How he came to be nowhere, Jonathan Franzen

Confesso avergonyit que aquest és el meu primer contacte directe amb algun text d’en Jonathan Franzen. Fa temps que Les correccions està en les mil-i-una llistes mentals de llibres que m’he de llegir (com també ho fa The Lay of the Land, de Richard Ford, per tancar la trilogia sobre en Frank Bascombe), però la casualitat de moment el manté lluny del meu abast. Potser aquest text m’obligarà a llegir-lo d’una vegada per totes. O potser me’n treurà les ganes.

Bon començament. Àgil. Divertit. Plantejant directament una escena, dibuixant uns personatges i, al final d’ella, mostrant-nos l’engany. Que el sincer Aberant, el protagonista responent preguntes connectat a un polígraf en realitat és un mentider patològic. Un exemple:

“Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.” (115)

I, de sobte, s’adona que potser totes les seves mentides de nen van ser en certa manera promogudes: “they needed him to believe that he was deceiving them lest he suspect the enormity of their deception of him.” (119) perquè potser la família li estava amagant coses molt pitjors que les ridícules i innocents mentides que ell deia. “Maybe one of of Andy’s sisters would have found a new God and blown the roof of the house of Aberant, announced to the world that shy, honest Gene had sexually abused each of his three daughters in turn, and that their mother had worn those hideous floral pants suits not because she had bad taste, but because her legs were covered with bruises and burn marks.” (119) Els secrets ocults darrere la façana de la família modèlica. I, inevitablement, American Beauty, amb el seu armari ple de morts retorna a la memòria.

“The only rules he believed in were rules of grammar, spelling and punctuation.” (123) afirma Franzen allunyant encara més al protagonista del món, abstraient-lo de la realitat, convertint-lo en un espectador que està més enllà del bé i del mal. Apropant-lo a l’ideal vital (que no vitalista) de Schopenhauer: el món com a representació.

“And he really did love the present. It was the only place he could bear to live.” (123) Clou magistralment aquest fragment deixant-me amb ganes de córrer a la llibreria més propera i compar Les correccions i devorar-lo aquest plujós dissabte d’abril. (Ara, a mitjans de juliol, confesso que no ho vaig fer)

Així de positiu ha estat el meu primer contacte amb en Jonathan Franzen. Segurament no serà el darrer.
_____________
Jonathan Franzen, How he came to be nowhere (Granta)
Començat_ 27/04/13  /  Acabat_ 27/04/13