 

"És la teva droga. Problemes, problemes i més problemes. Sembla que no puguis viure sense problemes. Aquesta addicció a estar amoïnats." I tots coneixem a gent així. I fins i tot la tenim a dintre casa nostra.

 

"La condició humana és així. Quan algú cau, els altres se'n riuen."

 

Havia començat 'obra amb molta il·lusió i l'acabo una mica a rodolons. Entro i surto de la història d'aquesta periodista, la seva germana malalta i la jove periodista que les traeix. Conflicte generacional? Lluita per la supervivència? I al final totes són perdedores.

 

L'Enrico Ianniello descriu molt bé a la nota del final del text què sento o com interpreto els textos d'en Pau Miró: "I, com sempre, als textos de Pau Miró, no només hi trobo una anàlisi poètica i informada de la societat i dels temps confusos que vivim a través de personatges alhora indefensos i combatius. Retrobo, sobretot, un amor infinit cap al teatre." Malgrat el que jo considero que acostuma a ser una renúncia al teatre, les projeccions que omplen les representacions d'en Miró (vegis Un refugi indie i el final de l'obra projectat mentre els protagonistes s estiren a mirar la 'pel·lícula' ), l'amor al teatre. 

_____________

Pau Miró, Un tret al cap
començat_ 19/01/2023 // acabat_ 26/01/2023

 

Fairfly, Joan Yago i La Calòrica

Un dels motors del text (o de la relació entre els personatges, amb les seves feines) és la idea de voler canviar el món. Constantment repeteixen aquesta idea i s'hi posicionen amb major o menor vehemència. I els entenc. En algun moment, molts de nosaltres hem volgut canviar el món, o hem pensat ingènuament que fins i tot ho podríem arribar a fer. Que les nostres accions servirien per alguna cosa, les nostres petites revoltes conduirien cap a un món millor... Fins i tot en un moment de Tu i Jo els dos avis es posen de peus i criden: "tu i jo hauríem d'haver canviat el món!" I el text d'en Joan Yago ens demostra perfectament com estem lligats de mans i peus i que inútils que són les nostres lluites. 

En Sergi Belbel afirma al pròleg que aquest text pertany a la categoria de "fenomen". El compara amb El mètode Gronholm d'en Galceran i fa pujar les expectatives. Potser és un error perquè el text està bé, la idea és interessant, el retrat generacional, les frustracions d'uns treballadors, estan molt ben dibuixades. Els entramats lamentables que regeixen el món empresarial, també. El format linial de l'obra està molt ben trobat i el ritme és bo. Però d'aquí a dir-ne "fenomen"... Vull dir que potser sóc jo que estic desconnectat però no sento que se'n parli massa d'aquesta obra. I en canvi sí que veig com altres obres de La Calòrica (com per exemple Els ocells) estan retornant amb gran èxit als teatres. I de sobte recordo que fa bastants anys vaig tenir l'oportunitat de veure i gaudir un altre fenomen de La Calòrica, Sobre el fenomen de les feines de merda al Tantarantana i, recordant el seu estil i to, penso que, posada en escena, aquest text també deu guanyar.

____________

Joan Yago i La Calòrica, Fairfly

començat_ 17/01/2023 // acabat_ 18/01/2023

My Struggle, Book One, Karl Ove Knausgård

 

"For the heart, life is simple: it beats for as long as it can. Then it stops."

Començo el llibre sense saber què m'espera ben bé i he de dir, ja d'entrada, que em sorprèn positivament. Els primers passatges sobre la mort, sobre la relació de por amb el pare, sobre la seva vida present, sent ell el pare m'interessen molt... Bé.

Parlant de les rabietes i enrabiades profundes dels fills, afirma: "Sometimes I reacted to her howls by shouting back, throwing her down on the bed and holding her tight until it passed, whatever it was that was tormenting her." I l'entenc perfectament i me'n declaro culpable de tot, malgrat les hores de tallers d'educació positiva que he fet per feina i per interès persona, sóc culpable d'aquestes accions. I de pitjors. "In such situations I am probably as far from the person I aspire to be as possible."

