"No es fan amics de debò, d'adult, en una ciutat estrangera." I aquesta premissa que havia set tan certa durant els gairebé 14 anys que he viscut en ciutats estrangeres, de cop s'ha trencat. Momentàniament. Ara és l'hora dels adéus. I retornen les paraules de la Carson McCullers: "The way I need you is a loneliness I cannot bear."
"Els somnis, a París, es fan miques."
La gran virtut d'aquest text és la inserció puntual de records de l'Alger que contrasten amb la realitat present de la protagonista o que bé en reforcen els motius rere les seves accions i decisions. Descobrim una noia jove a l'Alger que se sent presonera, que odia a aquells que l'obliguen a viure en un món tan gris. Algú que necessita fugir, viure diferent. I com la puc arribar a entendre!
I una altra virtut és el seu cinisme. Comentar, criticar amb mala folla, però amb un sentit de l'humor constant. Com la visita al lloc per fer-se la pedicura: "tinc la sensació d'entrar en un cupcake immens o a la vagina d'una fada. Tots són mobles roses, lluentons blaus i perfum ambiental ensucrat." O bé: "Els exèrcits haurien d'estar formats només per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques sagnants i violentes del que han estat fins ara."
I que n'és de trist el tema del llibre, i que recurrent i extremadament present resulta encara a molts llocs del món. Catalunya inclosa? Em temo que, en un menor grau, encara sí. La pressió que senten sobretot les dones per casar-se potser no és tan extrema però ha derivat cap a la pressió per tenir fills, que és un altre constrenyiment social imposat. Pel que diu Kaouther Adimi a l'Alger és terrible, fins al punt d'afirmar que sortien amb les amigues a buscar "marit tal com d'altres busquen sabates". La dona no casada és menystinguda, escarnida públicament. A la Xina, aquesta pressió també es manté avui en dia. I aquella dona que arriba als 30 soltera és considerada un fracàs pels pares. Per això encara hi ha els mercats de casaments pactats de cada diumenge al People Square de Xangai. Per això no és gens inhabitual que es pactin casaments entre famílies. O que les meves companyes de feina comentin quines de les nostres alumnes (nenes de 5 anys) tenen fusta de ser bones mullers. Terrible.
"Durant molt de temps, em vaig pensar que ser adult era fer afirmacions sense vacil·lar. M'imaginava que un dia, com per miracle, els meus dubtes s'esvairien perquè m'havia tornat adulta."
I la Clothilde, la dona del parc, a mesura que avança la novel·la es va convertint més en la veu murria de la saviesa: "Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes." I afegeix posant el dit a la nafra: "Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella." I aquests dies de comiat, de buidor, de veure com algú tan important per mi marxa de Xangai, ho entenc massa bé.
Hi ha alguns paràgrafs, pocs afortunadament, que el text recorda (o respira o fa pensar en) El diari de la Bridget Jones. I això no tindria per què ser dolent, però sí que trenca el to més cínic i murri i crític de la resta del llibre que és el que m'estava agradant més. D'altres, la crítica visceral a la realitat de ser dona, tant a París com a Alger, fa feredat. I això se li ha d'agrair a l'autora.
______________
Kaouther Adimi, Pedres a la butxaca (Edicions del Periscopi)
començat_ 10/10/21 // acabat_ 12/10/21
