2666, Roberto Bolaño

La prosa d’en Bolaño és agraïda. De frases llargues, amb múltiples subordinades i gran riquesa lèxica que són un plaer visual i auditiu. Ressonen els grans de la literatura sud-americana: Borges, Cortázar, García Márquez... i, mica en mica, ens introdueix a la història dels quatre protagonistes enamorats de la narrativa de l’Archimboldi, un escriptor alemany desconegut a qui ells contribueixen a ressuscitar de l’oblit, però no a portar-lo a la llum pública perquè ell, malgrat estar nominat pel Nobel, es manté reclòs, allunyat del món.

Però s’acaba La part dels crítics i abandonem aquests personatges interessants que ens han atret, primer, per la seva faceta d’intel·lectuals, però després, i sobretot, per la seva faceta d’humans. És a dir, de persones amb defectes, dubtes, neguits i propensos a cometre errors. Acabem el que seria el primer dels llibres independents que Bolaño va especificar que s’editessin així però que d’altres decidiren obviar les seves decisions i publicar-ho com a un únic volum. Una vegada més, les opinions dels morts no importen massa davant les decisions econòmiques. Passem, però, a La part d’Amalfitano. Aquest personatge secundari, professor de literatura afincat a Santa Teresa, on fa de guia als crítics. Coneixem una mica més la seva vida, la seva relació amb Barcelona i com la seva dona l’abandona a ell i a la seva filla. Coneixem el seu malestar vital, la buidor que sent un cop es trasllada a Santa Teresa, la por vers la ciutat però, sobretot, vers la seva pròpia persona.

 “Lo inútil se impone no como calidad de vida sino como moda o distintivo de classe, y tanto la moda como los distintivos de clase necesitan admiración, pleitesía.”

A La part de Fate, Bolaño segueix teixint la història a través dels múltiples personatges. Ara és el torn del periodista afro-americà Fate, especialitzat en política però que, les circumstàncies, l’envien a la ciutat de Santa Teresa a cobrir un combat de boxa entre un americà i un mexicà. No cal dir que el combat no té color i el mexicà cau al primer cop de puny tal i com era d’esperar, però això no ens interessa, l’important és el món fosc ple de mirades ambigües i assassinats que es troba el periodista. L’important és que després del combat acaba coneguent a la Rosa Amalfitano, la filla de l’Oscar Amalfitano, i la salva d’un grup perillós i fugen de la ciutat amb una altra periodista que s’està jugant la vida investigant els assassinats de dones que es produeixen constantment a Santa Teresa.

Bolaño, hàbilment, ha canviat l’estil i la temàtica de l’obra, d’una elucubració teòrica amorosa sobre la figura de l’Archimboldi i les possibles relacions entre els crítics, cap a un cas d’intriga i assassinats, amb baralles, drogues i pistoles. I això ens porta a La part dels morts, un detallat recompte de totes les dones assassinades a la ciutat de Santa Teresa des del 1993 (i en són moltes), conjuntament amb la narració d’altres actes delictius, com les accions del Penitente. Un recull acurat de llocs on van ser trobats els cadàvers, com van ser assassinades i vexades les víctimes i com la policia intenta trobar els culpables.

“Siempre hay que hacer preguntas, y siempre hay que preguntarse el porqué de nuestras propias preguntas. ¿Y sabes por qué? Porque nuestras preguntas, al primer descuido, nos dirigen hacia lugares adonde no queremos ir.”

Una part, aquesta de les mortes, que acaba sent exagerada. Hi ha tantes víctimes, tantes descripcions, tants personatges que apareixen i desapareixen, que costa mantenir l’interès. Una llàstima perquè, fins aquest punt el llibre, el conjunt de llibres,  era realment interessant. Ara, una sensació d’estar llegint un diari sensacionalista s’apodera de mi.

“En este país siempre hemos confundido lucidez con terquedad, ¿no le parece? Creemos ser lúcidos, pero en realidad somos tercos.” Bolaño fa referència a Mèxic però és evident que aquesta idea també pot ser aplicada al nostre país.

“Uno cree que desde adentro puede mejorar algunas cosas. Primero tratas de mejorarlas desde afuera, luego crees que si estuvieras dentro las posibilidades reales de cambio serían mayores. Al menos uno cree que desde el interior va a tenir más libertad de acción. Falso.Hay cosas que no cambian ni desde afuera ni desde dentro.”

Aplicable, lògicament, a la política, a la frustració de voler canviar el sistema degenerat que ens toca patir prenent-ne part, participant de les votacions, confiant que el nostre vot servirà d’alguna cosa, que la nostra veu serà escoltada i apreciada per algú; entrant en formacions polítiques, en ajuntaments i governs intentant canviar les circumstàncies des de dintre només per descobrir-nos tant o més lligat de mans que els altres... però també en molts d’altres aspectes de la nostra vida. Com, per exemple, i un que em toca directament sense haver-lo buscat mai, l’educació. La de vegades que he intentat modificar el sistema educatiu a les classes que m’he vist obligat a impartir! Quasi tantes com les vegades que m’han cridat al despatx del director/a de torn per recriminar-me la meva actuació.

Afortunadament, després de desenes de descripcions d’assassinats, Bolaño comença a intercalar-hi altres històries, com les declaracions des de la presó d’en Haas, la llarga conversa entre la diputada Esquivel i el periodista, la visita de l’expert americà Kessler per ajudar a esbrinar els casos... que faciliten una mica més la lectura. Però tot i això, l’excés d’informació i dades fan que aquesta part del llibre sigui la més feixuga de totes. Per sort, comença una nova part, La part d’Archimboldi.

“Los cristianos nos masturbamos pero no nos suicidamos.”

Una part on, per fi, coneixem a l’Archimboldi a qui pràcticament ja havíem oblidat entre tants cadàvers. Una part on se’ns explica la seva transformació, de Reiter, un alemany que va acabar a la guerra i en un camp de presoners alemanys, a l’escriptor Archimboldi. Un viatge molt més interessant que el de l’anterior part, ple de múltiples personatges secundaris però igualment importants, que conformen el caràcter de l’escriptor.

 “La lectura es placer y alegria de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.”

I Bolaño sembla allargar-nos discretament una mà i acabar de tancar l’enteranyinat cercle en aquest últim capítol. Perquè no només coneixem al misteriós Archimboldi, descobrim com va començar a publicar i quina vida va tenir (el misteri que són incapaços de desvetllar els crítics de la primera part), sinó que a més coneixem a la seva germana i entenem la relació, i importància, de la ciutat de Santa Teresa en el llibre. Un final d’agrair que et provoca múltiples moments d’aquells de connexions d’idees i personatges i que fan que, malgrat l’obertura intencionada del llibre, la seva immensitat a vegades inabastable, en sortim amb una certa sensació de final.

_______________

Roberto Bolaño, 2666 (Anagrama)

començat_ 30/07/16  /  acabat_ 15/11/16