Hotline, Elaine May

En un centre de trucades, en Ken espera nerviosament la seva primera trucada. No es tracta d'un centre de venda o d'atenció al client com a Call center de Marc Angelet, sinó d'un centre d'ajuda telefònica on la gent pot trucar per explicar els seus problemes i demanar ajuda.

Intercalada amb aquesta acció, coneixem a Dorothy, una dona amb voluntat de suïcidar-se que truca a informació telefònica per demanar el telèfon d'ajuda als suïcides. Està clar que aviat parlarà amb en Ken.

"It's amazing how much counselling is like Catholicism. You never know whether you're being a good Samaritan or committing the sin of pride." (43) El dubte sobre si realment existeixen els actes bondadosos o si, en realitat, actuem per una necessitat d'orgull. Les accions per deure o el deure com acció de Kant.

"I said she was an asshole and she was Puerto Rican. Just like you're an asshole and you're not Puerto Rican. see how that works?" (44-5) El dilema sobre el racisme present, fins i tot, en el moment de llegir aquest text en un tren de Barcelona a Tarragona.
Breument: un viatger d'origen marroquí no té bitllet. el revisor li diu que ha de pagar la multa o bé donar-li els documents d'identitat. El passatger s'hi nega, El revisor l'informa que haurà de baixar del tren. El passatger intenta pagar un bitllet senzill però no la multa. El revisor truca a seguretat. El tren s'atura a la següent estació, el revisor repeteix les seves opcions: multa, documentació o desembarcar el tren. L'home s'aixeca enfadat i baixa del tren insultant al revisor acusant-lo de racista. La raça havia influït realment en l'actuació del revisor? Segurament no. Fos com fos, mai està de més recordar les paraules d'Irène Némirovski: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors."

"After nothing happens for long enough you know that this is the nothing that is going to happen to you for the rest of your life so why stay around and watch it." (46)

El monòleg de la Dorothy discotint-se amb en Ken mostra un personatge interessant, agressiu, fart de la vida i d'aguantar bajanades. Un personatge cínic i directe que no accepta ninguna de les vanalitats de les converses telefòniques: "you see? You see what?... you're full of shit. I don't mean anything. And you don't see anything. I haven't told you the truth in ten minutes." (48) Moment catàrtic de fer callar a la persona de l'altra banda del telèfon que tots hem somiat en tenir cada vegada que ens hem enfrontat amb operadores d'empreses telefòniques o d'assegurances.

I al final està bé que May el deixi relativament obert perquè molts el veuran com un final feliç, on la Dorothy, malgrat haver ingerit les pastilles, es salva perquè l'ambulància arriba a temps; i d'altres el voldran veure com un final realista, en el qual la veu d'en Ken només serveix per acompanyar els últims instants de la Dorothy.
____________
Elaine May, Hotline (dintre de Death Defying Acts - Samuel French Inc.)
començat_ 21/09/14  /  acabat_ 21/09/14

Sing Yer Heart Out for the Lads, Roy Williams

Típic escenari anglès de classe obrera: un pub.
Típics personatges de barri obrer londinenc: els components de l'equip de futbol local, els propietaris del pub, els adolescents negres malparlats...

Però no per ser típica (en el sentit de prototípica, estereotipada) l'obra perd interès. Aviat es presenten diferents sub-trames que desperten la curiositat: la relació entre la Gina, la filla del propietari i el seu fill adolescent que vol entrar en una banda de carrer; el passat, encara desconegut, entre la Gina i en Mark; el temor que els habituals del pub s'excedeixin mirant el partit de futbol i la nit acabi en batalla campal. Diferents fronts oberts i uns personatges que no es callen res. Ben bé com llegir el guió d'alguna de les pel·lícules de Ken Loach.

Aviat l'acció es concentra en el racisme. Malgrat estar blancs i negres junts al pub, el tracte entre ells és diferent. Aixó li ho vol fer veure en Mark al seu germà, però ell se sent tan ben acollit pels seus amics blancs (que en realitat el tenen com a mascota de l'equip de futbol) que no l'escolta.
El retrat d'una societat pretesament pulcra i educada que, a més, manté l'agressivitat a flor de pell: "teach you how to fight, then you can go back, sort 'em out" (55) és el que li diu en Jimmy al seu nét quan li han robat el telèfon i la jaqueta.

"Look at all the trouble we've got now, it's those fucking black kids from that state that are causing it all." (59) Protesta en Jimmy obviant que potser el problema rau en la pobresa i marginació d'aquests "black kids" i no en el color de la seva pell. Si no, per què no diu que els negres de la City són els causants de tots els problemes?

"Papers don't lie, love" (60) segueix pixant fora de text en Jimmy afirmant que si els diaris culpen de tot als negres i als immigrants serà que és veritat. Per sort, la Gina li respon el que qualsevol que hagi fullejat un The Sun o un Daily Mirror li pot dir: "They lie in a regular basis when it comes to the likes of you. Throw in a pair of tits and they've got you hypnotised." (60) Durant els anys escocesos, quantes vegades havia escoltat les diatribes dels diferents companys de feina sobre el mal que estaven provocant els estrangers al Regne Unit, les feines que prenien als autòctons, els robatoris i les aberracions que cometien. Això sí, sempre anava seguit d'un "no offence, mate" o bé d'un "but you're different". L'extrapolació de veure que l'existència d'un corb blanc fa que no tots els corbs siguin negres no la van fer mai.

"The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?" (87) Li pregunta l'Alan a en Mark. "Britain needs people like Lawrie to do the shit jobs. It can't have everyone bein a doctor or a lawyer, the economy would fall apart." (87) Arriben, doncs, a la conclusió inicial: no és qüestió de racisme, en el fons és qüestió de classisme: "give them the shit life, shit education, the works. And do you know who we are going to blame for not getting ahead? You. Why? Because you're different, because it's convenient, because it's easier to blame you than it is to think about what's really going on." (87) Veritat rera veritat. La incapacitatat (promoguda) del poble de pensar. La voluntat de tenir-lo adormit per evitar que s'adoni de quina vida té realment. I, si hi afegim una mica de racisme a la barreja, a sobre tenen un culpable per tots els seus mals. La qüestió és com trencar aquesta rutina. Com sortir d'aquesta espiral. O, tal i com es va trobar Marx o es lamentava Orwell, com fer que la classe obrera prengui consciència de la seva situació si només es preocupa de beure cervesa i mirar futbol?

I arriba l'explosió final. Les discussions, la pèrdua de papers... i en Mark, el bon negre, apareix mort al lavabo a mans d'en Glen. Al final, la nova generació, la que havia de superar l'odi que escup l'anterior, és la que no sap controlar-se i actua. I el curiós és que segurament molts dels habituals del pub diran que és culpa seva, potser fins i tot, que en Mark s'ho havia buscat pel fet de ser negre, vés a saber, però l'única que l'encerta és la Gina quan li retreu al seu pare la seva actitud sempre agressiva: "hard enuff for yu now, Dad?" (107) En altres paraules (en to reflexiu semblant al moment de lucidesa final de la pel·lícula Kids de Larry Clark): veieu què heu provocat amb tot l'odi i l'agressivitat que heu generat?
____________
Roy Williams, Sing Yer Heart Out for the Lads (Methuen)
començat_ 08/01/14  /  acabat_ 08/01/14

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietzsche, Thomas Mann

 Lectura d’una introducció a un homenatge a Nietzsche. Un homenatge centrat en la música perquè Nietzsche n’era un gran aficionat. Ell “va diferenciar els que ell en deia “homes-ulls” i els que anomenava “homes-orelles” i, ell mateix, es considerava d’aquests darrers.” (136) A vegades jo també m’he sentit temptat de dividir el món en dos components. Mai, però, ho havia fet en referència a la música però sí en referència a les imatges i les paraules. És a dir, entre aquells que veuen el món i aquells que el llegeixen. Jo estic entre els darrers.

“El seu llenguatge és pura música i manifesta una finor interior d’oïda, un mestratge del sentit de la cadència, del compàs, del ritme de la frase.” (136) Ens diu Mann, tot afegint, “com, fins ara, no hi havien hagut exemples en la prosa alemanya i, probablement, en l’europea.” (136) Exagera, i n’és conscient. Perquè ell devia conèixer a Joyce i la seva fascinació pel llenguatge oral, per la musicalitat dels seus textos, els viaranys inexplorats als quals el van conduir en tantes ocasions. Però quan es tracta d’homenatjar a algú, la hipèrbole positiva, la reivindicació exagerada de les virtuts d’aquesta persona, s’accepta com a element constitutiu d’aquest registre literari.

Qui va ser Nietzsche per a Mann? “Un amic de la vida, un vident d’una humanitat superior, un guia per a l’avenir, un nestre de la superació per a tots nosaltres que ens ensenya a superar tot allò que ens enfronta amb la vida i el futur.” (138) I és curiós d’observar, aquí, aquesta exaltació de les qualitats nietzscheanes, les quals contrasten, tant en to com en mesura i contingut, amb les paraules que li dedicà a La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència. Allà ens mostrava un Nietzsche necessitat de defensa, acusat d’incitar al feixisme, a l’antisemitisme, al classisme, el racisme… i Mann s’encarregava de mostrar, o de fer veure, com totes aquelles acusacions eren fruit d’un mal entès, d’una lectura errònia dels seus texts, d’un creure’ns les seves paraules al peu de la lletra, en comptes d’interpretar-les com a màscares extremes utilitzades per a fer-nos obrir els ulls. Sí, allà defensava a una víctima. Aquí ensalça un heroi. Una mostra de la importància de contrastar la informació, de no acontentar-nos amb una sola opinió, sinó de seguir aprofundint i cercar múltiples perspectives si volem formar-nos-es una opinió fonamentada sobre un tema.

Bona manera de mostrar què feia Nietzsche: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.” (140)

“En una ocasió va escriure que no sabia com era possible mantenir separades la música i les llàgrimes.” (140) mostrant aquest component romàntic de l’època. Mostrant el sentimentalisme, l’emoció, l’encís per l’art. Mostrant que, malgrat tot, era humà.
___________

Thomas Mann, Introducció per a una festa musical dedicada a Nietzsche (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_ 4/02/12  /  acabat_ 4/02/12