Els 10 millors llibres llegits el 2015

1.
The Broom of the System, David Foster Wallace (Abacus)
Després de temps perseguint aquest llibre, per fi a principis d'any el vaig poder llegir. I va resultar millor del què m'esperava. Filosofia del llenguatge, Wittgenstein, personatges solitaris i amb problemes socials, crítica a la societat americana (i global), una prosa generosa i fascinant... què més es pot demanar?

2.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler (Libros del Asteroide).
Hi ha llibres que ens sorprenen per la seva dolça senzillesa, per la humilitat i extremada correcció de la seva escriptura, per la proximitat dels personatges i les ressonàncies de les situacions. Si a més hi afegim  el ressó de les cançons de Bon Iver com a rerefons sonor i alhora fil argumental de la història, l'èxit està assegurat.

3.
El condominio, Stanley Elkin (La Fuga ediciones).
Aquest llibre em va arribar a les mans com un regal inesperat de la bona gent de Revista de Letras i immediatament vaig entrar al món irònic i crític d'Stanley Elkin, a la realitat de les micro-ciutats que ens construïm constantment, amb les seves lleis estúpides, el seu exclusivisme bel·ligerant i el seu racisme imperant que, en el fons, no fan més que ressaltar la solitud de l'individu contemporani.

4.
El rostre de l'altre, Xavier Antich (Edicions 3 i 4).
El meu primer contacte amb el pensament d'en Lévinas es va produïr fa tres anys llegint, precisament, amb una traducció de Xavier Antich de L'humanisme de l'altre home. Aquí, la necessitat de reconèixer i reconèixer-nos en l'altre, aprofundeix en l'imperatiu ètic d'un pensament necessari.

5.
Old Times, Harold Pinter (Faber and Faber).
Després de molts anys d'haver de sentir que les meves obres recordaven a Pinter, va arribar un dia que em vaig veure obligat a pal·liar la meva deixadesa i llegir-ne alguna cosa. Encara que només fos per veure quines similituds hi trobaven. Després de llegir un bon grapat de texts d'en Pinter, sincerament, em sento afalagat per la comparació i penso que tant de bo les meves obres s'hi assemblessin més.

6.
¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran (Anagrama).
Amb una intel·ligent i ben resolta combinació d'assaig i biografia, Soley-Beltran encara l'individu, la creació d'identitat, els valors socials, estètics, visuals, amb la realitat d'un món regit per l'economia. Desmuntant mites sobre crecions iconogràfiques però, sobretot, fent-nos pensar sobre com ens mostrem i per què ens mostrem tal i com ho fem (si som lliures de fer-ho o responem a unes coercions exteriors), aquest assaig obre un camí d'investigació i, sobretot, de legitimació, sobre el cos i l'individu.

7.
East of Eden, John Steinbeck (Penguin)
Steinbeck mai decepciona. Ja sigui amb The grapes of Wrath o La perla, és sempre capaç de crear un món tan real i crític alhora, tant humà i ple de misèries que ens deixa amb ganes de passar més estona amb els seus personatges.

8.
La puerta, Albert Lladó (A Fortiori ediciones).
Més enllà de l'amistat que ens uneix amb l'Albert, resulta curiós veure els paral·lelismes de les nostres vides: mentre ell (el personatge i la persona) creixia en un poble del Maresme i anava a ciutat a estudiar filosofia, jo realitzava un viatge semblant. I els neguits, dubtes, raonaments i qüestions que omplen La puerta s'assemblen tant als que m'acompanyaven i m'acompanyen encara que, si sabés escriure tant bé com ell, potser podria haver signat jo La puerta.

9.
Una trilogía palestina, Gasán Kanafani (Hoja de Lata editores)
Fa pocs dies, un visat denegat m'ha obligat a abandonar temporalment la meva nova residència i vida a Shanghai fent-me plantejar, una vegada més, el per què de l'existència de fronteres. En un món pretesament global i globalitzat, on la gent adinerada, les empreses caudaloses, poden afincar-se allà on volen i fer allò que volen, la realitat dels pobres és que no podem sortir de casa en llibertat. Per què? De què tenen por? Que tots anirem a viure a un altre país? I quin mal hi ha? Si no existeix la possiblitat de sobreviure a casa teva, per què no pots buscar feina i fortuna fora sense necessitat de visats ni fronteres? Que el país s'ompliria? Tant bon punt es veiés que no hi ha prou feines per tothom aquells sense feina anirien  un altre país i problema solucionat. En canvi, sembla que és preferible que la gent es jugui la vida entrant clandestinament a països pretesament millors amagats dintre camions cisterna i creuant deserts infernans.

10.
El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre (Palamedes editorial).
Després d'entrar al món vitalista i naturalista de Jon López de Viñaspre amb El clan de los Benasperi, aquest viatge a la Colòmbia dels cafetals, dels pobles petits i de, com ell mateix diu, la vida i la mort a l'antiga, és a dir, autèntiques, esdevé una necessitat i un plaer. Encara que només sigui per recordar que hi ha altres vides possibles.

El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre

"Todo es más intenso cuando se descubre por primera vez" (10) recorda en Hyeronimus Paling davant la sudamèrica diferent que es troba en el seu retorn. Però, també, és conscient "que a veces las expectativas imaginadas traicionan posteriores realidades." (10) Dures veritats epistèmiques contraposables només començar el llibre que ja marquen el camí a seguir amb fermesa.

"Se reduce la esencia de una persona a la tontería por la que le paguen o el oficio que desempeña. ¿Pero no somos algo más?" (24)

"Yo soy un hombre cargado de pasado, ausente de presente y de futuro." (62-3) es queixa el poeta Otavio, el protagonista del conte Los cuatro suicidios del poeta Otavio que Jon López de Viñaspre recollia a El clan de los Benasperi. Incapaços de viure el present, desenganyats pel futur negre que pre-veiem, i ofegats pel pes del passat que cada dia és més feixuc, massa sovint entenem perfectament què vol dir el poeta.

"Ojalá no hubiera nacido, así no tendría que preocuparme en desaparecer." (63) afirma. I, en les seves paraules, es pot sentir el ressó de les de Cioran a Del inconveniente de haber nacido.

"Para aprender primero hay que desaprender." (64) El pes de la cultura és tan gran, la influència castradora de la civilització tan imperiosa, el mal provocat per l'educació mediocre de vocació quantitativa tan punyent, que només podem començar a saber quan oblidem tot allò que ens han ensenyat. "El pensamiento es conocimiento pero el no pensamiento es sabiduría." (64) Aquest és l'esperit vitalista del Jaibaná: deixar enrere la pressió i l'estancament induït d'allò après i començar a actuar per instint. "Deja ya la lógica y agárrate al amor." (64)

López de Viñaspre desenvolupa el que es preveu una tragèdia (ja que ben aviat a la novel·la ja s'han produït 5 assassinats al poble) de manera poètica i emotiva: "los mejores lugares no se encuentran en los mapas ni se anuncian en las guías turísticas, no son los más bonitos ni los más recomendables. Los mejores lugares son aquellos donde el corazón se funde." (138)

"El progreso también es un mito, un mito que se aplica a la fuerza." (154)

"La desaparición de un lengua es tan grave como la desaparición de un alma" (154) li explica el Jaibaná a en Hyeronimus en un llarg i necessari monòleg sobre la destrucció dels indígenes, de les seves costums, tradicions i l'expropiació del seu territori per motius econòmics. Res que no sabem ja. Però tot i així, segueix passant i ens segueix enrabiant.
"El contacto con la sociedad dominante se ha dado en un contexto de desigualdad donde el grupo ha adaptado una posición de marginamiento y su cultura ha sido desvalorizada." (154)

"Estamos en un tiempo en que se consume pero no se asume." (261) es queixa el poeta a en Farolitas reconvertit en guerriller. I el guerriller li accepta el comentari i l'amplia queixant-se de l'oblit que està patint el seu país: "Acá todos temen abordar el problema y temen afrontar la situación. Pero la realidad es que aquí hay control poblacional, fumigaciones, bombardeos y ametrallamientos, hay robo de tierras, masiva presencia norteamericana y amplias arcas de impunidad para la violencia paramilitar." (261) Però, i si la naturalesa humana fos la covardia, com li indica el poeta? I si, en el fons, tots tenim tanta por, ens han alimentat tant les pors, que som incapaços de fer res? "Debemos ganar el presente y abandonar el pasado" (267) insisteix en Farolitas. "Nuestro único crimen es la voluntad de soñar." (267) I conclou: "La palabra y el discurso ya nada pueden contra la barbarie. No queda otra que trabucar, Otavio, alterar el orden de las cosas. Las revoluciones no vienen con decretos, no las hacen los políticos, no se regulan. Las revoluciones las hace el pueblo." (267) I aquesta és la gran queixa contra l'estatisme imperant. Aquesta és la gran denúncia contra tots els que segueixen creient que el pare estat els hi ho arreglarà tot. Però, alhora, és la nostra gran derrota.

"Sintió entonces que había un lugar en el que todavía era posible vivir a la antigua y morir a la antigua, un rincón primaveral en el que vivir por puro arte de magia." (307) I això és Mistrató, aquest poble perdut enmig del no-res on el temps avança d'una altra manera i la civilització té tants impediments per entrar-hi. Aquest és el cant a la natura i el vitalisme que ja omplien els contes de El clan de los Benasperi i que confirma la lluita humanista, i necessària, d'en Jon López de Viñaspre.
_____________
Jon López de Viñaspre, El hijo de mamá Dana (Palamedes)
començat_ 14/07/15  /  acabat_ 28/07/15