Hi ha llibres que són com penyores d’una època:
retrats fidels d’allò que està passant i que, ja sigui per distància geogràfica o temporal,
no podem veure. Aquest llibre n’és un clar exemple. Butler mostra amb necessària
ironia la ridiculesa d’una època plena de tradicions caduques i conceptes erronis.
“Every man’s work, whether it be literature or music or pictures or architecture or anything else, is always a portrait of himself, and the more he tries to conceal himself the more clearly will his character appear in spite of him.”
La família Pontifex com a paradigma de la burgesia amb aires
de grandesa, dels adinerats que somien amb la noblesa, on les aparences són tant
o més importants que la realitat, on els fills són projectes de millora social,
emblemes d’un estatus que es vol assolir, però mai criatures estimades ni
volgudes.
“Sensible people get the greater part of their own dying done during their own lifetime.”
I l’Ernest, l’hereu de la casa, és l’exemple
de la persona perduda i insegura a qui els seus pares l’empenyen al sacerdoci. I
així l’Ernest va passant anys a l’escola, intentant aprendre com viure entre
les experiències reals i les doctrines falses que rep fins que es gradua i el
traslladen a una església de Londres. On, no cal dir-ho, no triga gaire en adonar-se que no hi pertany.
“Half the vices which the world condemns most loudly have
seeds of good in them and require moderate use rather than total abstinence.”
El terme mig socràtic.
“People almost always want something external to themselves,
to reveal to them their own likes and dislikes." Pot ser que ja ho intuïm però
necessitem que vingui algú altre i ens ho digui. Així d’insegurs som. I així d’insegur
és l’Ernest
qui, després de passar breument per la presó, es qüestiona si vol seguir sent un
home de fe. De fet, ni s’ho qüestiona.
“They put a gipsy or fortune-teller into prison for getting money out of silly people who think they have supernatural power；why should they not put a clergyman in prison for pretending that he can absolve sins, or turn bread and wine into flesh and blood of One who died two thousand years ago?”
“I want to put the children where they will be well and
happy, and where they will not be betrayed into the misery of false
expectations.” Es planteja l’Ernest després de trobar-se sol, separat d’una dona
amb qui en realitat no es va arribar a casar perquè ella ja
estava casada amb un altre, i totalment pobre. I el seu és el dilema
que molts pares haurien de tenir. És el que, en el fons, ens plantegen a la pel·lícula
Captain Fantastic: què fer? Mantenir als fills en una bombolla d’il·lusions
que un dia es trencarà i el dolor sera més gran o bé aconseguir que siguin feliços
i que els somnis els vagin arribant mica en mica i en la mesura que siguin
realitzables? Està clar que en formular la pregunta així ja l'he repost.
És la diferència, com tant bé s’explica a la pel·lícula, entre
celebrar una festivitat inventada, basada en unes tradicions impossibles de
demostrar-ne la seva veracitat i festejar el naixement d’algú que potser va
existir o no, però a qui està clar que li atribuim molt més del que pot abarcar (nadal) o bé celebrar
el naixement d’algú real, que de fet encara està viu i que ha fet molt més pels drets
humans que no molts d’altres sants junts (Noam Chomski day)
“The man to fear is he who goes at things with the cocksureness of pushing vulgarity and self-conceit.”_______________
Samuel Butler, The Way of all Flesh (Penguin)
començat_ 19/11/16 / acabat_ 14/5/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada