Future shock, Kate Wheeler

Crua descripció de les converses d’una àvia moribunda amb la seva néta. L’àvia és la típica dona agressiva, malcarada, que porta de corcoll a les assistentes i a la família.

“The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”  (314) Diu l’àvia mostrant que s’adona del seu despòtic comportament però que ja n’està farta de callar. Ara ja pot dir tot allò que pensa, fereixi a qui fereixi.

Les últimes converses mal enteses amb una persona que, de sobte, et desvetlla possibles secrets familiars, rumors que potser són més que rumors… ara que ja tot està perdut, ara que ja no hi ha cap altra sortida que la mort, els secrets esdevenen tan innecessaris…

Un retrat fidel d’una tarda de visita al parent moribund.

Una imatge que tots aquells que l’hem viscut mai l’oblidarem.
___________
Kate Wheeler, Future shock (Granta)
començat_ 13/05/13  /  acabat_ 13/05/13 
 

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon

Interessant manera d’explicar la història de dues prostitutes a través d’un llenguatge entretallat. Mica en mica veient el seu degradament, la misèria de les seves vides, a través d’aquestes frases sincopades.

“Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.” (300) I és aquesta reflexió final, el fet que per molt que veiem cada dia el mateix a les notícies, ho acabem oblidant, allò que cou més. Perquè és veritat.

Una història que vol ser crua i directa però que s’acaba perdent en els jocs gramaticals creant una paret difícil de traspassar. Tot i això, un conte força interessant. 
_____________
Melanie Rae Thon, Xmas, Jamaica Plain (Granta)
començat_ 12/05/13  /  acabat_ 12/05/13 

The driving child, Mona Simpson

Detallada descripció de la Jane, la nena acabada de nèixer i de la Mary, la seva mare, que va fugir amb l’Owen i de la seva àvia, la pastissera belga que es feia passar per francesa i a qui mai li va agradar l’Owen. I, entremig, una descripció d’Auburn, el poble on havia crescut Mary que recorda molt a les descripcions fundacionals del Macondo de Cien años de soledad.

A part d’això, poca cosa més en aquest text.

“Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.” (285)

I després de fer el viatge sola, conduïnt a l’edat de nou anys, Jane s’adona que a la ciutat del seu pare i, per extensió,  a la resta del món, “it had all been going on without her and her mother.” (296) És a dir, que el món no s’havia aturat perquè ella no hi fos. I descobrir això és una fita molt més important del que sembla: hi ha molta gent que no ho arriba a descobrir mai. O bé, si ho fan, ho ignoren per no ferir el seu ego.
______________
Mona Simpson, The driving child (Granta)
començat_ 12/05/13  /  acabat_ 12/05/13 
 

A fan letter, Stewart O'Nan

Una vegada més els títols, les falses expectatives que generen, juguen a favor de l’autor astut. Inevitablement, pensant en una carta d’una fan, ens imaginem un famós que rep un missatge d’una fan, a poder ser, una fan desequilibrada, assatjadora, insistent… però no imaginem el que ens trobem aquí: la carta d’una assassina condemnada a pena de mort a l’escriptor que ha comprat els drets de la seva història. Un interessant punt de partida. Si a això hi afegim que l’escriptor no és fals, sinó que es tracta d’Stephen King, amb constants referències als seus llibres i versions cinematogràfiques, el text encara millora més. Independentment del poc que ens pugui agradar Stephen King.

“They use lethal injection here. It’s kind of disappointing.” (254) escriu aquesta protagonista sense nom durant la seva darrera nit abans de l’execució. I qui sap si no té raó. La injecció potser sembla un benefici per a la víctima (tot i que quin benefici tan magre quan el resultat és el que és), però en realitat és més un benefici pels executadors: més fàcil, més net, més asèptic… i més anònim. Una màquina fa la feina i llestos. Així podem tornar a casa amb la consciència tranquil·la, amb la felicitat d’haver tingut un dia productiu a la feina.

“Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.”  (262)

A vegades tots ens sentim així, quan mirem fotos nostres de fa temps: “it was like looking at a good friend, someone who meant a lot to you once but that you hadn’t seen in a long time” (274) Aquell energúmen que ens escup un somriure ens recorda remotament a algú que potser algun dia vam conèixer. O crèiem que coneixíem.
______________
Stewart O'Nan, A fan letter (Granta)
començat_ 09/05/13  /  acabat_ 10/05/13
 

Moscow, Idaho, Chris Offutt

“Anything was better than prison, even moving graves in Idaho” (238) Amb aquesta potent imatge comença aquesta història curta. A veure cap a on continua.

La narració de les converses de dos ex-presoners que estan removent un cementiri perquè hi ha d’anar una autopista justament per allà. Els records dels seus dies de presó, els crims que han vist, les amistats que hi feren. Però, de seguida, ja es veu que un d’ells està content d’estar fora, de ser lliure, mentre l’altre se sent incòmode: a la presó tenia una rutina, una vida que a l’exterior no sap trobar.

Per això mateix no sorpren quan al final roba un cotxe, en principi per fugir d’aquella feina, però en fons podem sobreentendre que és perquè vol ser portat de nou a la presó, a l’única vida que sap viure.

I, a vegades, tots fem actes semblants per intentar recuperar la vida que teníem, que potser era dolenta i trista però que, malgrat tot, era la nostra vida. 
___________
Chris Offutt, Moscow, Idaho (Granta)
començat_ 08/05/13  /  acabat_ 08/05/13 
 

Maximum security, Robert O'Connor

A vegades (de fet pràcticament sempre) oblidem tot el grapat de submons que ens envolten. Saturats pel nostre dia a dia, pel nostre cercle d’amistats i coneguts, ja ni veiem el miler, els milions d’altres vides possibles que ens rodegen. Curiosament d’això mateix en parlava fa uns dies amb un amic que ha canviat de casa i està en un barri que no s’esperava, compartint una realitat que no coneixia. I això mateix ens mostra aquest text: la descripció de les experiències d’un professor de llengua que va a impartir classes a una presó. La seva sorpresa davant la presó, l’edifici i els presoners. Un text escrit en petits capítols, com ràfegues de munició, que mostren les diferents anècdotes i sorpreses.

“He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.” (230)

És curiós com el fet de llegir un text basat en fets reals, o directament la narració d’una vivència com és aquest cas, afegeix cert valor extra al text. Com si el fet d’haver estat viscut per algú altre faci que allò llegit sigui més important. Encara que aquest algú altre sigui algú a 10.000Km de distància amb qui mai compartiràs res més que aquest breu encontre textual. Potser és la solitud inherent a la condició humana la que ens fa establir aquests estranys vincles.
__________
Robert O'Connor, Maximum Security (Granta)
Començat_ 05/05/13  /  acabat_ 06/05/13 

Farewell, Fae Myenne Ng

Aquest fragment no és més que el que diu el títol, la història d’un comiat, el comiat de l’avi Leong. Té la peculiaritat que es tracta d’un enterrament xinès i que, per tant, les accions i el simbolisme són completament diferents (per exemple, el blanc és el color del dol, els nens han de menjar caramels de funeral, es cremen diners falsos…), però res més.

Més enllà de l’anècdota geogràfica i la delicada descripció que Fae Myenne Ng ofereix no hi ha res més. I és una llàstima. Hauria estat bé conèixer una mica més a la familia protagonista.

El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.
_____________
Fae Myenne Ng, Farewell (Granta)
Començar_ 05/05/13  /  acabat_ 05/05/13 

Agnes of Iowa, Lorrie Moore

“I lived that. Why should I want to write about it?” (197) és la resposta que Christa, l’alumne que va viure les revoltes de Chicago li dóna a Agnes, la protagonista, i la seva professora d’escriptura quan li suggereix que deixi d’escriure sobre vampirs i escrigui sobre Chicago, les barricades, les persecucions. I Christa té raó. Per què ho hauria de fer? Ja ho ha viscut, per a què reviure-ho? És a dir, si ella no ho vol reviure, per què obligar-la? Si ho volgués fer, si volgués ser com un Primo Levi amb l’holocaust, doncs felicitar-la per fer-ho, però mai dir a la gent sobre què pot o no pot escriure.

“It was only then that she first felt all the dark love and shame that came from the pure accident of home, the deep and arbitrary place that happened to be yours.” (292) El lloc on vas nèixer: l’estigma involuntari, la marca de naixement no cercada que t’acompanyarà (et perseguirà) tota la vida. I precisament aquest és el tema inherent d’aquest text: la frustració de la protagonista per haver nascut a Cassell, Iowa i no a un altre lloc millor, per tenir una vida avorrida de professora i estar casada amb un home que no li pot donar fills. Un retrat prou fidel i suficientment cínic d’una crisi existencial. Ni més ni menys.

(que tingui tants punts amb comú amb la meva vida, és una casualitat que, com a lector, fa que gaudeixi més la lectura)  
___________
Lorrie Moore, Agnes of Iowa (Granta)
Començat_ 03/05/13  /  acabat_ 03/05/13 
 

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken

“I do not love mankind” (172). Bon començament acompanyat d’unes bones dues primeres pàgines: el text promet.

“For some people, history is simply what your wife looks good standing in front of. It’s what’s cast in bronze, or framed in sepia tones, or acted out with wax dummies and period furniture.” (176) Exacte. Vivim en una època de records i suvenirs, de pallassades i ximpleries, d’inseguretats i necessitats idiotes: “if you can’t purchase a shopping bag that alludes to something, people won’t believe it ever happened.” (176) Si no se’n fa una estatueta commemorativa, un joc de clauers o un posavasos que (i això és el més important) poguem comprar, el fet en qüestió és com si no hagués existit mai.

Bona manera de descriure la vida trista i avorrida de la protagonista, una bibliotecària reservada que no ha tingut mai cap amor de veritat: “if somebody wrote the story of my life before James (and it would be a short book, repetitious and unillustrated) I would not buy it.” (184) Perquè abans de conèixer a en James, la seva vida era així d’avorrida. Llàstima que en James sigui un nen d’onze anys d’una alçada anormal.

Incomprensiblement, a la darrera pàgina d’aquest fragment de novel·la, de sobte en James, un nen llest, amb neguits, amb interessos però alhora reservat i tranquil, esdevé un bromista que tan aviat apareix a la biblioteca amb un nas de plàstic com ofereix caramels d’una llauna plena de trampes. Una llàstima, la veritat perquè el protagonista estava agafant volada i, de sobte, la gran patacada. Que potser no és culpa del text de McCracken, potser es tracta de l’edició feta per Granta, per entrar a les pàgines que li han cedit en aquest recull… això només es pot comprovar llegint la novel·la sencera. Davant del dubte, concedim el benefici sempre a l’autor.

Un text en conjunt (i si oblidem el final) interessant, ple de mala sang i reflexions enginyoses de l’estil: “there are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.” (191) I els que ho hem patit en voreres estretes de carrers plens de cotxes, sabem perfectament a què es refereix.
____________
Elizabeth McCracken, The giant of Cape Cod (Granta)
Començat_ 01/05/13  /  Acabat_ 01/05/13
 
 

Slips of love, Allen Kurzweil

A vegades els títols dels llibres semblen avisar-nos, dir-nos que no seguim llegint si no ens volem enfrontar a un grapat de paraules insensates i avorrides. Em ve al cap Vés on et dugui el cor, L’alquimista, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo… Esperem que en aquesta ocasió, aquest títol tan poc atraient no es correspongui amb el text.

Afortunadament, no ho fa. En comptes, Slips of love és un text ple d’ironia sobre la relació amorosa d’un bibliotecari obsessionat en catalogar-ho tot i una il·lustradora francesa amb el cap ple de pardals.

Un bon retrat dels conflictes inherents a les parelles, ornamentat amb conflictes i discussions inesperades.

“Nic and I fought less and less because we cared less and less.” (169) i per reblar-ho, afegeix: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.” (169)
____________
Allen Kurzweil, Slips of love (Granta)
Començat_ 30/04/13  /  Acabat_ 30/04/13 
 

Something called crab deluxe, David Haynes

A la introducció d’aquest recull de The Best of Young American Novelist, Ian Jack ja remarcava el fet que una característica comuna en la majoria d’aquests autors (a diferència, per exemple, dels autors anglesos de la mateixa generació), era el seu localisme. Els protagonistes estan en llocs geogràfics molt delimitats. Es parla d’allò concret amb voluntat universalitzadora.

En aquest text, els localismes no són únicament geogràfics, sinó que David Haynes utilitza també multitud de referències televisives i culturals americanes. Algunes de les quals han transcendit, d’altres no. Sigui com sigui, té una aproximació més tarantinesca (de Quentin) de la realitat. I això és d’agrair.

“And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point” (147)

I la conclusió a la qual arriba la protagonista (aquesta trentanyera desenganyada amb l’amor que ha anat a buscar refugi a la casa paterna) és que els espectadors d’aquests programes acaben creient que allò que veuen és normal, que tothom és igual de perturbat i pensen: “hey, if they are doing it, maybe it’s not so bad. Maybe I should try it.” (147)

“Though in my craziness I had a vague sense that the woman I was with was my mother it would be more true to say that I knew that she was a mother.” (149) Tenia aquesta estranya qualitat maternal, d’organitzar-ho tot, de patir per les filles, d’estar sempre pendent de tothom… per això mateix li diu a la seva filla: “we don’t eat a lot of junk” (152) quan ella compra les mil-i-una porqueries al supermercat; perquè és una mare i “doling out unsolicited nutritional advice was more or les a requirement of her job.” (152)

I així acaba aquest breu, brevíssim fragment d’un text ple de cinisme i ironia que fa preveure una novel·la, All American dream dolls, digne de llegir.

Apples, David Guterson

L’hiper-descriptivisme, la descripció detalladíssima, minuciosa, dels espais, de les persones, sovint avorreixen. Perduts en el color exacte d’una fulla de roure mil·lenari, els autors semblen oblidar-se de dir-nos res més. Se’n podria dir expressionisme literari, o hiper-realisme estàtic. Sigui com sigui, no és pas allò que més m’agrada.

Per això, quan comença aquet text amb la descripció precisa de les feines que Ben i Aidan han de fer el camp, doncs l’ombra del recel apareix. Per sort, la descripció no arriba als nivells soporífers d’un Josep Pla i combina també alguns records i alguna que altra acció i diàleg. Altrament el text, temàticament tan poc atraient, seria insuportable.

Si m ‘haguessin advertit sobre el final del text, segurament l’hauria abandonat immediatament. Que l’autor senti la necessitat de descriure minuciosament el deteriorament de la mare afectada de càncer, ho entenc. Segueix el criteri literari que ell mateix ha establert des del principi. El que sí que no s’enten, ni tampoc es pot entendre, és l’apegalosa ximpleria del fill gran decidit a anar a la universitat a estudiar medicina per poder salvar vides. A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment. Un llibre que, no cal ni dir-ho, no llegiré mai.
___________
David Guterson, Apples (Granta)
Començat_ 28/04/13  /  Acabat_ 28/04/13 
 

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen

Confesso avergonyit que aquest és el meu primer contacte directe amb algun text d’en Jonathan Franzen. Fa temps que Les correccions està en les mil-i-una llistes mentals de llibres que m’he de llegir (com també ho fa The Lay of the Land, de Richard Ford, per tancar la trilogia sobre en Frank Bascombe), però la casualitat de moment el manté lluny del meu abast. Potser aquest text m’obligarà a llegir-lo d’una vegada per totes. O potser me’n treurà les ganes.

Bon començament. Àgil. Divertit. Plantejant directament una escena, dibuixant uns personatges i, al final d’ella, mostrant-nos l’engany. Que el sincer Aberant, el protagonista responent preguntes connectat a un polígraf en realitat és un mentider patològic. Un exemple:

“Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.” (115)

I, de sobte, s’adona que potser totes les seves mentides de nen van ser en certa manera promogudes: “they needed him to believe that he was deceiving them lest he suspect the enormity of their deception of him.” (119) perquè potser la família li estava amagant coses molt pitjors que les ridícules i innocents mentides que ell deia. “Maybe one of of Andy’s sisters would have found a new God and blown the roof of the house of Aberant, announced to the world that shy, honest Gene had sexually abused each of his three daughters in turn, and that their mother had worn those hideous floral pants suits not because she had bad taste, but because her legs were covered with bruises and burn marks.” (119) Els secrets ocults darrere la façana de la família modèlica. I, inevitablement, American Beauty, amb el seu armari ple de morts retorna a la memòria.

“The only rules he believed in were rules of grammar, spelling and punctuation.” (123) afirma Franzen allunyant encara més al protagonista del món, abstraient-lo de la realitat, convertint-lo en un espectador que està més enllà del bé i del mal. Apropant-lo a l’ideal vital (que no vitalista) de Schopenhauer: el món com a representació.

“And he really did love the present. It was the only place he could bear to live.” (123) Clou magistralment aquest fragment deixant-me amb ganes de córrer a la llibreria més propera i compar Les correccions i devorar-lo aquest plujós dissabte d’abril. (Ara, a mitjans de juliol, confesso que no ho vaig fer)

Així de positiu ha estat el meu primer contacte amb en Jonathan Franzen. Segurament no serà el darrer.
_____________
Jonathan Franzen, How he came to be nowhere (Granta)
Començat_ 27/04/13  /  Acabat_ 27/04/13 
 

The speed of sperm, Jeffrey Eugenides

Així com els bons sommeliers recomanen preparar el paladar abans de degustar el vi tot incitant-lo a predir els sabors que trobarà, ja sigui a través de l’olfacte o de la vista, els lectors també tendim a preparar-nos per rebre el text que ens disposem a llegir. A través de la sinopsi de la contraportada, a través d’una crítica als diaris, a través dels comentaris d’un amic… en aquest cas, el nom de Jeffrey Eugenides inevitablement em transporta al món de Les Verges Suïcides i, consegüentment, al de la pel·lícula creada per Sofia Coppola. Aquell estrany món on un grup d’adolescents viuen obsessionats pel misteri que rodeja les cinc filles d’una família ultra-conservadora.

Preparat el paladar, ja pot començar la lectura.

Eugenides ens presenta una protagonista andrògina, perduda, que afirma que està a punt de renèixer, tot i que no sabem en quin sentit. Abans d’aquest renaixement, però, i per a què entenguem una mica millor aquest personatge, anem als moments previs a la seva concepció, quan el seu pare i la seva mare volen una filla i la busquen de diferents maneres: el pare a través de la ciència, la mare a través de la fe.

Allò curiós no és el que fan els pares, sinó les reflexions de l’embrió no-format: “not me, but somebody like me might have been made that night” (102) o bé “an infinite number of possible selves crowded the threshold, me among them but with no guaranteed ticket” (102). L’arbitrarietat de la vida.

Una història que recorda a El naixement de la Marta (i perdó per la comparació, potser s’hauria de dir que El naixement de la Marta recorda a The speed of sperm). Alguns dels seus personatges, plens de supersticions, convençuts que poden predir el sexe de la criatura, són semblants. També ho és l’estructura narrativa: la protagonista de la història encara no ha ni nascut mentre és narrada.

Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general. Ben bé el mateix defecte que tenia Les verges suïcides. Certes coses sembla que mai canvien.

Birthday boy, Tony Earley

Des de petit, les històries amb ensenyament final m’han avorrit. La obsessió de donar consells, de mostrar el camí correcte a seguir, l’he trobat sempre molt pretenciosa. Per això, quan un text no espera al final per començar a repartir ensenyaments, em provoca urticària. Un clar exemple n’és La vida de Pi que vaig entossudir-me en acabar de llegir, més per massoquisme que per interès. Un altre, qualsevol llibre d’en Coelho.

En aquest fragment, Tony Earley explica el moment que en Jim, el dia que fa 10 anys, vol anar a treballar al camp amb la seva família. Fins aquí correcte. Altres temps, altres sacrificis. El que passa és que la jornada laboral ràpidament esdevé una excusa per a un reguitzell d’ensenyaments i consells. I això ja no està tan bé. Si volen adoctrinar al seu fill, que ho facin, és la seva decisió, però el lector no és fill seu, deixeu-lo en pau.

I l’espeternec final amb el dilema sobre la veritat, la mentida i la confiança és senzillament intolerable.

Bon estil narratiu, pèssim contingut.
___________
Tony Earley, Birthday boy (Granta)
Començat_ 26/04/13  /  acabat_ 26/04/13 
 

Burning Mary, Tom Drury

Hi ha certs textos, certes combinacions de paraules i signes ortogràfics que generen una agradable sensació d’empatia, d’entendre què està dient l’autor i, a més, d’agradar-te com ho està dient. Aquest n’és un. Un altre exemple clar: el moment de la banyera a Zooey de J. D. Salinger. I no és casualitat que retorni aquest autor al pensament perquè les primeres pàgines del text de Drury remeten (tot i no saber molt bé el perquè) a Salinger. I a Richard Ford. És a dir, a grans narradors americans. Són unes pàgines plenes del sentiment literari independent americà (d’origen però que ha transcendit fronteres). Així de bé comença aquest Burning Mary.

“Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.” (74) Aquesta és la conclusió a la qual arriba el protagonista a l’enterrament del seu tutor. I no s’equivoca gens.

Un breu fragment d’una novel·la que sembla interessant però no sense defectes perquè el trocet en el qual el protagonista sent a dues persones parlant sobre diners mentre està amagat a l’oficina resulta excessivament forçat, mal introduït i, pitjor encara, sembla ser el precedent d’una possible trama de la novel·la. Sincerament espero que no sigui així, que només es tractés d’un error anecdòtic introduït per a poder sentir la sabiduria popular de l’oncle del protagonista:“very easy to get into trouble, very hard to get out.” (79) i també, “be careful what you accept, because that’s what you get”. (79)

Sigui com sigui, potser és el primer text que m’ha despertat la curiositat per llegir més coses del seu autor que, altrament, és el que es pretenia en aquest recull de Granta. 1 de 5, no és una bona estadística.
___________
Tom Drury, Burning Mary (Granta)
Començat_ 25/04/13  /  Acabat_ 25/04/13 

The Revenant, Edwidge Danticat

“They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.” (59) és la queixa més que raonable del senyor Pico. Ara bé, quan veiem que el senyor Pico és el colonitzador que està robant la terra als autòctons, doncs ja no hi estem tan d’acord: la màgia de les paraules. El poder de fer-nos creure veritats que no ho són tant.

Quan a la introducció del text ens diuen que es basa en la “massacre of forty thousand Haitians on the border between Haiti and the Dominican Republic in 1937” (57) m’entra la mandra. Mai he portat bé les novel·les històriques. M’avorreixen fins a extrems soporífers, per això temia enfrontar-me a un procés lent i dolorós a l’hora de llegir aquest text. Afortunadament, no ha estat així. Clar que es tracta d’un fragment, clar que els darrers paràgrafs amb la recreació del somni d’Annabelle fan intuir una literatura avorrida, però la resta resulta prou satisfactòria. La narració d’una conversa tensa entre un militar i un metge. La típica conversa, altrament, entre aquell que pren vides i aquell que les vol salvar, d’aquell que afirma matar pel seu país i d’aquell que és acusat de traidor. Una vegada més, la màgia de les paraules: que dúctils i perilloses són.

__________ 
Edwidge Danticat, The Revenant - The Best of young American Novelists (Granta)
Començat_ 22/04/13  /  Acabat_  22/04/13

Orno and Marshall, Ethan Canin

Ambientat a mitjans dels 70, el començament d’aquesta història de creixement ens explica com Orno, un jove d’un poblet minúscul de Kansas, arriba a Nova York per començar la universitat i hi troba en Marshall, un novaiorquès que viu davant seu a la residència. Un començament de múltiples ressons, d’històries de facultat, de pel·lícules (El club de los poetas muertos, per exemple, amb el protagonista tímid compartint habitació amb un jove rebel i viu, o Seis grados de separación, encara que en aquesta només imaginem la relació dels companys d’habitació per l’explicació que en fa el protagonista), però que també fa plantejar la casualística de les amistats: si Marshall no hagués aparegut en aquell moment, potser l’Orno no l’hauria trobat, potser no haurien acabat anant a dinar junts, potser no s’haurien assegut de costat a l’única classe que comparteixen… i no digueu que és cosa del destí i que havia de ser i per tant va ser perquè això no és cert: hem perdut tantes oportunitats, tantes amistats meravelloses, tants amors i tantes aventures per haver agafat el següent tren, o per haver escollit un pis i no un altre, o una cua al supermercat… que ja no podem creure en el destí.

Després, quan descobrim que Marshall té memòria literal i és capaç de recordar paraula per paraula tot allò que ha llegit, el dubte és si cal que aquesta història prengui aquest camí. Si cal afegir-hi un element de ficció com aquest o si la relació entre els dos amics en una època tan convulsa com la universitària no és prou interessant per a mantenir l’interès del lector.

El punt àlgid d’aquest fragment, el que més trames obre, és el dinar del dia d’acció de gràcies a casa dels pares d’en Marshall. Allà, l’Orno descobreix un nou món, una casa adinerada, amb majordoms, amb llibres i quadres per tot arreu. Però també hi troba una família que només li pregunten per Marshall, sense mostrar massa interès per ell, el seu convidat. Així ho recrimina Simone, la germana d’en Marshall, que sembla ser l’única persona honesta de la família; la resta, només pretenen ser-ho. Sinó, vegis el conflicte insinuat entre el pare i el professor d’història. Sinó, vegis com Marshall abandona a Orno tan bon punt comença a sortir amb una noia.

Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més. Ara que Orno retorna a casa per Nadal, que ja no és amic d’en Marshall, però que ja no se sent part de la seva pròpia família, tampoc, ni de Kansas ni de Nova York; ara que està a terra de ningú i comencen els seus conflictes vitals, ara s’acaba aquest fragment. Una molt bona feina d’edició.

Looking for the general, Madison Smartt Bell

Dues, tres pàgines de descripció minuciosa, detalladíssima, i no n’he absorbit cap imatge. Només la idea confusa i vague d’un llargardaix esquarterat. En canvi, amb Integration, les breus frases martellejades del començament, em proporcionaren moltíssima més informació en menys paraules. La diferència entre aquells a qui no ens agraden les descripcions i als que sí.

Onze pàgines descrivint el dur trajecte d’un esclau negre, que ha conseguit escapar, fins a trobar a un general de la resistència. I, quan el troba, quan li explica com va ser pres i maltractat pels blancs, el general li ofereix un uniforme i una baioneta.  I l’esclau lliure els accepta de bon grat. Segur que alguns ho veuen com a una victòria, com un pas cap a la venjança. Per a mi, es tracta de sortir del foc per caure a les brases: una nova forma d’esclavisme.

Sigui com sigui, All souls rising, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment, no entrarà mai al meu llistat de futures lectures. Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Integration, Sherman Alexie

Comença el recull dels millors autors americans joves (joves quan es va fer el recull l’any 96, clar, ara aquesta etiqueta els queda petita) amb una interessant nota editorial d’Ian Jack on ens mostra l’arbitrarietat dels criteris en els concursos literaris, el fet que, si no està el premi ja donat d’avantmà, guanya un autor com pot guanyar un altre: tot depèn del moment que el jurat llegeix el text, les ganes amb les quals ho fa, els seus prejudicis… ens mostra, també, una diferència entre un recull d’aquest estil fet al Regne Unit i a Amèrica: la narrativa és clarament diferent, els americans tendeixen a la regionalització, a la claredat, a explicar històries, mentre que els britànics defugen els acotaments geogràfics, escriuen de manera obscura i rebuscada obviant la història i explicant més l’ambient. Totes dues maneres són vàlides. Depèn d’allò que volguem llegir.

El primer conte, aquest Integration, comença molt bé: passa d’allò general, la descripció de l’hospital sense utilitzar els articles (ni determinats ni indeterminats) per a mostrar-ne la seva universalitat, a allò més concret (amb la introducció dels articles indeterminats: “an Indian family of four” (16)) per acabar amb allò individual, particular: “the Indian woman…” (16). I, entremig, l’estremidora imatge d’aquest vell desconegut, perdut i descalç: “searching for a pair of moccasins he lost when he was twelve years old.” (16).

De l’universal al particular, passant per la pèrdua de la humanitat.

“What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.” (21) Exacte. “John’s thoughts were merely starting points for a longer conversation.” (21)

Bon relat sobre el procés d’integració forçat (i sovint fracassat) dels indis autòctons a la societat americana. En aquest cas a través d’una adopció. Llàstima, però, que aquest fragment de text forma part d’una novel·la anomenada Indian Killer. Llàstima perquè com a peça sola funciona. Té una força narrativa molt bona. Introduït en un text més llarg deu ser una mera descripció per entendre l’origen d’aquest Indian Killer. Una llàstima, la veritat.
___________
Sherman Alexie, Integration (Granta)
Començat_ 06/04/13  /  Acabat_ 14/04/13