Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15

Moby-Dick, Herman Melville

"As anyone encountering Moby-Dick for the first time will discover, it is a book that struggles to maintain its narrative drive against the impulse to digress and meditate and play." (XII) Se'ns adverteix a la introducció. Allunyant-se de l'encorsetament de la literatura, Melville juga amb les paraules i deixa que es configuring en ideees. "Melville's novel was, like Whitman's Leaves of Grass, a "language experiment" that struck many of its first readers as overwrought and bewildering." (XII).

"The act of paying is perhaps the most uncomfortable infliction that the two orchard thieves entailed upon us." (6)

Quan vaig llegir la versió teatral de Moby-Dick feta per en James Armstrong, un dels dubtes més recurrents que vaig tenir era sobre la veracitat de la seva versió, fins a quin punt el text havia estat preservat o modificat. El desconeixement del Moby-Dick original va deixar aquest dubte obert. Ara, començo a trobar les respostes quan veig que hi ha frases extretes, sense cap canvi, del text com aquesta que ja en el seu moment em va fascinar i que serveix tan bé per definir l'època, els personatges i els diferents conceptes de moral: "tomorrow's Sunday, and it would not do to be sellin' human heads about the streets when folks is goin' to church." (20) Tal i com vaig dir llavors: interessant mostra d'un "individu a qui no li preocupen les possibles connotacions ètiques que pugui tenir l'acte de vendre caps sinó el fet que pot ser que no en vengui cap el diumenge perquè la gent està més interessada en jugar al joc dels bons religiosos que pas en comprar caps com fan qualsevol altre dia."

"Better to sleep with a sober cannibal than a drunken Christian." (26)

"In this world, shipmates, sin that pays its way can travel freely, and without a passport; whereas Virtue, if a pauper, is stopped at all frontiers." (49) Vàlid llavors (1851) i vàlid encara ara: els diners no entenen de dilemes morals. Conseqüentment, qualsevol persona que viu únicament pels, i a través dels diners, tampoc. Hi ha errors que semblen perpetuar-se.

Després de 134 pàgines, apareix finalment el misteriós Ahab: "captain Ahab stood upon his quarter-deck" (134) i la impressió que en rep l'Ishmael és tan gran que es queda plantificat en el seu punt de vigilància. Un personatge estrany, d'aspecte ferotge que, quan més s'endinsen mar enllà, més estona passa a coberta fins al punt que amb prou feines baixa mai a la seva cabina. Potser perquè és gran i "old age is always wakeful; as if, the longer linked with life, the less man has to do with aught that looks like death." (137) Potser perquè és boig tal i com l'Stubb es planteja a la seva primera trobada amb ell. Sigui com sigui, és un personatge misteriós que no deixa a ningú indifferent.

"Any human thing supposed to be complete, must for that very reason infallibly be faulty." (147) Les creacions humanes i, per extensió, el coneixement humà, és incomplert per naturalesa. Pretendre altra cosa és enganyar-nos. La nostra incapacitat de creació o coneixement absolut radica en la temporalitat i la imperfecció de la nostra espècie. Pretendre saber una cosa del tot certa voldria dir que hem tantejat totes les possibles variants, tant les presents (ja difícils de tantejar per elles mateixes) com les passades i les futures, impossibles de tantejar per no-existents.

"God keep me from ever completing anything. This whole book is but a draught -nay, but the draught of a draught." (157) ens informa l'Ishmael fent referència a la classificiació de les balenes que ofereix en el capítol 32. Però aquesta mateixa proclamació sembla que podria ser pronunciada, també, pel propi Melville en referència a Moby-Dick. Més que un llibre complert, un esbós d'un esbós d'un conjunt de vides, d'una època. D'un país, fins i tot, s'hi ha volgut llegir...

"A laugh's the wisest, easiest answer to all that's queer." (186)

Després de molts capítols amb l'Ishmael com a únic narrador, Melville canvia de registre i cedeix la paraula (de moment, no el pensament intern) a múltiples personatges començant, com sembla ser de justícia, amb l'Ahab. Però allò que sorprèn més, és la manera teatral de fer-ho: les localitzacions són acotades entre parèntesi, el personatge que parla introduït en majúscules, talment com en un text dramàtic.

"There are certain queer times and occasions in this strange mixed affair we call life when a man takes this whole universe for a practical joke, though the wit thereof he but dimly discerns, and more than suspects that the joke is at nobody's expense but his own." (247)

"When on one side you hoist in Locke's head, you go over that way; but now, on the other side, hoist in Kant's and you come back again; but in very poor plight. Thus, some minds for ever keep trimming oat. Oh, ye foolish! throw all these thunder-heads overboard, and then you will float light and right." (357) Quan el pes de la cultura i la tradició ens atura, l'hem de llençar per la borda i seguir endavant per inciativa pròpia. Sense lligaments imposats ni pressions innecessàries.

Melville ofereix una curiosa interpretació del liberalisme (sense arribar-lo a nombrar) aplicant les lleis jurídiques per la caça de balenes. Existeixen només dues lleis: "I. A Fast-Fish belongs to the party fast to it. II. a Loose-Fish is fair game for anybody who can soonest catch it." (433) I pregunta: "What was America in 1492 but a Loose-Fish, in which Columbus struck the Spanish standard [...] What was Poland to the Czar? What Greece to the Turk? What India to England? What at last will Mexico be to the United States? All Loose-Fish." (435) Independentment de la gent que habitaven originàriament aquells indrets, es veu que segons les lleis de la caça de balenes, es pot justificar l'arribada a un lloc i apoderar-se'l. Encara que ja sigui d'algú altre. I segueix: "What are the Rights of Man and the Liberties of the World but Loose-Fish? [...] What is the great globe itself but a Loose-Fish?" (435) Tot està disponible, tot a punt per ser capturat pel primer que arribi. I, veient com actuen molts polítics arreu del món, està clar que aquesta teoria segueix tan vigent avui en dia com llavors.

"Seat thyself sultanically among the moons of Saturn, and take high abstracted man alone; and he seems a wonder, a grandeur and a woe. But from the same point, take mankind in mass, and for the most part, they seem a mob of unnecessary duplicates, both contemporary and hereditary." (508) Quan mirem una massa humana, sigui la que sigui (una estació plena de gent, un camp de futbol, un festival de música multitudinari) som incapaços d'apreciar-ne els detalls individualitzadors i només hi veiem les característiques comunes. Per això estem temptats de caure en afirmacions generalistes i dir que tal grup o tal altre (agrupat per raça, aficions, interessos, tendències polítiques...) són idèntics. I és cert que es repeteixen patrons d'individus, que hi ha persones que s'assemblen entre elles o que ens recorden a d'altres, però examinats detingudament, en veiem les diferències. Per molt que hi hagi un interès institucionalitzat de convertir-nos a tots en massa perquè, un cop perduda la individualització també perdem la força que ens fa seguir endavant, el sentit crític, la capacitat de qüestionar-nos allò que ens envolta més enllà del seguiment cec que li professen tots els que ens envolten.

"There is no steady unretracing progress in this life; we do not advance through fixed gradations, and at the last one pause: -through infancy's unconscious spell, boyhood's thoughtless faith, adolescence's doubt (the common doom), then scepticism, then disbelief, resting at last in manhood's pondering repose of If." (535) Brillant enumeració del nostre procés vital, de les etapes inevitables que passem i de la sensació de "què hauria passat si" final.

És curiós com el llibre sobre l'obsessió malaltissa d'un individu (l'Ahab) per capturar allò que sembla impossible (Moby-Dick) trigui tant a centrar-se en el tema. Després de molts i molts capítols de biologia marina, d'explicacions nàutiques i aventures marineres, no és fins al capítol 128, quan el Pequod es troba amb el vaixell Rachel, que l'obsessió esdevé més latent i prolongada. Els del Rachel afirmen haver vist a Moby-Dick i això fa que el capità Ahab passi els dies damunt la coberta examinant l'horitzó aliè a tota la resta. 576 pàgines més tard, però per fi es mostra l'obsessió en el seu màxim esplandor.

"Ahab never thinks; he only feels, feels, feels; that's tingly enough for mortal man! To think's audacity." (613) 

"Thinking is, or ought to be, a coolness and a calmness; and our poor hearts throb and our poor brains beat too much for that." (613) Algunes pàgines abans, el mateix Ahab ja ens havia mostrat el dualisme que existeix en el seu ser: "Accursed fate! that the unconquerable captain in the soul should have such a craven mate! [his body]" (610). El sentiment, l'instint, tot sembla formar part de l'ànima mentre que la raó s'equipara amb el cos, és a dir, amb la part humana de l'individu. Curiosa inversió del dualisme cartesià clàssic que situa la raó en un segon i inferior terme. Allò important és el sentiment.

"All the things that most exasperate and outrage mortal man, all these things are bodiless, but only bodiless as objects, not as agents." (614)

I la lluita de l'home contra la natura (de la civilizació contra l'instint) arriba a la seva fi amb la victòria de la natura. L'individu que lluita embogit per l'obsessió, la ràbia i les ganes de venjança, sempre acaba perdent en els textos clàssics de la literatura. En el món real, acostumem a ser els demés els que perdem.
_____________
Herman Melville, Moby-Dick (Penguin Classics)
començat_ 4/11/14  /  acabat_ 22/12/14

Hotline, Elaine May

En un centre de trucades, en Ken espera nerviosament la seva primera trucada. No es tracta d'un centre de venda o d'atenció al client com a Call center de Marc Angelet, sinó d'un centre d'ajuda telefònica on la gent pot trucar per explicar els seus problemes i demanar ajuda.

Intercalada amb aquesta acció, coneixem a Dorothy, una dona amb voluntat de suïcidar-se que truca a informació telefònica per demanar el telèfon d'ajuda als suïcides. Està clar que aviat parlarà amb en Ken.

"It's amazing how much counselling is like Catholicism. You never know whether you're being a good Samaritan or committing the sin of pride." (43) El dubte sobre si realment existeixen els actes bondadosos o si, en realitat, actuem per una necessitat d'orgull. Les accions per deure o el deure com acció de Kant.

"I said she was an asshole and she was Puerto Rican. Just like you're an asshole and you're not Puerto Rican. see how that works?" (44-5) El dilema sobre el racisme present, fins i tot, en el moment de llegir aquest text en un tren de Barcelona a Tarragona.
Breument: un viatger d'origen marroquí no té bitllet. el revisor li diu que ha de pagar la multa o bé donar-li els documents d'identitat. El passatger s'hi nega, El revisor l'informa que haurà de baixar del tren. El passatger intenta pagar un bitllet senzill però no la multa. El revisor truca a seguretat. El tren s'atura a la següent estació, el revisor repeteix les seves opcions: multa, documentació o desembarcar el tren. L'home s'aixeca enfadat i baixa del tren insultant al revisor acusant-lo de racista. La raça havia influït realment en l'actuació del revisor? Segurament no. Fos com fos, mai està de més recordar les paraules d'Irène Némirovski: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors."

"After nothing happens for long enough you know that this is the nothing that is going to happen to you for the rest of your life so why stay around and watch it." (46)

El monòleg de la Dorothy discotint-se amb en Ken mostra un personatge interessant, agressiu, fart de la vida i d'aguantar bajanades. Un personatge cínic i directe que no accepta ninguna de les vanalitats de les converses telefòniques: "you see? You see what?... you're full of shit. I don't mean anything. And you don't see anything. I haven't told you the truth in ten minutes." (48) Moment catàrtic de fer callar a la persona de l'altra banda del telèfon que tots hem somiat en tenir cada vegada que ens hem enfrontat amb operadores d'empreses telefòniques o d'assegurances.

I al final està bé que May el deixi relativament obert perquè molts el veuran com un final feliç, on la Dorothy, malgrat haver ingerit les pastilles, es salva perquè l'ambulància arriba a temps; i d'altres el voldran veure com un final realista, en el qual la veu d'en Ken només serveix per acompanyar els últims instants de la Dorothy.
____________
Elaine May, Hotline (dintre de Death Defying Acts - Samuel French Inc.)
començat_ 21/09/14  /  acabat_ 21/09/14

L'avenir és llarg, Louis Althusser

Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.

"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.

"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?

Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.

"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.

"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.

"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.

"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de  creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.

Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)

"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.

"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.

"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)

"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.

"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.

"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.

"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".

"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.

"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.

Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.

"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.

Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.

"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.

"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.

"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.

"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.

I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13  /  acabat_ 03/01/14

The Bonfire of the Vanities, Tom Wolfe

Un llibre de la magnitud d’aquest reclama d’una bona introducció. En aquest cas, millor encara, la introducció la fa el propi autor. És a través d’ell que sabem que el seu objectiu en el moment d’escriure aquesta obra era fer una novel·la de no-ficció sobre Nova York. Entenent la ciutat com un element clau i protagonista de l’obra. Explica com ja ho havia intentat de fer en els 60, però havia estat incapaç i com mirava, temorós, la inevitable arribada d’un llibre com el que ell volia fer. Un llibre que, de fet, no va arribar mai perquè “young people with serious literary ambitions were no longer inerested in the metropolis or any other big, rich slices of contemporary life.” (X)

I en aquesta introducció també ens mostra, mica en mica, sense cap pressa, conscient que té encara moltes pàgines per a fer-ho, el seu estil àcid i crític: “In the arts, their audience would be the inevitably small minority of truly cultivated people as opposed to the mob, who wished only to be entertained or to be assured they were cultured.” (XI) I afegeix, reblant el clau, “by now, if one need edit, the mob was better known as the middle class.” (XI)

“By the mid-1960s the conviction was not merely that realistic novel was no longer possible but that American life itself no longer deserved the term real.” (XIV)

Posant un mirall davant moltíssima gent (jo inclòs) Wolfe diu: “the young person who decides to become a writer because he has a subject for an issue in mind, because he has something to say, is a rare bird. Most make that decision because they realize they have a certain musical facility with words.” (XXII) Exacte. És només amb el pas del temps, a mesura que l’escriptor va vivint, que troba temes dels quals vol o creu que ha de parlar.

Bon començament, a mode de pròleg, que ens mostra el que ja se’ns havia dit a la introducció: el canvi d’una societat. L’alcalde de Nova York va a Harlem a fer una assemblea i es troba superat per un grup que l’escridassen i l’obliguen a fugir: “do you really think this is your city any longer? Open your eyes! The greatest city of the twentieth century! Do you think money will keep it yours? (13) Reflexiona l’alcalde vençut.

Bona manera de mostrar el racisme a través del perspectivisme: en Sherman està en una cabina amb el gos a coll i s’espanta veient que s’apropa un noi jove de color. Al final, el noi canvia de vorera i en Sherman pensa que ha tingut sort, que no ha estat atacat, “not once did it dawn on Sherman McCoy that what the boy had seen was a thirty-eight-year-old white man, soaking wet, dressed in some sort of military-looking raincoat full of straps and buckles, holding a violently lurching animal in his arms, staring, bug-eyed, and talking to himself.” (25)

Veient la rebuda de l’alcalde a Harlem per la tele (descrita en el pròleg del llibre), Larry Kramer, segon personatge principal presentat, pensa: “once he was the Mayor of New York City, Now he is the Mayor of White New York.” (42)

El fet de mostrar els dos personatges de manera paral·lela, dedicant-los un o dos capítols sencers a l’un i després a l’altre, potser fa mandra al principi perquè no volem conèixer a un nou personatge, volem seguir aprofundint en l’afer d’en Sherman… però a mesura que les dues històries evolucionen, que se’ns mostra indirectament que són simultànees (sobretot gràcies a l’ajuda de la revolta de Harlem que funciona d’àncora temporal) anem valorant aquest recurs de l’autor. Gràcies a aquest paral·lelisme, veiem com dues persones poden conviure en la mateixa ciutat, compartir alguns conflictes, però ignorar-se l’un a l’altre. Fins que algun element els apropa. Un element que encara no ha aparegut, però que és imminent que ho faci: hi ha certes estratègies literàries que, per repetides, són fàcils de predir.

Parlant de la mena de casos amb els quals s’enfronta Kramer com a ajudant d’advocat d’homicidis, Wolfe diu: “it was just poor people killing poor people. To prosecute such cases was to be part of the garbage-collection-service, necessary and honorable, plodding and anonymous.” (123)

I es produeix la primera aproximació, que no contacte, dels dos personatges, el primer punt d’unió real: una trucada al bufet d’advocats de Kramer els indica que hi ha un noi hospitalitzat a punt de morir i que no saben si va caure o bé si va ser atropellat per un Mercedes… i el lector sap perfectament de quin noi estan parlant i a quin Mercedes estan fent referència, el d’en Sherman.

Les peces del trencaclosques comencen a encaixar. I ho fan visiblement, per por de perdre els lectors pel camí. A hores d’ara està al límit de passar a ser un llibre fàcil, vanal i frívol adreçat a un públic majoritari. El meu principal temor en el moment de començar-lo a llegir.

Bona mostra de la separació poder/societat, del conflicte entre el sistema i la realitat: “They [els jutges i advocats] were terrified to go out into the heart of the Bronx at high noon and have lunch in a restaurant! Terrified! And they ran the place.” (150) Per això es descriu la depriment escena d’en Kramer menjant un entrepà per dinar al mateix edifici on treballa. I no està sol.

L’explotació blanca dels Estats Units, segons el Reverend Bacon: “The red man, he was in the way, and he was eliminated. The yellow man, he could lay rails across it, but then he was shut up in Chinatown. And the black man, he was in chains the whole time anyway. And so you owned it all, and you still own it.” (172-3) I no s’equivoca.

Bona manera de mostrar certs criteris periodístics que ja s’intuïen en els 80 i que ara semblen ser els predominants: “just think of the fine sense of gutter syntax that inspired them to create a headline that was all verbs and objects, with the subject missing.” (186)

“Like more than one Englishman in New York, he [Fallow] looked upon Americans as hopeless children whom Providence had perversely provided with this great swollen fit fowl of a continent.” (188)

A partir de la pàgina 150, més o menys, els capítols deixen de ser exclusivament dedicats a un sol personatge. És a dir, a mesura que el lector comença a fer les connexions necessàries entre els diferents personatges de l’obra, comença a veure que tenen (o tindran) punts en comú, l’estructura del text també es modifica per a reforçar aquesta idea. Les delicadeses de l’engranatge novel·lesc.

I no és fins a la pàgina 209 que dos personatges del llibre (Peter Fallow i Ed Fiske) coincideixen en un mateix espai (el restaurant Leicester’s) i són, a més, presentats l’un a l’altre. Les peces ara sí que ja comencen a encaixar.

“Well, she –she don’t have to worry about that, said Kramer. In a room with three people who said She don’t, he couldn’t get a doesn’t out of his mouth.” (217)

“From his viewpoint [d’en Fallow] the Bronx was like the Arctic. It was somewhere to the north, and people didn’t go there.” (239)

La mediocritat de la feina d’en Kramer resumida en una frase: “with a heavy heart he realized he was actually going to have to sit down and talk to these three germs and get something coherent out of them about a man named Pimp who shot a man who knew a man who may or may not have known the whereabouts of forty suits.” (246)

Descrivint la feina d’en Sherman a Wall Street a la seva filla, de vegades l’única manera de fer entendre coses complicades: “just imagine that a bond is a slice of cake, and you didn’t bake the cake, but every time you hand somebody a slice of the cake a tiny little bit comes off, like a little crumb, and you can keep that.” (260) I, de fet, no ho fem tots això de viure de les engrunes que ens deixen recollir?

Seguint amb la creació de connexions entre els personatges, reforçat ara per la cadena causa-efecte, Wolfe mostra sàviament com la publicació de l’article de Peter Fallow al the City Light sobre l’atropellament de Lamb provoca tot un seguit de reaccions in crescendo: Sherman és incapaç de tancar un tracte milionari amb els francesos, Kramer és advertit que els seus encarregats estan enfurismats… sense pressa, s’ha anat forjant la història, el conflicte i, a partir d’ara, unes 280 pàgines dintre de la narració, es preveu que les accions començaran a succeïr-se a un altre ritme.

Bonica imatge: “that hour in the dead of night when drinkers and insomniacs suddenly wake up and know it’s all over.” (344) Que, per cert, recorda molt a una altra bona frase de Cioran: “Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas” (dins Del inconveniente de haber nacido)

“Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?” (363)

El capítol 15, The masque of the red death, és una brillant i satírica mostra d’aquesta foguera de les vanitats, d’aquest ball de màscares en el qual viu constantment en Sherman i, en diferents graus, bona part de la població. Una festa a casa d’una família adinerada a la qual “tout le monde” (370) (en francès a l’original per resaltar la pedanteria vàcua de l’acte) que és algú hi va. Una festa per aparentar, per presumir de dones esquelètiques i emperifollades, de riqueses, de vacances… una precisa dissecció d’un moment, d’un grup social, d’unes pantomimes que encara perduren.

“She was intoxicated, not by alcohol –alcohol was fattening– but by society.” (399)

L’estupidesa creixent: “once it’s on TV and all over the nespapers, people figure it’s important. They figure they got to get excited about it.” (422) Una mostra més del pensament tele-dirigit; del poder del control de les masses; del per què, cada vegada més, internet, la televisió del segle XXI, serà més restringit i controlat.

I com totes les demés parts importants del llibre (l’accident, la connexió entre els diferents protagonistes…) la re-aparició del company de Lamb disposat a explicar què va passar la nit de l’accident, succeeix discretament enmig d’una escena quotidiana. Però el lector sap que a partir d’aquest punt, tot canviarà. Aquesta és una altra de les virtuts de la narrativa de Wolfe.

Bona manera de mostrar com, malgrat tot, la vida continua. Quan en Sherman és arrestat i conduït a comissaria, veu la vida a través de la finestreta del cotxe de policia, “heartlessly, Park Avenue, le tout New York, would go on living its every day life.” (497) Fins i tot quan ell és humiliat a la cel·la, quan és mossegat per una rata, escarnit pels demés presoners, ell que era un déu a Wall Street, la vida continua.

Un altre exemple d’aquesta mateixa idea, tot i que en aquest cas mostrat amb voluntat de criticar l’esnobisme de l’alta societat americana, apareix quan Ruskin té un atac de cor enmig d’un restaurant de luxe mentre Fallow l’estava entrevistant per descobrir més coses sobre la seva dona, l’amant d’en Sherman. Ruskin té l’atac de cor i ningú fa res per ajudar-lo. La presència d’aquell cos inert al terra del restaurant esdevé un problema únicament protocolari per a la resta de comensals: “if an old man was dying on the carpet a few feet from your table, what was the proper thing to do? Offer your services? […] Stop eating until the drama had played itself out and the old man was out of sight? But the orders were in, and the food had began to arrive […] Avert your eyes? Well, perhaps that was the only solution. So they averted their eyes and returned to the picturesque dishes.” (608-9)

I, de sobte, el problema d’en Sherman esdevé polític, encara més, quan hi intervé l’alcalde de Nova York: recolzar a en Sherman és girar l’esquena a la comunitat de color i això podria fer-li perdre les eleccions. Cal que ataqui a en Sherman. I potser l’alcalde no hi està del tot d’acord, potser creu que no és just amb en Sherman, però tal i com el seu conseller li diu (fent un resum perfecte de la trama central del llibre), resulta que en Sherman “hit the wrong kind of kid in the wrong part of town driving the wrong brand of car with the wrong woman, not his wife, in the bucket seat next to him.” (626)

“Whaddaya want, a gold star for ethics… or your own funeral?” (632) És a dir, la pregunta kantiana sobre les nostres accions: hem d’actuar bé perquè volem el bé? I ell respon que hem d’actuar bé per deure. En aquest cas, Killin, l’advocat d’en Sherman li mostra la necessitat d’actuar malament pel bé dels interessos propis.

Bona manera de descriure el procés de creació d’un escriptor, com la història neix a l’interior i lluita per sortir: “the story existed not only in his mind but in his skin and his solar plexus. It surged like a current in every axon and dendrite of his body. As soon as he got near the word processor, the story would pour out of his fingers.” (642)

I quan el llibre acaba, després del judici final, de la revolta dels espectadors, però també de la revolta interna d’en Sherman, que ja no és l’home de Wall Street sinó un supervivent, la sensació és de lleugera decepció. L’interès que s’havia anat creant al llarg del llibre no és satisfet en aquest final. Potser per això hi ha l’epíleg en forma de notícia de diari que dóna a conèixer què ha passat amb la majoria de protagonistes del llibre un any després, quan Henry Lamb mor definitivament. Un epíleg correcte que connecta i reforça la idea del Nou Periodisme iniciat per Wolfe, però que tampoc no acaba de satisfer les expectatives aixecades al llarg de les anteriors 730 pàgines. Potser aquí rau el problema: el llibre és massa bo per trobar un final que hi estigui a l’alçada.
________________

Tom Wolfe, The Bonfire of the Vanities (Picador)
Començat_ 30/10/12  /  Acabat_ 27/01/13 

La sensualidad pervertida, Pío Baroja

A vegades arribem a un llibre perquè el cerquem, perquè n'hem sentit a parlar, perquè un amic ens el recomana/regala, perquè el trobem a la caixa dels llibres rebaixats de preu en una llibreria que tanca... en aquesta ocasió, he arribat a La sensualidad pervertida gràcies a un trasllat. Buidant el pis, empaquetant-ho tot, de sobte he trobat més hores mortes de les previstes i he acabat el llibre que tenia entre mans (Teatre i més enllà, de Grotowski) abans d’hora.

Davant, doncs, d’una tarda llarga, solitària, silenciosa, necessito un llibre per a sobreviure-la. En aquesta ocasió li ha tocat el torn a Pío Baroja, antic conegut i més que venerat gràcies a la lectura adolescent de El árbol de la vida, però al qual mai més he recorregut. És l’hora, doncs, de pal·liar aquest greuge.

Comença el llibre amb una advertència: aquell que “no sea partidario de las divagaciones, debe dejarlo cuanto antes [el libro] porque yo soy un divagador empedernido.” (9) A més, de seguida es mostra que és un cínic àgil i graciós: “yo no me siento un Homo Sapiens, de Linneo, sino un Homo Sensualis, de Epicuro.” (10)

Home d’extremada sensibilitat, Luís Murguía, aquest narrador en primera persona de la seva pròpia vida, ens diu que “me dolían las despedidas, el dejar un hotel vulgar en donde había pasado unas horas perfectamente monótonas.” (11) Per això, per lluitar contra aquest dolor constant, va començar a fingir insensibilitat. “Y poco a poco, de la ficción de parecer insensible, pasé a la realidad de serlo.” (11)

I així és com es defineix aquest personatge: “soy un fauno reumático que ha leído un poco a Kant.” (12) I, més endavant, quan ha hem entrat en la transcripció de les quartilles on ell anotà la seva vida, afegeix: “soy un hombre inútil, un hombre sin fundamentos, un hombre fracasado, sin proyectos y sin planes.” (14)

“Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.” (14) Més aviat, ell creu que si no ha triomfat a la vida és precisament per les seves virtuts, perquè és massa bo, massa innocent. I llavors, a l’any 1920, segurament no s’equivocava. Ni ara tampoc. Només cal mirar al nostre voltant i veure aquells que són recompensats per la vida en el sentit clàssic de la definició de recompensa, és a dir, diners, bona feina, potser estatus social… una concepció tradicional que no implica uns criteris de valor, sinó uns criteris quantitatius més que dubtosos.

Començament fulgurant. Cada nou paràgraf aporta noves frases ben trobades, reflexions meritòries, opinions que cal difondre (com queda transcrit en aquest bloc). Em pregunto si el ritme es podrà mantenir durant tot el llibre. Faig de melancòlic i, en comptes de gaudir de la joia present, pateixo per la pena futura.

“Hay que respetar lo que no se cree; que un labriego vestido de negro, porque ha estudiado en un seminario un latín de cocina y le han dado una calva en la cabeza, es el representante de Dios […] Hay que respetar al rico, aunque sea usurero; al aristócrata, aunque sea un cretino; al militar, aunque sea un tonto, y al magistrado aunque desacierte constantemente.” (15) I conclou amb ràbia: “Ellos [los antepasados] nos gobiernan desde sus ataúdes y sus preocupaciones rancias valen más que los juicios exactos de los hombres vivos. ¡Vayan al diablo los antepasados!” (15)

Era d’esperar: el ritme ha decaigut. Amb la marxa del protagonista, ara nen, cap al poble a viure amb la seva àvia, es perden les divagacions primeres i només tenim un recull d’anècdotes i personatges curiosos. Com en Joshé Martín, l’ajudant de fuster, que “hablaba a su modo, con unas leyes gramaticales suyas. Cuando entraba en la taberna y saludaba a uno, le decía: “¿hola, qué tal?”; pero, en cambio, si había varios, decía: “¿Hola, qué tales?”” (30)

“Me dediqué a leer lo que encontraba, y Las pasiones del joven Werther, que años antes me dejaron frío, me empezaron a entusiasmar. Soñé con Carlotas a todas horas del día.” (77) I tots, tots (i els que diguin que no o bé no han tingut joventut o bé no n’han sigut conscients), tots hi hem passat per aquesta etapa dels somnis d’ulls oberts, dels enamoraments viscerals, animals, únics, que duraven unes hores, potser uns dies, fins que apareixia una nova presa.

Al poble de la Mota, “al joven Werther, con su álbum bajo el brazo, le hubieran pegado una pedrada en un ojo, sin hacer caso de su sentimentalismo ni de sus ideas poéticas.” (79). I això, tot i no haver-ho viscut fins a l’extrem de la violència física, també molts poden testimoniar-ho. És, potser, la por a allò diferent. O, com digué el protagonista unes pàgines enrere, “por ese instinto de plebeyez igualitaria innato en el hombre y que impulsa a odiar toda distinción, sentí al verle cierta hostilidad.” (74)

“Para enterarme un poco de la vida, yo al menos así lo pensaba, me puse a leer novelas.” (79) Gran error. No hi ha lloc més carregat de mentides, falses il·lusions i generador de frustracions que les novel·les.

“Después de largas reflexiones pensé que no tenía vocación alguna y que era un joven perfectamente inútil para la vida corriente.” (81) Ens diu Murguía, mostrant-nos l’angoixa vital de l’adolescent. Afegeix: “yo creía en aquella época que la vida era un estercolero disimulado con algunas florecitas retóricas del más puro papel de estraza.” (86-7)

“Después de muchas reflexiones amargas y tristes, me metí en la cama y sentí un gran alivio al pensar que durmiendo estaba en un reino más agradable que el de la vida.” (101) I, amb aquest pensament tantes vegades tingut, acaba aquesta segona part del llibre, aquesta etapa d’adolescència eròtica i hormonal, de necessitats sexuals, de desencís vital i, sobretot, de plantejaments existencials: “¡Qué extraña educación la que dan a uno! –pensaba entre mí–. No sabe uno nada útil ni nada agradable. Ni cantar, ni bailar, ni siquiera hablar.” (99) Perquè, en aquesta època, el protagonista comença a rebel·lar-se contra la rígida educació que li estava imposant la seva tieta i comença a interessar-se més pels instints animals, que no pas pels racionals.

“Entonces yo pensaba que me contentaría con un año de vida intensa, de fiebre, y luego vivir al margen, es decir, un año de acontecimientos y el resto de la vida dedicado al comentario.” (195) I, malauradament, per molts, això sembla ser la vida. Potser no és només un any, potser es tracta d’una època, d’una etapa de la vida més activa, més eixalabrada (normalment coincidint amb els anys universitaris o abans amb els del servei militar) i la resta de la vida vivint dels records. He de confessar, que durant una època jo també vaig caure en aquest pou. La vida transcorria sense major trasbals que decidir què menjaria per dinar i les trobades amb amics eren viatges avorrits al passat. Per sort, mica en mica vam començar a fabricar nous records i ara aquestes trobades estan més encarades a mirar cap endavant que no pas endarrere.

“Parece mentira que el hombre valga tan poco y que tenga tan poca originalidad, que le sea indispensable vivir acomodándose al pensamiento de los muertos.” (116) Ni més ni menys. I afegeix com si m’estigués llegint el pensament: “para mi […] no hay posibilidad de bienestar dentro de la sumisión. Es, pues, una condición indispensable la libertad, la autonomía espiritual.” (116)

“Vivir decorosamente, hacer el menor daño a los demás y tener la mayor satisfacción posible. No he pretendido la gloria ni el dinero, ni la importancia social. Vivir y contemplar. Ese ha sido mi ideal.” (117)

Mica en mica el llibre entra en la monotonia, en la successió de records del protagonista, en la llista inacabable de persones que va coneguent amb les seves corresponents descripcions. De tant en tant, però, sobresurt algun fet (com la mort de l’àvia i la sensació de buidor que provoca) o alguna frase (“en la práctica de la vida el impulso y la adaptación al ambiente valen más que la comprensión.” (148)) que mantenen atenta la nostra atenció.

Petits moments de realitat compartida:

            “- Ven a casa alguna vez –me dijeron.

-       Ya iré.

No fui.” (150)

“La civilización esteriliza el genio popular.” (187) es queixa el protagonista encertadament. Malgrat no ser jo molt aficionat a l’ambient canallesc, als carrerons bruts i foscos, a la cultura dels baixos fons, és a dir, reconeixent-me elitista, reconec, també, el poder aniquilador, estandarditzador, de la civilització. En pro de la civilització tots hem de pensar igual, vestir igual, actuar igual. I això sí que no és acceptable.

Interessant discussió sobre la moral entre el protagonista (de moral utilitària) i el seu cosí, Joshe Mari (“católico, inmoralista” (188)). “Así que la regla de conducta que se desprende de todo esto es que, al tener un deseo, no hay que pensar en combatirlo, sino satisfacerlo y después arrepentirse.” (189) I, de fet, aquesta és la clau de molts cristians: cometre el pecat, però després arrepentir-se’n i ja està, tot arreglat, ja estan perdonats i ja estan a punt per cometre’n més, de pecats.

I amb l’arribada d’una època dolenta per Espanya (la pèrdua de les colònies) i el fet que Luís es queda sense feina, decideix seguir a un conegut cap a França. La terra promesa. Allà on podria viure millor. Però, per una banda, li pesava el fet de ser espanyol (“era una época de desprestigio absoluto de España, de su vida, de su política de sus costumbres, de su moneda, y aquel desprestigio acompañaba, como la sombra, a cada español en el extranjero.” (200)) i, per l’altra banda, el fet de no tenir diners (“en los pueblos civilizados, la pobreza es casi un crimen, porque indica inutilidad e inadaptación” (205)). I, per això, marxa de París amb la cua entre cames: “para los pobres todos los pueblos son malos.” (203)

Bona exposició del problema clàssic dels universals, o del relativisme moral, o del bé i del mal o… “buscar la idea de la justícia fuera de la cabeza del hombre es una ilusión.” (215)

Es mostra una època bastant nomàdica del protagonista on els seus motius per marxar d’un lloc o d’un altre són múltiples. A vegades segueix a un amic, com l’escapada fallida a França, d’altres ho fa per buscar feina, d’altres per fugir del dolor, com després de la mort d’Adelita… marxar amb la intenció de deixar enrere allò que ens fa mal tot atribuïnt esperançats unes qualitats físiques a uns sentiments eteris.

Continuant amb la seva voluntat asceta, Luís es proclama lliure de tothom: “ni el cura, ni el militar, ni el rey, ni el juez, ni el peluquero, ni el zapatero, ni la modista, ni el cómico, influyen en mí. Yo soy libre, todo lo libre que puedo.” (241-2) I ho acompanya amb una alimentació austera, fluixa, allunyada de temptacions: “como lo menos posible y no como carne, ni bebo vino ni licores, ni tomo café.” (245)

“Cuando se vive algún tiempo en el extranjero y se comienza a hablar el idioma del país, llega un momento en que se empieza a creer que los hombres de la tierra, donde uno vive, no se diferencian nada de uno; porque, naturalmente, tienen las mismas pasiones, virtudes y vicios; pero luego, cuando se ha pasado esa barrera del lenguaje, se nota que hay otras barreras de matiz apenas perceptibles al principio, pero que cada día se van haciendo mayores, más fuertes, más infranqueables.” (287) Totalment cert. L’arribada a un pais et mostra primer les diferències del lloc; després t’adaptes, comences a reconèixer les moltes similituds. Finalment, retornen les diferències reals, les que et fan veure que no pertanys a aquell lloc.

Ara que s’apropa el final del llibre, augmenta la melancolia pel pas del temps: “cuando ellos tengan veinte años, quizá todavía viva yo; cuando tengan mi edad, seguramente habré muerto. Ellos entonces, hombres formales, viejos, mirarán otros niños quizá con la misma melancolía que yo los miro; y así, ¿hasta cuándo?” (331)

I el llibre acaba deixant el regust amarg temut des de bon principi: perdent força a mesura que passen les pàgines i mostrant només múltiples aventures del protagonista, la majoria d’elles relacionades amb fracassos amorosos i amb projectes laborals poc convencionals. El relat d’una vida que no dista tant de les nostres.
__________
Pío Baroja, La sensualidad pervertida (Bruguera)
començat_ 2/04/12  /  acabat_ 25/04/12