Insults al públic, Peter Handke

Hi va haver una època en què les editorials acceptaven frases quilomètriques, inacabables. Frases compostes de subordinades dintre de subordinades amb juxtaposades i coordinades entrevessades. Frases que, de ser pronunciades en veu alta, deixarien sense esma a més d’un i que, llegides, reclamen d’una atenció extrema del lector per arribar a entendre-les. Hi va haver una època que, quan llegíem, llegíem. Sense entrellucades al mòbil, no fos cas que tinguéssim algun nou “m’agrada” o, joia d’entre les joies, un nou seguidor! Clar que la frase que obre el pròleg d’en Ricard Salvat és completament innecessària, hiperbòlica i fàcilment (necessàriament?) fragmentable. Una frase d’aquelles que fa que més d’un deixi el llibre davant l’abisme de l’esforç que ens espera. Però resulta interessant en tant que reflex d’una època morta: “Peter Handke, l’home del veritable teatre experimental alemany, del retorn al subjectivisme, la persona que més pregonament ha investigat sobre el llenguatge teatral de la segona meitat del segle XX, el màxim exponent de l’anomenada “neo-avantguarda”, el creador verbal que millor ha denunciat, amb reiteració gairebé obsessiva, els condicionaments que les paraules del “sistema” o de l’engranatge (paraula estimada per Jean Paul Sartre) exerceixen sobre els components de la societat dels individus, va néixer el dia 6 de desembre de 1942 a Griffen-Kärnten (Àustria)”. I no cal dir res més.

“En aquestes peces parlades no pot haver-hi acció”, afirma Handke a les “observacions respecte a les meves obres parlades”, i afegeix, “perquè una acció a l’escena fóra només la imatge d’una altra acció”. I aquest és el gran dilema persistent davant les peces pròpies. O, més ben dit, l’equilibri que busco, la predominància de la paraula davant l’acció, que es converteix també en la crítica recurrent que reben les meves escenificacions: “és que no passa res!” quan, en realitat, hi “passen” tantes coses que és gairebé impossible escollir un sol tema o una sola trama que expliqui l’obra. Perdó que segueixi parlant de mi però és que després de l’estrena de Els gronxadors a Nova York, va aparèixer un article que identificava gairebé una cinquantena de temes abordats a l’obra. I no exagerava.

Molt ben creada l’atmosfera prèvia a l’aixecament del teló, com crea expectatives generant sorolls falsos d’escenografia, utilitzant –i abusant de- els element característics del teatre. Posant, de fet, una altra posada en escena. I tot per oferir quelcom inesperat: “vosaltres heu esperat alguna altra cosa”.

Handke juga intel·ligentment amb les expectatives dels espectadors. Sap que, en tant que espectadors, esperen esdevenir elements passius d’un espectacle, esperen rebre estímuls, observar un temps, una acció diferents, creats... però en el fons, no rebran res d’això sinó només paraules. Clar que ens enganya, per molt que proclami que no ens ofereix res, en realitat, pel fet d’estar escrit, pel fet de ser repetit per uns actors nit rere nit, el que ens ofereix és tan artificial com una obra clàssica. Però això no li ho diem. Perquè, d’entrada, el trencament és evident. El xoc damunt l’espectador brutal. El canvi de paradigma, gairebé kuhnià.

I al final sobresurt la idea de l’insult com a l’element que fa despertar al públic, que el fa passar d’un element passiu, un observador inanimat, a una entitat activa. Potser la traducció catalana dels insults peca d’academicista, del què en Pau Vallvé denunciava amb el seu àlter ego Estanislau Verdet, per arribar a produir l’efecte desitjat, però preserva, en part, el seu interès.

_____________

Peter Handke, Insults al públic (Institut del teatre)

començat_ 17/1/18  // acabat_ 3/2/18