14 d’abr. 2013

The Subterraneans, Jack Kerouac

What a man most wishes to hide, revise, and unsay […] is precisely what literature is waiting and bleeding for.” (XII) cita a Kerouac Ann Douglas en la seva introducció, tot mostrant que “Kerouac had lived all his books as well as written them.” (X) Que, en els seus textos, allò important és la vida, l’experiència, i no la buida ficció, l’artifici literari.

Un cop encetat el text, no té aturador: és una allau de paraules, una onada verbal i conceptual que sobrepassa el temps i l’espai. Les accions descrites transporten al narrador a records del passat, però també a reflexions sobre el futur (el present des del qual escriu el text, és a dir, un cop la relació amb Mardou ja s’ha acabat). I, mica en mica, anem coneixent aquest grup de subterranis, aquest grup interessat en la literatura, la música, les dones i la beguda. Veiem com actuen per semblar millor del que són (“I sat back cool to pretend to be cool hoping she would notice this with the result.” (12)), com veuen les dones com a trofeus però, també, com la confessió fereix al narrador/autor. “O the pain of telling these secrets which are so necessary to tell, or why write or live.” (16) El conflicte entre la vida i l’art.

What’s in store for me in the direction I don’t take?” (20) El dubte sobre el passat (i, amb ell, el present i el futur) que no ha existit, que no vam deixar realitzar-se quan vam escollir l’altre camí. L’espectre derridià que ens perseguirà sempre més.


Quan acaba la primera part del llibre, la sensació és d’esgotament. Només han passat 37 pàgines, però la condensació d’informació, la necessitat constant i extrema d’atenció absoluta a la qual obliga la manca de punts, les converteixen en 370. Si no més. “The flow of river sounds” (37) que Kerouac comenta al final d’aquest capítol, en referència a l’escriptura del text, el fet que l’escriu de matinada, quan arriba a casa després de passar la nit amb Mardou, té l’efecte d’una presa d’aigua oberta: és avasallador.

I com si Kerouac s’hagués adonat d’aquest esforç que suposa la lectura del primer capítol, com si hagués rellegit el manuscrit i hagués vist la seva saturació d’informació i ritme, el segon comença més suaument. El mateix estil literari, però amb certes concessions al lector i, fins i tot, una petició de seguiment, de no abandonar la lectura: “Bear with me all lover readers who’ve suffered pangs, bear with me men who understand  that the sea of blackness in a darkeyed woman’s eyes is the lonely sea itself.” (39)

La crua veritat: “in those days her love meaning no more to me than that I had a nice convenient dog chasing after me.” (46) Però el fet que digui “those days”, implica el canvi proper. Que hi hagi tot un llibre que detalli aquesta història d’amor, també.
We are like two animals escaping to dark warm holes and live our pains alone.” (52)

Bona manera d’expressar el fet que el nostre estat anímic modifica la nostra percepció del món: “I wandered among great sad sullen crowds in a confussion mass, as if we were suddenly lost in the actual physical manifestation of the mental condition we’d been in now together for two months.” (79) Perquè, arribats a aquest punt, Leo vol deixar a Mardou però no sap com fer-ho i la relació entà entrant en una dinàmica homicida.

Despres de (masses) pàgines explicant múltiples batalletes nocturnes, festes, trobades amb escriptors… que tendeixen a l’avorriment, quan apareix la sensació de trencament amb Mardou, el llibre pren una nova volada.
La tristor de Leo esdevé molt més interessant que la seva vessant auto-destructiva. La imatge d’ell plorant vora la via del tren és romàntica, poderosa. La seva pròpia commiseració, esfereïdora: “deep in the dark pit of night under the stars of the world you are lost, poor, no one cares, and now you threw away a little woman’s love because you wanted another drink with a rowdy friend from the other side of your insanity.” (88)

I don’t want to live in this beastly world.” (91)


De la decepció inicial en el moment de començar el llibre, la seva incapacitat d’assolir les expectatives que la lectura de A la carretera i Dharma Bums havien creat, el llibre va creixent a les últimes pàgines i, al final, deixa un cert regust agradable als llavis. Sobretot quan Kerouac, fent de Kerouac, tanca el llibre dient: “and I go home having lost her love. And write this book.” (93)

Un exercici d’exorcisme d’un amor intens perdut. El retrat d’una època viscuda intensament. I aquest és un dels mèrits indiscutibles d’aquest llibre.
____________
Jack Kerouac, The Subterraneans (Penguin)
començat_ 29/09/12  /  acabat_ 21/10/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada