The Armenian Question, William Rolleri i Anna Antaramian

"We become less human when we are starving" (290) exposa el general turc per defensar els actes de crueltat de què estan acusant al seu país. En Saramago ja ho mostrà a Ensayo sobre la ceguera: la majoria d'individus en estat de crisi esdevenen llops pels homes (prenent-li la paraula a Hobbes). Potser l'instint de supervivència ens fa perdre el sentit, potser la por a la mort ens ennuvola el pensament... potser, tal i com mostra Irène Némirovski a Suite Francesa, en els moments de crisi tots ens tornem malvats, egoistes, cruels: "aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà", deia Némirovski, "semblava un ramat en desbandada"... sigui com sigui, res no es pot comparar amb la maldat a sang freda d'aquest general turc que posa en dubte les paraules d'una supervivent del genocidi armeni per excusar el seu país. Hi ha gent que és cega perquè no hi vol veure.

Després d'un estira-i-arronsa de documents, acusacions i testimonis frustrats, la força del general turc sembla imposar-se davant d'aquells que intenten defensar l'existència del genocidi. Fins que apareix en Wegner, un ex-combatent alemany que va viure el genocidi en primera persona i a qui tothom creia mort. "We are the only species on this planet that hates itself?" (329), pregunta en Wegner al general turc. Com pot ser, prosegueix, que Déu hagi creat als individus tan diferents? "What did He have in mind? Perhaps that we would find joy in our differences? Instead we are alienated from one another." (329)

"If they could get you to believe it never happened, it could happen again." (332)

Perquè el pitjor en aquesta mena d'actes de crueltat insensata i desmesurada, és la impunitat amb la qual es produeixen. La sensació de fragilitat i d'indefensió de les víctimes a qui no se'ls vol reconèixer tot el mal que han patit: "one generation after another, you will cry out to the world... nobody will believe you." (342) Fins que ho facin.
____________
William Rolleri i Anna Antaramian, The Armenian Question (dintre de Contermporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 10/10/14  /  acabat_ 10/10/14

Armenians, William Saroyan

Pot un mossèn mostrar-se neutral en els seus sermons en un moment que els armenis estan sent aniquilats? "Is there such a thing as neutrality?" (59) pregunta Kasparian. I segurament la resposta és que no. El fet de no dir res en els sermons al respecte del genocidi de la pròpia gent és prendre una postura. Parlar-ne és prendre'n una altra de diferent.

El gran dubte dels immigrants que temen perdre la identitat a causa de l'assimilació al lloc on s'han exiliat. O que ho fan voluntàriament i són acusats de fer-ho i recordats que la seva cultura pot extingir-se si no es preserva.
Dilemes polítics entre un grup de religiosos que comparteixen el fet de ser cristians, tot i entendre-ho de maneres diferents.

"MOUSH: Why are you sitting here playing cards when Armenia is bleeding from its terrible wounds? 

KNADJIAN: Well, we are having a short rest before returning to our sorrow about Armenia." (68)

El segon acte, ubicat en un bar armeni a Amèrica, mostra els conflictes entre les diferents visions d'Armènia i les maneres d'ajudar el país. Com el religiós apel·la a Déu, el científic a la raó, el granger a l'acció... discussions entre persones d'un mateix país que volen el mateix i que ens mostra com, davant les batalles, mentre uns discuteixen, els altres ocupen el poder. Com tan bé va mostrar Orwell a Homenatge a Catalunya. "We cannot speak to one another in a meaningful way, every one of us is a leader, a general of the army, a king, a president, the greatest thinker of all time, and so on and so forth. This is the curse of the Armenian race. We are a nation of great men." (81)

"We are sorry not for Armenia but for the human race." (79)

Però al final, molta xerrera i poca acció. Com passa sempre.
___________
William Saroyan, Armenians (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia university press)
començat_ 23/09/14  /  acabat_ 24/09/14

Ellis Island 101, Raffi Arzoomanian

Obra breu que mostra un professor i una mestressa de casa esperant a la frontera per poder entrar als Estats Units. Dos armenis en busca de la possibilitat de viure: "just the notion of a natural death is so precious, so rare for our kind" (43) Després de la cruesa de les seves vides, del genocidi que ha patit el seu país, morir de manera natural s'ha convertit en una quimera.
Davant seu, el mur de la llibertat en forma d'oficial fronterer. La dona ja havia intentat entrar tres anys enrere i no havia pogut perquè no sap llegir i va pretendre llegir d'un full que li van posar de través. Aquesta vegada, però, està preparada i sap com ha d'anar un full.
Arribat el moment, el professor li demostra a l'oficial que sap llegir i, quan arriba el torn de la dona i li posen el full de través, ella el fa girar però l'oficial (que no llegeix l'armeni però sí que sap com han d'anar les lletres) li posa cap per avall i descobreix que la pregària que ella està recitant (apresa de memòria prèviament) no està escrita en el text. Conclusió: una creu estampada al seu cos (ressonàncies de l'estigmatització dels jueus a l'època de Hitler) i, de rebot, el professor es desmaia pels nervis i també queda gravat amb una creu. El somni de la possibilitat de viure haurà d'esperar. Ara han de seguir fugint d'un país que ja no és el seu. Però potser Amèrica tampoc és la solució, "America seems to have them no good" (46) diu la dona en referència als seus fills que fa anys que són a Amèrica. El país que els ha acollit sembla haver-los estupiditzat. Però, com a mínim, els permet sobreviure. Però què és millor, viure anul·lat i idiotitzat o morir sent un mateix? Aquest és el gran dubte.
___________
Raffi Arzoomanian, Ellis Island 101 (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia University Press)
començat_ 23/09/14  /  acabat_ 23/09/14