Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carson McCullers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carson McCullers. Mostrar tots els missatges

18 d’oct. 2021

Pedres a la butxaca, Kaouther Adimi

Ignoro com va arribar aquest llibre a les meves mans, però me n'alegro que hi sigui. Ara que torno a ser un estranger en un país estrany, que a vegades m'assalta (poques, ho confesso) "l'enyor" que comenta la Kaouther Adimi, especialment en aquesta merda d'època de pandèmia que ens manté presoners d'aquesta immensa gàbia d'or que és la Xina i penso en què he deixat enrere, un llibre així em parla més directament que mai. Els dubtes de pertànyer i no pertànyer, de tornar a casa i veure que no és casa teva, però alhora tampoc podent sentir-te a casa al nou país d'acollida... 

"No es fan amics de debò, d'adult, en una ciutat estrangera." I aquesta premissa que havia set tan certa durant els gairebé 14 anys que he viscut en ciutats estrangeres, de cop s'ha trencat. Momentàniament. Ara és l'hora dels adéus. I retornen les paraules de la Carson McCullers: "The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

"Els somnis, a París, es fan miques." 

La gran virtut d'aquest text és la inserció puntual de records de l'Alger que contrasten amb la realitat present de la protagonista o que bé en reforcen els motius rere les seves accions i decisions. Descobrim una noia jove a l'Alger que se sent presonera, que odia a aquells que l'obliguen a viure en un món tan gris. Algú que necessita fugir, viure diferent. I com la puc arribar a entendre! 
I una altra virtut és el seu cinisme. Comentar, criticar amb mala folla, però amb un sentit de l'humor constant. Com la visita al lloc per fer-se la pedicura: "tinc la sensació d'entrar en un cupcake immens o a la vagina d'una fada. Tots són mobles roses, lluentons blaus i perfum ambiental ensucrat." O bé: "Els exèrcits haurien d'estar formats només per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques sagnants i violentes del que han estat fins ara." 

I que n'és de trist el tema del llibre, i que recurrent i extremadament present resulta encara a molts llocs del món. Catalunya inclosa? Em temo que, en un menor grau, encara sí. La pressió que senten sobretot les dones per casar-se potser no és tan extrema però ha derivat cap a la pressió per tenir fills, que és un altre constrenyiment social imposat. Pel que diu Kaouther Adimi a l'Alger és terrible, fins al punt d'afirmar que sortien amb les amigues a buscar "marit tal com d'altres busquen sabates". La dona no casada és menystinguda, escarnida públicament. A la Xina, aquesta pressió també es manté avui en dia. I aquella dona que arriba als 30 soltera és considerada un fracàs pels pares. Per això encara hi ha els mercats de casaments pactats de cada diumenge al People Square de Xangai. Per això no és gens inhabitual que es pactin casaments entre famílies. O que les meves companyes de feina comentin quines de les nostres alumnes (nenes de 5 anys) tenen fusta de ser bones mullers. Terrible. 

"Durant molt de temps, em vaig pensar que ser adult era fer afirmacions sense vacil·lar. M'imaginava que un dia, com per miracle, els meus dubtes s'esvairien perquè m'havia tornat adulta." 

I la Clothilde, la dona del parc, a mesura que avança la novel·la es va convertint més en la veu murria de la saviesa: "Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes." I afegeix posant el dit a la nafra: "Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella." I aquests dies de comiat, de buidor, de veure com algú tan important per mi marxa de Xangai, ho entenc massa bé. 

Hi ha alguns paràgrafs, pocs afortunadament, que el text recorda (o respira o fa pensar en)  El diari de la Bridget Jones. I això no tindria per què ser dolent, però sí que trenca el to més cínic i murri i crític de la resta del llibre que és el que m'estava agradant més. D'altres, la crítica visceral a la realitat de ser dona, tant a París com a Alger, fa feredat. I això se li ha d'agrair a l'autora.
______________
Kaouther Adimi, Pedres a la butxaca (Edicions del Periscopi)
començat_  10/10/21 // acabat_ 12/10/21

10 d’oct. 2021

The heart is a lonely hunter, Carson McCullers

Després de la densitat textual i conceptual d'en Pynchon (encara no he pogut acabar Gravity's rainbow, i potser mai ho faré), la prosa lenta d'en Walser va semblar un descans. Ara, les frases curtes i les poques ornamentes de McCullers, semblen un passeig vora el mar un torrid capvespre d'estiu. 

M'agrada el joc d'anar introduint els personatges lentament a mesura que van coincidint a l'espai i el temps. Una mica semblant, salvant les moltíssimes diferències, al joc proposat per Linklater a Slackers, el de seguir a un personatge una estona fins que es topa amb un altre i després seguim al segon personatge, com en una cursa de relleus.

"Don't you know you can't bring no nigger in a place where white men drink?" li pregunta un client del bar al borratxo d'en Blount. I la pregunta i prou ja fa feredat. Que en algun moment de la història algú pugui dir una cosa així (perquè existeix una prohibició real, clar, perquè hi ha un govern al darrere que ho legitima, no ho oblidem) m'esfereix. M'esfereix i em fa pensar en la merda de món que tenim. Perquè alguns aspectes han canviat, per descomptat, ara les lleis són més rebuscades i camuflades, però les prohibicions, restriccions, menyspreu o maltractes per raça, cultura o sexe persisteixen. Tant a l'orgullós occident (no oblideu mai que per molts britànics nosaltres som immigrants de baixa qualitat a qui poder trepitjar i insultar) com a l'Orient més altiu (a la Xina el racisme cap als estrangers està en auge, el patriotisme exacerbat que la covid ha generat i que el partit s'ha encarregat de promulgar, està causant estralls). 

"The mutual distrust between the men who were just awakened and those who were ending a long night gave everyone a feeling of estrangement."

Alguna vegada, poques la veritat perquè en general m'apretava més la son que la gana, quan era jove havia acabat en un bar de treballadors un diumenge pel matí i mentre jo acabava de matar la nit, ells començaven la jornada. I he de dir que bevien molta més cervesa i conyac i estaven molt més actius ells que no pas jo. 

"I don't believe in God any more than I do in Santa Claus"

 
I quina sorpresa tan agradable topar-me amb la solitud dels diferents personatges. La solitud del mut Singer, la solitud del borratxo, la solitud del propietari del bar, la solitud de la Mick la filla de la casa d'hostes, la solitud del doctor Copeland, que va voler projectar ideals en els seus fills i els va acabar foragitant, la solitud del pare de la Mick, que només busca a algú amb qui poder parlar una estona... Quin pes tan gran que comporta aquesta solitud al llibre. I que ben dibuixada. 

I una segona sorpresa és sentir parlar a en Jake, el borratxo del bar, sobre les injustícies socials i la pressió laboral. I retronen les paraules d'en Tressell a The ragged trousered philanthropists (l'última gran producció de Palamedes editorial) 

"Why was it that in cases of real love the one who is left does not more often follow the beloved by suicide?" 

Quan ens creiem tan moderns, trencadors, defensors de les llibertats i de les múltiples tendències vitals i sexuals, de sobte trobem una frase com "By nature all people are of both sexes", escrita abans de 1940 i, com a mínim, hauríem de sentir vergonya. Vergonya i admiració per l'autora. I després ja vindrà la tristesa de comprovar que no hem avançat massa en els últims 80 anys... 

La gran tristesa de la colonització/genocidi blanc en poques frases: "I will get to stand before Jesus with all my children and grandchildrens and great grandchildrens and kinfolks and friends and I say to him, 'Jesus Christ, us is all sad colored peoples.' And then he will place His holy hand upon our heads and straightaway us will be white as cotton" Perquè malauradament a vegades la víctima aspira a ser com el seu butxí perquè creu que estarà millor. Merda d'humanitat. 

"We are forced to sell our bodies so that we can eat and live. And the price which is given us for this is only enough so that we will have the strength to labor longer for the profits of others.

I afegeix el Doctor Copeland en el seu discurs marxista de Nadal: "today we are not put up on the platforms and sold at the courthouse square. But we are forced to sell our strength, our time, our souls during almost every hour that we live. We have been freed from one kind of slavery only to be delivered into another." 

"He recalled the words he had used, and they seemed to fade and lose their strength. The words left unsaid were heavier on his heart." 

"The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

I finalment en Jake Blount té l'oportunitat d'exposar el seu raonament vital. Amb l'excusa de la visita al fill del metge Copeland, acaba parlant amb en Copeland que també està malalt i mostren tots els mals de la nostra societat. Com el món està governat per quatre empreses que exploten als demés. Com els pobres no estan millor que si fossin esclaus tot fent-los creure que són lliures. 

"The whole system of capitalistic democracy is rotten and corrupt. There remains only two roads ahead. One: fascism. Two : reform of the most revolutionary and permanent kind." 

I el llibre acaba amb un bonic epíleg en forma de dia a través del qual tanquem les diferents històries (ens acomiadem d'elles tancant el cercle de relleus del començament) i tots els personatges retornen a la solitud que, temporalment, havien aconseguit allunyar. 

____________
Carson McCullers, The heart is a lonely hunter
començat_ 29/07/21 // acabat_ 9/10/21