Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

Lanark, Alasdair Gray

Començant la història en un pub depriment (on si no podia començar qualsevol història digna de ser explicada a Escòcia?), ben aviat destaquen l'Sludden, un personatge volcat a l'hedonisme extrem, al gaudi i als excessos, i en Lanark, el nostre protagonista que es mostra més prudent, més moderat, no feliç, sinó simplement satisfet.

"Art is the only work open to people who can't get along with others and still want to be special." 

"If a writer doesn't enjoy words for their own sake how can the reader enjoy them?" 

"Why should we even try to be human if we are going to die?"

Aquestes són algunes de les reflexions que comparteix l'Sludden amb el seu grup d'amics de l'Elite Bunch, un grup de joves artistes de pensament liberal conduïts pel plaer. Però ben aviat apareix el primer canvi a la novel·la. Gray ja ens havia mostrat, només d'entrada començant pel llibre 3 per després passar a l'1, que aquest llibre no segueix altres regles que les seves pròpies, per això no hauria de sorprendre tant el gir al metaforisme/realisme màgic/món fantàstic que ja ens havia estat introduït en el pròleg, però tot i això ho fa. I molt. Acostumat a les dones que estan estenent la roba i surten volant en el Macondo de Gabriel García Márquez o als rabins amb múltiples poders dels contes d'Steve Stern, ara els homes que es transformen en dragons, en salamandres que esclaten, en éssers no identificats i submóns sota terra sense llum solar ni vida real on les persones s'alimenten d'altres persones... aquest gir em sobrepassa. Són metàfores del pou sense fons, la deshumanització i abús de la humanitat que és la guerra (en aquest cas la segona guerra mundia lque és directament al·ludida)? O s'hi han de llegir molts més símbols i misteris que el desconeixement de la simbologia de l'autor no em permet desxifrar?

"Life for most women is just that, a performance in a male sex fantasy." Es queixa la pacient del recentment nombrat (i totalment incompetent) doctor Lanark. "The stupid ones don't notice, they've been trained for it since they were babies, so they're happy." I tot i que potser "felices" és una paraula excessivament optimista, sí que es pot afirmar que moltes dones semblen sentir-se satisfetes en la seva condició d'ornament (sexual o no) del gènere masculí. Així han estat educates i així estan educant a les seves filles.

"We can't understand ourselves, how can we understand others?"

Gray dibuixa el contrast idealisme/realisme a través dels personatges d'en Thaw (aquest jove Lanark que creix a Glasgow) i del seu amic, en Coulter. Mentre en Thaw somia amb una vida millor, amb una feina que no sigui pròpiament feina en el sentit d'escarràs i resignació sinó un plaer i una satisfacció, en Coulter es resigna i accepta el camí que sembla que li toca seguir. Clar que es queixa i rondina (com fem tots nosaltres) però no fa res per canviar-ho (com fem tots nosaltres).

"Life becomes a habit. You get up, dress, eat go tae work, clock in etcetera etcetera automatically, and think about nothing but the pay packet on Friday and the booze-up last Saturday. Life's easy when you're a robot." El problema és quan no pots ser-ho.

L'obsessió d'en Thaw, ara estudiant d'art malaltís i prepotent (respecte al seu art), pel mural que està pintant a una església a punt de ser tancada, mostra la necessitat de les feines aparentment absurdes. Quan la seva vida sembla no tenir sentit, quan està ingressat a l'hospital per una malaltia respiratòria mig psicològica mig real, la possibilitat de dur a terme aquesta feina colossal el salva. No importa si aconsegueix evitar que l'església es tanqui gràcies al possible valor del seu mural, no importa que rebi crítiques negatives dels periodistes o que l'expulsin de l'escola d'art, tal i com ell afirma, està fent art, no un treball d'escola i això, en el fons, és pel què hauria de servir l'escola d'art.

"When a thing is perfect it is eternal" afirma en Thaw parlant del seu mural. "No government, no force, no God can make what has been not have been." I això, que sembla un axioma, en realitat és una fal·làcia. Com tan bé ho demostrava l'Orwell a 1984 o com tan bé ens ho demostren molts polítics actuals (tant els propis com els internationals) el passat és una de les coses més fàcils de manipular que hi ha. Només cal reiterar una mentida un cert nombre de vegades, re-escriure certes parts dels llibres d'història, i el passat ja ha estat modificat i fins i tot allò que va passar (per exemple el genocidi Armeni com es mostra tan clarament a The Armenian Question) en realitat sembla que no hagi passat mai. La misèria humana no respecte ni els límits temporals.

"War is just a violent way of doing what half the people do calmly in peacetime: using the other half for food, heat, machinery and sexual pleasure."

"Ours is an era of crumbling social values. This is the age of alienation and non-communication. The old morals and manners are passing away and the new lot haven't come in yet." O potser ja han arribat i el que passa és que el seu èmfasi no està en els valors històricament positius (empatia, respecte, bondat...) sinó en els negatius (egoisme, crueltat...). Potser quan Nietzsche va matar a Déu, també van morir amb ell tots els valors positius tradicionals. O potser no va fer falta i "la criatura" a la qual es refereix Alasdair Gray, aquest monstre-estat-capitalisme que s'ho menja tot i sempre té més gana, ja havia acabat feia temps amb tots els valors positius.

"Nobody is as crazy as a man who thinks he is important."

Gray afirma, tant dintre del llibre (en el capítol que en Lanark es troba amb en Nastler, l'alter ego del propi autor, que fa pensar inevitablement a la trobada del protagonista de Niebla amb el propi Unamuno), com al final a l'entrevista impresa que apareix en aquesta edició, que la seva intenció és la d'escriure una obra èpica. Que no en té prou amb una novel·la sinó que necessita incloure-ho tot. I, ceertament, així ho fa: ciència ficció, viatges místics i mítcs, Bildungsroman, auto-biografia, crítica política i social... un text que beu dels móns foscos i intricats de Kafka per mostrar l'odissea d'un individu que l'únic que vol és estimar i ser estimat. Un afany que es demostra ser totalment inútil en el nostre món més concentrat en l'economia i el poder que en aquestes bagatel·les supèrflues de les estimes.
_____________
Alasdair Gray, Lanark (Canongate)
començat_ 18/10/15  /  acabat_ 5/11/15

Boys don't cry, Victoria Szpunberg

Quan es llegeixen obres de teatre, les acotacions dels autors i dramaturgs recuperen el seu valor original que una versió escènica (és a dir, una relectura per part d'un director) potser els ha pres. Els autors ens poden parlar directament i dir com ells visualitzen l'obra, com l'interpreten i com els agradaria que es llegís. És en aquest sentit, que Victoria Szpunberg indica detalladament el temps d'acció de l'obra dient: "poco más de una hora, donde entra toda una noche, la proyección del pasado, la desfiguración del presente, y la falta de futuro." (1)

"¿Tú crees que con dos hijos aún se puede tener crisis existenciales?" (4)

Sándor Márai, a L'última trobada, tancava a dos antics amics en una vella mansió davant la llar de foc que s'anava apagant lentament mentre la nit passava i la seva amistat s'anava fonent. Aquí, Szpunberg ens planteja una situació semblant. Després de 27 anys d'amistat, en Walter i en Juanjo es queden tancats en el despatx d'aquest últim i la seva amistat es va desmuntant. Els records, els retrets, els canvis i les mentides han pogut més que l'amistat. Ja només quedes dos individus dolguts moguts per interessos propis: en Juanjo, polítics, en Walter, de ressuscitar la seva carrera teatral. Un començament interessant per un text que promet furgar sense miraments ni compassió els sentiments més amagats dels homes.

"¿Qué dirías si te estuviese hablando de una sociedad en la que no tienes que vender tu conocimiento porque tu conocimiento no es una mercancía? ¿Qué dirías si te estuviese hablando de una sociedad en la que tu conocimiento fuera realmente necesario y estimulante?" (29) Doncs et diria que o bé m'estàs enganyant, o bé t'estàs enganyant a tu mateix. Les utopies sempre es converteixen en distòpies. Ens ho han mostrat des de l'Orwell i en Bradbury a en Houellebecq. La història de la humanitat té un pes massa gran per poder seguir creient, encara, en el canvi. Només ens queden les petites revoltes, les petites victòries. Els somnis amb els ulls oberts que ens ajuden a creure que no tot està perdut. Encara.
__________________
Victoria Szpunberg, Boys don't cry (Dramática Latinoamericana - Celcit)
començat_ 14/05/15  /  acabat_ 14/05/15

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

La decadencia de la mentira, Oscar Wilde

Dos personatges, en Cyril i en Vivian, donen peu a Wilde a qüestionar-se el paper de l'art dins la humanitat i la seva relació (i també la nostra) amb la natura.

"Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro." S'avisa a la contraportada. I, mirant al nostre voltant, la sensació és que té tota la raó.

"La experiencia me dice" (5) comença en Vivian mostrant-se clarament empirista "que cuanto más estudiamos el Arte menos nos interesa la naturaleza. Lo que de veras nos enseña el Arte es la falta de plan en la Naturaleza, su curiosa tosquedad, su extraordinaria monotonía y su carácter absolutamente imperfecto." (5-6) L'art ens ha d'obrir els ulls i fer-nos veure que la natura, malgrat l'enlluernament que ens produeix per la seva immensitat i bellesa salvatge (que tant cantaven els romàntics) és, en el fons, imperfecte. I no només això, sinó que és la tasca de l'art intentar-la fer millor. Crear noves realitats.

"La Naturaleza tiene buenas intenciones, pero como ya dijo Aristóteles, es incapaz de hacerlas realidad." (6)

"Al aire libre uno se vuelve abstracto e impersonal, se pierde la individualidad." (7) I és curiós veure com, per Wilde, això és el més important, l'individu, l'egocentrisme.

"Yo no pretendo ser coherente, eso es cosa de los ignorantes y los doctrinarios, de personas insufribles que llevan sus principios hasta el amargo extremo de la acción, hasta la reductio ad absurdum de la política." (8) Afirma en Vivian quan, després d'haver criticar l'acte de pensar, diu que està escrivint un article i en Cyril li comenta que està fent allò mateix que critica. I ho fa. Malgrat que ell digui que no, malgrat que vulgui separar práctica de teoria, en el fons segueix pensant. Encara que només sigui en el sentit més cartesià de res cogitans.

L'humor fi i la ironia d'Oscar Wilde s'escampen pel damunt de cada frase, cada comentari. Al principi, especialment en els comentaris del cínic Vivian, aquest Sòcrates dialèctic que és interpelat per en Cyrian. Perquè no es poden negar les similituds amb un diàleg platònic: les trampes de la conversa modificada a voluntat perquè l'interlocutor digui, precisament, allò que l'autor vol sentir per deixar que el personatge teòric exposi les seves idees.

Idea molt interessant (que convindria explotar, tant fictíciament com a la realitat): "el club de los Hedonistas Fatigados." (10) Un club que té, com un dels seus objectius, avorrir-se. No cal dir que molts en formem part sense haver-ne demanat mai la inscripció.

"En la actualidad, mientras que escribir poesía se ha vuelto una nada demasiado común y convendría desalentar a los poetas en lo posible, la moda de mentir ha caído casi en el oprobio." (13) Aquest és l'argument de l'article que està escrivint en Vivian. Aquesta és la tesi del seu pensament: la societat mata la mentida i cau en "el desconsiderado hábito de la exactitud". (14) I no pensem que la mentida està salvada perquè els polítics la preserven, aquest comentari ja el fa en Cyril i en Vivian li mostra ràpidament que els polítics només tergiversen les coses, però no menteixen. Mentir és quelcom molt diferent. Doncs a veure què serà això de mentir que tant s'ha de preservar.

"Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra." (14)

Wilde fa una repassada dels literats internacionals més reconeguts i es queixa del seu verisme predominant: "doctor Jeckyll se parece peligrosamente a un experimento extraído de la revista médica The Lancet." (15), Guy de Maupassant "despoja a la vida de los pocos harapos que todavía la cubren para mostrarnos llagas repugnantes y heridas purulentas." (17); "la indignación moral que Zola provoca en nuestra época no nos inspira la menor simpatía; se trata sencillamente de la indignación de Tartufo al ser desenmascarado." (18) I afegeix: els personatges de Zola "tienen vicios anodinos y virtudes más anodinas aún. La crónica de sus vidas carece del menor interés. ¿A quién le importa lo que les ocurra?" (18) A vegades, amb les biografíes passa el mateix: per moltes peripècies que hagi pogut experimentar un individu, a qui li importa què ha fet? A què és degut aquest vouyeurisme exacerbat que atrapa a tanta gent, sobretot a mesura que es fan grans? És, potser, perquè miren amb enveja les vides que ja han acceptat que ells no podran tenir?

"Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores." (18-9) Totalment en contra. Calen aquests relats de les classes inferiors per cridar l'atenció sobre les seves realitats volgudament camuflades. Calen Orwells, Tressells i demés per destapar les vergonyes del sistema. I si a més ho fan de manera atractiva, doncs millor.

L'art entès com a creació pura: "si un novelista comete la vileza de tomar sus personajes de la vida al menos debería fingir que son creaciones y no jactarse de que sean copias." (19)

"La pura modernidad de la forma siempre implica una vulgarización en cierto sentido y no puede ser de otro modo." (24)

"Si no es posible disfrutar la lectura de un libro una y otra vez, mejor sería no haberlo leído jamás." (26)

"El propósito del mentiroso no es otro que seducir, deleitar, dar placer." (37) I afegeix: "él es el auténtico pilar de la sociedad civilizada y sin él una cena de gala, incluso en las mansiones más encumbradas, resulta tan aburrida como una conferencia en la Royal Society." (37) El mentider com l'individu que ens allunya de l'avorriment, de la monotonia i la lletjor de les nostres vides. El mentider com un símbol d'allò més elevat de la societat, entesa aquí com a creació humana, com a artifici generat a voluntat.

"La Vida imita al Arte más de lo que el Arte imita a la Vida." (41)

"La literatura se anticipa siempre a la Vida: no la copia, la moldea a su conveniencia." (45) En aquest sentit, afirma que "el siglo XIX es en gran parte un invento de Balzac." (45)

La natura "es una creación nuestra y cobra vida en nuestros cerebros. Las cosas existen porque las vemos, y lo que vemos o cómo lo vemos depende de las artes que han influido en nosotros." (52) I amb això sí que hi estic totalment d'acord. Allò que observem no existeix més enllà de la nostra percepció o, dit d'altra manera, de la nostra manera de percebre-ho. Som nosaltres qui tracem horitzons al mar per separar el cel de l'oceà perquè ja d'entrada ens hem entretingut a dividir cel i oceà.

"El ser humano puede creer en lo imposible, pero nunca en lo improbable." (63) Les nostres estructures mentales ens imposibiliten de concebre allò que no és probable, els nostres mecanismes racionals s'hi oposen fervorosament. Però, davant d'allò impossible, sentim una clara preferència.

Les doctrines de la mentida que hauríem de seguir per viure en un món millor:
1. "El arte únicamente se expresa a sí mismo." (66)
2. "Todo el arte malo surge de volver a la Vida y la Naturaleza y erigirlas en ideales." (67)
3. "La Vida imita al Arte mucho más de lo que el Arte imita la Vida." (68)

Un recull interessant i divertit de reflexions i crítiques a la concepció més clàssica de l'art realista. Un opuscle que sí que ha valgut la pena llegir una vegada perquè segurament serà rellegit moltes més.
____________
Oscar Wilde, La decadencia de la mentira (Acantilado)
començat_ 10/02/15 /  acabat_ 12/02/15

Armenians, William Saroyan

Pot un mossèn mostrar-se neutral en els seus sermons en un moment que els armenis estan sent aniquilats? "Is there such a thing as neutrality?" (59) pregunta Kasparian. I segurament la resposta és que no. El fet de no dir res en els sermons al respecte del genocidi de la pròpia gent és prendre una postura. Parlar-ne és prendre'n una altra de diferent.

El gran dubte dels immigrants que temen perdre la identitat a causa de l'assimilació al lloc on s'han exiliat. O que ho fan voluntàriament i són acusats de fer-ho i recordats que la seva cultura pot extingir-se si no es preserva.
Dilemes polítics entre un grup de religiosos que comparteixen el fet de ser cristians, tot i entendre-ho de maneres diferents.

"MOUSH: Why are you sitting here playing cards when Armenia is bleeding from its terrible wounds? 

KNADJIAN: Well, we are having a short rest before returning to our sorrow about Armenia." (68)

El segon acte, ubicat en un bar armeni a Amèrica, mostra els conflictes entre les diferents visions d'Armènia i les maneres d'ajudar el país. Com el religiós apel·la a Déu, el científic a la raó, el granger a l'acció... discussions entre persones d'un mateix país que volen el mateix i que ens mostra com, davant les batalles, mentre uns discuteixen, els altres ocupen el poder. Com tan bé va mostrar Orwell a Homenatge a Catalunya. "We cannot speak to one another in a meaningful way, every one of us is a leader, a general of the army, a king, a president, the greatest thinker of all time, and so on and so forth. This is the curse of the Armenian race. We are a nation of great men." (81)

"We are sorry not for Armenia but for the human race." (79)

Però al final, molta xerrera i poca acció. Com passa sempre.
___________
William Saroyan, Armenians (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia university press)
començat_ 23/09/14  /  acabat_ 24/09/14

La otra muerte, Jorge Luis Borges

A la recerca de qui va ser Pedro Damián, el narrador es troba amb versions tan contradictòries, amb opinions tan contraposades i, sobretot, amb la seva mort a dues batalles i dos anys diferents, que no sap què pensar. El passat és modificable, tant el personal com el col·lectiu. Això ho sap tothom. Ho hem experimentat a través de règims polítics i brillants peces literàries com 1984 d'Orwell. Aquí, però, el narrador es planteja si aquesta contradicció física pot ser obra divina, si "Dios puede efectuar que no haya sido lo que alguna vez fue" (90) És a dir, com es preguntaven els escolars, si és possible que Déu faci allò que és impossible. (Impossible per qui? clar. Perquè allò que sembla impossible per nosaltres, per a una entitat amb tants atributs com se li atribueixen a Déu, la distinció possible/impossible potser està molt menys delimitada) I arriba a la conclusió que "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales." (91) Dos móns paral·lels, dues realitats possibles. I, comptat i debatut, la impossibilitat de saber què és real i què no del nostre passat i, per efecte, del nostre present.
_____________
Jorge Luis Borges, La otra muerte (dintre de El Aleph - Alianza Editorial)
començat_ 30/07/14  /  acabat_ 30/07/14

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano

Bon resum del principals temes del textos utòpics:

"1) el desenvolupament tecnocientífic i la seva influència en la construcció/destrucció de la societat, 2) l'educació, les estructures polítiques i els centres de poder a les societats utòpiques/distòpiques, 3) les diferents percepcions del sexe, la reproducció i la unitat familiar, 4) la visió de la vida, el procés d'envelliment i la noció de la mort, i 5) el buit provocat per l'ociositat de la societat perfecta." (48)

Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat. Des del primigènit Utopia de Thomas More (1516) a Clons, de Michael Marshall Smith (1996) passant pels móns futurs de Jules Verne, els viatges satírics de Jonathan Swift, l'advertència genètica d'Aldous Huxley, l'apocalipsi de Pedrolo o les distòpies d'Orwell. Potser caldria haver-hi dedicat algunes línies més a cada text (o si més no a bastants d'ells) per donar una visió més profunda de cadascun d'ells perquè malgrat conèixer-ne alguns (o fins i tot aquella gent que els coneixin tots), els exemples específics ajuden a la comprensió. Potser ha primat l'enumeració sobre la reflexió, però malgrat tot, una bona introducció a les respostes creatives a l'evolució del món que ens envolta, les guerres, els descobriments tecnològics, la deshumanització, el capitalisme i, en temps més recents, "l'entropia, la Teoria del Caos, o el Principi d'Incertesa de Heisenberg" (66) Temes apassionants que encara han de donar molt més fruit en el món literari.
______________
Pere Gallardo-Torrano, Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari (dins de Entre la por i la esperança, Jordi Font-Agustí (coord.))
començat_ 25/04/14  /  acabat_ 26/04/14

Tecnociència i narrativa: notícia d'una vella amistat, Jordi Font-Agustí

La dicotomia ciència/lletres, com la majoria de realitats amb les que ens enfrontem diàriament, és arbitrària i convencional. És el producte del pas del temps i de la tradició. S'alimenta a més pel fet que l'evolució de la societat ha especialitzat als individus i aquells que tenen preferència (o predisposició) cap a una branca o una altra se'ls amputa pràcticament en la seva totalitat la que no ha estat escollida. No es veuen masses químics llegint Shakespeare. No hi ha gaires filòlegs apassionats per les partícules subatòmiques. Però no caldria que fos així. Segons Font-Agustí, "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic" (16) Una vegada més, resulta clar que convé qüestionar-nos les nostres creences. És possible que ens duem moltes sorpreses.

"L'home és home en tant que disposa de tecnologia" (16) Segur? Va ser la tecnologia i no la raó la que va diferenciar l'home dels animals? És a dir, l'home prehistòric va esdevenir tecnològic per atzar sense cap raonament previ?

"Per a cada necessitat metabòlica (alimentació, escalfament), l'home va generar una tecnologia (eines, habitatge), i quan va caldre un sistema de comunicació avançat que respongués a les necessitats de grups humans complexos, va generar la tecnologia que anomenem llenguatge" (16) Està clar que aquest text obliga a una definició àmplia del terme "tecnologia". Unes línies abans, Font-Agustí citava a Anaxàgores i Engels que identificaven l'home com l'individu que té mans ("l'home pensa perquè té mans" i "és per la mà que es va fer l'home"). M'hauria agradat veure com l'home primitiu utilitzava les mans per crear el llenguatge.

Mark Twain, a la seva novel·la Un ianqui a la cort del rei Artús, mostra una de les conseqüències més negatives de la tecnociència (i, per extensió, del capitalisme, de l'evolució, de la modernitat...): "mostra la tecnologia millorant les comunicacions, la producció, l'exèrcit i la higiene d'una comunitat, però fracassant en la resolució del que Twain considera el principal problema amb què es troba el seu heroi: una societat en què hom no pensa per si mateix." (29) És en aquest sentit que trobem la venerada trilogia que conformen 1984, d'Orwell, Un món feliç, de Huxley i Fahrenheit 451, de Bradbury. Retrats de societats molt evolucionades on els individus tenen prohibit pensar per ells mateixos.

Encertadíssim Antoine de Saint-Exupéry: "per abastar el món d'avui usem un llenguatge que fou establert per al món d'ahir. I ens sembla que la vida del passat respon millor a la nostra naturalesa per l'única raó que respon millor al nostre llenguatge." (38)

Segons Daniel Chandler, hi ha quatre pors al voltant de la tecnologia que el cinema i la literatura reflecteixen: "la por de saber massa, la por de perdre el control, la por de perdre les nostres ànimes i la por de ser suplantats." (39-40) És a dir, "Frankenstein de Shelley, the Machine Stops de Forster, Brave New World de Huxley i Erewhon de Butler respectivament" (40)

Enriquidora aproximació cronològica a la relació individu-tecnologia que detalla correctament com la societat afecta les creaciones literàries, com la tecnologia esdevé tema recurrent en els llibres arran de la primera i, sobretot, la segona, guerra mundial. És a dir, quan els monstres de la raó de Goya esdevenen entitats reals capaces de destruir-ho tot.
_______________
Jordi Font-Agustí, Tecnociència i narrativa: notícia d'una vella amistat - (dintre del recull Entre la por i l'esperança, Proa)
començat_ 24/04/14  /  acabat_ 25/04/14 

Sing Yer Heart Out for the Lads, Roy Williams

Típic escenari anglès de classe obrera: un pub.
Típics personatges de barri obrer londinenc: els components de l'equip de futbol local, els propietaris del pub, els adolescents negres malparlats...

Però no per ser típica (en el sentit de prototípica, estereotipada) l'obra perd interès. Aviat es presenten diferents sub-trames que desperten la curiositat: la relació entre la Gina, la filla del propietari i el seu fill adolescent que vol entrar en una banda de carrer; el passat, encara desconegut, entre la Gina i en Mark; el temor que els habituals del pub s'excedeixin mirant el partit de futbol i la nit acabi en batalla campal. Diferents fronts oberts i uns personatges que no es callen res. Ben bé com llegir el guió d'alguna de les pel·lícules de Ken Loach.

Aviat l'acció es concentra en el racisme. Malgrat estar blancs i negres junts al pub, el tracte entre ells és diferent. Aixó li ho vol fer veure en Mark al seu germà, però ell se sent tan ben acollit pels seus amics blancs (que en realitat el tenen com a mascota de l'equip de futbol) que no l'escolta.
El retrat d'una societat pretesament pulcra i educada que, a més, manté l'agressivitat a flor de pell: "teach you how to fight, then you can go back, sort 'em out" (55) és el que li diu en Jimmy al seu nét quan li han robat el telèfon i la jaqueta.

"Look at all the trouble we've got now, it's those fucking black kids from that state that are causing it all." (59) Protesta en Jimmy obviant que potser el problema rau en la pobresa i marginació d'aquests "black kids" i no en el color de la seva pell. Si no, per què no diu que els negres de la City són els causants de tots els problemes?

"Papers don't lie, love" (60) segueix pixant fora de text en Jimmy afirmant que si els diaris culpen de tot als negres i als immigrants serà que és veritat. Per sort, la Gina li respon el que qualsevol que hagi fullejat un The Sun o un Daily Mirror li pot dir: "They lie in a regular basis when it comes to the likes of you. Throw in a pair of tits and they've got you hypnotised." (60) Durant els anys escocesos, quantes vegades havia escoltat les diatribes dels diferents companys de feina sobre el mal que estaven provocant els estrangers al Regne Unit, les feines que prenien als autòctons, els robatoris i les aberracions que cometien. Això sí, sempre anava seguit d'un "no offence, mate" o bé d'un "but you're different". L'extrapolació de veure que l'existència d'un corb blanc fa que no tots els corbs siguin negres no la van fer mai.

"The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?" (87) Li pregunta l'Alan a en Mark. "Britain needs people like Lawrie to do the shit jobs. It can't have everyone bein a doctor or a lawyer, the economy would fall apart." (87) Arriben, doncs, a la conclusió inicial: no és qüestió de racisme, en el fons és qüestió de classisme: "give them the shit life, shit education, the works. And do you know who we are going to blame for not getting ahead? You. Why? Because you're different, because it's convenient, because it's easier to blame you than it is to think about what's really going on." (87) Veritat rera veritat. La incapacitatat (promoguda) del poble de pensar. La voluntat de tenir-lo adormit per evitar que s'adoni de quina vida té realment. I, si hi afegim una mica de racisme a la barreja, a sobre tenen un culpable per tots els seus mals. La qüestió és com trencar aquesta rutina. Com sortir d'aquesta espiral. O, tal i com es va trobar Marx o es lamentava Orwell, com fer que la classe obrera prengui consciència de la seva situació si només es preocupa de beure cervesa i mirar futbol?

I arriba l'explosió final. Les discussions, la pèrdua de papers... i en Mark, el bon negre, apareix mort al lavabo a mans d'en Glen. Al final, la nova generació, la que havia de superar l'odi que escup l'anterior, és la que no sap controlar-se i actua. I el curiós és que segurament molts dels habituals del pub diran que és culpa seva, potser fins i tot, que en Mark s'ho havia buscat pel fet de ser negre, vés a saber, però l'única que l'encerta és la Gina quan li retreu al seu pare la seva actitud sempre agressiva: "hard enuff for yu now, Dad?" (107) En altres paraules (en to reflexiu semblant al moment de lucidesa final de la pel·lícula Kids de Larry Clark): veieu què heu provocat amb tot l'odi i l'agressivitat que heu generat?
____________
Roy Williams, Sing Yer Heart Out for the Lads (Methuen)
començat_ 08/01/14  /  acabat_ 08/01/14

Els fets, Louis Althusser

Després d'haver llegit la detallada biografia que Althusser ofereix a L'avenir és llarg, resulta molt curiós (tot i que també perillós de ser reiteratiu) veure'n aquesta versió abreujada i molt més literària. Aquí, les anècdotes que ja coneixem gràcies a l'altre llibre són només enumerades sense entrar massa en detalls. Potser un lector que no conegui L'avenir és llarg no les podrà entendre tant però no per això deixarà de gaudir-les perquè estan escrites amb més gràcia.

Parlant de la relació dels seus pares (ell treballava, ella s'encarregava de la familia), Althusser afirma que "entre ells no es deien res, ni una paraula que pogués donar a entendre que s'estimaven." (379) I, encara una mica després afirma: "de ben segur que s'estimaven sense parlar-se mai, de la mateixa manera que la gent calla al caire de la mort i de la mar" (380) Per por davant l'avisme? La immensitat? Això no ho explica.

"Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors" (413) I tothom hauria de trobar una persona (o un llibre, o una pel·lícula, o una obra de teatre, o una cançó...) que li descobrís aquesta certesa tan gelosament guardada. Malgrat tot, malgrat els esforços organitzats i subvencionats, els anys d'anorreació i alienació, la obsolescència programada i el capitalisme ferotge, malgrat tot, encara es pot arribar a pensar de manera diferent.

"Estava de moda fer veure que menyspreaves a Sartre, que estava de moda" (421) Tendències que es repeteixen constantment al llarg de la història i que alguns volen utilitzar com a raonament per vanagloriar autors mediocres d'alta popularitat com, per exemple, Ken Follett. No és cert que no m'agradi (que no ens agradi, perquè no estic sol) perquè sigui famós i vulgui (vulguem) portar la contrària. No ens agrada perquè no es correspon a allò que jo (nosaltres) valoro (valorem) en un text literari.

Raonant sobre Marx, Althusser afirma que no "havia pas descobert una filosofia nova, del tipus del seu descobriment sobre les lleis que regeixen la lluita de classes, sinó que havia adoptat una posició en filosofia" (458) A més, "aquesta posició, en última instància, es basava en la seva posició teòrica de classe" (458-9) Però el més interessant és la deducció que n'extreu: "si era certa aquesta darrera proposició, això implicava que qualsevol filosofia (si més no, qualsevol que fos àmplia, i potser fins les filosofies més restringides) estava determinada, en definitiva, per la seva posició de classe; per tant, que la filosofia, en el seu conjunt, no era altra cosa, al capdavall, que lluita de classe dins de la teoria" (459) Una més que interessant deducció que comparteixo plenament. De fet, poc després Althusser afirma que, a més, la filosofia es relaciona amb l'Estat, "amb el poder de l'aparell d'Estat, de manera molt precisa amb la constitució, és a dir, amb la unificació, la sistematització de la ideologia dominant, peça clau de l'hegemonia ideològica de la classe en el poder" (459). És a dir, "que la filosofia dels filòsofs assumia aquest paper, el de contribuir a unificar en ideologia dominant, per a l'ús de la classe dominant i també de la classe dominada, els elements ideològicament contradictoris que tota classe dominant troba al seu davant o en contra seu en arribar al poder." (460) per això mateix "la classe dominant necessitava filòsofs professionals que treballessin en aquesta unificació" (460) I potser per això mateix decideixen enterrar la filosofia tan bon punt els filòsofs es rebel·len, com està passant avui en dia. O com els polítics temen que pugui arribar a passar i per això prenen les mesures preventives de reduir (i exterminar) les hores de filosofia obligatòries a secundària. Els resultats d'aquesta estratègia es començaran a veure en els propers anys. Malauradament, ja no hi haurà ningú amb un esperit crític prou format per a fer-ne cap valoració perquè l'Alzheimer els haurà abatut a tots. Haurem arribat definitivament a 1984.
_____________
Louis Althusser, Els fets (Ediciones Destino)
començat_ 27/12/13  /  acabat_ 03/01/14