The heart is a lonely hunter, Carson McCullers

Després de la densitat textual i conceptual d'en Pynchon (encara no he pogut acabar Gravity's rainbow, i potser mai ho faré), la prosa lenta d'en Walser va semblar un descans. Ara, les frases curtes i les poques ornamentes de McCullers, semblen un passeig vora el mar un torrid capvespre d'estiu. 

M'agrada el joc d'anar introduint els personatges lentament a mesura que van coincidint a l'espai i el temps. Una mica semblant, salvant les moltíssimes diferències, al joc proposat per Linklater a Slackers, el de seguir a un personatge una estona fins que es topa amb un altre i després seguim al segon personatge, com en una cursa de relleus.

"Don't you know you can't bring no nigger in a place where white men drink?" li pregunta un client del bar al borratxo d'en Blount. I la pregunta i prou ja fa feredat. Que en algun moment de la història algú pugui dir una cosa així (perquè existeix una prohibició real, clar, perquè hi ha un govern al darrere que ho legitima, no ho oblidem) m'esfereix. M'esfereix i em fa pensar en la merda de món que tenim. Perquè alguns aspectes han canviat, per descomptat, ara les lleis són més rebuscades i camuflades, però les prohibicions, restriccions, menyspreu o maltractes per raça, cultura o sexe persisteixen. Tant a l'orgullós occident (no oblideu mai que per molts britànics nosaltres som immigrants de baixa qualitat a qui poder trepitjar i insultar) com a l'Orient més altiu (a la Xina el racisme cap als estrangers està en auge, el patriotisme exacerbat que la covid ha generat i que el partit s'ha encarregat de promulgar, està causant estralls). 

"The mutual distrust between the men who were just awakened and those who were ending a long night gave everyone a feeling of estrangement."

Alguna vegada, poques la veritat perquè en general m'apretava més la son que la gana, quan era jove havia acabat en un bar de treballadors un diumenge pel matí i mentre jo acabava de matar la nit, ells començaven la jornada. I he de dir que bevien molta més cervesa i conyac i estaven molt més actius ells que no pas jo. 

"I don't believe in God any more than I do in Santa Claus"

 
I quina sorpresa tan agradable topar-me amb la solitud dels diferents personatges. La solitud del mut Singer, la solitud del borratxo, la solitud del propietari del bar, la solitud de la Mick la filla de la casa d'hostes, la solitud del doctor Copeland, que va voler projectar ideals en els seus fills i els va acabar foragitant, la solitud del pare de la Mick, que només busca a algú amb qui poder parlar una estona... Quin pes tan gran que comporta aquesta solitud al llibre. I que ben dibuixada. 

I una segona sorpresa és sentir parlar a en Jake, el borratxo del bar, sobre les injustícies socials i la pressió laboral. I retronen les paraules d'en Tressell a The ragged trousered philanthropists (l'última gran producció de Palamedes editorial) 

"Why was it that in cases of real love the one who is left does not more often follow the beloved by suicide?" 

Quan ens creiem tan moderns, trencadors, defensors de les llibertats i de les múltiples tendències vitals i sexuals, de sobte trobem una frase com "By nature all people are of both sexes", escrita abans de 1940 i, com a mínim, hauríem de sentir vergonya. Vergonya i admiració per l'autora. I després ja vindrà la tristesa de comprovar que no hem avançat massa en els últims 80 anys... 

La gran tristesa de la colonització/genocidi blanc en poques frases: "I will get to stand before Jesus with all my children and grandchildrens and great grandchildrens and kinfolks and friends and I say to him, 'Jesus Christ, us is all sad colored peoples.' And then he will place His holy hand upon our heads and straightaway us will be white as cotton" Perquè malauradament a vegades la víctima aspira a ser com el seu butxí perquè creu que estarà millor. Merda d'humanitat. 

"We are forced to sell our bodies so that we can eat and live. And the price which is given us for this is only enough so that we will have the strength to labor longer for the profits of others." 

I afegeix el Doctor Copeland en el seu discurs marxista de Nadal: "today we are not put up on the platforms and sold at the courthouse square. But we are forced to sell our strength, our time, our souls during almost every hour that we live. We have been freed from one kind of slavery only to be delivered into another." 

"He recalled the words he had used, and they seemed to fade and lose their strength. The words left unsaid were heavier on his heart." 

"The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

I finalment en Jake Blount té l'oportunitat d'exposar el seu raonament vital. Amb l'excusa de la visita al fill del metge Copeland, acaba parlant amb en Copeland que també està malalt i mostren tots els mals de la nostra societat. Com el món està governat per quatre empreses que exploten als demés. Com els pobres no estan millor que si fossin esclaus tot fent-los creure que són lliures. 

"The whole system of capitalistic democracy is rotten and corrupt. There remains only two roads ahead. One: fascism. Two : reform of the most revolutionary and permanent kind." 

I el llibre acaba amb un bonic epíleg en forma de dia a través del qual tanquem les diferents històries (ens acomiadem d'elles tancant el cercle de relleus del començament) i tots els personatges retornen a la solitud que, temporalment, havien aconseguit allunyar. 

____________
Carson McCullers, The heart is a lonely hunter
començat_ 29/07/21 // acabat_ 9/10/21

La decadencia de la mentira, Oscar Wilde

Dos personatges, en Cyril i en Vivian, donen peu a Wilde a qüestionar-se el paper de l'art dins la humanitat i la seva relació (i també la nostra) amb la natura.

"Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro." S'avisa a la contraportada. I, mirant al nostre voltant, la sensació és que té tota la raó.

"La experiencia me dice" (5) comença en Vivian mostrant-se clarament empirista "que cuanto más estudiamos el Arte menos nos interesa la naturaleza. Lo que de veras nos enseña el Arte es la falta de plan en la Naturaleza, su curiosa tosquedad, su extraordinaria monotonía y su carácter absolutamente imperfecto." (5-6) L'art ens ha d'obrir els ulls i fer-nos veure que la natura, malgrat l'enlluernament que ens produeix per la seva immensitat i bellesa salvatge (que tant cantaven els romàntics) és, en el fons, imperfecte. I no només això, sinó que és la tasca de l'art intentar-la fer millor. Crear noves realitats.

"La Naturaleza tiene buenas intenciones, pero como ya dijo Aristóteles, es incapaz de hacerlas realidad." (6)

"Al aire libre uno se vuelve abstracto e impersonal, se pierde la individualidad." (7) I és curiós veure com, per Wilde, això és el més important, l'individu, l'egocentrisme.

"Yo no pretendo ser coherente, eso es cosa de los ignorantes y los doctrinarios, de personas insufribles que llevan sus principios hasta el amargo extremo de la acción, hasta la reductio ad absurdum de la política." (8) Afirma en Vivian quan, després d'haver criticar l'acte de pensar, diu que està escrivint un article i en Cyril li comenta que està fent allò mateix que critica. I ho fa. Malgrat que ell digui que no, malgrat que vulgui separar práctica de teoria, en el fons segueix pensant. Encara que només sigui en el sentit més cartesià de res cogitans.

L'humor fi i la ironia d'Oscar Wilde s'escampen pel damunt de cada frase, cada comentari. Al principi, especialment en els comentaris del cínic Vivian, aquest Sòcrates dialèctic que és interpelat per en Cyrian. Perquè no es poden negar les similituds amb un diàleg platònic: les trampes de la conversa modificada a voluntat perquè l'interlocutor digui, precisament, allò que l'autor vol sentir per deixar que el personatge teòric exposi les seves idees.

Idea molt interessant (que convindria explotar, tant fictíciament com a la realitat): "el club de los Hedonistas Fatigados." (10) Un club que té, com un dels seus objectius, avorrir-se. No cal dir que molts en formem part sense haver-ne demanat mai la inscripció.

"En la actualidad, mientras que escribir poesía se ha vuelto una nada demasiado común y convendría desalentar a los poetas en lo posible, la moda de mentir ha caído casi en el oprobio." (13) Aquest és l'argument de l'article que està escrivint en Vivian. Aquesta és la tesi del seu pensament: la societat mata la mentida i cau en "el desconsiderado hábito de la exactitud". (14) I no pensem que la mentida està salvada perquè els polítics la preserven, aquest comentari ja el fa en Cyril i en Vivian li mostra ràpidament que els polítics només tergiversen les coses, però no menteixen. Mentir és quelcom molt diferent. Doncs a veure què serà això de mentir que tant s'ha de preservar.

"Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra." (14)

Wilde fa una repassada dels literats internacionals més reconeguts i es queixa del seu verisme predominant: "doctor Jeckyll se parece peligrosamente a un experimento extraído de la revista médica The Lancet." (15), Guy de Maupassant "despoja a la vida de los pocos harapos que todavía la cubren para mostrarnos llagas repugnantes y heridas purulentas." (17); "la indignación moral que Zola provoca en nuestra época no nos inspira la menor simpatía; se trata sencillamente de la indignación de Tartufo al ser desenmascarado." (18) I afegeix: els personatges de Zola "tienen vicios anodinos y virtudes más anodinas aún. La crónica de sus vidas carece del menor interés. ¿A quién le importa lo que les ocurra?" (18) A vegades, amb les biografíes passa el mateix: per moltes peripècies que hagi pogut experimentar un individu, a qui li importa què ha fet? A què és degut aquest vouyeurisme exacerbat que atrapa a tanta gent, sobretot a mesura que es fan grans? És, potser, perquè miren amb enveja les vides que ja han acceptat que ells no podran tenir?

"Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores." (18-9) Totalment en contra. Calen aquests relats de les classes inferiors per cridar l'atenció sobre les seves realitats volgudament camuflades. Calen Orwells, Tressells i demés per destapar les vergonyes del sistema. I si a més ho fan de manera atractiva, doncs millor.

L'art entès com a creació pura: "si un novelista comete la vileza de tomar sus personajes de la vida al menos debería fingir que son creaciones y no jactarse de que sean copias." (19)

"La pura modernidad de la forma siempre implica una vulgarización en cierto sentido y no puede ser de otro modo." (24)

"Si no es posible disfrutar la lectura de un libro una y otra vez, mejor sería no haberlo leído jamás." (26)

"El propósito del mentiroso no es otro que seducir, deleitar, dar placer." (37) I afegeix: "él es el auténtico pilar de la sociedad civilizada y sin él una cena de gala, incluso en las mansiones más encumbradas, resulta tan aburrida como una conferencia en la Royal Society." (37) El mentider com l'individu que ens allunya de l'avorriment, de la monotonia i la lletjor de les nostres vides. El mentider com un símbol d'allò més elevat de la societat, entesa aquí com a creació humana, com a artifici generat a voluntat.

"La Vida imita al Arte más de lo que el Arte imita a la Vida." (41)

"La literatura se anticipa siempre a la Vida: no la copia, la moldea a su conveniencia." (45) En aquest sentit, afirma que "el siglo XIX es en gran parte un invento de Balzac." (45)

La natura "es una creación nuestra y cobra vida en nuestros cerebros. Las cosas existen porque las vemos, y lo que vemos o cómo lo vemos depende de las artes que han influido en nosotros." (52) I amb això sí que hi estic totalment d'acord. Allò que observem no existeix més enllà de la nostra percepció o, dit d'altra manera, de la nostra manera de percebre-ho. Som nosaltres qui tracem horitzons al mar per separar el cel de l'oceà perquè ja d'entrada ens hem entretingut a dividir cel i oceà.

"El ser humano puede creer en lo imposible, pero nunca en lo improbable." (63) Les nostres estructures mentales ens imposibiliten de concebre allò que no és probable, els nostres mecanismes racionals s'hi oposen fervorosament. Però, davant d'allò impossible, sentim una clara preferència.

Les doctrines de la mentida que hauríem de seguir per viure en un món millor:
1. "El arte únicamente se expresa a sí mismo." (66)
2. "Todo el arte malo surge de volver a la Vida y la Naturaleza y erigirlas en ideales." (67)
3. "La Vida imita al Arte mucho más de lo que el Arte imita la Vida." (68)

Un recull interessant i divertit de reflexions i crítiques a la concepció més clàssica de l'art realista. Un opuscle que sí que ha valgut la pena llegir una vegada perquè segurament serà rellegit moltes més.
____________
Oscar Wilde, La decadencia de la mentira (Acantilado)
començat_ 10/02/15 /  acabat_ 12/02/15