in which women have been forced to dwell
and my Father was the first man to lead me there" (130)
Així és com comença aquesta obra sobre les dones armènies: parlant sobre un camp de concentració simbòlic "where duty still demands
that all women surrender
their personhood to wifery" (130)
L'acció transcorre en un barri d'armenis que viuen a Amèrica, un dels molt guettos que conformen les ciutats modernes i que impedeixen la necessària barreja de cultures i tradicions. I aquest barri no n'és una exepció; el pes del passat marca el seu present malgrat ser-ne conscient de la inutilitat d'algunes de les seves costums. I, entremig, una família que decideix marxar-ne per poder viure una vida sense les constriccions auto-imposades pel passat històric. Però arran del funeral de l'àvia materna, retornen al barri i Anne (nom anglicanitzat de l'originari Ani), la néta, s'enamora d'aquell passat que no li havien volgut mostrar. Vol conèixer més sobre la seva història. Vol saber què vol dir ser armeni. Mentre, per l'altra banda, els armenis de la seva generació, aquells que han estat forçats a viure allò que potser no volien, comencen a trencar amb el passat, sobretot les noies que ja n'estan fartes de la preponderància de l'home armeni sobre la dona. Diferents visions d'un mateix món i, sobretot, l'enigma sobre com és millor educar els fills: o bé instruir-los en allò que hom creu, respecta, o segueix fidelment (ja sigui tradició, religió o esports) o bé obrir-los el ventall de possibilitats i deixar que siguin aquests nens els que decideixin què volen creure, respectar o seguir fidelment.
"You can't change centuries of tradition!" (145) Li diu Vartan a la seva germana. "Why not?" (145) respon ella encertadament. Exacte: per què no?
Molt bon recurs per mostrar el distanciament forçat d'Ani del seu passat i, alhora, final dramàtic del primer acte: quan troben la caixa de l'àvia amb les cartes que Krikor (el pare de l'Ani desaparegut feia anys) havia estat escrivint tant a Lucene com a l'Ani, li confessen que el seu pare no està mort i li entreguen una carta que està adreçada a ella. L'Ani mira la carta i marxa entristida sense poder-la llegir perquè està en armeni. És a dir, forma part d'una tradició de la qual ella mai n'ha pogut formar part. La importància simbòlica del llenguatge com a tret cultural distintiu que massa sovint s'oblida.
I l'obra s'acaba amb el mateix poema que ha començat i molts dels seus versos prenen ara un sentit diferent, més densificat i emocionant. Un bon final per una obra emotiva sobre la identitat, la pertinença, la tradició, però també els pecats del passat, l'obcecació d'aquells que no volen veure més enllà, d'aquells que viuen només en el passat incapaços d'abraçar el seu present amb l'esperança de crear un futur millor.
______________
Barbara Bejoian, Dance, mama, dance (dintre de Contemporary Armenian American Drama - Columbia Press)
començat_ 4/'10/14 / acabat_ 5/10/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada