Body sushi, Francesc Meseguer

Ostres.
Fa dos dies desconeixia l'existència d'en Francesc Meseguer. Arran de l'obra d'en Carnevali, més aviat de la coincidència temporal en l'any de programació al TNC, vaig llegir el seu nom per primera vegada i no en vaig fer gaire més cas.
Ara, he trobat aquest text entre les obres confinades que el Coronavirus ens fa arribar, el mateix que acompanyava al d'en Carnevalli aquella temporada del 16/17 del TNC i m'ha agradat. I això em passa poques vegades.
La força de les seves paraules, la cruesa que s'amaga rere les seves frases curtes, la tristesa perenne que ressegueix el text ("el teu impuls vital des que vas néixer i per sempre/és un desig/frustrat/per morir") i la contundència de l'últim capítol...

En un principi, la Sònia treu ferro al món del teatre, treu importància a la feina dels actors i a la dels autors i s'agraeix que ho faci. Ja n'estem farts de tanta fatxenderia i estrelleta. N'estem farts d'ínfules de superioritat i d'egos inacabables. Però també m'adono que aquest mecanisme de crítica del fet de fer teatre mentre, de fet, s'està fent teatre, és el mateix que em grinyolava als Insults al públic d'en Handke. Vull dir que el joc està bé per qüestionar la realitat de l'acte (les expectatives en el cas d'en Handke, l'emmascarament, o el "maquillatge" com ell mateix diu, en el cas d'en Meseguer) sempre i quan n'acceptem les seves regles tramposes. I en aquest cas, les accepto.
Em deixo enganyar i m'agrada veure com interactuen aquest Albert i aquesta Sònia, aquests dos prototipus d'individus estàndards que tant bé em representen.
Potser perquè parlen de tot i de res.
Potser perquè diuen allò que vull sentir.
Potser perquè compartim masses coses.

Sigui com sigui, una grata sorpresa. Encantat d'haver-te trobat, Francesc Meseguer.
_____________
Francesc Meseguer, Body sushi (Arola Editors)
començat_ 13/4/20 //  acabat_ 13/4/20

Pronòstics, Peter Handke

Seguint, potser, el camí delimitat a Insults al públic, Handke ens ofereix un llistat de certeses que ens empenyen a ser conscients de la realitat que ens envolta. Un llistat de tota mena d’elements (pedres, rius, muntanyes...), animals, fenòmens (pluja, plenamar...) que ens assegura que seran ells mateixos. 

Tal i com Wittgenstein obria el Tractatus afirmant-nos que el món és tot el que s’escau, Handke ens diu, o fa un pronòstic, si hem de deixar-nos guiar pel títol, que demà aquest nou dia “qualsevol” que ha d’arribar, tot serà com avui i cada cosa farà allò que la caracteritza. D’acord. Però, i si Hume tenia raó i resulta que no ens podem guiar pel passat ni per la repetició d’uns fets per predir el què ens depara el futur? És a dir, i si demà no surt el sol? Doncs el pronòstic d’en Handke quedaria únicament en això, un pronòstic que mai s’ha arribat a realitzar, una teorització sobre un futurible que, com tants d’altres, no s’ha produït. Un joc més per passar l'estona mentre esperem allò que no volem que arribi.

_____________

Peter Handke, Pronòstics (Institut del teatre)

començat_ 3/2/18  //  acabat_ 3/2/18

Autoacusació, Peter Handke

Si miréssim enrere, si féssim un petit resum de tot allò que considerem (personalment o per injerències socials) que és dolent, ens adonaríem que la llista podria no tenir límit. I això, en certa mesura, és el que realitza Handke: un llistat, cínic en general, murri i rebel constantment, de totes les coses que s’acusa d’haver fet. I fixem-nos que diu “autoacusació” i no “confessió”, és a dir, exposa allò que ha fet, s’acusa dels actes, però no se’n sent culpable ni en demana perdó. I això és el més interessant. Així com també és interessant jugar a veure quants elements susceptibles d’acusació compartim i, segurament, que en sortiran un munt. Molts, moltíssims. Però així, per remarcar-ne un a tall d’exemple: “només he cregut en les tres persones de la gramàtica. M’he persuadit que no hi ha un Ésser Suprem a fi de no haver-lo de témer.”

___________

Peter Handke, Autoacusació (Institut del teatre)

començat_ 4/2/18  //  acabat_ 6/2/18 

Insults al públic, Peter Handke

Hi va haver una època en què les editorials acceptaven frases quilomètriques, inacabables. Frases compostes de subordinades dintre de subordinades amb juxtaposades i coordinades entrevessades. Frases que, de ser pronunciades en veu alta, deixarien sense esma a més d’un i que, llegides, reclamen d’una atenció extrema del lector per arribar a entendre-les. Hi va haver una època que, quan llegíem, llegíem. Sense entrellucades al mòbil, no fos cas que tinguéssim algun nou “m’agrada” o, joia d’entre les joies, un nou seguidor! Clar que la frase que obre el pròleg d’en Ricard Salvat és completament innecessària, hiperbòlica i fàcilment (necessàriament?) fragmentable. Una frase d’aquelles que fa que més d’un deixi el llibre davant l’abisme de l’esforç que ens espera. Però resulta interessant en tant que reflex d’una època morta: “Peter Handke, l’home del veritable teatre experimental alemany, del retorn al subjectivisme, la persona que més pregonament ha investigat sobre el llenguatge teatral de la segona meitat del segle XX, el màxim exponent de l’anomenada “neo-avantguarda”, el creador verbal que millor ha denunciat, amb reiteració gairebé obsessiva, els condicionaments que les paraules del “sistema” o de l’engranatge (paraula estimada per Jean Paul Sartre) exerceixen sobre els components de la societat dels individus, va néixer el dia 6 de desembre de 1942 a Griffen-Kärnten (Àustria)”. I no cal dir res més.

“En aquestes peces parlades no pot haver-hi acció”, afirma Handke a les “observacions respecte a les meves obres parlades”, i afegeix, “perquè una acció a l’escena fóra només la imatge d’una altra acció”. I aquest és el gran dilema persistent davant les peces pròpies. O, més ben dit, l’equilibri que busco, la predominància de la paraula davant l’acció, que es converteix també en la crítica recurrent que reben les meves escenificacions: “és que no passa res!” quan, en realitat, hi “passen” tantes coses que és gairebé impossible escollir un sol tema o una sola trama que expliqui l’obra. Perdó que segueixi parlant de mi però és que després de l’estrena de Els gronxadors a Nova York, va aparèixer un article que identificava gairebé una cinquantena de temes abordats a l’obra. I no exagerava.

Molt ben creada l’atmosfera prèvia a l’aixecament del teló, com crea expectatives generant sorolls falsos d’escenografia, utilitzant –i abusant de- els element característics del teatre. Posant, de fet, una altra posada en escena. I tot per oferir quelcom inesperat: “vosaltres heu esperat alguna altra cosa”.

Handke juga intel·ligentment amb les expectatives dels espectadors. Sap que, en tant que espectadors, esperen esdevenir elements passius d’un espectacle, esperen rebre estímuls, observar un temps, una acció diferents, creats... però en el fons, no rebran res d’això sinó només paraules. Clar que ens enganya, per molt que proclami que no ens ofereix res, en realitat, pel fet d’estar escrit, pel fet de ser repetit per uns actors nit rere nit, el que ens ofereix és tan artificial com una obra clàssica. Però això no li ho diem. Perquè, d’entrada, el trencament és evident. El xoc damunt l’espectador brutal. El canvi de paradigma, gairebé kuhnià.

I al final sobresurt la idea de l’insult com a l’element que fa despertar al públic, que el fa passar d’un element passiu, un observador inanimat, a una entitat activa. Potser la traducció catalana dels insults peca d’academicista, del què en Pau Vallvé denunciava amb el seu àlter ego Estanislau Verdet, per arribar a produir l’efecte desitjat, però preserva, en part, el seu interès.

_____________

Peter Handke, Insults al públic (Institut del teatre)

començat_ 17/1/18  // acabat_ 3/2/18