En les meves visites rutinàries a les
charity shops dels voltants de la universitat de Glasgow buscant llibres per omplir les meves incomptables hores de solitud (això era l'any 1998, els portàtils, aquelles andròmines cuadrades i feixugues, només els tenien alguns privilegiats i en el pis que estava no teníem tele perquè ningú estava disposat a pagar-ne la llicència) vaig trobar-me de tot. Però recordo, concretament, la vegada que vaig comprar aquest llibre,
The Invisible Man, d'H. G. Wells. M'havia quedat sense llibres per llegir i necessitava el que fos per omplir les hores i vaig trobar-lo al costat d'un de l'Asimoov, que per cert no he llegit encara, i un recull de contes de ciència ficció que entraven perfectament a l'oferta de 3 llibres per 1£ o algun preu així de ridícul. Quan el venedor, un noi més jove que jo (sí, en aquell moment ja em començava a trobar gent més jove que jo en feines que jo podria fer, senyal inequívoc del pas del temps), em va mirar amb un somriure de complicitat i em va dir que a ell també li agradaven els llibres de cinència ficció i que, si anava passant, de tant en tant n'anaven rebent, em va sorprendre. Llibres de ciència ficció? Qui? Jo? I em vaig mirar les mans i vaig descobrir-hi aquests clàssics de la ciència ficció i em vaig sorprendre a mi mateix. Jo que mai n'he sigut un fan... potser per això he trigat 15 anys a començar aquest i els altres dos han quedat aparcats potser per sempre més. La solitud ens fa fer coses que no podem entendre.
"The main thesis which he expounded during the last two decades of his life was that the human race must adapt itself to the material forces it has created, or perish." (8) Per això, quan va esclatar la segona guerra mundial, va ser "
the confirmation that mankind had indeed lost the mastery over the forces of its own making and was heading inexorably towards doom." (9) Un pensament més que comprensible si tenim en compte que Wells va ser fill d'aquesta generació que va viure dues guerres mundials, les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki i el començament de la guerra freda on tot semblava penjar d'un fil.
Interessant: Jules Verne escribia sobre el futur per dir-nos "
this will happen!" (13) mentre que H. G. Wells ho feia per dir-nos "
when it happens, this is how it will affect you." (13)
El llibre comença amb un bon primer capítol. Res d'escarafalls ni explosions ni parafernàlia sensacionalista. Senzillament un home cobert amb un barret, unes ulleres, bufanda, abric i guants que arriba a un hostal i encén la curiositat de la propietària. Si els lectors no sapiguéssim (o imaginéssim, perquè ningú no ens ho ha confirmat encara) que sota la roba hi ha un cos invisible, el poder d'aquest capítol seria molt diferent. Aquesta és una de les virtuts d'escollir bé els títols, per simples i evidents que puguin semblar.
Molt bona manera de generar l'interès: al tercer capítol encara no sabem qui és aquest estranger que s'hostatja a casa la senyora Hall, ni tampoc ningú l'ha acabat de veure del tot. El màxim d'aprop que hem estat de veure'l ha sigut després que el gos el mossegués i el senyor Hall entrés a veure si estava bé: "
he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy" (37) Però tot passa tan ràpidament que ni ell mateix està segur de què ha vist. A més, descobreix que "
his vocabulary was altogether too limited for his impressions" (38) És a dir, que el llenguatge sovint ens falla, que és incapaç d'expressar allò que veiem, o sentim, o pensem. I això és un gran problema perquè, no ho oblidem, en gran mesura, interpretem el món, el veiem, el llegim, el coneixem, a través del llenguatge, de la nostra capacitat d'etiquetar allò que percebem i de poder-ho comunicar als demés. Quan les paraules ens fallen, ens quedem sols, aïllats de la resta de la societat.
És curiós veure com els enemics (entesos com aquells que no són com nosaltres i que ens fan por) varien amb els anys (en termes generals, clar, per desgràcia encara hi ha prejudicis que no hem sapigut bandejar): aquí, del misteriós hoste de l'hospederia primer en diuen que és un negre i, més endavant, que és un anarquista preparant bombes. Diferents temps, diferents enemics.
"
Great and strange ideas transcending experience often have less effect upon men and women than smaller, more tangible considerations" (82) Perquè, en el fons, tots pequem d'empiristes, en major o menor grau, d'acord, però tots només creiem allò que veiem o experimentem i la resta preferim ignorar-ho, fer veure que, realment, no ha passat.
Els capítols 10, 11 i 12 sorprenen per la seva modalitat tècnica. El primer ens mostra una acció, l'arribada del senyor Marvel a l'hostal d'Iping, com s'equivoca de porta i obre la del saló on havia treballat l'home invisible i com després surt a fora a fumar sota la finestra d'aquest mateix saló fins que salta al jardí, recull uns llibres i roba i marxa perseguit com un lladre. El segon capítol torna endarrera en el temps i ens explica els mateixos fets però des d'un altre punt de vista, en aquesta cas, el dels homes que hi havia a dintre del saló remenant els documents de l'home invisible. I el tercer capítol ens porta encara un altre angle, el del senyor Hall que sent sorolls estranys i s'apropa a la porta del saló a veure què passa i, a través d'aquesta nova visió també veiem com es desencadena la ràbia de l'home invisible. Es tracta d'una tècnica narrativa súmament recorrent en moltes sèries nord-americanes actuals (
Lost,
How I met your mother...) que resulta molt interessant pel perspectivisme que aporta, per la modificació de la nostra primera impressió. És a dir, per la corroboració que les impressions ens enganyen com ja ens havia dit Descartes. I, si a sobre hi ha un geni maligne (per seguir amb la terminologia cartesiana) que ens vol manipular per motius dramàtics o narratius, doncs encara molt més.
El capítol 14 ens constata una realitat: cada època té les seves pròpies creences. Algunes poden ser transmeses d'una època a l'altra, però d'altres s'esvaeixen i costen d'entendre. És a dir, esdevenen incommensurables entre elles. En aquest cas, veiem el senyor Marvel assegut en un banc esperant que l'home invisible vagi a robar diners i al seu costat s'hi asseu un vell mariner amb ganes de xerrar que li mostra la història de l'Home invisible que ha sortit als diaris. Ell creu cegament en el diari. Malgrat trobar la història estranya, malgrat que al senyor Marvel (a instàncies de l'home invisible) li diu que és tot un engany, el vell mariner continua afirmant vegada rera vegada "
it's here in the paper!" (108), com si això fos sinònim de les més gran de les veritats. Que en el seu temps segur que ho era, clar. Avui en dia, en part som més cínics i descreguts i en gran part els diaris han abandonat els criteris de veritat i s'han convertit en pamflets electoralistes i partidistes de difícil credibilitat.
Els individus són difícils de governar, això no és cap descobriment. Per generar convivència, malauradament, sembla que sigui imperatiu l'existència d'unes lleis i normes de conducte. Clar que seria millor que no hi fossin i tothom actués correctament per voluntat pròpia i no per obligació. Però això no és possible: calen totes les persones del món actuant correctament per a viure en convivència i només en cal una, de persona, actuant diferentment per a desestabilitzar-ho tot. Per això, quan en Griffin esdevé invisible per primera vegada ens diu que "
my head was already teeming with all the wild and wonderful things I had now impunity to do." (153) és a dir, ara que és invisible, ja no té per què seguir les lleis. Aquí rau el problema de la societat: les lleis són imposicions que només volem trencar. Però clar, si ja des de l'escola s'ensenya als nens que han d'obeir, callar, estar asseguts... a cop de crit i regles imposades, no és d'estranyar que llavors un cop grans, un cop tenim capacitat de decidir acceptar o rebutjar les regles, el desig sigui el de trencar-les. I aquesta és la conclusió que sembla sorgir-ne d'aquesta història. Griffin, invisible, esdevé també agressiu, anti social. Com si, sabent-se diferent, no dóna l'oportunitat a la humanitat d'acceptar-lo. Que, segurament, no ho faria, clar. I menys en una època en la qual els circs de persones estranyes i malformades eren d'allò més habituals.
I fa gràcia veure com el senyor Marvel lluita per descobrir el secret de la invisibilitat convençut que ell actuarà molt diferent de com ho féu en Griffin, sobretot perquè els lectors sabem que en Griffin també pensava que actuaria d'una altra manera quan buscava la invisibilitat. Certament, ja ens ho havien dit a la introducció: Wells no ens mostra què pot passar en el futur sinó que ens diu quines conseqüències tindran les coses que passin en el futur. I això és molt interessant.
_______________
H. G. Wells, The Invisible Man
començat_ 16/11/13 / acabat_ 22/11/13
