Infantillatges, Raymond Cousse

"Què sap un nen de punts i comes? Què sap un nen de senyals d'admiració, interrogació, punts suspensius...?" (5) comença el seu pròleg Pep Cruz mostrant un dubte molt més important: el dubte sobre el llenguatge i el nostre aprenantge d'ell. El dubte sobre què vol dir parlar, però també sobre com podem pretendre transcriure, és a dir, fixar en símbols, les nostres paraules. Oberta la veda als dubtes lingüístics que esdevenen metafísics i ens fan plantejar la realitat de la nostra realitat (els millors), començo la lectura d'aquesta obra que fa anys (tants com 20 o 25, fa vertígen comptar-los) vaig veure representada per un amic en un espai de creació i experimentació ja desaparegut.

Dubto de la correcció de la traducció oferta per en Pep Cruz. Ho sento. Segur que es tracta de prejudicis, però hi busco errors i crec que n'hi trobo quan diu: "jo espiava sempre per entre les cortines i un dia que espiava per entre les cortines ho he vist tot." (13) Aquest "ho he vist tot" en un present atemporal em sobta. Ignoro si és correcte gramaticalment, si pertany a algun arcaisme acceptat de la llengua o a alguna varietat dialectal reconeguda, però el que està clar és que auditívament no ho sembla i les paraules sovint són correctes o no per l'harmonia del seu so, per la melodia que ajuden a construir. M'hauria decantat per "ho vaig veure tot".

Els records són sempre un tema molt confús, difícil de catalogar i de discernir: mai sabem si allò que recordem de debò va passar tal i com ho recordem o si el pas del temps ha modificat el nostre record per adaptar-lo a la nostra idea d'aquell record. Quan els records són explicats per un nen... encara són més caòtics, més embrollats. I si hi afegim uns tocs de surrealisme i teatre de l'absurd, tenim el text de Cousee: un deliciós viatge a un món possible que no té per què existir.

La sordidesa de texts clàssics és impressionant: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos." (34) Un fet d'agrair en la nostra època d'insipidesa. En la qual es diu "cul" i "merda" al TNC (Terra de Ningú) i la gent s'escandalitza.

És molt curiós veure les fotos del muntatge que estrenà Flotats al Poliorama perquè s'allunyen molt de la versió minimalista que jo havia vist (a la prehistòria de la meva adolescència) en la qual només hi havia una caixa amb rodes damunt l'escenari. Flotats sembla que va apostar per un decorat molt més expressionista, més a l'estil Dr. Caligary, en el qual sobresurten l'edifici de l'escola i de la carnisseria. Considero que no feia falta. Suposo que s'havia de justificar el pressupost del muntatge, però ve al cap El primer amor de l'Arquillué i el seu brillant minimalisme i els entriquells d'en Flotats encara semblen més superflus.

"Això són paraules" (94) Acaba l'obra. I potser és l'únic que importa, les paraules. Res més té sentit. Un bon text que potser ha envellit una mica perquè s'aferra sovint a fets molt innocents que avui ja no tenen la mateixa rellevància però que conserva encara molta part del seu valor transgressor. Perquè a través de la mirada d'un infant, Cousse ens mostra l'absurditat del nostre món d'adults. I això sí que no envelleix mai.
_____________
Raymond Cousee, Infantillatges (Pòrtic)
começat_ 21/08/13  /  acabat_ 21/08/13