The heart is a lonely hunter, Carson McCullers

Després de la densitat textual i conceptual d'en Pynchon (encara no he pogut acabar Gravity's rainbow, i potser mai ho faré), la prosa lenta d'en Walser va semblar un descans. Ara, les frases curtes i les poques ornamentes de McCullers, semblen un passeig vora el mar un torrid capvespre d'estiu. 

M'agrada el joc d'anar introduint els personatges lentament a mesura que van coincidint a l'espai i el temps. Una mica semblant, salvant les moltíssimes diferències, al joc proposat per Linklater a Slackers, el de seguir a un personatge una estona fins que es topa amb un altre i després seguim al segon personatge, com en una cursa de relleus.

"Don't you know you can't bring no nigger in a place where white men drink?" li pregunta un client del bar al borratxo d'en Blount. I la pregunta i prou ja fa feredat. Que en algun moment de la història algú pugui dir una cosa així (perquè existeix una prohibició real, clar, perquè hi ha un govern al darrere que ho legitima, no ho oblidem) m'esfereix. M'esfereix i em fa pensar en la merda de món que tenim. Perquè alguns aspectes han canviat, per descomptat, ara les lleis són més rebuscades i camuflades, però les prohibicions, restriccions, menyspreu o maltractes per raça, cultura o sexe persisteixen. Tant a l'orgullós occident (no oblideu mai que per molts britànics nosaltres som immigrants de baixa qualitat a qui poder trepitjar i insultar) com a l'Orient més altiu (a la Xina el racisme cap als estrangers està en auge, el patriotisme exacerbat que la covid ha generat i que el partit s'ha encarregat de promulgar, està causant estralls). 

"The mutual distrust between the men who were just awakened and those who were ending a long night gave everyone a feeling of estrangement."

Alguna vegada, poques la veritat perquè en general m'apretava més la son que la gana, quan era jove havia acabat en un bar de treballadors un diumenge pel matí i mentre jo acabava de matar la nit, ells començaven la jornada. I he de dir que bevien molta més cervesa i conyac i estaven molt més actius ells que no pas jo. 

"I don't believe in God any more than I do in Santa Claus"

 
I quina sorpresa tan agradable topar-me amb la solitud dels diferents personatges. La solitud del mut Singer, la solitud del borratxo, la solitud del propietari del bar, la solitud de la Mick la filla de la casa d'hostes, la solitud del doctor Copeland, que va voler projectar ideals en els seus fills i els va acabar foragitant, la solitud del pare de la Mick, que només busca a algú amb qui poder parlar una estona... Quin pes tan gran que comporta aquesta solitud al llibre. I que ben dibuixada. 

I una segona sorpresa és sentir parlar a en Jake, el borratxo del bar, sobre les injustícies socials i la pressió laboral. I retronen les paraules d'en Tressell a The ragged trousered philanthropists (l'última gran producció de Palamedes editorial) 

"Why was it that in cases of real love the one who is left does not more often follow the beloved by suicide?" 

Quan ens creiem tan moderns, trencadors, defensors de les llibertats i de les múltiples tendències vitals i sexuals, de sobte trobem una frase com "By nature all people are of both sexes", escrita abans de 1940 i, com a mínim, hauríem de sentir vergonya. Vergonya i admiració per l'autora. I després ja vindrà la tristesa de comprovar que no hem avançat massa en els últims 80 anys... 

La gran tristesa de la colonització/genocidi blanc en poques frases: "I will get to stand before Jesus with all my children and grandchildrens and great grandchildrens and kinfolks and friends and I say to him, 'Jesus Christ, us is all sad colored peoples.' And then he will place His holy hand upon our heads and straightaway us will be white as cotton" Perquè malauradament a vegades la víctima aspira a ser com el seu butxí perquè creu que estarà millor. Merda d'humanitat. 

"We are forced to sell our bodies so that we can eat and live. And the price which is given us for this is only enough so that we will have the strength to labor longer for the profits of others." 

I afegeix el Doctor Copeland en el seu discurs marxista de Nadal: "today we are not put up on the platforms and sold at the courthouse square. But we are forced to sell our strength, our time, our souls during almost every hour that we live. We have been freed from one kind of slavery only to be delivered into another." 

"He recalled the words he had used, and they seemed to fade and lose their strength. The words left unsaid were heavier on his heart." 

"The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

I finalment en Jake Blount té l'oportunitat d'exposar el seu raonament vital. Amb l'excusa de la visita al fill del metge Copeland, acaba parlant amb en Copeland que també està malalt i mostren tots els mals de la nostra societat. Com el món està governat per quatre empreses que exploten als demés. Com els pobres no estan millor que si fossin esclaus tot fent-los creure que són lliures. 

"The whole system of capitalistic democracy is rotten and corrupt. There remains only two roads ahead. One: fascism. Two : reform of the most revolutionary and permanent kind." 

I el llibre acaba amb un bonic epíleg en forma de dia a través del qual tanquem les diferents històries (ens acomiadem d'elles tancant el cercle de relleus del començament) i tots els personatges retornen a la solitud que, temporalment, havien aconseguit allunyar. 

____________
Carson McCullers, The heart is a lonely hunter
començat_ 29/07/21 // acabat_ 9/10/21