Començar Aigües encantades és entrar en un món que ens sembla molt llunyà, pràcticament irreal
però que, de fet, no està tan lluny de nosaltres. Sorprèn, però, percebre que
aquella revolta modernista, aquell cant a la cultura, a la revolució contra els
pares i la religió, símbols de tradició i arcaicisme, de sobte perden força.
Podria ser que els temps han canviat tant que costa percebre els neguits de
Cecília i les preocupacions del seu pare com a quelcom present, vigent,
factible avui en dia. També podria ser que qui hagi canviat sigui jo.
No fa tants anys (de fet potser en fa gairebé
una desena, ben pensat) vaig viure una època modernista (literàriament parlant)
i vaig gaudir de l’Auca del senyor Esteve, les
relectures de Josafat, Solitud, la Vida i la mort d’en Jordi Fraginals… i
m’hi sentia plenament identificat amb aquell revolta juvenil. Amb la necessitat
de fugir. De conèixer. De viure. De trencar amb el passat. Ara, entenc el
missatge, el segueixo compartint, però m’adono que no m’afecta de manera tan
visceral. El temps, aquest mutador inevitable.
“Se pot estimar a una persona i pensar i
obrar de diferent manera que ella.” (26) Proclama
Cecília adoctrinant als pares. Un del punts menys versemblants (si més no des
del punt de vista de la societat actual) de l’obra. Simplificar als pares,
convertir-los en estereotips de la tradició cega i ferotge, una funció que ja
realitza a la perfecció mossèn Gregori. Per això continua Cecília; “el mal
no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.” (27)
“No us fieu de la gent estranya que us
vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.” (33)
El poder de la paraula: “la paraula és com
el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la
muntanya.” (33)
“Oh, poble! Abandona la llegenda i entra a
la realitat.” (57) reclama el foraster que proposa
aprofitar l’aigua dels gorgs per fer un canal que regui els camps. I aquesta
frase seva ressona inevitablement com el pas del mite al logos grec, l’abandó
de la superstició i les llegendes en benefici de la raó. Tants anys després, i
encara no s’ha fet el pas definitiu.
“Vosté, el mestre, el pare, l’església, les
llegendes, els miracles… la vostra misèria… són els anells d’una cadena, que em
fan mal i vull rompre!” (77)
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12 / acabat_ 14/10/12
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12 / acabat_ 14/10/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada