1 de febr. 2022

The Catcher in the Rye, J.D. Salinger

Havia començat una fitxa preciosa sobre aquest llibre que m'ha acompanyat durant tants anys. Hi explicava com vaig arribar per primera vegada al Vigilant. Com va ser una mestra de castellà de l'institut (sí, també apreníem castellà a la meva època) que ens va deixar escollir entre dos llibres per llegir a la part de literatura universal. Com tothom va escollir El Viejo y el mar d'en Hemingway perquè era molt més curt que el Vigilant. Com jo em vaig decantar per entrar al Centeno. Hi explicava com m'hi vaig endinsar i com no m'ho podia creure. Com hi havia algú més que sentia exactament el mateix que jo. Com amb els meus 15 anys em sentia tan emmirallat amb en Holden Caulfield. Com em va obrir els ulls a una manera diferent de viure, amb menys solitud i amb més acceptació de la ràbia i frustració... 

En aquella fitxa perduda hi comentava com vaig rellegir aquest llibre fins a l'infinit. Primer en una traducció catalana, després vaig retornar a la versió d'Alianza en castellà que m'hi havia introduït. Els vaig rellegir un parell de cops més i després vaig anar a viure a Glasgow i el vaig estar buscant per totes les llibreries de segona mà fins que en vaig trobar un exemplar revellit en anglès. El vaig llegir amb fruïció amb el meu anglès incipient. I crec que encara el vaig rellegir un parell de vegades més quan arribava el Nadal perquè em feia companyia durant la tristesa i foscor d'aquells nadals de principis de mil·leni. Però ara feia molt que l'havia oblidat. Fins que va aparèixer la Lisa. Fins que vam començar a compartir lectures i els dos vam arribar al Vigilant i vam decidir que aquest Nadal el rellegiríem junts. I això és el que estem fent. Ella confinada al seu pis de Londres perquè la Covid no perdona a ningú, i jo pasturant per Xangai.

I la meva fitxa recollia els grans records que la lectura està remoguent. Les frases que tinc guardades a dintre i retornen. Les imatges precioses que mai he oblidat, com el dubte persistent sobre què fan els ànecs de Central Park quan es glaça el seu estany. Era una fitxa preciosa, però un fill de puta de taxista de Didi m'ha robat el mòbil i l'he perdut per sempre més. Cabrons. 

Per sort, vaig tard en la meva lectura (perdona Lisa) i només estic a la meitat del llibre. Encara podré anotar moltes més coses. 

Una de les coses que recordo haver anotat era el fet d'adonar-me de la clara bisexualitat d'en Holden. No ho havia vist mai tan clar abans. La pressió de l'adolescència dels anys 90, que t'impedia qualsevol tipus de sensibilitat em devia ennuvolar els ulls. Vull dir que si aquella època ja costava dir que t'agradava Suede perquè ja t'etiquetaven, suposo que no vaig voler veure l'evidència. Les mirades i comentaris d'en Holden sobre l'Stradlater no deixen cap dubte. 

"People always clap for the wrong things." 

"People are always ruining things for you." 

M'està sorprenent la foscor del text. Recordava que en Holden es queixava, deia que les coses el deprimien, però havia oblidat que ho fes de manera tan beligerant. No recordava, per exemple, la sordidesa de l'escena posterior a la trobada amb la prostituta de l'hotel, ni que ell digués que ja només volia suïcidar-se. A la seva manera, clar, amb el gir típic d'en Holden: "I probably would've done it, too, if I'd been sure somebody'd cover me up as soon as I landed. I didn't want a bunch of stupid rubbernecks looking at me when I was all gory." 

Recordo entrar al Museu d'Història natural de Nova York gràcies a la meva obre Els gronxadors i no poder deixar de pensar en en Holden. En aquell moment només em venia al cap la imatge de l'esquimal pescant, però res més. Ara veig que, rere l'esquimal també hi havia la idea que cada cop que entrem al museu d'Història natural, tot està exactament igual i els únics que hem canviat som nosaltres (idea, per cert, recollida pels Amics de les arts, imagino que conscientment perquè no només compartim amics, nits de festa per Girona i el fet d'haver viscut un temps a Escòcia amb en Joan Enric, sinó també referents). 

"If you do something too good, then, after a while, if you don't watch it, you start showing off." 

Arriba aquell moment que t'adones que tot està en El vigilant. Tot. Que quan algun personatge d'algun conte o obra de teatre meva s'exclama i li diu a un altre que haurien de marxar junts, fugir de tot i de tothom i començar de nou (vegis L'any que vam viure sense Internet), en realitat no està fent més que parafrasejar a en Holden parlant amb la Sally al bar del costat de la pista de patinatge. 

"It was so putrid I couldn't take my eyes off it." 

"You take somebody that cries their goddam eyes out over phony stuff in the movies, and nine times out of ten they're mean bastards at heart." 

I una ximpleria que ni recordava del text, que en el moment que l'havia llegit per última vegada no tenia cap significat especial ni cap transcendència, però que ara de sobte ressona tan directament: la parella d'en Luce és de Xangai. Mira que hi ha ciutats al món... 

"Who wants flowers when you are dead? Nobody." 

Elements comuns de El vigilant i els meus textos (iniciàtics): tristesa, solitud, depressió, incomprensió, odi social, religió, mort... Soc un plagiador.

