Moro com a país, Dimitris Dimitriadis

"Aquell any no es va quedar embarassada cap dona." Comença a raig aquesta obra/monòleg/confessió fent-me pensar, inevitablement, en el millor Saramago. A partir d'aquí, un extens allau de paraules i pensaments que combinen l'elegància lèxica més culte i refinada amb les idees i expressions més baixes i barroeres en un més que interessant joc d'equilibris.

I el problema no és que cap dona quedés embarassada, amb les conseqüències de pèrdua de població que implica, sinó que això va acompanyat d'una guerra perduda de tots contra tots de la qual els savis afirmen que només se'n pot sortir matant el país. Els polítics, clar, s'afanyen a reclamar respecte a l'herència històrica del país (a algú li sona això de "este virus lo venceremos unidos", un altre clam a una herència històrica d'un país que reclama que li apliquin l'eutanàsia ja?), però, per sort, ningú se'ls creu. Per fi s'han empoderat i decideixen com a ciutadans adults i no com les criatures infantilitzades que els governs desitgen que siguem.

"En aquells instants res no era més vague que la paraula esperança, ni res més obscur que el seu significat."

Es pot imaginar un món privat de bellesa i raonament? "A totes les biblioteques els diàlegs platònics van desaparèixer, (...) en els fragments de música mai no se sentia el violí, els projectors de cinema ja no deixaven passar la llum, (...) les novel·les es van reduir als seus diàlegs i les obres de teatre a les seves acotacions." Terrorífic! Un Fahrenheit 451 encobert.

I quin final més ferotge! Quina genial explosió de ràbia, bilis i odi. Quantes veritats compartides tan ben dites en veu alta. Que necessàries. I quantes vegades he pensat exactament el mateix que aquesta protagonista! Quantes vegades l'odi al país on em va tocar nèixer m'ha fet exclamar-me! Quantes vegades n'he fugit! I, de fet, encara a hores d'ara en sóc un fugitiu. Un exiliat voluntari que, a 10 mil quilòmetres de distància l'observa (més del què hauria) amb perplexitat sense poder-me creure que ho puguin fer pitjor, fins que arriba un nou dia i se superen...

"Aquest país és necròfil, gerontòfil, copròfil, sodomita, puta, macarra, assassí."

"Aquest país és la nostra pesta, ens matarà, ens destruirà. (...) Com cony resistim aquí dins, com cony no ens hem tornat bojos encara amb aquest gos, aquest garrot, aquesta forca... amb els seus botxins oficials que fan discursos oficials en cerimònies oficials davant d'altres botxins oficials (...) que se'n vagin a la puta merda, no puc suportar res més d'aquesta pàtria, d'aquest país, res més, res, l'odio, l'odio, oh, oh, t'odio, t'odio, t'odio."

_______________
Dimitiris Dimitriadis, Moro com a país (Arola editors)
començat_ 30/4/20 //  acabat_ 30/4/20

Tecnociència i narrativa: notícia d'una vella amistat, Jordi Font-Agustí

La dicotomia ciència/lletres, com la majoria de realitats amb les que ens enfrontem diàriament, és arbitrària i convencional. És el producte del pas del temps i de la tradició. S'alimenta a més pel fet que l'evolució de la societat ha especialitzat als individus i aquells que tenen preferència (o predisposició) cap a una branca o una altra se'ls amputa pràcticament en la seva totalitat la que no ha estat escollida. No es veuen masses químics llegint Shakespeare. No hi ha gaires filòlegs apassionats per les partícules subatòmiques. Però no caldria que fos així. Segons Font-Agustí, "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic" (16) Una vegada més, resulta clar que convé qüestionar-nos les nostres creences. És possible que ens duem moltes sorpreses.

"L'home és home en tant que disposa de tecnologia" (16) Segur? Va ser la tecnologia i no la raó la que va diferenciar l'home dels animals? És a dir, l'home prehistòric va esdevenir tecnològic per atzar sense cap raonament previ?

"Per a cada necessitat metabòlica (alimentació, escalfament), l'home va generar una tecnologia (eines, habitatge), i quan va caldre un sistema de comunicació avançat que respongués a les necessitats de grups humans complexos, va generar la tecnologia que anomenem llenguatge" (16) Està clar que aquest text obliga a una definició àmplia del terme "tecnologia". Unes línies abans, Font-Agustí citava a Anaxàgores i Engels que identificaven l'home com l'individu que té mans ("l'home pensa perquè té mans" i "és per la mà que es va fer l'home"). M'hauria agradat veure com l'home primitiu utilitzava les mans per crear el llenguatge.

Mark Twain, a la seva novel·la Un ianqui a la cort del rei Artús, mostra una de les conseqüències més negatives de la tecnociència (i, per extensió, del capitalisme, de l'evolució, de la modernitat...): "mostra la tecnologia millorant les comunicacions, la producció, l'exèrcit i la higiene d'una comunitat, però fracassant en la resolució del que Twain considera el principal problema amb què es troba el seu heroi: una societat en què hom no pensa per si mateix." (29) És en aquest sentit que trobem la venerada trilogia que conformen 1984, d'Orwell, Un món feliç, de Huxley i Fahrenheit 451, de Bradbury. Retrats de societats molt evolucionades on els individus tenen prohibit pensar per ells mateixos.

Encertadíssim Antoine de Saint-Exupéry: "per abastar el món d'avui usem un llenguatge que fou establert per al món d'ahir. I ens sembla que la vida del passat respon millor a la nostra naturalesa per l'única raó que respon millor al nostre llenguatge." (38)

Segons Daniel Chandler, hi ha quatre pors al voltant de la tecnologia que el cinema i la literatura reflecteixen: "la por de saber massa, la por de perdre el control, la por de perdre les nostres ànimes i la por de ser suplantats." (39-40) És a dir, "Frankenstein de Shelley, the Machine Stops de Forster, Brave New World de Huxley i Erewhon de Butler respectivament" (40)

Enriquidora aproximació cronològica a la relació individu-tecnologia que detalla correctament com la societat afecta les creaciones literàries, com la tecnologia esdevé tema recurrent en els llibres arran de la primera i, sobretot, la segona, guerra mundial. És a dir, quan els monstres de la raó de Goya esdevenen entitats reals capaces de destruir-ho tot.
_______________
Jordi Font-Agustí, Tecnociència i narrativa: notícia d'una vella amistat - (dintre del recull Entre la por i l'esperança, Proa)
començat_ 24/04/14  /  acabat_ 25/04/14