"Nothing I had previously experienced warned me about the invasion into your life that having children entails."

A vegades te n'adones que estàs llegint un llibre en el teu moment vital adequat i sents com si les paraules te les diguessin només a tu. Em va passar amb El vigilant en el camp de sègol amb 15 anys i m'està passant ara.

"The only thing I have learned from life is to endure it, never to question it, and to burn up the longing generated by this in writing."

No sé molt bé què n'esperava d'aquest llibre, potser tenia una vaga idea de llibre feixuc, de lectura lenta... Però em topo amb el contrari. I em sorprèn positivament. També em topo amb un inesperat mirall. Els primers passos d'en Karl Ove s'assemblen tant als meus. Els seus errors els comparteixo tant. La seva incomoditat a les festes, és també tan meva. "They were my tools; with those in my hands I was equipped and ready to go. A cigarette in the left hand, a bottle of beer in the right. So I stood there lifting them to my mouth, first one, then the other. Cigarette, beer, cigarette, beer." I aquest era jo quan encara deixaven fumar als pubs mentre els meus 'amics' ballaven músiques que jo detestava.

"Who cares about politics if you are burning with desire for life?"

"An enormous contradiction arose between the person he was, the person I knew him to be, and the person he presented himself as."

Tots aquells que venim de família amb pares absents (mercenaris de la criança, escarrassos de la feina i incapaços de sentir/compartir/gestionar emocions) podem entendre perfectament la gran estupefacció del jove Karl Ove quan veu el seu pare plorant en una festa. Provenen d'una generació a qui sembla que se'ls va prohibir sentir i de cop veure com s'esquerda la coirassa que els hi han construït al voltant, impressiona. Ara ens diuen que a nosaltres, als fills d'aquelles generacions que ja passem dels 40 anys, també estem igual d'embussats. En certs aspectes sí, en d'altres per sort hem evolucionat una mica. Segur que els nostres fills ho faran millor. Vull dir que parlo més en un dia amb el meu fill que en tota la meva vida amb el meu pare.

"Writing is more about destroying than creating."

Llàstima que l'autor cau en la pedanteria elitista dels culturetes i ens ha d'explicar amb grans detalls i mostra de coneixement els diferents quadres que l'impressionen, a quins museus els ha vist i, fins i tot, com ha evolucionat l'art des del 1900. Hi ha gent a qui li agrada aquest omplir-se la boca de noms i dades, a molts d'altres, ens avorreix de mala manera.

"I got to my feet and went closer, but not so close that any handshaking or hugging could take place." Ens diu en Karl Ove referint-se al moment que ell i el seu germà s'acomiaden després de visitar al seu pare al tanatori. I una vegada més m'identifico plenament amb ell. Educat en la manca de sentiments, incapaç d'expressar emocions fraternals o familiars, quantes vegades he buscat aquesta proximitat allunyada que evita qualsevol contacte directe.

"In twenty-five years a third of them would be dead, in fifty years two-thirds, in a hundred all of them. And what would they leave behind, what had their lives been worth?"

"At home in our flat everything was us, there was no distance if I was troubled, the flat was also troubled". I això és el que he viscut (hem viscut) els últims 7 anys a Xangai. I, de manera més exagerad, aquest últim any amb la bogeria de la pandèmia i el control descerebrat de la població: no tenia lloc on amagar les meves pors, tristeses o frustracions. I tots ho patíem.

Hi ha gent que es queixa molt ostensiblement quan un llibre o una pel·lícula no mostra accions, moviments. Recordo com uns mestres ridiculitzaven Lost in Translation dient que era la pel·lícula més lenta i sense menys història que havien vist mai. Llàstima. Aquí, en Karl Ove Knausgård es recrea amb els detalls, amb les anècdotes i d'acció poca. I no cal que n'hi hagi. La vida no és una pel·lícula d'aventures. La vida és el que és I té dies moguts I dies tranquils. I això ho retrata molt bé aquest llibre.

"what enriched me while reading Adorno, for example, lay not in what I read but in the perception of myself while I was reading. I was someone who read Adorno!" I l'entenc perfectament, quants autors he llegit més pel fet d'haver-los de llegir més que no pas per entendre'ls completament. O fins i tot agradar-me.

"It's a bit like buying wine in a restaurant (...) if you're not a connoisseur, I mean. If you've got a lot of money you take the second-most expensive. If you haven't, you take the second-cheapest. Never the most expensive, nor the cheapest. That's probably the way it is with a coffin as well."

I acabo el primer llibre d'aquesta sèrie de 6 novel·les sense la urgència de llegir-ne la segona part però tampoc descartant de fer-ho algun dia. El que sí que m'ha provocat aquest llibre (i això li ho agraeixo molt) és unes ganes ferotges d'agafar un bolígraf negre i començar a escriure com feia anys que no ho feia i a atrevir-me a teclejar la novel·la sobre la Lisa... 

_____________

Karl Ove Knausgård, My Struggle, Book One 

començat_ 14/11/22 // acabat_ 8/1/23

Census, Jesse Ball

"There's no need to die where you lived. It's not nobler." 

Tinc una mania (que sempre esdevé obsessió i fòbia) que és la de posar-me nerviós quan sé que hi ha un compte enrere. Per exemple, quan em va tocar conduir unes quantes vegades de Catalunya a Madrid, el fet de veure els números de km anar baixant lentament i saber que no acabarien fins arribar al km. 0 em posava molt nerviós i em feien més pesat el viatge. Amb els llibres, obres de teatre o pel·lícules em passa el mateix. Per això, veure que aquesta novel·la comença per la lletra A i saber que arribarà a la Z no em deixa gaudir tant la lectura. 

A vegades, quan no tinc clar com m'ha arribat un llibre a les mans, en busco crítiques per saber si val la pena seguir-lo llegint o no. En aquest cas, un dels comentaris que més freqüenten a les crítiques és la voluntat d'abandonar el llibre i la satisfacció de no haver-ho fet un cop han entrat de ple al text. Bé, jo segueixo encara en el punt de voler-lo deixar. No m'aporta massa res, la història m'avorreix, les reflexions que fa les trobo bastant fluixes... Potser jo sí que l'acabaré deixant.

Però segueixo insistint. El llibre segueix sense convèncer-me. I vaig per la meitat. 

"Don't you always find you are the age of the person you are talking to?" 

I a mesura que el llibre s'apropa al final, els capítols (els suposats pobles que visiten per censar a la gent) s'escurcen i pràcticament ni es diu res de la gent que hi troben sinó que esdevenen una excusa per mirar enrere, cap a la vida que tenien amb la seva dona, cap als primers anys d'educació del seu fill. I ja és interessant però, si això era el que volia fer, si volia un llibre retrospectiu, íntim, doncs es podria haver estalviat tota la xorrada del cens i de recórrer ciutats com si fos una imitació trista de The straight story d'en David Lynch. I sembla que el mateix Ball se n'adona i decideix que de la P passen a la Z sense aturar-se a cap de les ciutats del camí ni censar més gent. Se'n podria haver adonat quan van arribar a A i tot hauria anat una mica millor. 

I tot i que ja ho sabia perquè ho havia entrellucat en alguna crítica sobre el llibre, acabar amb un repertori de fotografies de la seva vida per tocar la fibra sensible al lector, fa una mica de mandra i bastanta ràbia.

En general, tant de bo l'hagués deixat de llegir quan encara hi era a temps. 

____________

Jesse Ball, Census

començat_ 5/9/22  // acabat_ 13/11/22