En aquest cas, Richard Ford ha fet un exercici molt interessant. Un relat de la vida, de l'evolució real d'uns personatges tal i com ha fet Richard Linklater amb la seva trilogia cinematogràfica de Before Sunrise, Before Sunset i Before Midnight. Una recreació de les nostres vides, un mirall que ens exposa tal i com som.
"A town you used to live in signifies something -possibly interesting- about you: what you were once." (13)
Una de les caractéristiques que Ian Jack, editor de The Best of Young American Novelists, remarcava dels authors americans era la seva contextualització i, sobretot, localització en el moment d'escriure: el fet que narraven històries que passaven en llocs reals dels Estats Units. Richard Ford ho demostra constantment. Descriu carreteres, cases, cartells... però també s'endinsa en festes i tradicions típiques americanes, encara que sigui per criticar-les. De fet, aquest cinisme que mostra constantment és part de la seva gràcia (per exemple quan parla del Dia d'Acció de Gràcies diu que no té cap sentit però que "Americans' are hard-wired for something to be thankful for. Our national spirit thrives on invented gratitude." (26)). Un cinisme que emparenta en Frank Bascombe amb Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole.
Arran de la pregunta de com ens veuran els científics dintre d'uns anys quan examinin els nostres comportaments, les nostres rutines, les nostres cases, les nostres infrastructures... Frank Bascombe arriba a la conclusió que veuran que, en realitat, no hem inventat res, que només hem agafat allò que hi havia i ho hem modificat i que, a més, ho hem fet de manera col·lectiva i estandarditzada. Aquest sentiment de monotonia, però, en comptes d'enrabiar-lo com hauria pogut fer-li en altres èpoques de la vida (en altres llibres de la trilogia), li demostra que ell està plenament en l'etapa que ell anomena "The Permanent Period" (46). És a dir, "the time of life when very little you say comes in quotes, when few contrarian voices mutter doubts in your head, when the past seems more generic than specific, when life's a destination more than a journey and when who you feel to be is pretty much how people will remember you once you've creaked." (46) Quan estàs totalment integrat. Quan pertanys a la mass mundana i la teva vida passa sense pena ni glòria.
"I don't usually like being around men my age -since they always make me feel old." (67) Pensa en Frank Bascombe que, en aquesta tercera entrega, ambientada al 2000, ja té uns 50 ants. I afegeix: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon." (71)
Sobre el problema de l'amistat. Recentment, en una llarga sobretaula, va sorgir el fet de l'amistat, de com els amics canvien, com se'n generen de nous, com és fàcil per a algunes persones i difícil per d'altres... com a vegades sembla fer mandra conèixer gent nova i com d'altres ens maleïm per no tenir a ningú a prop. Aquí, Richard Ford exposa una interessant teoria: amb els anys fem menys amics perquè el nostre passat està tan carregat que haver-lo d'explicar una vegada mes ens fa mandra: "the past gets so congested with lived life that anyone in their third quartile -which includes men- is already far enough along the road that making a friend like you could when you were twenty five involves so much brain-rending and boring catching up that it simply isn't worth the effort." (95)
"Our present selves were under pressure from our past, which is what the past is good at." (110) Una vegada més, els espectres de Derrida que ens persegueixen. El passat, tant el que vam viure com el que no vam viure (el que fa més mal) ens ataca constantment.
"Can you love someone for three minutes?" (131) I potser ningú més ho ha sentit, o tothom ho sent però mai no ho ha parlat amb mi, però entenc perfectament a què es refereix el protagonista. De cop, notes que estimes a una persona amb totes les teves forces encara que tot just l'acabis de conèixer o que potser saps que no la veuràs mai més. És l'encant de les emocions que ens demostren que, malgrat voler-ho dissimular, malgrat els nostres patètics intents de voler-nos situar al capdamunt dels animals, en el fons, no som tan diferents de qualsevol altre espècie: ens movem molt més per instints del que gosem acceptar.
El record és una arma molt perillosa. Ens fa creure que allò passat era molt millor del que, potser, va ser. Així, després d'una quarta part del llibre llegida, la sensació que Independence Day era molt millor és inevitable. Però la veritat és que no ho sé. Fa molt que el vaig llegir. Per sort, quan en Frank es troba amb la seva ex per preparar el dia d'Acció de Gràcies, la cosa millora. Només cal comentar la història que li explica a ella sobre la bogaderia, com anava a queixar-se perquè no li havien rentat bé una peça i, en arribar-hi, s'hi troba una nota dient que la bogaderia està tancada per la mort de la filla dels propietaris. Xoc. Emoció. Dolor. Intensitat. Aquest tipus d'històries són les que hi trobava a faltar. A veure si després d'aquesta introducció d'unes 150 pàgines el llibre agafa volada.
"So much of life's made up of choosing things created by other people, people even less qualified than ourselves." (196) Escollir escola, universitat, currículum acadèmic... quan saps que, en el fons, no tenen ni idea de què és el millor que et poden oferir i només inverteixen en allò que generarà un benefici econòmic immediat. (només cal veure la notícia recent de la reducció/supressió de les hores de filosofia a batxillerat: una vergonya)
Malauradament, entrant i sortint del llibre. Les parts més descriptives, o els flashbacks excessivament llargs, acaben perdent interès. Per sort, quan toca temes més directament (la relació entre en Frank i la seva dona, o la visita al bar de Haddam amb baralla inclosa) el text millora i recordo per què em va agradar tant Independence Day. Tot i el seu desafortunat títol.
"We act on so many things we don't know very much about, don't you think? It's no wonder we're all a little fucked up." (254)
"The worst thing about others blabbing on their cell phones -and the chief reason I don't own one- is the despairing recognition that everybody's doing, thinking, saying pretty much the same things you are, and none of it's too interesting." (285) El fet d'adonar-te que ens assemblem molt més del que volem acceptar. Que, per daunt de les diferències anecdòtiques (els noms, els llocs visitants...) massa sovint caiem tots en el mateix sac. I que, a sobre, és un sac monòton i avorrit.
"I've made it my business at this odd time of life, when the future seems interesting but not necessarily "fun", to permit no time to be a dead time." (304) Bona resolució. El pitjor de les bones resolutions, però, és que acostumem a ignorar-les ben aviat.
"A lot of things seem one way but are another." (355) Axioma que gairebé (pràcticament) sempre oblidem. "How a thing seems is often just the game we play to save ourselves from great, panicking pain." (355) El joc de les aparences: la nostra vida.
Estructura tradicional: 3 parts. La primera, una introducció, un retrobament del personatge d'en Frank Bascombe, de la seva vida, dels canvis des de l'última vegada que el vam veure (divorci, càncer...) i el posicionament geogràfic (Sea-Clift) i, sobretot, temporal, el Dia d'Acció de Gràcies del 2000.
La segona, el desenvolupament de l'acció: dos dies a la vida d'en Frank, amb visites a cases per vendre, clients, converses amb el company de feina i, sobretot, solitud compartida. Malgrat tractar-se d'una època més positiva de la seva vida (aquest Permanent Period), la rèmora del dolor l'acompanya. Potser per això acaba plorant al final de la segona part, perquè s'adona que tot és una farsa i que el dolor, malgrat tot, persisteix.
Presumiblament la tercera part parlarà del día d'Acció de Gràcies i, amb ell, d'una sensació de desenllaç, de tancament d'un cicle.
Gràcies a aquesta segona part de la novel·la que ha anat millorant pàgina rera pàgina, començo la tercera amb ganes de saber què m'espera. Bona senyal. Per fi retrobo en Richard Ford dels dos llibres previs de la trilogia.
La tercera part resulta ser una part de frustracions, de plans que no es compleixen, de converses tallades, de trobades que no es produeixen: l'ex dona d'en Frank li deixa un missatge al contestador dient-li que no anirà a l'àpat; en Frank no ven la casa que ensenya el dia d'Acció de Gràcies tot i que ja estava pràcticament venuda; en Mike li diu que li vol comprar l'empresa; l'agent Marinara es presenta a casa seva per comprovar qui és i com viu...
"You can say yours is a "nontraditional" Thanksgiving when you have cancer and the sight of food makes you sick and you nearly piss your pants and the police check in and your wife's split to England." (451)
De sobte, acció inesperada: motos destrossant una casa, adolescents russos disparant a en Frank i matant al seu veí... dubto de la necessitat, però entenc i valoro les seves conseqüències. Gràcies a aquesta intromissió, les reflexions finals poden agafar més força: la proximitat de la mort agreuja els pensaments. Tot i això, potser amb la visita (que al final no es produeix) a la presó per a treure'n la Clarissa també n'hi hauria hagut prou per generar unes reflexions semblants.
Sigui com segui, aquesta tercera part ha decaigut. Té pàgines molt interessants, reflexions sobre la vida encertadíssimes (no hem d'oblidar que es tracta d'un llibre d'en Richard Ford), però perd el ritme i l'interès que s'havien gestat a la segona part. Una llàstima. Sap greu acomiadar-se així d'en Frank Bascombe (si és que aquest és el final i no apareix un quart llibre com insinuen els rumors).
___________
Richard Ford, The Lay of the Land (Bloomsbury)
començat_ 29/07/13 / acabat_ 06/09/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada