El llibre parteix de la voluntat de Melendres de trencar amb l'obscurantisme que rodeja als directors teatrals i que ells mateixos s'encarreguen de preservar. Melendres vol fer el que ja promulgà Wittgenstein a principis del segle XX, definir les paraules que utilitzem per així poder-nos entendre millor. És a dir, s'adona que els directors s'amaguen rere un lèxic carregós i volgudament fosc i vol aportar llum a tantes paraules buides. "Transversal", "multidisciplinar", "sinergia", "eclecticisme", són només algunes de les paraules que venen al cap quan es pensa en directors teatrals: omplir-se la boca de paraules per no dir res.
"L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge." (27-8) Aquesta és la idea clàssica que l'actor ha de partir de les seves emocions per a representar un paper. Però, què passa quan un actor no ha viscut les emocions que li demanen? Doncs que acaba copiant les d'altres que potser també les havien copiat d'algú altre i els espectadors, potser sense saber-ho, també copien allò que veieren representats pels actors entrant en un bucle d'impostures i potser ens hauríem de preguntar si els nostres comportaments, les nostres emocions, són reals o si massa sovint són producte d'una elevada cultura representativa (especialment cinematogràfica).
Strindberg: "de la mateixa manera que no s'ha de despertar mai un somnàmbul, mai no s'ha de tallar una escena durant l'assaig." (29) Dubte resolt: i jo que pensava que m'equivocava per no voler interrompre les escenes....
"L'actor sap com tornar a la seva identitat original perquè coniex la tècnica de deixar, mentre camina per la ficció, les molles de pa que li permetran retrocedir a la seva realitat, sempre que els ocells de l'èxit no se les mengin." (31) I, inevitablement, els noms de Flotats i Boadella venen al cap, víctimes dels seus personatges. I també el d'en David Bowie que va sucumbir a l'encís d'en Ziggy Stardust.
"L'assaig és el lloc on es confronten les visions (en el millor dels casos contradictòries, en el pitjor coincidents) que cadascun dels actors escènics té de l'obra." (34)
"Encarar el personatge és fer que el cos de l'actor, avesat a rebre unes ordres determinades en determinades situacions i enfront de determinats estímuls, reaccioni de manera diferent." (65) És donar la possibilitat de ser una altra persona i de riure quan el que faríem és plorar, i a l'inrevés. És trencar els corsés, les caselles en les quals ens han/hem posat i respirar de manera diferent.
Dilema filosòfic: "la possibilitat de l'ensenyament actoral se sustenta en la certesa que existeixen emocions universals i signes igualment universals d'aquestes emocions." (66-7) Segur? Existeixen aquestes categories universals? Quines són? Anteriorment, el propi Melendres ens havia mostrat un quadre on es veia com diferents pensadors (Descartes, Aristòtil, Spinoza, Hume...) consideraven que existien certes emocions bàsiques, però no es posaven d'acord en determinar-les. Si milers d'anys de discussions filosòfiques no han resolt el misteri dels universals, no crec que el poguem vandejar aquí tan fàcilment. Afirmar l'existència d'aquests universals té conseqüències: implica un cert innatisme en la consciència de l'home, quelcom inherent als homes que sembla anar més enllà de la nostra cultura o educació. O bé, acceptem-ho, que en els fons estem més globalitzats, és a dir, estandarditzats, del que voldríem.
"Els personatges teatrals són teatrals perquè no tenen passat. " (100) I això resol un dubte que va sorgir entre els actors en una lectura de El casament. Un d'ells afirmava que li faltava contextualització, que l'obra explicava el desenllaç d'una relació, però que ell volia saber-ne més, saber per què havien arribat a aquell punt. En aquell moment no vaig saber què respondre. Ara podria citar en Melendres i com a mínim no sentir-me tan insegur amb les meves idees.
"La teatralitat és l'exigència d'una lectura en tres dimensions." (122) La idea que el teatre només acaba sent teatre quan es porta a escena. Una idea que no comparteixo del tot perquè un bon text teatral ja dóna les pautes representatives necessàries i no cal ser interpretat per a ser assaborit. Clar que el plaer de la representació serà diferent, potser més ple si la interpretació és bona, o més buit en cas contrari, però no accepto aquest descrèdit a la lectura dels textos teatrals. Si no tinguessin un valor semblant (igual) al de l'obra representada, els directors no els llegirien per a fer els seus muntatges escènics.
Aristòtil: "la diferència entre un historiador i un dramaturg rau en el fet que el primer explica les coses que van pasar (o creu que van passar) i, el segon, les que l'espectador creu que podrien haver passat i encara podrien passar." (130) És la inevitable idea que la realitat supera la ficció. És a dir, que allò que algú pot escriure, per fantàstic que sigui, pot ser fàcilment superat per una lectura als diaris.
Un interessant diccionari envoltat de reflexions majoritàriament encertades i sempre productores de futures reflexions.
______________
Jaume Melendres, La direcció dels actors (Institut del teatre)
començat_ 19/08/13 / acabat_ 21/08/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada