Ushuaia, Marc Artigau

Una de les virtuts d’en Marc Artigau és el lirisme dels seus textos. La fluïdesa i, sovint, bellesa visual que desprenen les seves paraules. Els móns misteriosos als quals ens transporta. Potser no em convenç el recurs oníric però suposo que a vegades necessitem apel·lar als somnis per poder fer entendre millor allò que defuig la realitat.

“Soñamos los recuerdos que otros han perdido.”

I el conjunt resulta curiós, amb un to de fàbula, de conte o de llegenda combinat amb elements crus, d’abusos de poder i d’assassinats. Un clarobscur amb ressons poètics que, en general, funciona. A part de l’aparició (i desaparició) dels personatges de l’Aïna, l’Actor i el Mag, que encara és hores d’ara que em pregunto si l’obra hauria empitjorat gaire si mai haguessin existit...

Sigui com sigui, no em queda cap dubte que, de les tres obres del Bradomín 2008 (Ríanse del hipopótamo, En los bosques de la noche i Ushuaia) aquesta és la millor.
_____________
Marc Artigau, Ushuaia (dintre de Textos teatrales Marqués de Bradomín)
començat_ 9/5/18  //  acabat_ 9/5/18 

En los bosques de la noche, J. Martínez Ros

Personatges trencats, perduts, desencisats. Potser algun tòpic massa tòpic, algun element recorrent més pensat pel públic que no pas part inherent de la història, però un text correcte. Excepte en aquells punts de lluïment, aquells moments que els personatges volen mostrar com n’és de llegit l’autor i fan referències literàries innecessàries, parlen de Txékhov i demés quan, desenganyem-nos, dubto que hi sortissin gaire en una conversa entre una actriu porno cocaïnòmana i un llicenciat reconvertit en traficant de drogues.

“Nadie me ha dicho nunca como se escapa de una prisión que está dentro de ti.”

Al llarg de l’obra s’observen diferents subtrames que van fent el seu camí paral·lelament a a la principal però potser totes elles, inclosa la principal, em provoquen tan poca curiositat que les acabo confonent totes. L’Svetlana amb la seva germana perduda a Rússia, en David que fa de camell però s’enamora (que, òbviament, una cosa no és excloent de l'altre). La germana d’en David agonitzant a l’hospital. En Boris que és un mafiós a qui no li donen ni un minut de glòria... Tot plagt, una mica massa, la veritat. I massa poc interessant. 

De moment, dues obres del Bradomín 2008 llegides (apuesta i Ríanse del hipopótamo) i dues que no m’han convençut. Suposo que tothom té dret a tenir un any dolent.
____________
J. Martínez Ros, En los bosques de la noche (dintre de Textos teatrales Marqués de Bradomín)
començat_ 5/5/18  //  acabat_ 7/5/18 

Ríanse del hipopótamo, Emiliano Pastor Steinmeyer

Existeix un vincle comú entre tots els personatges de l’obra. Malgrat semblar criatures estranyes completament diferents entre elles, mica en mica observem que comparteixen una característica: més enllà del seu descontentament amb la vida i el món que els envolta (que, desenganyem-nos, tots ho compartim en algun moment o altre), ells estan buscant. Busquen un camí, una sortida, una explicació, una nova vida... el que sigui, però busquen. I això és el que els fa més interessants. Poques vegades resulta interessant de seguir les peripècies d'algú que ja ha trobat, que únicament va fent amb allò que té sense buscar ni cobejar res més. Per això ens avorreixen els documentals sobre les vides dels famosos un cop superada la morbositat de veure com viuen. Observar el plaer i la calma dels demés no ens aporta res. Només ràbia i enveja.

Malgrat no conèixer l’autor, malgrat estar escrit en un castellà estàndard, es nota un deix argentí a l’obra que la firma final de “Buenos Aires, noviembre 2006” confirma. Potser és que la invasió del teatre argentí a Catalunya és tan gran que ja podem associar aquest país a algunes obres, pot ser que hi he identificat alguns elements que, inconscientment (més que res perquè no acustumo a pensar en el teatre argentí) relaciono amb el teatre argentí. Aquests punts de meta-realisme, els de bogeria psico-analitzada encara que no explícitament, el de converses que, ben pensat, un català no tindria. Que no té per què ser dolent, però que no les tindríem. Igual que no ens trauríem una pistola de la butxaca enmig d’una baralla de bar. I potser per això hi ha alguns punts en què l’obra s’enrevessa innecessàriament i deixa d’interessar-me. Potser...

_____________

Emiliano Pastor Steinmeyer, Ríanse del hipopótamo (dintre de Textos Teatrales Marqués de Bradomín)

començat_ 7/1/18  //  acabat_ 10/1/18

Plastilina, Marta Buchaca

A través de breus escenes entretallades i oscil·lants temporalment, coneixem l'acte terrible que han realitzat en Marc, en Pau i l'Arnau (de 17 i 18 anys) que els ha conduït a la presó i al reformatori i, sobretot, la reacció de la gent que els envolta. Aquí rau la gràcia d'aquest inici de l'obra: veure com el pare d'en Marc demana perdó públicament pel què ha fet el seu fill; com la seva mare és incapaç d'acusar al fill; com les amigues dels nois no entenen res...

"Cuando salga tendré tu edad" (209) li diu en Marc al seu pare quan el va a visitar a la presó. I l'única resposta que ell és capaç de donar-li és: "yo no soy tan grande" (209) mostrant la incomoditat d'aquest home que, escenes enrere, ens ha confessat que ell no estava preparat per afrontar això, que s'havia plantejat què faria si el seu fill es moria abans que ell, però no què faria si el seu fill matava a algú, "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado." (202)

"No se trata de olvidar. Se trata de asumir." (235) li diu la mare al pare després que ell li digui que no té més forces per aguantar les mirades i els comentaris dels demés i que se'n va una temporada. Quant de temps? li pregunta ell, "el tiempo que pueda pasar sin ver a nuestro hijo." (235) Perquè el temps és això, subjectiu. La parafernàlia del rellotge és només una quincalla introduïda a les nostres vides per intentar controlar uns ritmes vitals de manera purament mecanicista. Però el temps, el veritable temps, el que importa, és el temps interior que experimentem cadascun de nosaltres. I aquest temps no es pot mesurar amb rellotges.

I acaba l'obra amb l'interessant recurs que Buchaca ja ha utilitzat en anteriors escenes de fer explicar coses als actors fora dels seus personatges, mostrar què ha passat de manera neutra i prenent diferents personalitats. Així és com sabem, exactament i amb detalls, què han fet els tres nois. I amb aquesta imatge esfereïdora (que tots recordem d'haver llegit als diaris), s'acaba l'obra.
____________
Marta Buchaca, Plastilina - Premi Marquès de Bradomín (Injuve)
començat_ 27/11/13  /  acabat_ 27/11/13

Call Center, Marc Angelet

Inevitablement comparem lectures, experiències, records. En aquest cas (ajudat pel fet d'haver guanyat el mateix premi i estar recollits en el mateix volum) l'obra d'Angelet contrasta amb la d'Antonio de Paco ja d'entrada per la seva voluntat contextualitzadora. Així com aquella ens dibuixava un espai obert, imprecís al principi, amb uns personatges sense nom ni característiques, aquí Angelet ens delimita al detall l'espai i les persones. Després ja trenca amb les convencions, manipula el temps i fa baixar els actors de l'escenari per barrejar-se entre el públic en un primer acte interessant però no sorprenent.

El segon acte ens mostra la misèria del lloc de treball en qüestió: el desengany dels que hi són temporalment per un sou mediocre mentre no troben res millor. Recordem que aquest text és del 2004, per tant, previ a la crisi, quan encara la gent es podia plantejar deixar la feina per trobar coses millors.
Les relacions entre els diferents personatges també es van perfilant a mesura que coneixem més les seves personalitats. Però no massa. Només sabem que la Montse abans era coordinadora i que en Manu la odia per això, que en Joel és el bromista de l'oficina, que la Mila està rabiosa i que l'Adrià, pel fet de ser nou, està desorientat.

El tercer acte avança amb un cinisme més cruel i, per tant, més interessant. Primer, ningú avisa al nou que no es pot menjar ni llegir a la taula de treball i s'endú l'escridassada de l'encarregat. Després, es produeix un alegat del teleoperodisme com la feina pels marginats del món, per tots aquells que són diferents i no encaixen enlloc més: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos! ¿Los travestis pueden ser teleoperadores/ras/res/ras? Si les sale de la polla, ¡¿por qué no?! ¿Ex-curas? ¿Sifilíticos? ¿Personas con amputaciones? ¿Horteras? ¿Alcaldes del PP que no se incluyan en el grupo anterior? ¿Cuatro ojos? ¿Cojos? ¿Ciegos? ¿Con nariz grande? ¿Con protuberancias en las cejas? ¿Con acné eterno? ¿Leprosos? ¿Personas con llagas por todo el cuerpo? ¿Tartamudos? (Pausa) ¡No! ¡Los tartajas no pueden ser teleoperatas! ¡Ni los tartajas ni los mudos! El resto de la humanidad, ¡¡sí puede ser teleoperata!! Así que ¡acérquense todos! ¡Sí! Usted, ¡el feo de la tercera fila! ¡No se esconda, que le hemos visto todos! Usted puede olvidarse de las continuas humillaciones que recibe por esta cara de rata almizclera que tiene. Ahórrese dinero en Halls: ¡su apestoso aliento tampoco será problema! ¡Trabaje de teleoperador!" (126)
El problema és que després d'aquesta parrafada còmica se'ns diu que el personatge es posa una camiseta de El Jueves del 18 de juliol de 2007 quan ens havia dit que l'acció passava el 2004. També podria ser el cas que hagin passat tres anys, un per acte, seria una bona manera de mostrar el pas del temps, la monotonia de la feina... però llavors no s'entendria per què l'Adrià segueix sent el nou de la feina que no sap com funcionen les coses.
És molt bona la idea del descans d'en Manu: cinc minuts de solitud que ell no pot soportar. Angelet ens mostra en Manu en una sala sol i un cronòmetre que compta de 5 minuts a 0. Nervis. Tensió. I els segons que al principi passen naturalment però que al final s'alenteixen fins que els últims triguen 10 i 15 segons en passar. Es tracta d'una molt bona manera de mostrar un dels grans traumes dels nostres temps: la por a quedar-se sol i no saber què fer amb un mateix.
Sense cap dubte aquest tercer acte és, de moment, el millor de tots i millora amb la reunió dels de "qualitat" amb la Mila per dir-li que ha baixat el rendiment, que no està utilitzant "l'argumentari" (la Bíblia dels teleoperadors) correctament i ho fan a través de l'anàlisi d'una trucada que ha respost i li mostren què hauria d'haver dit: pur cinisme comercial. Pura realitat.

I arriba el final tarantinesc o, més aviat, iglesianesc (d'Àlex de la Iglesia de El día de la Bestia) i Angelet transcendeix qualsevol mena de realisme tal i com ja ens havia apuntat en els altres actes.

Una comèdia que comença fluixa, potser massa estereotipada, però que va agafant cos (i força) amb cada nou acte.
_______________
Marc Angelet, Call Center - Premi Marqués de Bradomín (Injuve)
començat_ 26/11/13  /  acabat_ 26/11/13

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco

Text teatral amb clara voluntat literària (el teatre com a gènere literari que plantejava feia poc Joan Sellent a l'Obrador de la Beckett). Espai i personatges indefinits (Hombre, Cocodrilo) on el més important són les històries que s'epliquen. Però compte, Cocodrilo ja ens ho adverteix: "no todo es lo que parece" (25) I suggereix un joc per matar l'avorriment, el pitjor enemic de la humanitat i, sobretot, per matar el temps: "Tenemos que matar el tiempo. Tenemos que matar el tiempo." (27) I, sovint, aquesta és la sensació que tenim molts: cal matar el temps per evitar que el temps ens mati a nosaltres. Cal omplir els nostres caps per fer passar els minuts, les hores, els dies i els anys, perquè sinó perdríem el nord.
Malauradament, la història es va ubicant: es tracta d'un lloc inhòspit, és cert, però prop de la frontera de Ceuta o de Melilla (encara no està especificat) i els dos personatges semblen estar allà per intentar creuar-la. Si més no això és el que vol fer creure Hombre que, al final, és descobert per Cocodrilo com a soldat marroquí, és a dir, precisament com a la persona que evita que els demés creuin la frontera. Canvia la història. Canvia el to i augmenta la pressió. Però continuo pensant que hauria preferit que es mantingués en un pla indefinit. Passar d'allò general a allò particular no em resulta tan atreient com passar del particular al general.

"En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..." (54) En tant que només lluiten per la supervivència personal, aquests individus perden la seva humanitat i esdevenen animals. Tot i que aquesta animalització respon molt bé a la visió que d'ells poden tenir els de l'altra banda de la frontera: animals salvatges que volen creuar una barrera i que calen ser abatuts de totes totes. I per desgràcia a principis d'aquest mes n'hem tingut una mostra de la deshumanització que pateixen els immigrants.

Cocodrilo li proposa a Hombre que l'ajudi a passar a l'altra banda, que acabi amb el problema de la immigració: "¿Y qué solución es que yo le deje pasar al otro lado y que le ayude?" (55) pregunta Hombre. "¿Y qué solución es que no me deje pasar al otro lado y que no me ayude?" (55) Respon encertadament Cocodrilo. Posar barreres i traves no soluciona cap problema, només en genera de nous.

"No existimos, aquí o en otro lugar. Los animales no existen para los hombres." (59) I aquesta és una mica la sensació que és te quan, de sobte, entres en contacte directe amb un immigrant il·legal, quan el veus tancat al seu pis per por de surtir al carrer i que la policia l'aturi, quan escolta els teus sorolls i ve a parlar amb tu cada vegada que surts al balcó per no embogir, per no sentir-se tan sol... de sobte descobreixes un dels milers de submóns que ignorem diàriament. I aquest és el valor d'aquesta obra, aquest posar-nos davant dels ulls realitats que volem ignorar, que aprenem a ignorar perquè sinó la nostra culpabilitat (aquells que encara en tenen) no es deixaria seguir vivint.
_______________
Antonio de Paco, Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos) Premi Marqués de Bradomín 2007 (Injuve)
començat_ 23/11/13  /  acabat_ 23/11/13