I quan per fi en Holden entra secretament a casa seva i va a parlar amb la Phoebe, revisc alguns dels millors records que tinc del llibre. Però també em sorprenc reconeixent-me encara més amb en Holden: la Phoebe li retreu que no li agradi res i el repta a que digui una cosa que realment li agradi. I ressonen les vegades i vegades que algun alumne d'institut m'havia dit que no m'agradava res amb la sinceritat a cor obert de l'adolescència. 

I de sobte... Una altra revelació. La cançó que dóna títol al llibre i que en Holden creu que té la frase "If a body catch a body comin' through the rye" resulta que és un poema que diu "If a body meet a body coming through the rye" escrit per en Robert Burns. Increïble. Una de les millors nits de l'any quan vivia a Escòcia era Burns Night, en honor a en Robbie Burns. Haggis, whisky i cheilidh. I ara resulta que també dóna nom a aquest llibre. 

"Among other things, you'll find that you're not the first person who was ever confused and frightened and even sickened by human behavior. You're by no means alone on that score, you'll be excited and stimulated to know." 
I aquest consell que li dóna en Mr. Antolini a en Holden és potser un dels millors consells que es pot donar a un adolescent. Potser fins i tot l'únic consell. Fer-los veure que allò que senten, que aquells dubtes, neguits, angoixes, pors, rabies i frustracions no només les senten ells sinó que són compartides. És a dir, que poden trobar algú altre amb qui compartir-les i superar-les. O si més no aprendre a conviure amb elles. Que potser és l'opció que vaig acabar adoptant jo. Acceptar-les i anar tirant. I, de tant en tant, fugir del país, de tot i de tothom, que això també ajuda molt.

Hòstia puta. Parlant de foscor en el text, havia oblidat completament la topada amb en Mr. Antolini. Ostres. No me l'esperava gens. I per descomptat que en Holden potser exagera, però fa por quan afirma que "that kind of stuff's happened to me about twenty times since I was a kid. I can't stand it." 

I al final, el moment preciós de certa reconciliació amb el món, quan la Phoebe puja als cavallets i en Holden l'observa assegut al banc sota una forta pluja redemptora. Quan, finalment, se sent feliç i accepta tornar a casa dels seus pares. El motiu que justifica la portada paradigmàtica amb el cavall vermell.

"Don't ever tell anybody anything. If you do, you start missing everybody." 

I s'acaba el llibre. I em torna a sorprendre. Quan el llegia a la meva adolescència em removia per dintre, em feia sentir viu, menys sol. Ara, crec que n'he entès i apreciat més aspectes i referències; qüestió de pas del temps, no de tenir gaire més saviesa. I em reafirmo en el gran valor d'aquest llibre a la meva vida. I a tots aquells que no el suporten, doncs en part els envejo per no haver sentit mai la tristesa que sent en Holden quan mira al seu voltant. I també els detesto una mica per ser uns falsos i uns insensibles. 
_______________
J.D. Salinger, The Catcher in the Rye
començat_ 16/12/21 // acabat_ 9/1/22



[Fitxa recuperada inesperadament per la màgia d'un Núvol que ni sabia que em perseguia -inacabada]

I retorno al camp de sègol. Ara que el món sembla girar-se una mica més de cul que mai, que la persona amb qui convisc ha estat presa pel govern xinès i tancada en un hotel hospitalitzat forçada a passar una quarentena en unes condicions pèssimes, només per ser un tercer contacte d'un possible cas positiu de coronavirus... Retorno al camp de sègol amb les ganes de reteobar-m'hi. De recuperar a aquell nano de 14 o 15 anys que va escollir llegir un llibre estrany anomenat El guardián entre el centeno a la classe de castellà quan tots els companys es decantaven per El Viejo y el mar perquè tenia moltes menys pàgines. De tornar a sentir aquelles emocions, aquella forta sotregada d'adonar-me que no estava sol amb les meves sensacions i tristeses. Espero recuperar aquella estranya sensació de felicitat enmig de la tristesa, del cinisme i el rebuig cap a tot i cap a tothom. 
Realment ho necessito. 

I, per descomptat, arriba el començament tan màgic, aquest marcatge tan clar de to i que defineix tan bé com serà la resta del llibre: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it." 

"The more expensive a school is, the more crooks it has." 

I, lògicament, entro en el món d'en Holden Caulfield amb els braços oberts. I com no fer-ho amb frases com aquestes que segueixen parlant-me tan directament? 

"You wondered what the heck he was still living for." 

"Old guys' legs at beaches and places, always look so white and unhairy."
 

"People never notice anything." 

I aquestes imatges que m'han acompanyat des de fa tants anys: 

"I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over." 

I em sorprèn, també, descobrir-hi coses noves. Escenes, situació, diàlegs que no recordava gens. 

"What really knocks me out is a book that, when you're all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it." 

I de sobte, les tendències homosexuals (o bisexuals) d'en Holden es tornen completament evidents. La seva relació amb l'Stradlater és d'amor platònic, d'apreciació de la bellesa física de l'altra individu, independentment de si és home o dona. No ho havia vist mai abans en anteriors lectures, alguna vegada havia sentit alguna insinuació però sempre m'havia mantingut allunyat de cap mena de crítica o comentari sobre les obres d'en Salinger pel profund respecte que sento per ell, i per voler preservar la seva voluntat d'engegar a la merda el món i voler viure en l'anonimat. Però ara que rellegeixo el text, ho veig clar com la llum del sol. Potser el fet d'haver viscut experiències similars fa que ho vegi encara més. Qui ho hauria dit que tants anys després, en Holden i jo seguim compartint tantes coses... 

"Almost every time somebody gives me a present, it ends up making me sad." 

"People always clap for the wrong things." 

... 

______________ 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada