Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:
"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"
"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness."
I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy."
Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria.
Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify."
"I don't want a future, I want a present."
I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat.
"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future."
"Life is so tedious and this encourages the development of oddities."
Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.
"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?"
El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys.
"What was a dead man? What else but a reminder to live?"
"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently."
"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life."
I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat...
"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work."
I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits.
Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health."
Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia...
"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter."
"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either."
I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses.
______________
Robert Walser, The Tanners
començat_ 17/5/21 // acabat_ 28/7/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada