Let me be Frank with you, Richard Ford

I seguint l'estela de retorns a llocs de plaer pretèrits, de reviure passades glòries i retrobar antics amics, iniciada pel fascinant retorn a El camp de sègol, ara em retrobo amb un altre vell amic, en Frank Bascombe. 

Les primeres línies les absorbeixo amb certa aprensió. Tinc por de no entrar al llibre però en Ricard Ford només necessita una pàgina per tornar-me a atrapar. 

"In recent weeks, I've begun compiling a personal inventory of words that, in my view, should no longer be usable - in speech or any form." quina gran idea. I ell ho fa amb l'objectiu d'assolir un idioma més pur, més concentrat i més efectiu. Una mica com el fet (parafrasejant en Ford) d'anar a viure a l'estranger i no aprendre l'idioma del país "so that the English you end up speaking to make yourself understood bears a special responsibility to be clear, simple and value-bearing." 

I en Frank ha envellit dignament. I es pot permetre pensar i dir el que vulgui. Només faltaria! "I tell him, to me Pakistanis and Indians are the same people, like Israelis and Arabs, and northern and southern Irishmen. Religion's just their excuse to maim and incinerate each other - otherwise they'd die of boredom." 

"What little difference a house makes once it's gone. How effortlessly, almost sweetly, the world re-asserts its claim and becomes itself again." 

"I don't look in mirrors anymore. It's cheaper than surgery." 

"So the houses have become available to a new wave of white young-marrieds who work two jobs, are never home, wouldn't think of having children, and pride themselves on living in a 'heritage' neighborhood instead of in a dreary townhouse where everything works but isn't 'historic'." I això passa a tot arreu. Els cascs antics de moltes ciutats catalanes estan sent recuperats per famílies joves que gasten una milionada en condicionar uns edificis precaris. Aquí a Xangai, això passa a la Concessió Francesa. On la ciutat sembla ser menys metròpolis i els edificis només tenen dues o 3 plantes. On tot són 'lane houses' sense ascensor, amb poca força elèctrica que fa que els hiverns que reclamen d'estufa siguin un calvari. Amb poca pressió d'aigua perquè les tuberies són prehistòriques. Amb lavabos on no hi pots tirar mai el paper de vàter perquè automàticament l'embussa... Ei, però estàs en un edifici històric! 

"I'm retired. I'm just waiting to die, or for my wife to come back from Mantoloking - whichever's first." 

"Those who ignore history are no more likely to repeat it than anyone else but are more likely to feel better about many things." 

"It's a solid gain to experience significant life events for which no words or obvious gestures apply." 

I reconec que em perdo/avorreixo. O bé és que passen masses coses al meu voltant per entrar plenament en aquesta nova aventura d'en Frank. No ho sé. Però la visita de l'ex-inquilina de la casa de Haddam se'm va fer llarga. La seva història sobre el pare perdent el cap, no em va arribar. Per sort, algunes frases, algunes reflexions em tornen a endinsar al text. 

"these were the days when people still made things and used machines, instead of the opposite." 

"there's no right way to plan a life and no right way to live one -only plenty of wrong ways." 

En Ford proposa diferents teories al llarg del llibre, justificades per l'edat del personatge, per les experiències viscudes, i que resulten molt encertades: 

    1. El diccionari de paraules per eliminar, una gran idea que apareix de bon començament i ens prometen que anirà retornant però ho fa molt menys del què m'hauria agradat. "I've been decommissioning polluted words out of my vocabulary lately." 

    2. El mode de fàbrica. Davant la vida en general, adoptar una manera de fer neutre, que no ha rebut cap actualització ni ingerència externa. Evitar entrar en converses innecessàries, respondre de manera ambigua que eviti conflictes... L'anar fent de tota la vida, sense pena ni glòria. 

    3. Només hauríem de tenir 5 amics a la vida. Comenta que les amistats ens prenen una gran quantitat de temps, d'anys de vida, fins i tot i, que per ser justos i realment amic dels nostres amics, no en podem tenir més de 5, sinó no els dediquem tot el temps que ens reclamen. 

"So many things can go wrong, it's strange any go right." 

I el llibre acaba amb un bon regust de boca. La visita al conegut que està moribund i reclama que en Frank el passi a veure abans de morir, és una bona manera d'acabar un llibre ubicat en la vellesa del personatge (i de l'autor). Potser l'escena amb el malalt terminal no és tan punyent com esperava, però la sorpresa que revela i, sobretot, com fa plantejar quina reacció tan diferent hauria tingut en Frank d'haver estat revelada anys abans, és molt interessant. I les darreres paraules amb el mossèn de pacotilla que diu malament el nom del fill d'en Frank i li pregunta pel que està mort, és un bon resum del to del llibre: el punt just de tristesa i nostàlgia combinat amb el cinisme d'aquell qui ja està de tornada de tot.

______________

Richard Ford, Let me be Frank with you

començat 10/1/22 // acabat 2/3/22