Per sort, aquest llibre comença millor que
l’altre. Potser el pròleg no calia, però bé, s’accepta en tant que ens
introdueix allò que ell anomena Metaphysical mutations (“radical, global transformations in the values to which the
majority subscribe” (4), Kuhn n’hi diria canvi de
paradigma) i afegeix que són poc freqüents en la història de la humanitat. No
cal dir que s’entén que aquest llibre ens n’aportarà una, d’aquestes mutacions.
I, encara no 15 pàgines llegides, el primer
somriure generat pel llibre: “Djerzinski had lived on the rue Frémicourt for
ten years, during which he had grown accustomed to the quiet. In 1993 he felt
the need for a companion, something to welcome him home in the evening. He
settled on a white canary.” (13). Perfecte. Subtil. Ja
veiem de quin peu calça aquest protagonista solitari i melancòlic. I, per
deixar-ho ben clar, unes pàgines després apareix aquesta reflexió: “youthful
optimism fades and happiness and confidence evaporate.” (23) Una molt bona descripció del pas del temps.
Després d’introduïr-nos breument el personatge
d’en Djerzinski, el qual hem suposat que seria el protagonista de la novel·la,
Houellebecq retrocedeix en el temps i ens explica qui van ser els seus
avantpassats. Segurament amb la voluntat de mostrar-nos el passat d’aquest
personatge per a que entenguem millor el seu present.
Així, coneixem a en Michel i a en Bruno, dos
germanastres del seu passat que tenen unes vides diferents però que acaben sent
paral·leles en certa manera, que es van separant i retrobant al llarg de les
seves vides i que mantenen incontables converses que recorden, sovint, a les
tingudes pels protagonistes de L’última trobada de
Sándor Marai. I, mentre els coneixem a ells, també anem veient el pas de la
història i els canvis que es van produïnt al món. I, sovint, de manera breu,
però molt efectiva, es mostren opinions clares i directes com aquesta extreta
de les revistes per adolescents dels 70: “the ideals of the entertainment
industry: individual freedom, the supremacy of youth over age and the
destruction of Judaeo-Christian values.” (63)
El passat d’en Bruno se’ns mostra com a fosc,
decadent, centrat en la recerca del plaer sexual i plagat de la frustració de
no assolir-lo. En un moment, quan ell té 42 anys i està al Campament Lieu du
Changement básicament per a trobar-hi noies, el
narrador se’l mira i pregunta: “what had changed since his adolescence? He
still had the same desires, with the knowledge that he could probably never
satisfy them.” (131) I aquesta és la definició de
l’absoluta tristesa: la descoberta que tots els somnis, desitjos i il·lusions que
vam tenir de joves, no els hem arribat a realitzar i segurament ja no ho podrem
fer mai.
Per la seva banda, el passat d’en Michel ens
el mostra com a un individu introvertit, estudiós, amb problemes socials i amb
una forta inclinació cap a les ciències. “As a teenager, Michel believed
that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had
been wrong. What conferred dignity on people was television.” (140) De la cultura catòlica del sofriment, de la vida vista com un
camí colorós cap a una veritat millor, a una vida mediàtica que valora les
persones per la quantitat d’hores que surten a la televisió.
Bruno: “Brave new world is our idea of
heaven: genetic manipulation, sexual liberation, the war against age, the
leisure society. This is precisely the world that we have tried —and so far
failed— to create.” (187) I veient com ha evolucionat
la humanitat en el darrer segle, cap on s’han invertit més esforços i més
estudis, resulta temptador donar-li la raó.
Michel: “Any philosopher, not just Buddhist
or Christian, but any philosopher worthy of the name knows that, in itself,
desire —unlike pleasure— is a source of suffering, pain and hatred.” (191-192) Ja ho digué Epicur. I amb això veiem la diferència entre els
dos germanastres. Veiem com en Michel, voluntàriament o no, s’absté dels
desitjos mentre que en Bruno, un home de desitjos, està condemnat a la
frustració i a la insatisfacció. I conclou Michel: “for society to function,
for competition to continue, people have to want more and more until it fills
their lives and finally devours them.” (192)
Bruno: “I work for someone else, I rent my
apartment from someone else, there’s nothing for my son to inherit. I have no
craft to teach him, I haven’t a clue what he might do when he’s older” (200-201) i continua afegint: “by the time he grows up, the rules I
lived by will be meaningless —the world will be completely different” (201) Exacte. I aquest és un fet que molt poca gent sembla estar
disposada a acceptar, que molts s’entossudeixen a forçar als seus fills a
repetir la vida que ells han tingut ignorant que tot ha canviat i que, encara
que es volgués fer, ja no es pot. Així, en Bruno conclou: “if a man accepts
the fact that everything must change, then his life is reduced to nothing more
than the sum of his own experience —past and future generations mean nothing to
him. That’s how we live now.”
Bruno: “I’m completely dependent on my
society, but I play no useful role on it.” (242) I afegeix: “most of the people I
know are exactly the same. In fact, the only useful person I know is my
brother.” (242)
“As he passed the old houses and the canals
on his way to the cemetery, he felt the sadness and confussion of anyone
returning to their childhood home.” (274-275) Perquè,
massa sovint, retornar al lloc on vas créixer, després de molts anys, l’únic
que ens genera és això: tristesa i confussió.
Exacte: “in general life is a series of
long stretches of dazed monotony, and for the most part, it is miserable.” (296)
Mentre en Michel sembla iniciar una nova vida,
o si més no vol intentar-ho, en Bruno està condemnat a repetir els seus actes
una vegada rera l’altra. Així, passa del càmping nudista de Lieu du
Changement amb els seus rituals sexuals i les seves
orgies, a les nits desenfrenades amb la Christine al club Chris et Manu amb els seus rituals sexuals i les seves orgies. Per això, quan la
Christine se suïcida, quan la vida d’en Bruno torna a ser trencada, se sent
perdut. Intenta retornar al passat, al seu fill que fa anys que no veu, però ja
no sap ni com parlar-hi.
“Children suffer the world that adults
create for them and try their best to fit in with it; in time, they will
replicate it.” (300) Sí. Massa sovint, per molt
malament que ho hagin fet els pares, els fills ho tornaran a fer igual de
malament o pitjor.
L’epíleg potser resulta innecessari. Les
reflexions finals, la contextualització de l’obra en un futur, el crit darrer
(“this book is dedicated to mankind” (379)) no feia
falta.
El
llibre podia haver acabat, i amb molta dignitat, amb la desaparició d’en
Michel. Llàstima, una oportunitat perduda. Novament s’ha obviat el fet que
menys és més.___________
Michel Houellebecq, Atomised (Vintage)
començat_ 28/09/11 / acabat_ 24/10/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada