The Catcher in the Rye, J.D. Salinger

Havia començat una fitxa preciosa sobre aquest llibre que m'ha acompanyat durant tants anys. Hi explicava com vaig arribar per primera vegada al Vigilant. Com va ser una mestra de castellà de l'institut (sí, també apreníem castellà a la meva època) que ens va deixar escollir entre dos llibres per llegir a la part de literatura universal. Com tothom va escollir El Viejo y el mar d'en Hemingway perquè era molt més curt que el Vigilant. Com jo em vaig decantar per entrar al Centeno. Hi explicava com m'hi vaig endinsar i com no m'ho podia creure. Com hi havia algú més que sentia exactament el mateix que jo. Com amb els meus 15 anys em sentia tan emmirallat amb en Holden Caulfield. Com em va obrir els ulls a una manera diferent de viure, amb menys solitud i amb més acceptació de la ràbia i frustració... 

En aquella fitxa perduda hi comentava com vaig rellegir aquest llibre fins a l'infinit. Primer en una traducció catalana, després vaig retornar a la versió d'Alianza en castellà que m'hi havia introduït. Els vaig rellegir un parell de cops més i després vaig anar a viure a Glasgow i el vaig estar buscant per totes les llibreries de segona mà fins que en vaig trobar un exemplar revellit en anglès. El vaig llegir amb fruïció amb el meu anglès incipient. I crec que encara el vaig rellegir un parell de vegades més quan arribava el Nadal perquè em feia companyia durant la tristesa i foscor d'aquells nadals de principis de mil·leni. Però ara feia molt que l'havia oblidat. Fins que va aparèixer la Lisa. Fins que vam començar a compartir lectures i els dos vam arribar al Vigilant i vam decidir que aquest Nadal el rellegiríem junts. I això és el que estem fent. Ella confinada al seu pis de Londres perquè la Covid no perdona a ningú, i jo pasturant per Xangai.

I la meva fitxa recollia els grans records que la lectura està remoguent. Les frases que tinc guardades a dintre i retornen. Les imatges precioses que mai he oblidat, com el dubte persistent sobre què fan els ànecs de Central Park quan es glaça el seu estany. Era una fitxa preciosa, però un fill de puta de taxista de Didi m'ha robat el mòbil i l'he perdut per sempre més. Cabrons. 

Per sort, vaig tard en la meva lectura (perdona Lisa) i només estic a la meitat del llibre. Encara podré anotar moltes més coses. 

Una de les coses que recordo haver anotat era el fet d'adonar-me de la clara bisexualitat d'en Holden. No ho havia vist mai tan clar abans. La pressió de l'adolescència dels anys 90, que t'impedia qualsevol tipus de sensibilitat em devia ennuvolar els ulls. Vull dir que si aquella època ja costava dir que t'agradava Suede perquè ja t'etiquetaven, suposo que no vaig voler veure l'evidència. Les mirades i comentaris d'en Holden sobre l'Stradlater no deixen cap dubte. 

"People always clap for the wrong things." 

"People are always ruining things for you." 

M'està sorprenent la foscor del text. Recordava que en Holden es queixava, deia que les coses el deprimien, però havia oblidat que ho fes de manera tan beligerant. No recordava, per exemple, la sordidesa de l'escena posterior a la trobada amb la prostituta de l'hotel, ni que ell digués que ja només volia suïcidar-se. A la seva manera, clar, amb el gir típic d'en Holden: "I probably would've done it, too, if I'd been sure somebody'd cover me up as soon as I landed. I didn't want a bunch of stupid rubbernecks looking at me when I was all gory." 

Recordo entrar al Museu d'Història natural de Nova York gràcies a la meva obre Els gronxadors i no poder deixar de pensar en en Holden. En aquell moment només em venia al cap la imatge de l'esquimal pescant, però res més. Ara veig que, rere l'esquimal també hi havia la idea que cada cop que entrem al museu d'Història natural, tot està exactament igual i els únics que hem canviat som nosaltres (idea, per cert, recollida pels Amics de les arts, imagino que conscientment perquè no només compartim amics, nits de festa per Girona i el fet d'haver viscut un temps a Escòcia amb en Joan Enric, sinó també referents). 

"If you do something too good, then, after a while, if you don't watch it, you start showing off." 

Arriba aquell moment que t'adones que tot està en El vigilant. Tot. Que quan algun personatge d'algun conte o obra de teatre meva s'exclama i li diu a un altre que haurien de marxar junts, fugir de tot i de tothom i començar de nou (vegis L'any que vam viure sense Internet), en realitat no està fent més que parafrasejar a en Holden parlant amb la Sally al bar del costat de la pista de patinatge. 

"It was so putrid I couldn't take my eyes off it." 

"You take somebody that cries their goddam eyes out over phony stuff in the movies, and nine times out of ten they're mean bastards at heart." 

I una ximpleria que ni recordava del text, que en el moment que l'havia llegit per última vegada no tenia cap significat especial ni cap transcendència, però que ara de sobte ressona tan directament: la parella d'en Luce és de Xangai. Mira que hi ha ciutats al món... 

"Who wants flowers when you are dead? Nobody." 

Elements comuns de El vigilant i els meus textos (iniciàtics): tristesa, solitud, depressió, incomprensió, odi social, religió, mort... Soc un plagiador.

I quan per fi en Holden entra secretament a casa seva i va a parlar amb la Phoebe, revisc alguns dels millors records que tinc del llibre. Però també em sorprenc reconeixent-me encara més amb en Holden: la Phoebe li retreu que no li agradi res i el repta a que digui una cosa que realment li agradi. I ressonen les vegades i vegades que algun alumne d'institut m'havia dit que no m'agradava res amb la sinceritat a cor obert de l'adolescència. 

I de sobte... Una altra revelació. La cançó que dóna títol al llibre i que en Holden creu que té la frase "If a body catch a body comin' through the rye" resulta que és un poema que diu "If a body meet a body coming through the rye" escrit per en Robert Burns. Increïble. Una de les millors nits de l'any quan vivia a Escòcia era Burns Night, en honor a en Robbie Burns. Haggis, whisky i cheilidh. I ara resulta que també dóna nom a aquest llibre. 

"Among other things, you'll find that you're not the first person who was ever confused and frightened and even sickened by human behavior. You're by no means alone on that score, you'll be excited and stimulated to know." 

I aquest consell que li dóna en Mr. Antolini a en Holden és potser un dels millors consells que es pot donar a un adolescent. Potser fins i tot l'únic consell. Fer-los veure que allò que senten, que aquells dubtes, neguits, angoixes, pors, rabies i frustracions no només les senten ells sinó que són compartides. És a dir, que poden trobar algú altre amb qui compartir-les i superar-les. O si més no aprendre a conviure amb elles. Que potser és l'opció que vaig acabar adoptant jo. Acceptar-les i anar tirant. I, de tant en tant, fugir del país, de tot i de tothom, que això també ajuda molt.

Hòstia puta. Parlant de foscor en el text, havia oblidat completament la topada amb en Mr. Antolini. Ostres. No me l'esperava gens. I per descomptat que en Holden potser exagera, però fa por quan afirma que "that kind of stuff's happened to me about twenty times since I was a kid. I can't stand it." 

I al final, el moment preciós de certa reconciliació amb el món, quan la Phoebe puja als cavallets i en Holden l'observa assegut al banc sota una forta pluja redemptora. Quan, finalment, se sent feliç i accepta tornar a casa dels seus pares. El motiu que justifica la portada paradigmàtica amb el cavall vermell.

"Don't ever tell anybody anything. If you do, you start missing everybody." 

I s'acaba el llibre. I em torna a sorprendre. Quan el llegia a la meva adolescència em removia per dintre, em feia sentir viu, menys sol. Ara, crec que n'he entès i apreciat més aspectes i referències; qüestió de pas del temps, no de tenir gaire més saviesa. I em reafirmo en el gran valor d'aquest llibre a la meva vida. I a tots aquells que no el suporten, doncs en part els envejo per no haver sentit mai la tristesa que sent en Holden quan mira al seu voltant. I també els detesto una mica per ser uns falsos i uns insensibles. 

_______________

J.D. Salinger, The Catcher in the Rye

començat_ 16/12/21 // acabat_ 9/1/22

[Fitxa recuperada inesperadament per la màgia d'un Núvol que ni sabia que em perseguia -inacabada]

I retorno al camp de sègol. Ara que el món sembla girar-se una mica més de cul que mai, que la persona amb qui convisc ha estat presa pel govern xinès i tancada en un hotel hospitalitzat forçada a passar una quarentena en unes condicions pèssimes, només per ser un tercer contacte d'un possible cas positiu de coronavirus... Retorno al camp de sègol amb les ganes de reteobar-m'hi. De recuperar a aquell nano de 14 o 15 anys que va escollir llegir un llibre estrany anomenat El guardián entre el centeno a la classe de castellà quan tots els companys es decantaven per El Viejo y el mar perquè tenia moltes menys pàgines. De tornar a sentir aquelles emocions, aquella forta sotregada d'adonar-me que no estava sol amb les meves sensacions i tristeses. Espero recuperar aquella estranya sensació de felicitat enmig de la tristesa, del cinisme i el rebuig cap a tot i cap a tothom. 

Realment ho necessito. 

I, per descomptat, arriba el començament tan màgic, aquest marcatge tan clar de to i que defineix tan bé com serà la resta del llibre: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it." 

"The more expensive a school is, the more crooks it has." 

I, lògicament, entro en el món d'en Holden Caulfield amb els braços oberts. I com no fer-ho amb frases com aquestes que segueixen parlant-me tan directament? 

"You wondered what the heck he was still living for." 

"Old guys' legs at beaches and places, always look so white and unhairy."

 

"People never notice anything." 

I aquestes imatges que m'han acompanyat des de fa tants anys: 

"I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over." 

I em sorprèn, també, descobrir-hi coses noves. Escenes, situació, diàlegs que no recordava gens. 

"What really knocks me out is a book that, when you're all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it." 

I de sobte, les tendències homosexuals (o bisexuals) d'en Holden es tornen completament evidents. La seva relació amb l'Stradlater és d'amor platònic, d'apreciació de la bellesa física de l'altra individu, independentment de si és home o dona. No ho havia vist mai abans en anteriors lectures, alguna vegada havia sentit alguna insinuació però sempre m'havia mantingut allunyat de cap mena de crítica o comentari sobre les obres d'en Salinger pel profund respecte que sento per ell, i per voler preservar la seva voluntat d'engegar a la merda el món i voler viure en l'anonimat. Però ara que rellegeixo el text, ho veig clar com la llum del sol. Potser el fet d'haver viscut experiències similars fa que ho vegi encara més. Qui ho hauria dit que tants anys després, en Holden i jo seguim compartint tantes coses... 

"Almost every time somebody gives me a present, it ends up making me sad." 

"People always clap for the wrong things." 

... 

______________ 

Entertaining Mr. Sloane, Joe Orton

[Petit recull d'idees recordades d'una fitxa més extensa que es va quedar en el mòbil robat per un conductor de Didi davant la indiferència de Didi] 

N'esperava més. Tal i com ja vaig comentar en l'anterior fitxa recuperada, la introducció m'havia fet despertar les ganes de llegir aquesta obra i no ha arribat a les expectatives generades. De fet, recordo que en un moment vaig tenir la sensació que seria només una repetició del mateix gir argumental que el de The Ruffian on the Stairs. El personatge extern que arriba, que vol llogar una habitació, que incomoda la dona, que resulta tenir una relació més estreta amb ells del què pensàvem...però per sort hi ha més que això. Molt més, de fet. Hi ha una dona necessitada d'amor (o sexe) que sedueix a algú que podria ser el seu fill i a qui ella anomena fill meu i fa que li digui mama a ella. Hi ha un avi a qui tothom pren per boig però que en realitat és qui hi toca més, qui desemmascara l'Sloane i en rep les conseqüències. Un cunyat que maltracta la seva cunyada i que està enamorat de l'Sloane fins al punt d'acceptar que mati l'avi... 

Les relacions entre els personatges són perturbadores i per això mateix interessants, els maltractaments físics i mentals constants i el cinisme de l'Sloane esfereïdor. I aquests són els millors elements de l'obra. Potser és per la il·lusió de retornar a El vigilant en el camp de sègol, potser perquè realment no és tan bona com m'esperava, potser perquè la Lisa ja ha començat la lectura i no la vull fer esperar, però arriba el moment d'aparcar en Joe Orton i retornar al món d'en Holden Caulfield. 

____________

Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane

començat_ mitjans de desembre de 2021 // acabat_ mitjans de desembre de 2021

[Recuperació de la fitxa que s'havia quedat en el mòbil robat i que ha reaparegut inesperadament. La fitxa, no el mòbil]

Les primeres pàgines de l'obra em fan témer una repetició de The Ruffian on the Stair. Algú que apareix, que sembla no tenir cap connexió amb la gent del pis però que en realitat en té molta més que la desitjable. 

Aquí l'Sloane sembla que és el fill de la Kath i per això rep l'agressió d'en Kemp. Però l'obra no revela res. Al contrari. Juga a l'equívoc. La Kath flirteja desesperadament amb L'Sloane, ell sembla caure en el parany i després ella es fa l'ofesa... I, per l'altra banda, l'Ed també busca a l'Sloane. El joc del gat i el ratolí. 

"This light is showing me up. (Pause) I blame it on the manufacturers. They make garments so thin nowadays you'd think they intended to provoke a rape." 

I per descomptat que la Kath al final sedueix a en Mr Sloane. Malgrat que ella podria ser la seva mare, malgrat que la mostren com una àvia esdentegada, el sedueix. Però les discussions amb en Kemp segueixen i l'Sloane el pega gairebé a diari... I entremig, l'Ed està enamorat de l'Sloane i li ho perdona tot. Un Ed que no sabem a què es dedica però s'intueix que no és res licit. Un Ed a qui el seu pare es nega a parlar-li. Un Ed que després que el seu pare ha estat assassinat, que la Kath li confirma que està embarassada de l'Sloane i que l'Sloane la sacseja agressivament, és capaç de marxar amb certa alegria i afirmar que ha estat un bon matí... I segurament té raó perquè sembla que ell és qui en surt més beneficiat d'aquest gran desgavell. 

I potser perquè en el pròleg n'havien dit tantes meravelles, havien dit que era l'obra més reconeguda de l'Orton, n'esperava més. 

__________

Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane

començat_ 11/12/21 // acabat_ 15/12/21

La puerta, Albert Lladó

Les novel·les de formació (les Bildungsroman), quan estan ben fetes, sempre ens sedueixen. Perduts en la creació constant de les nostres personalitats, busquem en aquests textos maneres diferents, possibles (millors), de créixer. Ens enamorem de la ironia cínica d'en Holden Caulfield, ens meravellem amb les peripècies d'en Sal Paradise o els dubtes de l'Stephen Dedalus. Aquí, ens enfrontem a la possible vida d'aquest Albert tant real com fictici amb qui les coincidències i les afinitats són tantes. Un viatge per aquestes notes d'una vida (potser desitjada, potser mig viscuda) que no deixen de ser "apuntes de luces y ausencias", d'il·lusions i enyorances. D'esperança i realitat.

"Sólo sobrevive el más fuerte, y tardamos tanto en entender que Darwin no nos habla de las especies, la meta metáfora, sino de los distintos hombres que habitan en nosotros." (38)

"Los errores nunca tienen tantas consecuencias como cuando se cometen a los diecisiete años" (148) La visceralitat de l'adolescència, l'ímpetu, l'energia tan necessaris de la joventut i que tant ens volen privar d'emprar-la, provoquen, també, les més grans decepcions. Tot esdevé absolut, terrible, tràgic i insuperable. La vida, però, aviat s'encarrega de recobrir-nos amb una gruixuda pàtina de cinisme. És el seu cruel mecanisme de defensa.

I, de sobte, amb l'arribada del capítol 14.- Jazz, aquella sensació de familiaritat, de que allò que estàs llegint et recorda (et transporta) a un altre text, s'esclareix. La música de jazz, les anades de bar en bar, la nocturnitat però, sobretot, la redacció de la història d'amor amb la Blanca des d'un present conscient mirant cap a un passat confús que no es vol que desaparegui, em transporta, inevitablement, a les profunditats dels Subterraneans d'en Kerouac. Els excessos aquí no són tan lisèrgics com emotius, estètics. Es tracta d'un recompte de l'amor d'en Jack literari per la Mardou passat pel sedàs del Cortázar de Rayuela.

"La ética, la puta ética. La ética se ha convertido en historia, y únicamente describe las respuestas." (52)

"Las ciudades no son escaparates, ni parques temáticos, ni máquinas tragaperras. No son calcetines blancos y chancletas, no son jarras de un litro de cerveza, no son sangría a diez euros, ni los menús en inglés de restaurantes que no restauran nada. El glamour, ese artificio frío y desmontable, corre por la urbe como una gangrena que pretende, que consigue, la metástasis. Es la receta de la masa, el argumento del fascismo sutil, delgado, tenue. No beber en la calle, cerrar a la hora, no hacer ruido, prohibir la música en directo para asistir a la muerte de un barrio en directo, aprovechar la tradición para hacer figuritas de porcelana, y convertir en marca lo que debiera ser identidad." (156) I malgrat està tan clar què és el que no haurien de ser les nostres ciutats, dia rere dia s'hi assemblen més. Un passeig pel carrer Montcada i el seu reclam picassià ens pot ferir la retina de per vida. Una volta per la Rambla, ens pot fer perdre la confiança en la humanitat i el seu valor (ètic i estètic).

Les portes poden ser les metàfores més sinistres per la seva dualitat: obertes o tancades. Quan s'obre davant nostre creiem que tot és possible. Caiem en el parany de creure que tot és millor a l'altra banda i ni ens plantegem què ens hi pot esperar.
Quan estan tancades, esdevenen unes barreres cruels i ferotges que ens impedeixen avançar, seguir endavant amb les nostres vides i els nostres somnis.
I aquest joc dual és el que transpira constantment aquest llibre d'Albert Lladó. Busquem portes per obrir i no ens adonem que massa sovint ens les estem posant nosaltres mateixos. Que les portes que obria en Harry Haller a El llop estepari eren les nostres portes interiors, les nostres pors i els nostres neguits. I resulta molt encertat que al final del llibre la porta quedi oberta per a què la tanqui el protagonista tot i que podem intuir que quedarà oberta per sempre més perquè ell, com nosaltres, no sap/pot tancar-la.
____________
Albert Lladó, La puerta (A fortiori editorial)
començat_ 15/03/15  /  acabat_ 17/03/15

A glutton for punishment, Richard Yates

Hi ha persones que semblen encaminades al fracàs, a la decepció, a la derrota. En Walter n'és una d'elles. Un personatge perdedor de mena acostumat a rebre patacades i a seguir endavant: "letting things happen and taking them gracefully had been, in a way, the pattern of his life." (79) Una persona amb una "tendency to push heavily against the doors marked "pull"" (78) que està a la feina esperant ser acomiadat.

Quan finalment l'acomiaden, decideix no dir-li res a la seva dona, fingir que va a treballar cada dia i matar les hores mortes pel carrer, per començar, les de la primera tarda sense feina. Com un Holden Caulfield adult, que amaga la seva realitat d'expulsat de la societat (l'escola en el seu cas, la feina en el d'en Walter) i recorre la ciutat esperant que passin els dies. Sense adonar-se, acaba anant a la biblioteca, allà on va tenir la primera cita amb la seva dona. Potser perquè inevitablement tendim a anar a llocs on ens hem sentit bé quan ens trobem davant d'un problema. En Holden Caulfield matava les hores passejant pel Museu d'història natural i per Central Park.

És la solitud del mentider, de qui sap que no pot compartir el secret amb ningú i això encara fa que sigui més feixuc. Potser per això en Walter, aquest individu de clara tendència al fracàs i, per tant, amb la moral minada, és incapaç de guardar el secret ni un sol dia.

Un conte trist d'un home trist que no dista molt de tots nosaltres.
_____________
Richard Yates, A Glutton for Punishment (dintre de Eleven Kinds of loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 27/09/14  /  acabat_ 27/09/14

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett

La música d'Eels, fosca però extranyament optimista, ajuda a construir-nos una idea de com deu ser el seu cantant (i líder). Havent sentit algun detall sobre les morts que l'envolten i el pare científic (l'ideador de la teoria dels múltiples móns), el retrat encara queda més definit. Per això, quan a la cinquena línia, E afirma "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future" (1) no ens sorprèn sinó que ens ratifica allò que esperàvem. I, al mateix temps, ens aporta una aura de desencís al més pur estil del Holden Caulfield de Salinger.

"I could transcend the shitty situations around me and even turn them into something positive just by setting them to music." (6)

Després de mostrar com es podria narrar la història del trencament amb la Mary, de manera florida, de manera encara més florida, E ens mostra la manera directa i cruda que ell prefereix: "I don't want to waste your time with the flowery shit so, out of respect for you, gentle reader, I'm going to stick with the direct approach." (9) I els ressons salingerians retornen. Ve al cap el mític començament de El vigilant en el camp de sègol: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it, if you want to know the truth"

"My father was so uncommunicative that I thought of him the same way I thought of the furniture. It was just there." (17)

"I was driving down the road and heard the English group Portishead on the radio for the first time and it stopped me cold. I had to pull the truck over to the side of the road so I could really listen" (105-6) Quan Dummy va aparèixer, Sputnik encara era l'Sputnik de quatre hores diàries de música que acompanyaven els matins que havia decidit no anar a classe i Glory Box era una de les cançons que em feien aturar el que estigués fent per escoltar-la amb atenció. Vegada rera vegada.

"She just wasn't equipped to survive in this world" (120)

Realment interessant veure com les cançons es van formant, com els detall biogràfics (de major o menor rellevància) ajuden a edificar les cançons. Un exercici que ben sovint només es pot fer a posteriori, quan veiem que aquell història va nèixer en aquell moment i per aquells motius concrets.
Però també és curiós de veure la hipocresia dels circuit musical (altrament més que coneguda), la pressió cap als grups per fer allò que més vengui independentment de la seva qualitat. La vergonya de la censura dels programes de ràdio i televisió americans (farcits de violència innecessària i visceral) que no deixaven utilitzar la paraula "goddamn". "The CBS censors will allow the word "God" and the word "damn" to be used separately, but never together." (171) Ridiculeses d'un món que es va creure capaç de tot i que, afortunadament, s'ha ensorrat (majoritàriament) deixant lloc a aquells que realment aposten per la música.

I, en contra de totes les dificultats, tot els productors que no van voler apostar per ell ni creure en el seu so, la música d'Eels és reconeguda i constantment premiada. Que no vol dir que a ell li entusiasmi massa tota aquesta parafernàlia: "I hated going to things like film premieres or awards shows, finding that they brought out the worst side of humanity." (185)

"We're all fucked up, I'm thinking, and that's the truth. Everyone's got some crazy shit going on in their life and no one is living any of that fairy-tale shit that the TV made you believe life was supposed to be like when you were young." (234)

Però, malgrat tot, cal seguir endavant. Aquest és el missatge general del llibre. Malgrat totes les desgràcies, hem de seguir i aprofitar allò que ens pugui donar la vida. No tenim cap altra opció.
_____________
Mark Oliver Everett, Things the grandchildren should know (Abacus)
començat_ 23/07/14  /  acabat_ 25/07/14